Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Vicky Peña, Londres i Kabul

Vicky Peña, Londres i Kabul

L'actriu recupera el monòleg de ‘Homebody/Kabul’ al Lliure amb el títol ‘A casa (Kabul)’.

Vicky Peña
@Maria Dias
Per Andreu Gomila
Advertising

Vicky Peña és una institució, a qui, per desgràcia, no tenim gaire oportunitat de gaudir als escenaris de la ciutat. Ara, sola davant del perill, assumeix el monòleg que obria el Homebody/Kabul de Tony Kushner que va produir el Teatro Español fa uns set anys i que vam poder veure al Romea. Aleshores, en castellà, ens va sembla deliciós. Al Lliure el fa en català.

Per què ha decidit recuperar la primera part d'aquesta obra?
Bàsicament és un projecte personal. Volia tenir una peça que pogués desenvolupar sola, sense haver d'estar pendent que em contractin companyies o no. És una peça, per altra banda, que em va satisfer molt, em va complaure molt com a persona, com a actriu, amb la qual em sento molt identificada, i que sento molt propera.

¿Amb què s'hi identifica?
Em sento propera al personatge quant a la preocupació social i històrica, el fet de sentir-se responsable d'algunes de les coses que passen al món. A tots ens resulta més fàcil tancar els ulls, dir 'què hi puc fer, jo'. Fa uns anys ja vaig fer una obra de Lluïsa Cunillé, Après moi, le déluge, que també anava per aquí. Es parlava de la responsabilitat individual en tots els desastres socials. Des d'aquesta intensitat, de responsabilitat històrica, la dona de Homebody/Kabul és molt atractiva per a una actriu.

Els seus monòlegs en escena em fascinen. ¿Té algun secret? Aquí no pot desconnectar ni un segon...
Fer pipí abans de començar... Em preparo de la mateixa manera que quan faig una obra amb molta gent. Has d'estar molt concentrada... La responsabilitat sempre és molt gran. Has de servir la funció. Si estàs sola, portes més pes.

Quan està sola, l'obra és vostè.
L'obra és l'obra! Jo estic al servei de l'obra. Quan ets en escena, hi ha moments en què et sents molt sola.

¿La solitud no és important?
És una cosa més. La meva mare m'ho deia: 'No volies ser artista? Doncs fote't'.

¿Fa aquest projecte personal perquè no la truquen?
Sí, sí que em truquen... Bé, no tant. He passat temporades dolentes, com tothom. L'any que ve tinc un projecte molt bonic: un Eugene O'Neill, a Madrid. Espero que vingui a Barcelona.

Però necessitava fer una cosa més seva...
M'agrada molt treballar en companyia... M'agrada sentir-me involucrada en el que estic fent, sentir-me que aquella obra està explicant una cosa que jo comparteixo.

Tinc la sensació que Vicky Peña és una actriu de Madrid.
Això és horrorós. És una cosa que em té fregida. Visc a Barcelona. Quan em demanen de treballar-hi, hi estic un temps i torno. El que passa és que, bé, quan estic aquí no em criden tant per treballar o el que he fet no té tanta repercussió mediàtica, o de públic. A Madrid em cuiden molt, em donen premis, em consideren. Em sorprèn una mica el contrast. Aquí, sembla que va bé això de dir que sóc de Madrid. Sóc barcelonina.

També t'agradarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising