Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

Estrenat el febrer de 2019 a Sud-amèrica, el nou espectacle de l'actor, músic, showman i pallasso Guillem Albà és una picada d’ull al públic familiar, a qui bàsicament està destinat aquest entretingut espectacle d’arrels molt targarines (de la Fira de Tàrrega, volem dir) com m'assenyalava un col·lega. Una proposta que vol riure i fer riure tot plantejant les presses de la vida moderna de les quals ningú no sembla escapar.

Europa bull. I molt. Sembla una olla a vapor que als últims anys ha començat a xiular i a fer senyals de fum. Europa retruny, està a punt de petar… I de tanta remor, ja no se sent l’alegria de l’himne, ja sols notem la sordesa del seu compositor. Europa bull. És una olla de grills. Un guirigall de ric-rics, on tanmateix no totes les cançons hi tenen cabuda. Ni tots els cromatismes. Ni tots els acudits.

Fins a la penúltima escena, l''Esperant Godot' de Ferran Utzet ens sembla previsible, el clàssic de Samuel Beckett interpretat per dos actors extraordinaris. Res més. Però passa que Didí (Pol López) decideix sortir del rectangle que emmarca l'escena per dirigir-se a la platea. A les fosques, mentre contempla el seu amic, Gogó (Nao Albet), que fa una becaina, diu un dels pocs monòlegs de la peça, un fragment hamletià on parla de la impossibilitat del record.

Sergi Belbel és dels pocs directors que tant estrena al Teatre Nacional, al Lliure o a la Sala Beckett com a les sales alternatives com la Flyhard o l’Escenari Brossa, a on ara presenta 'Mexicatas'. O 'Mejicatas', com li diuen les vuit actrius durant l’obra. Aquest és un projecte sorgit de la il·lusió de les vuit actrius que van deixar el seu país per arrelar entre nosaltres tot buscant noves oportunitats. I ben segur que una mica més de tranquil·litat de la que podien gaudir a la fascinant però violenta societat mexicana.

Ja no hi ha llocs sense amo. L'espai té ara sempre amo, públic o privat. En un passat tan llunyà que sembla mític –aquell en què creu Johnny Byron "El Gall", protagonista del 'Jerusalem' de Jez Butterworth- els boscos eren refugis sense lleis. Llar de lladres, gegants, desclassats, fades, fugitius, elfs i bojos. En una clariana d'un bosc assetjat per la pressió urbanística ha instal·lat la seva caravana un 'outsider' de sang gitana i cognom de poeta romàntic. Entre drogues, alcohol, música electrònica i escombraries convoca una cort de perdedors, joves que sota la seva ombra protectora es lliuren a un hedonisme desesperat.

La rosa fa olor. Potser és un efecte teatral. Però la rosa fa olor. La rosa que l’Hèctor ha destrossat i que guardava la memòria de l’encontre d’Iona amb la seva mare, que la va abandonar quan era petita perquè tingués una vida millor. El fill de l’inventor d’aquesta habitació buida on es poden convocar els fantasmes del record la vol seduir mentre intenta composar una cançó amb John Lennon reviscut.

Peter Pan necessita la pols màgica de la fada Campaneta per volar. Ramon porta 39 anys a coll d'una immarcescible adolescència. Fins que la realitat d'una malaltia degenerativa sense cura sacseja la família i esgota de cop tota la màgia. I Ramon topa de cara contra el dur terra de la responsabilitat de l'adult. Ramon és un magnífic Francesc Ferrer que assumeix en solitari l'orfebreria dramàtica que és el text tragicòmic escrit per Mar Monegal.

Potser no hi ha res més difícil que fer teatre amb la normalitat. Encara que tenir un vell Seat 600 enmig del menjador pot semblar el contrari. Però aquest "elefant blanc" és l'element catalitzador per explicar una història corrent: com gestionar l'absència d'un ésser estimat. Aquest cotxe, símbol de llibertat enmig d'una dictadura, objecte aspiracional de la classe mitjana espanyola, ocupa el centre de la llar, com al seu dia una mare ho va ser per al marit i les dues filles.

El nou text de Pau Miró -que també el dirigeix- és un prisma: depèn de com es col·loqui la mirada de l'espectador pot ser un drama generacional d'un pare i un fill devastats per la mort de la mare; una denúncia de la pressió de l'èxit i la fragilitat del prestigi; una crítica dels ideals traïts. És tot això i per sobre de tot una elaborada reflexió sobre l'autoficció que podria ser un relat de Stephen King si inclogués elements de terror. A 'Una història real' -el joc comença en el títol- Miró embasta situacions que arrosseguen l'espectador a una actitud inductiva i per tant un pèl distanciada dels seus components emocionals.

Quan Joan Pera és el cap de cartell d’una funció ja se sap què veurem. I sabem també que, més o menys, riurem. Pera fa de Pera i és un goig per als seus seguidors que somriuen només que ell trepitgi l’escenari. Pera és un gran pallasso que ha construït una personalitat escènica que treballa tant la manera d’estar com la manera de dir i que no li fa fàstics a les situacions més ridícules, però gracioses, ja sigui vestir-se amb el vestit de núvia de la seva filla o passejar-se en calçotets per l’escenari tot pronunciant aquells "Oh, oh, oh" tan característics.

D'un espectacle de màgia no se'n pot explicar res, cap truc, cap entrada, ja que si ho fa, el crític, com a la física quàntica, passa a formar part de l'espectacle. Així que l'únic punt de vista assumible és el de l'anàlisi de la dramatúrgia, perquè 'Nada es imposible' té una dramatúrgia, una història que relliga els números per convertir-lo en un espectacle rodó. No m'estaré de dir, tanmateix, que Antonio Díaz, com a mag, es mereix més estrelles de les canòniques: sis, set... No és d'eixe món.

Vint-i-cinc anys han passat des de l’estrena de l’obra de mes èxit de Jordi Sánchez, 'Kràmpack', antecedent de la gran sèrie 'Plats bruts'. I de cert que el temps no li ha fet mal. Ni molt menys perquè el tema de la indefinició de la sexualitat; de les fronteres entre l’amor i la passió i com no de l'amistat són avui per avui tan o més vigents entre la gent jove.

El suïcidi és allò que li passa als altres i t'arriba en veu baixa. Un rumor, una estadística i una notícia quan el subjecte és un personatge famós. Aquesta és la història fabulada d'un nen que des dels set anys conviu amb el suïcidi. Amb el primer intent d'una mare amb episodis depressius inicia una llista de coses excepcionals que fan que la vida valgui la pena. La majoria immaterials. Un gest innocent per salvar la mare de pensaments foscos. La llista creixerà com el nen a adult. 999.999.999 coses excepcionals.