Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Carme Elias es posa a la pell de Diane Vreeland

Carme Elias es posa a la pell de Diane Vreeland

El Teatre Akadèmia obre temporada amb el monòleg inspirat en la biografia de l'editora de moda

Carme Elias
©David Ruano
Per Eugènia Sendra |
Advertising

"Deia 'jo sabia el que ningú sabia que jo sabia', no mirava a dreta i esquerra, perseguia l'impossible, volia anar més enllà de la seva imaginació i ho va aconseguir". La carta de presentació d'un caràcter fet a sí mateix és en realitat la radiografia que l'actriu Carme Elias ofereix de l'editora de moda de Harper's Bazaar i directora de la revista Vogue, Diana Vreeland. Al monòleg 'Al galop', Elias reviu la dama que va capgirar el món de la moda i de les revistes a la segona meitat del segle XX i recupera el seu univers original. "Tenia una gran riquesa interior i un gran olfacte per a tot allò artístic, era capaç de distingir una obra d'art del que no ho era, per això quan va irrompre en el món de la moda ho va transformar tot", apunta l'actriu.

Nascuda a París, sempre a cavall de Nova York i Europa, Vreeland havia quedat marcada pels ballets de Diaghilev (i per una mare que accentuava el seu complex de lletgesa). Va iniciar la carrera editorial amb una columna de recomanacions esbojarrades, el 'Why don't you?' de Harper's Bazaar, on va alimentar la seva afició pels aforismes. "Deia 'boutades', com que els texans són l'invent més important després de la góndola –apunta Elias–, però si t'hi pares a pensar, tenia raó, era una visionària". A principis dels 60 va fer el salt a Vogue, capçalera per a la qual va descobrir grans rostres de la moda del moment. Quan la van acomiadar de la revista –en aquest punt arrenca 'Al galop'–, Vreeland va fer cap al Costume Institute del museu metropolità de Nova York, on va treballar com a assessora. Elias afegeix que va ser la primera a treure els vestits dels armaris per exhibir-los en públic. 

Vreeland era una artista arriscada, imaginativa, amant de l'artifici i l'exageració, tenia caràcter, i a la vegada comptava amb admiradors i detractors. "No volem imitar-la sinó recrear-la –diu Elias–. El repte és arribar a transmetre l'extravagància lúcida de Vreeland". Per a l'ocasió Elias vestirà models d'alta costura d'Andrés Andreu i el Teatre Akadèmia es convertirà de nou en el saló tenyit de roig i ple de flors on vivia l'editora de moda.

 

També t'agradarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising