Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right L'últim sospir d'Ojete Calor

L'últim sospir d'Ojete Calor

Ojete Calor, els reis del subnopop, s'acomiaden dels escenaris amb un concert a Razzmatazz

Ojete
Per Maria Junyent
Advertising

S'apaga un astre. Ojete Calor diu adéu als escenaris. La llum s'apaga per als fans del subnopop. És cert que encara queden Alejandro Sanz, Nek o Merche, però no il·luminen de la mateixa manera. Carlos Aníbal i Ojete Calor declaren que van venir per propagar el bé i com a tal només van merèixer el bé. Ara, amb la satisfacció de la feina ben feta, tornen al seu planeta de xocolata i nou moscada, on tots els dies són divendres i on cada nit posen capítols nous de 'S'ha escrit un Crim'. Abans de desaparèixer per sempre, però, prometen una nit memorable a Razzmatazz. Aquesta és la seva història.

Un virus que es creia eradicat a l’edat mitjana va anar a parar dins d’una beguda servida a la terrassa d’un bar de Dénia (Alacant), l’any 2006. D’aquesta poció va néixer Ojete Calor, duet eroticofestiu format per Carlos Ojete i Aníbal Calor, o Carlos Areces i Aníbal Gómez.

Ells ens narren la seva apassionant epopeia, que comença per reconèixer que, si no haguessin existit Muchachada Nuí o La Hora Chanante, projectes dels quals han format part, ara serien membres de One Direction. Ojete Calor van presentar a Razzmatazz el seu primer treball, 'Delayed!', disc amb el qual han coronat un nou gènere musical: el subnopop, o pop subnormal. Un gènere infravalorat, que és a la música el que les abelles són al món: una condició sine qua non per garantir el curs de la història.

Estan convençuts que el públic barceloní captarà el concepte i hi connectarà, perquè ja ho van fer amb el Cobi al 92. Ens expliquen que el seu és un públic intel·ligent, de classe mitjana, i molt humil. Modern, però humà. Els renegats de totes les tribus urbanes han trobat per fi la flama que escalfarà les seves vides.

Ojete Calor es defineixen com dos homes del Renaixement. Són Leonardo Da Vinci amb una mica més de talent, i amb l'atractiu físic de Leonardo DiCaprio. Pequen d'humils. Afirmen que els seus cossos són mers vehicles d'una genialitat que no saben d'on ve i que se'ls escapa, però tot i així confessen una llarga llista d'influències i referents: Ace of Base, The Andantes, Video Club Archives (el videoclub on va treballar Tarantino durant anys), Ariadna Gil, la polifonia medieval, la població de Rivas-Vaciamadrid, Judas Priest, Julio Medem, la secció de jardineria de Leroy Merlin, l'home que va atropellar Stephen King i el Duo Sacapuntas. Tanmateix, tot i reconèixer els Beatles com els més grans artistes pop de la història, perquè així ho afirma la Viquipèdia, declaren que per ells la reina del pop és Pastora Soler. Potser escoltant el tema Cuidado con el cyborg, una oda a Terminator 2, a la rossa interpretada per Linda Hamilton i, en definitiva, a tots els qui en algun moment de la nostra vida hem estat perseguits per un cíborg, en captareu l'essència. En cas de dubtes, escoltant la cançó 'Ojete calor' accedireu a la seva filosofia completa feta música.

Són uns il·lustrats i ho saben. Per si no quedava prou clar, a l'últim concert que van fer a Razz es van acompanyar d'uns convidats de luxe, només per demostrar que ells molen més. Havia de ser una sorpresa. Van ser Vengamonjas.

El seu repte és convertir-se en droga dura fins a crear dependència al subnopop, i vendre discos a 4.000 euros la unitat. Pel que fa al futur, ho tenen clar: d'aquí a uns segles, quan a les escoles ensenyin als nens la història del segle XXI, els posaran Delayed! i no serà necessari explicar res més. Plorem la seva desaparició.

Ojete Calor oferiran l'últim concert de la seva gira de comiat, dv. 17 d'octubre a Razzmatazz.

També t'agradarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising