Restaurants

Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques

Restaurants

15 menús de migdia espectaculars

Les adreces on us posaran la panxa contenta al migdia

Llegir-ne més

Restaurants recomanats

Restaurants

La Dama

La Dama, un emblema de la burgesia dels vuitantes i els norantes que volia menjar modern, ha reobert sota la direcció del trio format per Josep Maria Parrado (Bar Cañete, a la sala), Mariana Isaza (a càrrec de la cuina) i l’artista plàstic Peter Cauro, que porta la dimensió social del local. Volen convertir aquest espai singular –ubicat en el principal d’una esplèndida finca modernista de Sayrach, no us perdeu el seu impressionant vestíbul– en un local social gens diferent de les 'social houses' de Londres, amb dinar, sopar, nit, però obert tot el dia amb una barra de cocteleria. I per fer-ho han fet una reforma sòbria que ha omplert les diverses estances del restaurant de fusta noble i obres de pop art (hi ha quadres de Joan Ponç! i dibuixos originals del NY Times) Amb una base de cuina clàssica afrancesada –però amb el barroquisme de Josep Maria Bullich alleugerit–, el xef Bruno Zubek planteja plats de produte de primeríssima qualitat, tocats amb tècnica però sense amagar el poder de la matèria primera: Chateaubriand amb salsa bearnesa, cranc reial o un arròs de conill amb ous de sípia en són alguns. No vingueu amb presses: aquest és un lloc per seure, menjar i estar-s'hi tres hores.

Llegir-ne més
Restaurants

Chicken Shop/ Dirty Burger

Així com hem assistit a l’única i solitària rehabilitació del 'fish and chips' i a la de l’hamburguesa (que per sobreexplotació torna a baixar als inferns de la vulgaritat), per què no es pot oferir un bon pollastre? Per defecte, et malfies del pollastre barat. Doncs això no hauria de passar al Chicken Shop/Dirty Burger, la primera franquícia que Soho House obre a Espanya. Uneix sota un mateix sostre els dos restaurants de la casa: pollastres i hamburgueses. La gràcia de tot plegat és la senzillesa i la qualitat del producte. El pollastrer en cap, el cuiner Iñaki Moreno, explica que és “tan simple com pollastre de corral de l’Empordà, marinat 24 h, fet al vapor, tornat a marinar i rostit a l’ast amb llenya i carbó”. Senzill però laboriós. El tasto: per vuit euros, et porten mig pollastró, tendríssim i gustós, en què fins i tot mastegues amb delit el sovint àrid pit (fet al vapor els sucs no es perden i es guanya gust). I el marinat hi aporta una marxa picantona no gens diferent del 'jerky chicken' jamaicà. Tot i que el xef no bada boca sobre la recepta, s’intueixen pebres dolços i fumats. Veure com rosteixen les aus és un xou: en lloc dels omnipresents forns Josper, el director, Christian de Martino, presumeix d’una barbacoa molt poc usual. Un petit fossar on cremadors de gas incendien llenya i carbó, i amb la flama natural encesa hi giren els pollastres al damunt. “Només mitja hora: és el toc perquè el pollastre tingui la pell cruixent i un toc

Llegir-ne més
Restaurants

Krèsios/Le Bouchon

El restaurant Krèsios de Giuseppe Iannotti en la seva primera encarnació, a Telese Terme, ostenta una estrella Michelin. I encara que la condició d’estrellat no ha de condicionar la visita a un restaurant, sí que és remarcable que amb Iannotti creix a Catalunya la cuina creativa italiana.  El xef té un perfil poc habitual: de formació enginyer informàtic, és del tot autodidacte si exceptuem un stage d’un mes a l’Alinea de Chicago el 2014, l’any que va guanyar la Michelin. I s’afanya a dir que el Krèsios Barcelona –el gastronòmic de l’Hotel Mercer, en substitució del Mercer de Jean Luc Figueras– “no és una sucursal ni cap assessoria, sinó una extensió del meu local: té la mateixa mena de menú gastronòmic i capacitat per a només 24 comensals”. Exposa la seva filosofia en dos menús llargs i un menú executiu de quatre plats, “també d’autor però més clàssic”. Els 'snacks' són importants per a Iannotti: insisteix que arribin a taula per separat, per no restar valor afegit a una oferta de creativitat miniaturitzada –com uns tagliolini de carbassó amb menta fresca i perles de tòfona negra, mos crocant i fresc– que en molts casos reclama a crits passar a ser 'antipasto'. L’excel·lent cuina de Iannotti és ideal per als gurmets amb ganes de menjar però no de marejar-se en la muntanya russa tecnoemocioal: plats com una llengua de bou a baixa temperatura –petó tendre i salat, suco amb delit en la salsa de pebrots amb vinagre– o uns raviolis de ragù brutals donen fe de la maduresa d’un c

