Frames of mind

L’art, com el sexe, és un fenomen cerebral. Un pur exercici d’iŀlusionisme que cuina la percepció amb la recepta de les expectatives. Què us pensàveu? D’on creieu que surten les imatges dels vostres somnis? Frames of mind és una exposició que reuneix obra de tres artistes de generacions diferents. Tres iŀlusionistes que juguen amb l’especulació de les iŀlusions de maneres molt diferents.
Se’ns mostra una projecció de diapositives del veterà Anthony McCall (Regne Unit, 1946) on una mateixa imatge és coberta, tot deixant cada ocasió un sol rectangle a la vista. El resultat, 80 imatges diferents que, al nostre cervell, ens en revelen una de sola. 'Slit-scan' (1970) juga en una lliga diferent de la del cinema, on se’ns mostra una cronografia separada pel no-res, però l’enganyifa retiniana persisteix.
Bernard Voïta (Suïssa, 1960) concentra la seva atenció en un sol espai del seu taller, i ens mostra un seguit d’imatges d’aquest espai, en blanc i negre, en fosos encadenats ordenats de manera aleatòria. 'Trax' (2005), que és el nom de la peça, ens recorda les tesis de Leonardo, que veia detalladíssimes batalles en les taques d’un mur. Es tracta que l’espectador accepti el joc, i es converteix en agent actiu del procés. L’obra és com un riu, sempre sembla el mateix però en realitat l’aigua que hi passa és irrepetible.
Finalment, Luke Fowler (Regne Unit, 1978), amb 'Tenement Films (Anna, David, Helen, Lester)' (2009), s’endinsa en l’habitatge de quatre individus que comparteixen bloc a Glasgow. Els seus llibres, objectes, la llum que entra per les seves finestres, defineixen quatre personalitats, quatre temperaments. Les ombres parlen i ens interroguen sobre allò que veiem. No. Encara que empréssim els cinc sentits, res no és abastable. Però ho podem emmarcar.