Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

Hi ha tres coses interessants en aquesta intranscendent i entretinguda comèdia amb fantasmes amb què Marc Crehuet torna al teatre set anys després del seu reeixit debut com a dramaturg amb 'El rei borni'. Una és l'eficàcia de l’autoparòdia de l’autor i el paral·lelisme amb el seu besavi, també autor teatral. Una altra és el dibuix dels personatges i la tercera l'afinada direcció d’actors i la posada en escena.

Quan s'obre el llum zenital, M i J desperten sobressaltades. No saben com han anat a parar aquí. L'una era al tren. L'altra dormia. No saben on són, què hi fan, en aquest tros de terra, una parcel·la quadrada on només poden fer quatre o cinc passes, per què hi són, allà. Semblen Didí i Gogó, els dos homes que esperen Godot. Però no venen del mateix lloc. No esperen res. Bé, sí, esperen una resposta, la que sigui. “No hi ha res a fer”, es diuen.

Després de mesos de postdramatisme i performance, el teatre dramàtic torna al Lliure amb una versió de la famosa i feminista novel·la de la Nobel Doris Lessing, 'El quadern daurat'. Una novel·la que explica la crisi emocional, política i artística d’una escriptora bloquejada i sumida en un caos existencial. Una dona compromesa, lluitadora i que, davant de la impossibilitat d’escriure, reflecteix les seves angoixes, les seves activitats i relacions sentimentals en quatre quaderns de quatre colors.

“Quan vaig proposar de fer 'Solitud' em van dir que era un projecte condemnat al fracàs: impossible plasmar la descripció del paisatge, la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista; impossible fer teatral la complexitat i la riquesa de l’ús de la llengua i, sobretot, impossible superar l’experiència individual... de llegir la novel·la”, escriu la directora Alícia Gorina al programa de mà. Un seguit de reptes que, malgrat l’esforç, diria que no s’han superat.

Què hi ha després de la mort? Despeses. I això ho sap perfectament el Toni. El seu pare acaba de morir, però aquesta no serà l'única mala notícia per a la família: no tenen diners per pagar la funerària. El Toni no sap com explicar la situació a la seva mare, l'Aurèlia, i, amb la complicitat de la seva filla Emma, intentarà dur a terme l'únic pla que se li acut: enterrar el pare pel seu compte. 'Instruccions per enterrar un pare' denuncia, amb humor i naturalisme, quant costa morir-se.

D'un espectacle de màgia no se'n pot explicar res, cap truc, cap entrada, ja que si ho fa, el crític, com a la física quàntica, passa a formar part de l'espectacle. Així que l'únic punt de vista assumible és el de l'anàlisi de la dramatúrgia, perquè 'Nada es imposible' té una dramatúrgia, una història que relliga els números per convertir-lo en un espectacle rodó. No m'estaré de dir, tanmateix, que Antonio Díaz, com a mag, es mereix més estrelles de les canòniques: sis, set... No és d'eixe món.