Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Oriol Broggi, teatre i nostàlgia

Oriol Broggi, teatre i nostàlgia

Per què La Perla 29 s'ha convertit en la companyia del moment

Oriol Broggi
@ Iván Moreno
Per Andreu Gomila
Advertising

És la compayia del moment. Dirigida per l'home del moment. La Perla 29 d'Oriol Broggi, possiblement el director més sol·licitat de Catalunya (i d'Espanya), que acabarà la temporada actual amb mitja dotzena de muntatges a les espatlles entre el setembre passat i el juny que ve -"acabaré mig boig", confessa-. I Premi Time Out 2013. Fins i tot tenen temple propi, on els fidels teatrers que els segueixen acudeixen quan se'ls crida des del minaret: la Biblioteca de Catalunya. La culpa de tot plegat la té una manera de fer cuinada a foc lent, amb cura, nodrida a base d'elements propis que han deixat créixer, formats a base d'adorar el teatre de Peter Brook, tenir molt en compte la ciutat (el país) on treballen i una poètica recognoscible i molt potent. Ara mateix, el Lliure de Gràcia té en cartell 'Adiós a la infancia', coproducció de La Perla, dirigida per Broggi, al voltant de l'obra novel·lística de Juan Marsé adaptada dramàticament per Pau Miró. La quadratura del cercle del que és aquesta companyia nascuda el 1999, instal·lada entre Gràcia i el Raval, i que representa avui dia el que va ser el Lliure dels anys 70.

Broggi és el gran responsable de tot plegat, perquè la troupe ha crescut així que ell madurava com a artista. I no amaga que el seu referent és aquell teatre que van aixecar al carrer Montseny els Pasqual, Lizaran, Puigserver, Soldevila, Lecina, Alcañiz i companyia. "No vaig conèixer Fabià Puigserver, però l'admiro molt, tot allò que representa, la feina que va fer, la manera de treballar", apunta Broggi. "Ells, als 70, van dir: farem les obres com si fóssim el Berliner Ensemble [el teatre fundat per Bertolt Brecht], amb el mateix rigor i el mateix esforç. Van dir: ens agrada molt el teatre de Bergman i aquí hi ha una companyia que el sap fer", afegeix.

El director creu que La Perla comença a estar a aquell nivell, comparable a les grans companyies europees. La clau? "Que res del que facis no quedi a mitges, que el que facis sigui pataclan", diu, tot referint-se al mecanisme que et provoca admiració, bé quan contemples l'escena del balcó de 'Cyrano de Bergerac', bé la dels pallassos de '28 i mig', bé la del judici de 'Luces de Bohemia'.

Però no tot ha estat arribar i moldre. Hi va haver una època en què es deia que a Broggi li anaven bé les coses perquè era de família barcelonina il·lustre (és net del doctor Moisès Broggi). Xafarderies de bugaderia medieval a banda, ell, tanmateix, assegura que no ho ha fet tot bé. "No sabia fer de director -diu- i ara vinc de Madrid i la gent del Teatro Español -hi ha dirigit el 'Tirano Banderas' de Valle-Inclán- em tractava de vostè". Creu, per exemple, que hi va haver una època en què volia córrer massa i es va estavellar. Parla d''El cercle de guix caucasià' del TNC. "Va ser com si hagués volgut fer una òpera massa d'hora", reconeix.

Ara, esclar, ho faria tot d'una altra manera, però sense sotracs ni fracassos, no hi ha art ni artistes. De fet, l'òpera el crida i ens revela que va parlar amb el director sortint del Liceu, Joan Matabosch, per materialitzar el seu debut al colisseu de la Rambla. Fins i tot va negociar amb els responsables del teatre líric la possibilitat d'aixecar òperes de petit format (barroques, operetes, sarsueles...) a la Biblioteca. No se'n va sortir, però tornarà a atacar!

La Perla ha crescut per etapes. Broggi parla dels espectacles que, de tant en tant, et fan pujar un graó, i en el seu cas queda clar que són tres, per ordre cronològic: 'Luces de Bohemia', 'Incendis' i 'Cyrano de Bergerac'. Bons espectacles, èxits comercials, que els han permès arribar allà on no havien arribat mai. '28 i mig', estrenat al juny passat, és el que més els representa, pel caire màgic, d'acudit i comercial que posseïa. No en tenim cap dubte. I es tracta d'un interludi de cara a l'inici del que podria ser la nova etapa de la companyia. Per exemple, apostem per 'Translation', peça de Brian Friel que dirigeix Ferran Utzet i que ja es troba a la sala d'assaig. 'Cels', de Wajdi Mouawad, serà la passa següent. "Buscarem una nova estètica", avisa Broggi.

I per això, alhora, pretèn ampliar la nòmina de col·laboradors de la companyia. A més d'Utzet, ja han incorporat Pau Miró amb 'Adiós a la infancia', i li agradaria comptar amb Julio Manrique com a director, Jordi Casanovas, Mario Gas i, per què no, amb Àlex Rigola.

"Tenim una obsessió -aclareix Broggi-: fa tres o quatre anys vam començar a crear vincles amb coses que passen a la ciutat perquè passin coses. No sé per què la ciutat és incapaç de crear-los i nosaltres volíem fer-los encara que fos artificialment". 'Adiós a la infancia' és une exemple clar d'això: Broggi i La Perla, Marsé, Sisa, Miró, Marc Artigau, al Lliure de Gràcia. A més, no hem d'oblidar que el món de Marsé, de Si te dicen que caí a Caligrafía de los sueños gira al voltant de l'antiga vila.

El director confessa que la idea de sortida era treballar amb Sisa, construir un espectacle de creació que els agradés als dos i que portés Broggi als anys d'infantesa, quan va veure 'Antaviana' i 'Nit de Sant Joan'. "Busquem el món de Marsé perquè és un món molt de La Perla i anem al Lliure de Gràcia perquè quan era la cooperativa La Lleialtat, el jove Marsé hi anava a ballar", aclareix. Un món, "fet de derrotats, de gent que està fotuda, dels que han perdut en la vida", que  també és molt proper a l'univers Broggi.

L'obra s'articula a base d''aventis', és a dir, aventuretes de pirates, indis, vaquers i espadatxins, molt de la postguerra, que retraten el món deprimit de la canalla d'aleshores. Aventuretes a través de les quals es van fent grans mentre comencen a entendre què és l'amor, el sexe, la política, i es desenganyen del món dels adults. Una mica com ells, com La Perla i Broggi, nens grans que miren el món 'des del tot és possible' sense oblidar-se que la vida no és un camí de roses.

També t'agradarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising