Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Juan Diego Botto

Juan Diego Botto

L'actor escriu i interpreta una obra necessària sobre la immigració

Un trozo invisible de este mundo
©Jesús Naval
Per Andreu Gomila
Advertising

No ens enganya, Juan Diego Botto, quan ens diu que parlar d'un mateix damunt un escenari desgasta, tot i que, afegeix, "exigeix molt i et dóna molt plaer". Ell ha escrit les cinc escenes que conformen 'Un trozo invisible de este mundo', cinc relats sobre la immigració i l'exili, cadascuna de les quals conté alguna cosa de la seva biografia. De fet, tot comença amb una trucada del seu tiet des de Buenos Aires que li anuncia l'inici d'un megajudici contra els responsables de l'Escola de Mecànica de l'Armada, el principal centre de detenció argentí durant l'última dictadura (1976-83) i lloc on va desaparèixer el seu pare. "Portàvem tota la vida fantasiejant sobre això", confessa.

L'altre esdeveniment que el va moure cap a l'escriptura el va viure com a espectador, quan un amic li va demanar que l'acompanyés al cementeri Madrid Sur per assistir a l'enterrament de Samba Martine, una dona congolesa que va morir en un centre d'internament per a immigrants. "Va demanar 30 vegades que la veiessin els metges i només li van donar pomades: tenia sida i un fong que li perforava el cervell!", s'exclama. "Vaig veure la seva mare, abraçada al seu taüt", afegeix. Una imatge definitiva.

Les dues històries formen part d'una obra el tema de la qual, avui dia, sembla passat de moda. Qui parla en el món de l'art, de l'exili i de la immigració? A Botto el que l'inquieta és que hi hagi molta gent que no sàpiga que hi ha presons per a immigrants -"que no han comès cap delicte", ens recorda- o que hi hagi més gent encara que vol oblidar el passat dictatorial -molta més a Espanya que a l'Argentina, per cert-. Ell sap que ha manipulat les històries, que ha canviat coses, que les ha retocat, tot i que 'Un trozo...', diu, "no deixa de ser una obra  autobiogràfica". La mà del director, Sergio Peris-Mencheta, l'ha ajudat a afegir un pèl de sentit de l'humor a tot plegat.

"Tot teatre és polític, tot art és polític, pel simple fet que comporta una mirada sobre el món en què vivim", remata Botto. I ell no ha volgut, en absolut, obviar el punt de vista de l'altre bàndol. "Havia de posar els que diuen que els immigrants sobren i que hauríem de fer-los fora a tots", admet. L'obra comença amb un paio d'aquesta mena, "un tipus lògic, amb encant i culte", que és capaç de citar Lorca, inspirat en "un polític madrileny que ara té missions superiors". És un monòleg trampós que ens descol·loca, el final del qual sembla exagerat, tot i que Botto ens diu que la realitat supera la ficció.

No pensin que l'actor és un nouvingut en el món del teatre, ni tan sols en l'escriptura teatral. Aquesta és la seva quarta obra i es va criar dins un teatre -sa mare tenia una escola-. "Sóc conegut pel cinema, però el teatre és casa meva. M'ha donat els moments de més plenitud de la meva carrera", diu. I vol estar tan al dia que acaba de fer-se càrrec de la programació de la Sala Mirador de Madrid. A fora, farà una gran pintada, inspirada en el Maig del 68: "Quan el Parlament és un teatre, el teatre ha de ser el Parlament". Està tot dit.

També t'interessarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising