Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

El conflicte entre generacions és l'origen del teatre. Basta recular a L'orestea, avançar fins a Rei Lear i acabar, per exemple, en L'herència o Tots ocells per tenir-ho encara més clar. D'una manera o altra, les relacions entre pares i fills, de sang o d'adopció, mou trames i passions. Ramon Madaula s'ha fet seu el gran tema en diverses obres, com Adossats o Els Brugarol, sempre des de la comèdia. I Loop és una obra diferent, força lluny, per sort, d'aquestes dues. D'entrada, no tinc clar que sigui una comèdia, sinó més aviat un drama amb totes les de la llei. Bé, no esperin cap trama com les de les obres citades més amunt, però és una funció que demostra, ja des del títol, que el xoc generacional ve de lluny, que es repeteix sense parar al llarg de dècades, segles i mil·lennis, que ja naixem sabent que els progenitors ens faran la punyeta i que nosaltres farem el mateix amb la nostra descendència. Madaula ho porta a escena amb un muntatge paral·lel entre el present, amb un pare (ell mateix) i una filla (Júlia Genís) que es discuteixen, i el passat, amb el mateix pare convertit en fill i la filla que esdevé la seva àvia. L'espectador decidirà qui guanya. O potser ho deixarà en empat El punt de partida és d'aquells crucials: la filla de 25 anys marxa un any a Tasmània amb un noi que fa tot just un mes que coneix. El pare és escultor i podríem dir que no ha assolit l'èxit que anhelava de jove. Ella fa tatuatges i necessita un canvi. Ell li dirà tot el que pensa i ella es...

Aquesta, com diuen els intèrprets de la peça, és una obra en què gairebé no passa res. Una funció escrita per Albert Boronat i Maria Donoso i dirigida per Nelson Valente, en la qual es creuen històries que aparentment no tenen res a veure, un cavall que parla, els directors de dos diaris de Buenos Aires als antípodes ideològicament i un vaixell amb exiliats republicans que surt de la costa atlàntica francesa amb destí Buenos Aires al principi de la Segona Guerra Mundial, és a dir, la tardor de 1939. No passa res? Doncs, no, passen moltes coses. Però hi ha poca èpica i una feliç coincidència. Amb això ja n'hi ha prou per aixecar un muntatge teatral que, en poc més d'una hora, ens interpel·la directament, encara que estigui parlant d'uns fets que van ocórrer fa 86 anys. Una obra magnífica sobre un bocí de la història i uns personatges que, a casa nostra, ningú no recorda Sota la batuta de Valente, Laura Marı́a González, Lluís Marquès, Júlia Molins i Martı́ Salvat brillen en un espectacle en què els intèrprets no perden mai la mirada del públic. El director argentí és un mestre fent grans coses amb gairebé no-res. Només li cal alguna cançó bona i posar els accents on toca. Al seu torn, Boronat i Donoso ens lliuren un text franc, honest, on no ens alliçonen gaire (el perill més gran quan es tracta de recuperar la memòria històrica) ni ens atipen amb dades. Tot i que hauria estar bé explicar per què el Massilia, quan arriba a Buenos Aires, no pot desembarcar el passatge, per...

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi. I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada. "Guimerà va voler escriure un 'Romeu i Julieta' en alta mar i li va sortir rodó" El més curiós és com de bé se li han posat els anys a aquesta obra escrita per Àngel Guimerà a finals del segle XIX i adaptada per Xavier Bru de Sala als anys 80 del segle XX. Qui ens hauria dit que el vaixell dels pirates podria ser metàfora de tantes coses que passen avui dia no només a casa nostra, sinó a bona part d'Occident: l'amor impossible entre el morisc Saïd i la cristiana Blanca no és tan possible avui, com possibles són les traïcions i les promeses que no...

