Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

El protagonista d'aquesta història és un home gran, esquerp, que viu sol a la muntanya, després de passar molts anys a la presó per mor d'una joventut de militància armada. El company de lluita que el va trair ha aparegut mort a baix d'una muntanya i l'exmilitant comunista n'és el principal sospitós, ja que rondava per allà a la mateixa hora i va ser, precisament, qui va avisar les emergències. Un jutge instructor pensa que el nostre protagonista s'ha venjat. L'home gran és Lluís Soler i el magistrat és Bernat Quintana. Tots dos protagonitzaran un duel de primer ordre durant l'interrogatori en què Quintana intentarà esbrinar si, realment, Soler ha assassinat el traïdor. No posseeix cap prova i només compta amb la seva capacitat dialèctica per descobrir la veritat. Però davant té un home que desconfia de l'Estat, que no es penedeix del seu passat i que no està disposat a posar-li gens fàcil. Ni el fet d'estar tancat en presó provisional fa que les seves forces minvin, que el seu intel·lecte flaquegi. El text d'Erri de Luca és una filigrana verbal plena de matisos Aquí, de fet, la veritat és el que menys importa, sinó les motivacions, els afectes, perquè la relació entre presumpte assassí i víctima van ser fortes, i el jutge intentarà treure's tots els asos que guarda a la màniga per aconseguir el que ell anomena “veritat processal”, és a dir, un relat que faci possible o bé l'alliberament o bé la inculpació del sospitós, cosa que sovint té poc a veure amb la realitat. El...

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores. I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la. Sergi Belbel ha assumit el text com si fos un clàssic contemporani A més, disposa de tres actrius que han assumit els seus papers conscients que representen totes aquestes dones que han passat por, que han han vist com els queien els cabells, que han amagat (o no) la malaltia, que s'han sentit incompreses. Es posen en la pell de tres criatures ben diferents. La Rosa (Àngels Gonyalons) és una dona madura d'èxit, una reina, que diu ella,...

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi. I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada. "Guimerà va voler escriure un 'Romeu i Julieta' en alta mar i li va sortir rodó" El més curiós és com de bé se li han posat els anys a aquesta obra escrita per Àngel Guimerà a finals del segle XIX i adaptada per Xavier Bru de Sala als anys 80 del segle XX. Qui ens hauria dit que el vaixell dels pirates podria ser metàfora de tantes coses que passen avui dia no només a casa nostra, sinó a bona part d'Occident: l'amor impossible entre el morisc Saïd i la cristiana Blanca no és tan possible avui, com possibles són les traïcions i les promeses que no...

Travy és el nom d’una nissaga d’actors i actrius. Com la de la família d’Oriol Pla. Aquest aixeca el vol després d’anys de rodar amb els pares i la germana. Té l’oferta de crear un espectacle en un gran teatre de la ciutat, el Lliure. I el vol fer amb la seva família. I es posen mans a l’obra. Què fer? Una obra contemporània o un clàssic, que sempre funciona, sentencia Quimet Pla. Realitat i ficció es fonen en aquest brillant debut d’Oriol Pla en la direcció amb un Quimet Pla meravellós recitant Hamlet mentre es fa una minitruita. 'Travy' és un caos ordenat (perdonin l’oximoron). Magníficament ordenat per la dramatúrgia del director, de Pau Matas, i a on es veu la mà de Jordi Oriol. El caos d’uns pallassos que fan riure però també glacen el cor. 'Travy' és un tendre i divertit homenatge, una carta d’amor d’un fill als seus pares on treuen el cap els parents de Vladimir i Estragó i els esbojarrats clowns dels Colombaioni en una proposta esquitxada de Commedia dell’Arte i força més profunda del que poden suggerir els rostres emblanquinats del matrimoni Pla/ Solina. Imprescindible. Dramatúrgia: Pau Matas. Direcció: Oriol Pla. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla, Quimet Pla i Núria Solina.

De faules sobre el capitalisme salvatge, sobre els seus efectes destructius en la gent i tot el que ha comportat en diverses generacions d'humans, se n'han estrenat unes quantes a casa nostra. Des de les magnífiques Lehman Trilogy de Stefano Massini i El drac d'or de Roland Schimmelpfennig, o El muntaplats de Harold Pinter i, sense anar més lluny, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juga en aquesta lliga, cosa que no és gens intranscendent, i podem dir que té molt a veure amb la peça de Schimmelpfennig que va dirigir Moisès Maicas. Però Yaiza Berrocal hi ha afegit un component generacional i autobiogràfic important. Perquè la protagonista d'aquesta història, la Lola (Valèria Sorolla), intolerant a la lactosa i fanàtica de les patates fregides ultracongelades McCain, s'assembla força a l'autora, segons podem llegir al que es diu d'ella a la web de la Sala Beckett. No sabem si va tenir una mare (Montse Esteve) que feia torns dobles en un geriàtric i un pare (Manel Sans) peó de fàbrica, exmilitant del PSUC i empedreït col·leccionista. Però aquesta és la família que ens presenta Berrocal, una immersió en una Catalunya progressista i obrera, els fills de la qual han preferit comprar accions amb els diners de la universitat per mantenir els somnis capitalistes absurds de la infantesa. Sorolla i Esteve protagonitzen algun moment estel·lar, baralles, xocs dialèctics i lluites generacionals La cadena del fred és una obra...

