Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Blaï Mateu crea, al Mercat de les Flors
Blaï Mateu, a Mazùt

Blaï Mateu crea, al Mercat de les Flors

La meitat de Baró d'Evel cirk cie. desvela el seu procés de creació

Per Andreu Gomila
Advertising

Va ser un pallasso que regirava la seva memòria i es descobria com a refugiat de la Guerra Civil, un poeta que amb la dona i un cavall anomenat Bonito componien una delícia sobre la joia de viure, un artista plàstic que buscava les fonts de la creació. Va ser 'Ï', 'Le sort du dedans' i 'Mazùt'. I es fa dir Blaï Mateu, artista de circ establert des de fa una dècada al Migdia francès amb Camille Decourtye, fill de Tortell Poltrona i la Senyoreta Titat, artífex d'alguns dels millors espectacles que hem vist a Barcelona en els últims anys, i que ara ha decidit mostrar-nos com neixen les seves creacions just abans d'engegar un procés de sis mesos que els hauria de portar al sorgiment del proper espectacle, el més gran que hauran aixecat mai, i que els farà recórrer Europa amb una carpa durant els propers quatre o cinc anys. Comptaran amb la col·laboració d'amics vells i nous de diferents disciplines (Bonnefrite, Lali Ayguadé, Noémie Bouissou, Ricardo Martell, Julian Sicard, Piero Steiner i Mado & Tino). I, ens avança Mateu, deixaran veure "els llocs que normalment no es deixen veure", tant del Mercat de les Flors com d'ells mateixos, després de passar tot el 2013 obrint noves vies, trobant-se amb altra gent, fent feina "de laboratori".   

No sé si han vist mai res dels Baró d'Evel, o de James Thiérrée, o de Johan Le Guillerm, o d'algun altre geni de l'escena que, des del que abans se'n deia circ, són capaços de fer néixer espectacles que toquen totes les tecles de la creació escènica, xous polisèmics que disparen la nostra imaginació i que ens fan creure que en un teatre poden passar coses meravelloses. I gaudir de l'oportunitat de veure com comença tot plegat, poder-s'hi acostar a un pam, voyeurs, promet ser una experiència. Per això truquem en Blai a Gençac de Garona perquè ens expliqui algunes coses. D'entrada, ens informa que Bonito ja no viu sol, que té un col·lega i que es diu Chengo.

Treballar amb cavalls ha perfilat una mica la seva manera de fer front a les creacions, i per això no ens sorprèn quan ens diu que confien molt en l'instint i que les obres neixen sempre de les improvisacions i acaben volent "dir coses", atacant algun tema, tot i que sense narrativa clàssica, cosa que els allunya una mica de, per exemple, Thiérrée. Són artesans, ens avisa, i parlen moltes llengües, cosa que traduïda vindria a dir que juguen amb el teatre, la dansa, el clown, les acrobàcies, el trapezi, l'equilibrisme, etc. "Treballem amb colors, ambients, personatges, emocions, per crear composicions", diu.

Quan pronuncia la paraula 'emocions' m'aturo. Perquè si una cosa té un espectacle de Baró d'Evel són emocions i confesso que poques vegades m'he emocionat en un teatre de la manera que m'ha passat amb 'Le sort du dedans' -hi afegeixo 'La casa de la fuerza' d'Angelica Liddell, '2666' d'Àlex Rigola, 'Babel' de Sidi Larbi Cherkaoui, 'Brand' de Calixto Bieito i 'Nit de reis' dels Propeller-. Com ho feu? "Es tracta de no explicar res, sinó de parlar al públic de cor a cor", m'engalta Mateu. "No sempre funciona, però puc dir que estem molt a flor de pell". I ells, circaires nòmades com són, miren d'adaptar-se a la platea. A 'Ï', per exemple, es tractava de canviar de llengua. A 'Mazùt', del ritme. A 'Le sort du dedans', de com es llevava Bonito.

Hi ha una altra cosa relacionada amb les emocions que és clau a l'hora de crear-les en escena: l'harmonia. Els músics ho tenen claríssim. Però en teatre, no tant. I no té a veure amb la polifonia, sinó amb el procés previ, en les sinergies fixades durant el procés de creació. Sempre he pensat que la clau de l'èxit d'un espectacle rau aquí. En Blai diu que el seu 'truc' és el respecte mutu, la participació de cada artista, en la seva individualitat. I ara, quan pensen en un xou més gran, no volen renunciar a això i mantindran l'aspecte participatiu del procés. "És el que ens queda del circ, fer i fer, fer i no tornar a fer, la voluntat de treballar i treballar fins que el número sigui perfecte", assegura.

No hem d'oblidar que estem parlant del que se'n deia circ i que Baró d'Evel va començar al carrer, amb número al passeig i la gorra o el platet per obtenir la voluntat dels passavolants, com tots els artistes de circ. "Ens anem fent grans, i anem madurant", diu en Blai.

S'alimenten, esclar, de la intuïció, del que pensen que agradarà, però beuen de fonts molts diverses a l'hora de posar-se en marxa. "Hi ha molts artistes que ens interessen, i també ens interessa la vida mateixa", confessa alhora que reconeix que el caire popular del circ ha provocat que no hagi tingut "mitjans intel·lectuals" de què nodrir-se, a diferència del teatre. Això també els permet picossejar d'aquí i d'allà, i per construir el nou espectacle tenen present la filmografia d'Andrei Tarkovski i Béla Tarr, les obres d'Antoni Tàpies i el treball conjunt entre Miquel Barceló i Josef Nadj. Ell, diu, s'encarrega de la part plàstica, mentre la Camille porta la part textual, la poètica.

Als profans, dir-los que Baró d'Evel fa circ potser se'ls fa una mica estrany. El mateix Blai admet que no sap ben bé què fa, que potser fa teatre, tot i que la paraula circ els permet abraçar un imaginari més gran. Serà per això que ara mateix es mor de ganes de tornar a la carretera, agafar la carpa i, com diu ell, "transportar la utopia", que és el primer que li ve al cap quan pensa en un espai octogonal, o rodó, fet de lona i que pot acampar a qualsevol lloc.

Tenia dos anys quan els seus pares van fundar el Circ Cric i podem dir que això del circ, anar d'amunt a avall, ho ha mamat a casa. De molt petit, admet, va avorrir-lo, però més tard va veure clar que era el camí que havia de seguir. És fill de pallassos i això ho porta a dins, cosa que fa que es plantegi el seu rol des de la comicitat: "A l'escola sempre feia el tonto, perquè és el que he après".

Al menjador va obtenir una formació tècnica que molts envejarien i va poder fer "les coses bé", com li va recomanar el seu pare. És a dir, va poder marxar a estudiar a França, país que té bones escoles de circ i un teixit cultural que permet viure de l'ofici amb dignitat. Del Tortell, a més, va aprendre què volia dir "el compromís polític i social" i envejar l'energia d'un artista que, per exemple, ha sabut mantenir el mateix número durant 30 anys. Ara, però, Blaï Mateu no és el fill de Tortell Poltrona. Tortell Poltrona és el fill de Blaï Mateu.

També t'interessarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Teatre

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Més Guapo que mai

Teatre Comèdia

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Recomanat

    També t'agradarà

      Best selling Time Out Offers
        Advertising