Després de veure Mesures extraordinàries seria fàcil traçar un triangle entre la comèdia negra de Yago Alonso i Carmen Marfà amb Aquelles que no han morir de Las Huecas i Ramon de Mar Monegal. D'entrada perquè amb la primera comparteix l'espinós tema de què fer quan es mor un familiar proper, tot el que costa enterrar-lo i el negoci que hi ha al darrere. Són dues obres molt diferents, però parlen del mateix i arriben a conclusions semblants. Amb la peça de Monegal, la connexió és via Francesc Ferrer, que aquí es diu Toni i allà era en Ramon, un home de mitjana edat obligat a tornar a casa dels pares com un fracassat. L'un i l'altre són molt semblants i en Toni podria ser en Ramon deu anys després, amb una filla adolescent al càrrec i un pare a qui enterrar amb poca liquiditat al banc. Alonso i Marfà van estrenar una mena de versió prèvia de Mesures extraordinàries a la sala Flyhard el 2022 amb un títol més directe, Instruccions per enterrar un pare. I era l'única de les obres del duet que no havia fet el salt al teatre comercial, a diferència d'Ovelles i La pell fina. Fa tres anys, amb Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa en lloc de Ferrer, Mia Sala-Patau i Mercè Arànega, el muntatge funcionava molt bé com a treball indie, agosarat, una comèdia negra que, com les seves altres obres, tenia un fort component generacional i social, amb el focus posat en l'herència i el cert fracàs social de la generació que volta els 40, que no ha aconseguit viure millor que els seus...

És complicat, avui dia, escriure una comèdia romàntica i que no ens sembli que ja l'hem vista. Se n'han fet tantes, al teatre i al cinema, amb Hollywood com a meca d'un gènere que ha omplert de referents diverses generacions d'éssers humans. Kramig no busca ser gaire diferent: tenim en Toni (Biel Duran) i la Laia (Anna Moliner) que es troben via Tinder, s'entenen, engeguen una vida en comú i els passen coses. Són molt diferents, fins al punt de l'arquetip. Ell és supersticiós, desmenjat i parla vuit vegades al dia amb la seva mare. A ella li encanten els peluixos de l'Ikea, és antinormativa, però vol casar-se tant sí com no. Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra que té molt del seu món, on res no és el que sembla i hi plana un cert punt fosc. Aleshores, ja ens podem esperar que la vida de la Laia i en Toni no transcorrerà de manera plàcida fins que tinguin el primer fill. L'autora ha construït la peça sense seguir un fil lineal, sinó que la funció avança i recula contínuament. Però el present també és un artifici perquè ens té una sorpresa guardada. També això és un element arquetípic de la comèdia romàntica contemporània, el plot twist, el gir de guió que aboca tones de vinagre a l'oli, tot i que sense deixar de perdre mai el somriure. Moliner i Duran tenen química, cosa imprescindible en qualsevol comèdia romàntica Si l'obra funciona, si és divertida, si fa que el públic marxi content de la sala, és perquè Moliner i Duran tenen química, cosa imprescindible en...

Un viatge ple de nostàlgia a l’època daurada de la música espanyola. Salta Conmigo és el nom d’un espectacle musical que, en realitat, és molt més: un karaoke col·lectiu, una celebració de la vida i un pla perfecte per a tota la família. L’acció ens trasllada a un misteriós karaoke situat al cor de Barcelona. Allà, tres desconeguts (en Bruno, l’Elena i la Sofía) descobreixen que les cançons dels darrers 40 anys estan desapareixent misteriosament. Cal fer-hi alguna cosa.Amb l’ajuda d’en Max, el propietari del local, i del seu SEAT Ibiza —un dels grans símbols de les últimes dècades al nostre país—, emprendran un apassionant viatge per recuperar totes aquelles tornades que ja formen part de la memòria col·lectiva. I tot plegat, amb la col·laboració imprescindible del públic. Després de triomfar a Madrid, Salta Conmigo es podrà veure al Teatre Coliseum de Barcelona del 26 de juny al 6 de juliol. Trobareu més informació i entrades al web oficial d’aquest Show Musical. I si compreu aquest més de juny i utilitzeu el codi SEATxTIMEOUT15 a la web de compra, obtindreu un 15% de descompte! No us perdeu aquest pla, que promet ser inoblidable, i prepareu-vos per a una nit plena de cançons, records i molta emoció!

