Les crítiques de teatre de la cartellera

Un veterà i famós actor s’ha quedat adormit en el seu camerino després d’una gala d’homenatge. Tothom ha marxat i ell està sol i tancat en el teatre. En aquest Vassili Vassiliev hi ha alguna cosa del majordom Firs de l’última obra d'Anton Txékhov, 'L’hort dels cirerers', qui així mateix resta tancat quan, venuda la finca, tots han marxat. És possible que Carles Alfaro s’hagi inspirat en aquesta escena per aixecar una comèdia al voltant d’alguns dels contes més coneguts del contista (en va escriure mes de 200), cartes i altres materials literaris.

A Paquita li agrada el bingo. Paquita és addicta al cafè. Paquita no té parella. Paquita té secrets. Paquita és valenta i els comparteix amb (catastròfica) franquesa amb el públic. El reunit a La Seca. Al qual ella interpel·la com si estigués en una reunió terapèutica de malalts d'amor. O això sembla. El text d'Ernesto Caballero, dirigit per Genoveva Pellicer, és -com explica el programa de mà- un joc de nines russes.

laperla29 porta al teatre de la Biblioteca de Catalunya aquest text àcid de Martin McDonagh amb el toc de duresa i d'humor que tant representa al dramaturg britànic. Dirigida per Julio Manrique, la obra està ambientada en un petit poble, Leenane, al comptat irlandès de Connemara. Descobrirem la vida de la Maureen, una dona soltera de 40 anys que viu en una casa antiga amb la seva vella i despòtica mare, la Mag, d'uns 70 anys.

El 1942 Jacques Tourneur estrena la seva obra mestra en blanc i negre 'La dona pantera'. El 1957 José Luis Saénz de Heredia presenta 'Faustina', comèdia en color amb Maria Félix posant el seu rostre felí al mite de Goethe. En 2019 Projecte ingenu recull el títol de Tourneur i el joc de gèneres de Saénz de Heredia per reescriure un altre mite masculí: Don Joan. El gran depredador sexual que reneix en aquest muntatge desdoblat en home (Xavier Torra) i dona (Roser Tapias) a partir del material literari creat per Josep Palau i Fabre en cinc títols, adaptats per Anna M. Ricart. A l'Escenari Joan Brossa sona a més el 'Don Giovanni' de Mozart-Da Ponte.

Roger i Clàudia s’acaben de separar pacíficament, pel que sembla. Però nomes ho sembla. Ella va a la casa familiar a recollir roba d’hivern on l’exmarit es fa el trobadís. Discutiran. Esclar. I ho faran pel seu fill. Una altra obra sobre la ruptura del matrimoni i la confrontació entre els cònjuges? Doncs sí, però amb una particularitat important. Roger és un maltractador psicològic. Alguna cosa que ha marcat Clàudia.

El penjo o no el penjo, aquesta es la qüestió. I no és baladí perquè ja sabem que entre la jovenalla, i la no tan jovenalla, quasi tot val per aconseguir el major nombre de likes, incrementar l’autoestima i presumir de popularitat. Això els passa als quatre personatges de la nova obra de Roc Esquius. Un guitarrista (què fa assegut en un despatx?), una dissenyadora, una novel·lista i un programador en un coworking pero sense feina i sense cap horitzó laboral descobreixen la màgia dels likes a les xarxes socials de manera accidental. Poden guanyar diners.

Oriol Broggi ha tornat a Bertolt Brecht. Ho fa al TNC, en el mateix escenari on va estrenar fa onze anys 'El cercle de guix caucasià'. Torna amb un altre títol major del mestre alemany: 'La bona persona de Sezuan'. Obra que feia 21 anys que no es representava en català amb la canònica traducció de Feliu Formosa, dirigida llavors per Fabià Puigserver. Els números canten: Brecht no abunda en els nostres escenaris.

La veritat i la mentida es confronten en la nova comèdia de Cristina Clemente i Marc Angelet en la qual de forma molt animada i còmica plantegen si és ètic enganyar els infants per mantenir les tradicions. El debat es produeix durant les festes de Nadal en una casa de Finlàndia on el Ramon i la seva dona, amb el petit Martí, han anat a visitar a la cunyada, que està casada amb un finlandès.

Una obra genial no és garantia de res, però de vegades els astres s'alineen per a què un gran muntatge serveixi a un gran text, com és el cas d'aquest 'El chico de la última fila' de Juan Mayorga amb direcció d'Andrés Lima, amb sis intèrprets que claven cada moviment, cada rèplica, cada gest, en una posada en escena coreogràfica, amb tots els detalls cuidats al mil·límetre.

No és una obra de Shakespeare, sens dubte, però en té l’alè. La tendresa és un enginyós, fantàstic, homenatge d’Alfredo Sanzol a les comèdies d’amor del dramaturg anglès. Un homenatge que delata la lectura exhaustiva, introspectiva, de totes les comèdies del gran bard i destil·la una gran capacitat d’anàlisis de la tipologia dels personatges, de les estructures i revolts argumentals i fins i tot de les metàfores tan gustoses d’escoltar i que intenta emular.