Les crítiques de teatre de la cartellera

Si Onyric, el projecte de Daniel Anglès al Condal, manté en el futur la qualitat de 'Fun Home', cal desitjar-li la millor de les sorts. Té el seu mèrit començar amb un títol de l'Off-Broadway, basat en unes memòries gràfiques de la dibuixant de còmics Alison Bechdel, amb una protagonista que viu i comparteix amb naturalitat la seva identitat 'queer', amb una excel·lent partitura de Jeanine Tesori sense atrapa-temes per taral·lejar i un llibret sense concessions i adult de Lisa Kron, encara que la infància tingui el seu pes dramàtic.

Albert Tola té un interessant i polièdric recorregut com a autor, dramaturg, traductor i fins i tot director. Ja sia amb la dramatúrgia de 'Baixos fons', de Gorki, o de l''Ivànov' de Txékhov, la reinterpretació del pensament de Karl Marx a 'Mein Kapital' o amb incursions al teatre comunitari. 'Sarab', paraula àrab que significa 'miratge', és però una obra de text. Tant de text que hi ressonen arrels fortament literàries en una escriptura prenyada de poderoses imatges i banyada en un atractiu alè poètic.

De les quatre estrelles, una i escaig responen directament a l’esplèndid treball de Mercè Arànega a 'Shirley Valentine', el popular monòleg de Willy Russell. Comèdia ben escrita. Humor costumista, drama de superació i el lleuger toc social marca dramàtica de la casa. Històries de dones –com també ho és 'Educating Rita'– que aspiren a trencar-se amb el seu entorn i amb el paper que la societat els ha adjudicat, bé sigui el de peluquera il·lustrada bé de mestressa de casa fastiguejada de la convencional i buida rutina.

Jordi Vilà dirigeix ​​La Ràtzia Teatre, jove companyia acabada de llicenciar a l'Institut del Teatre. I com Sílvia Ferrando amb la companyia José y sus hermanas, mostren una saludable ambició teatral. 'Croades', tragèdia de Michel Azama sobre la guerra, no és un text convencional. La convivència de vius i morts en un paisatge de guerra sense mapa (qualsevol conflicte reconeixible dels últims 30 anys) aporta una dimensió dramàtica que en els moments més grotescos sembla transitar pel teatre de Beckett i en els més mitològics i barrocs pel de Mouawad. Sense menysprear una mica de Shakespeare, de 'Romeu i Julieta'.

Aquest espectacle no arribarà a la fita de les 95.000 funcions que diu el protagonista, de més de 300 anys d’edat i una mica cansat ja de repetir-se, però té corda per estona. A Bruno Oro, el que més li agrada és inventar personatges per més que el reconeixement popular li hagi vingut de les imitacions televisives. Ho ha fet a través de youtube amb el model Casimiro o el 'pijo' Jacobo. I és el que fa a bastament en el seu primer 'one man show'.

Una dona interpretada per tres actrius vestides de casament amb una taca a la faldilla. És a la Grand Central Station de Nova York, ens diu. I aviat sabrem que la seva boda ha estat avortada quan uns pistolers han tret les armes i han liquidat el seu promès i família abans de l'aperitiu. Ella, la Lis, ho perd tot, tant el futur com la xaveta.