Fantàstic Ramon és la història d'un poble inventat, Santa Aurora de la Pietat, on hi passaran coses que semblen estranyes, però que podem veure contínuament si alcem la vista o parem bé les orelles. L'obra arrenca amb l'arribada de dos estranys, una professora altament capacitada, la Margarida (Vanessa Segura), i un ninot de drap que neix de la Clara (Anna Moliner). Dues vides que, tot i els intents, seran incompreses i es creuaran de manera inevitable. És molt interessant la proposta de Clàudia Cedó. Sobretot, perquè per explicar la història d'un nen diferent de la resta utilitza tres tipus d'intèrprets: els convencionals, els que tenen diversitat funcional de la seva companyia Escenaris Especials i, finalment, el ninot de drap. Qui és l'estrany?, ens ve a preguntar. Té tocs d'humor absurd i, alhora, planteja grans temes Aquí, a més, hi ha grans idees, com un locutor de ràdio sord-mut que es comunica amb la platea en llenguatge de signes (subtitulat) o l'aparent normalitat amb què el poble acull el naixement del ninot. A banda d'una proposta estètica molt atractiva, com l'escenografia de Max Glaenzel o les del titellaire Andreu Martínez, perquè el fill de la Clara i el Josep (Francesc Ferrer) s'aniran fent gran. El problema apareix quan, al final de les gairebé tres hores de muntatge, no sabem ben bé què hem vist: comèdia? Drama? Perquè l'obra té tots els ingredients del drama, fins i tot de la història de terror, però no acaba de ser-ho. Hem vist una versió de Dogville?...

Si sou dels que creieu que l’humor és el millor remei… esteu d’enhorabona! El comunicador i humorista Guillem Estadella s’embarca en una gira pels escenaris del país amb Jarana, un espectacle on la comèdia es converteix en teràpia de grup i la rialla en la millor sortida d’emergència. Conegut per la seva veu a RAC1, RAC105 o per fer tremolar de riure les xarxes, ara us convida a desconnectar, respirar i deixar-vos portar per un show ple de ritme, honestedat i moltíssimes ganes de fer-vos feliços. A Jarana tot allò que us passa pel cap (i que us faria vergonya dir en veu alta) es transforma en monòlegs delirants, situacions absurdes i una allau d’humor que us farà sortir de la sala amb els abdominals treballats. Riure fins que us caiguin les llàgrimes? Això està fet. Oblidar-vos del mòbil durant una estona? També. Compartir un moment irrepetible amb amics, parella o família? Totalment garantit. Feu lloc a l’agenda i aneu a veure Jarana. Una dosi d’alegria que us anirà més bé que qualsevol ibuprofèn.

Del 23 d'abril al 4 de maig de 2025, el Teatre Poliorama de Barcelona acollirà Michael's Legacy, un espectacle avalat pel Club de Fans de Michael Jackson a Espanya com el millor tribut al Rei del Pop. Creat per la Jackson Dance Company, aquest homenatge ofereix una experiència fidel als concerts originals de l'artista, amb un cos de ball de 9 ballarins i 3 veus en directe que recreen les coreografies i cançons més emblemàtiques de Jackson. Amb una durada de 110 minuts, l'espectacle és apte per a tots els públics a partir de 5 anys. Les entrades estan disponibles a partir de 15,50 euros. El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.

 El Sant Andreu Teatre, més conegut com a SAT!, és un teatre situat al carrer Neopàtria del barri de Sant Andreu. Es va obrir el 1990 i va ocupar unes antigues cotxeres del passeig de Fabra i Puig. Més tard, el 2003, es va tornar a obrir ja a la seva ubicació actual. Té capacitat per a 383 persones i programa obres de teatre, música, dansa i destaca pels espectacles per a públic infantil.

 Es troba a la planta baixa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Es va obrir l’any 1906 com a sala de cinema, més tard va funcionar com a teatre (de 1937 al 1939 va ser el Teatre Català de la Comèdia) i també va romandre una temporada tancat. Des del febrer del 1985, quan va tornar a obrir, que no ha deixat de banda el seu carácter teatral.