Les crítiques de teatre de la cartellera

Aquesta nit el mestre de cerimònies és Jordi Andújar. Quan els talons, les mitges negres, la cotilla i el frac passen a Roberto G. Alonso -també dramaturg, director i coreògraf d'aquesta singularitat parateatral- serà un altre cabaret brossià. Amb Andújar posseeix una innocència (la de la primera vegada) que aporta un to gairebé naïf a un espectacle que és un sentit homenatge-catàleg a l'univers creatiu de Joan Brossa: la seva elaborada passió pel music-hall, la seva obra com a poeta visual, la seva faceta de dramaturg.

Un dels pares de l’església cristiana deia que Homer maleducava el poble amb els seus mites perquè el poble els entenia de manera literal i irreverent. Despullats de religió i irreverents com els grecs, són aquí els mites creats per Steven Berkoff el 1980, en plena era Thatcher, presentats per Josep Maria Mestres.

Ernesto Caballero fa servir en el seu escrit justificatiu un dels principis de les arts marcials (aprofitar l'energia oposada) per defensar la  proposta escènica d''El jardí dels cirerers' de Txékhov. Té raó quan considera l'aura 'txekhoviana' un exquisit tòpic. El tòtem teatral rus fixat per a l'eternitat per la càmera de Nikita Mikhalkov. Un altre Txékhov és possible. Aquí hi ha les iconoclastes versions de Daniel Veronese i Christiane Jatahy, o reescriptures dramàtiques com la de Rebekka Kricheldorf. Lamentablement la seva pròpia mirada sobre l'autor rus no es troba entre ells.

L'èxit de 'A.K.A.' segurament ha facilitat que La Villarroel recuperi un text de Daniel J. Meyer estrenat fa tres anys al Maldà amb el mateix repartiment (Laia Pallejà i Marc Pociello). Llavors jugava al seu favor la integració en l'entorn urbà del Barri Gòtic. En sortir de les quatre parets d'una sala de teatre es subratllava el seu declarat caràcter de denúncia social. A La Villarroel aquesta personalitat queda més desdibuixada, encara que l'espectador sigui convidat a descobrir espais inusuals, sense trencar la convenció de platea-escenari.

Quan el millor d'un espectacle és un tros d'un altre, tenim un problema. I no és que la versió de Ramon Simó d''El somriure al peu de l'escala' sigui un 'collage' d'altres muntatges, però la inclusió d'elements aliens al text original de Henry Miller, la dramatúrgia, provoca certes distorsions, que afecten sobretot al ritme d'un muntatge que acaba sent massa llarg.

Després de gairebé 60 anys fent teatre, José Sacristán s'enfronta al seu primer monòleg. Una adaptació de la novel·la de Miguel Delibes 'Señora de rojo sobre fondo gris' en la qual el gran escriptor vallisoletà va recrear a través d’un alter ego la prematura mort de la seva dona Ángeles de Castro, la malaltia i el dolor i la pena amb què el traspàs el va sumir.

Estrenada per primer cop a Nova York el 26 de gener de 1996, 'Rent' és un un clam a la llibertat i a la superació personal. La revolucionària òpera rock de Jonathan Larson, que va morir just abans de ser estrenada i que ha guanyat, entre d'altres, un premi Pulitzer, narra la història d’una generació de bohemis del barri d’East Village de Nova York que lluiten per aconseguir l’acceptació social mitjançant el seu art.

Les separacions sentimentals són una font de problemes, de dolor i de petites tragèdies, però també es poden mirar des d'una òptica molt més còmica que dissimuli l’amargor de la qüestió com va fer el dramaturg Ever M. Blanchet a 'Separacions'. Una obra de comèdia popular en la línia de les del francès Marc Camoletti ('No et vesteixis per sopar', 'Boeing Boeing') estrenada fa més o menys vuit anys que torna ara a l’escenari del Versus Glòries en una excel·lent direcció de Pere Anglas que l’encerta plenament en el ritme de la comèdia i en la direcció dels sis entregats intèrprets.

Musical basat en la pel·lícula dels 80 del mateix títol. Un al·legat a la superació personal en forma d'història d'amor impossible que explica la història d'Alex Owens, una noia de 18 anys, soldadora de dia i ballarina de nit, que somia entrar a la prestigiosa Shipley Dance Academy i convertir-se en una ballarina professional.