Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

Els perdedors d’arrels beckettianes són personatges habituals a les obres del valencià Paco Zarzoso. I tan els que viuen a 'La casa de les aranyes' com els que s’han mudat a la casa de les dàlies arrosseguen les llagues emocionals dels mons que desapareixen. Ja sigui les llagues dels que van veure el seu poble sepultat pel nou pantà, com les d’aquells que van construir-lo o aquells als qui les innovacions tecnològiques han liquidat el seu ofici i que s’han aixoplugat en un racó de món perdut. Ànimes carregades de frustració incapacitades fins i tot per plorar.

Un camp de refugiats. Una arquitecta catalana idealista que cau en aquest pou de desesperació per ajudar altres persones la vida dels quals es limita a esperar sense horitzó que passi alguna cosa. L'esperança –o una fracción– es concentrarà en la construcció d'una biblioteca. La dramatúrgia de Laia i Aura Foguet (Companyia La Viciosa) destaca per explicar què passa en un lloc tan deshumanitzat amb la senzillesa d'una narració antiga.

La Calòrica fa 10 anys, i per celebrar-ho recupera el seu primer espectacle, una tragicomèdia sobre el poder i la vergonya, la brevetat de la vida i l'evidència de la mort. La reina Isabel I encara els seus últims dies amb la incertesa de qui la succeirà al capdavant de Castella. La sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat només pot deixar la corona a la princesa Joana.

Els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg són els únics estats de la Unió Europea on está permesa l’eutanàsia (a Espanya s'està tramitant al Congrés). A la resta és delicte. I és per això que la fiscalia espanyola va demanar fins a deu anys de presó per al metge argentí Marcos Hourmann, qui el 2005 va administrar una injecció letal de clorur potàssic a una dona de 82 anys en estat terminal que patia molt i que demanava morir. La seva decisió va ser fruit del convenciment que qualsevol persona pot decidir quan i com vol morir.

Sis personatges (més un) ens proposen passejar amb ells per un parc d’atraccions. Durant la caminada, ens explicaran setze escenes rocambolesques del nostre dia a dia. Setze situacions crucials, necessàries, sorprenents, inversemblants, estrambòtiques, innocents i, fins i tot, surrealistes, que ens parlen sobre allò que ens colpeix, que ens encén, que ens deprimeix i ens entusiasma alhora, i que ens fa cridar: a la merda! I aquesta no és pas una expressió negativa, al contrari! És una crida a engegar-ho tot a rodar i a viure la vida intensament.

La poesia és síntesis. És ànima. És música. És l’obscura arrel indefinible. Són paraules que s’ajunten per crear imatges que calen a l’ànima i ens transporten a un imaginari mai imaginat. I com ho fan els poemes de Federico García Lorca! Lluís Pasqual s’aproxima al 'Romancero' amb les maneres i les paraules del poeta. Tal com ell llegia la seva fabulació lírica als seus amics, Núria Espert ens convoca a una vetllada íntima, directa, que fa virtut de la senzillesa amb l’esplèndid suport dels llums de Pascal Merat.

Última peça de la trilogia sobre dona, identitat i història de la companyia d'obres de teatre documental La Conquesta del Pol Sud, que, després de 'Nadia' i 'Claudia' aquest cop se centra en el recorregut vital d’una jove dona transsexual: la Raphaëlle Pérez. El muntatge es basa en la seva experiència real de canvi de gènere, un camí marcat per la lluita, per la recerca de la identitat, per l’autoafirmació, pel trencament de motlles, pels somnis.

L'Helena és una advocada de divorcis, embolicada de fa temps amb una home casat. El Bob malviu fent feines il·legals i ha deixat enrere, ja fa temps, els seus plans per ser escriptor. Després de conéixer-se en un bar, tots dos viuran un cap de setmana de transformació que canviarà les seves vides per sempre. Unes vides que, com molts de nosaltres, tenen com a  rerefons constant la ciutat, un bosc on ens podem perdre, però també ens podem trobar, com també passa a 'Somni d'una nit d'estiu'.

Entre els crèdits de Saul Bass i el primer espetec de dits que anuncia la coreografia de Jerome Robbins, una càmera sobrevola una vibrant Nova York que a poc a poc s'acosta a una pista de bàsquet d'un barri "complicat" de la ciutat als anys 50. Territori de conflictes ètnics. El camp de batalla entre Jets i Sharks. De la mateixa manera caldria observar la notable producció de 'West Side Story' dirigida per Federico Barrios que ara s'ha instal·lat al Teatre Tívoli.

Quan Joan Pera és el cap de cartell d’una funció ja se sap què veurem. I sabem també que, més o menys, riurem. Pera fa de Pera i és un goig per als seus seguidors que somriuen només que ell trepitgi l’escenari. Pera és un gran pallasso que ha construït una personalitat escènica que treballa tant la manera d’estar com la manera de dir i que no li fa fàstics a les situacions més ridícules, però gracioses, ja sigui vestir-se amb el vestit de núvia de la seva filla o passejar-se en calçotets per l’escenari tot pronunciant aquells "Oh, oh, oh" tan característics.

D'un espectacle de màgia no se'n pot explicar res, cap truc, cap entrada, ja que si ho fa, el crític, com a la física quàntica, passa a formar part de l'espectacle. Així que l'únic punt de vista assumible és el de l'anàlisi de la dramatúrgia, perquè 'Nada es imposible' té una dramatúrgia, una història que relliga els números per convertir-lo en un espectacle rodó. No m'estaré de dir, tanmateix, que Antonio Díaz, com a mag, es mereix més estrelles de les canòniques: sis, set... No és d'eixe món.