 El Sant Andreu Teatre, més conegut com a SAT!, és un teatre situat al carrer Neopàtria del barri de Sant Andreu. Es va obrir el 1990 i va ocupar unes antigues cotxeres del passeig de Fabra i Puig. Més tard, el 2003, es va tornar a obrir ja a la seva ubicació actual. Té capacitat per a 383 persones i programa obres de teatre, música, dansa i destaca pels espectacles per a públic infantil.

El mític musical The Rocky Horror Show torna a la capital catalana en la seva versió original en anglès, amb subtítols en castellà. Aquesta producció internacional, protagonitzada pel reconegut Jason Donovan, es podrà veure al Teatre Coliseum durant diverses funcions limitades, oferint al públic l'oportunitat de viure aquesta experiència única que ha triomfat arreu del món. Amb un elenc de quinze intèrprets i música en directe a càrrec de la Rocky Horror Band, aquest espectacle barreja ciència-ficció, terror, comèdia i rock’n’roll. A més, com és tradició, l’ambient festiu convida el públic a participar activament i a lluir les disfresses més extravagants. La producció, dirigida per Christopher Luscombe, arriba directament des del West End de Londres, amb la garantia d’un muntatge fidel a l’esperit original. Aquest musical de Richard O'Brien, estrenat el juny de 1973 al Royal Court Theatre, s'ha convertit en el musical contemporani que ha estat més temps a cartell de forma interrompuda. L'han pogut veure més de 30 milions de persones a més de 30 països i ha estat traduit a 20 idiomes diferents. Les entrades ja estan a la venda a través de la plataforma oficial, amb una promoció especial del 20% de descompte fins a l'11 de març de 2025.  No et perdis la llista de les obres recomanades i dels millors musicals que hi ha a la cartellera ara mateix.

La Cubana presenta el seu nou espectacle, L'amor venia amb taxi, un musical que es podrà veure al Teatre Romea de Barcelona a partir del 17 de setembre de 2025. Aquest muntatge és un homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya, destacant la seva importància en el teixit cultural del país. La companyia ha triat la comèdia L'amor venia amb taxi de Rafael Anglada com a base per a aquesta producció, que promet combinar elements musicals amb els característics de La Cubana: humor, sorpreses, participació del públic, color i ritme desenfrenat. Les entrades per a les funcions ja estan disponibles. Es recomana consultar la programació i adquirir les entrades amb antelació per assegurar-se una plaça en aquest espectacle. Per a més informació sobre dates, horaris i preus, podeu visitar la pàgina oficial del Teatre Romea. No et perdis la llista de les obres recomanades i dels millors musicals que hi ha a la cartellera ara mateix.

L'Antic Teatre és un centre cultural i social de referència en l'escena independent de la ciutat, situat a un petit local del barri del Born. La seva missió és donar suport i fomentar la capacitat d'experimentació, creació, producció i difusió dels artistes. També treballa en la investigació de nous llenguatges del cos i el moviment i les noves dramatúrgies. Com es va crear l'Antic Teatre? A principis del 2003, un grup d’artistes que buscaven un espai per a poder assajar les seves creacions, van trobar un lloc que ja havia estat la seu del Teatre del Cercle Barcelonès de Sant Josep, fundat l’any 1879 i espai de teatre amateur fins al 1976. Aquest antic palau que tenia una sala de representacions, ubicat al costat del Palau de la Música, els va convèncer i gràcies a un gran treball col·lectiu i voluntari d’artistes i amics, es va netejar el lloc i es va posar a punt per a poder dur a terme les primeres activitats obertes al públic. Durant els anys, fins avui dia, hi ha hagut lluita política per evitar el tancament de l'espai.  La terrassa de l'Antic Teatre Avui, l’Antic Teatre i la seva enorme terrassa anàrquica són un autèntic oasi: un dels espais del centre urbà amb més encant de Barcelona. És un dels principals punts de trobada d’artistes, veïns i col·lectius del barri del Born que s’hi apropen a fer una birra, un cafè o un entrepà al seu bar. El Bar és la principal font de finançament del Centre Social i Cultural. Tots els ingressos que genera es destinen a l’activitat...