Llegir-ne més
Restaurants

La Costurera

Un dijous qualsevol, asseguda a la barra de La Costurera, el xef em canta els cinc plats del dia. Ho fa amb una veu tranquil·la i s’esmerça en els detalls. En trio tres: una amanida de nabius amb maionesa de xiitake, una crema de carabassa i una quinoa cuinada com un risotto. Per beure, em serveix una copa de montsant. Estem ell i jo sols: potser és massa aviat, potser és que només fa quatre dies exactes que ha obert, potser és que ningú imagina que a l’entrada d’una acadèmia de costura de la Ribera s’amaga un lloc tan autèntic. Jo tampoc no ho esperava. De fet, la sensació que tinc és que m’ha convidat a dinar a casa seva. Somriu i m’agraeix el compliment: “Això és el que busco perquè no m’agrada la paraula ‘restaurant’. La meva proposta és molt més informal”. Devoro l’amanida, servida en un bol preciós. “Vols una mica de pa? El fornejo cada dia”. Accepto l’oferiment. En acabar el primer plat, el Felipe em planta la crema de carabassa dins d’un vas de ceràmica negra amb una cullereta a joc. Hi poso mousse de coco?” Sí. “Unes làmines de coco?” També. “Un mica de ceba deshidratada?” Sisplau. Quan acaba el ritual, la remeno i la tasto. Deliciosa. M’explica que la seva cuina és eclèctica i que li va la fusió. “Vaig treballar amb un xef tailandès”. El perfum de la crema ho delata. Arriba el torn del 'quinotto'. Mentre frega plats a l'aigüera, li pregunto per què té aquell punt entre picant i fumat. És pel 'merquén', una espècia típica del nord de Xile. “Sóc d’Iquique, prop de l

Els usuaris diuen
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més restaurants recomanats

Últimes crítiques

Restaurants

Can Joan

La Sandra ha tornat. I qui és la Sandra? Qui va dirigir amb èxit durant gairebé vint anys La Noguera primer i l’Alzina després, temples per als aficionats als caragols. La Sandra i el seu pare Joan, lleidatans, han tornat als seus orígens, el petit i acollidor Can Joan. Allí va començar la família que venia de Balaguer i allí van agafar fama pels seus caragols, i van ampliar més tard el negoci amb aquests dos restaurants que van ser famosos mentre van durar. “Ens vam preguntar: ‘per què no tornem on vam començar’?”.  Atès el limitat espai del local i la quantitat de reserves diàries, sumat al fet que “tot es fa al moment”, diu la Sandra, “és aconsellable en el moment de fer la reserva dir què es menjarà, perquè imaginem que de cop deu persones demanen caragols; a algú li haurem de dir que no i això no pot ser”, recomana. Més a la carta, impossible; de més proximitat, tampoc. L’especialitat a més dels caragols són els arrossos. Aquest dia oferien arròs amb conill i caragols. Superb. No es pot deixar de tastar el que pot ser el millor allioli de Barcelona. I cada dia la casa ofereix arròs, si l’un ben fet i gustós, l’altre encara més. “Hi ha clients que vénen des de Mallorca a menjar els nostres caragols i després l’arròs del dia”, presumeix la Sandra, que rep al local perquè el comensal tingui la sensació “que entra a casa seva, sabent el que menjarà i gairebé com ha estat preparat”.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

DOP Restaurant

L’altre dia vaig fugir de la via Augusta i ara hi torno per ocupar una de les taules del DOP Restaurant. La veritat és que em reconcilio amb la zona alta. EL DOP és un restaurant afable, molt al gust de la burgesia benestant, i encara que la carta no és innovadora –alguns d’això n’anomenen cuina de mercat sofisticada–, l’àpat acaba resultant molt agradable. Per cert, el tracte és exquisit. A les taules, el bilingüisme és inexistent, cap novetat, i es nota que al DOP s’hi troben amics per parlar de veteranes batalles o joves parelles amb batalletes ja massa viscudes a pesar de la joventut perduda. I la veritat és que el restaurant dóna perquè t’expliquin bones històries. A la carta hi ha plats que m’agraden força, com per exemple una cua de bou amb vi negre i puré de pomes al forn, però decideixo fer la Ruta del Bacallà. Això sí, sense mescalina. Entre un Parmentier fumat amb ou cuit a baixa temperatura, foie gras a la paella i oli de tòfona, o uns tagliolini amb múrgoles amb vi de Porto i pols de foie gras, escullo el segon. I entre un dau de bacallà amb romesco de pebre vermell de la Vera i salsa de calçots, i un bacallà confitat, allioli d’all negre i patata gratinada, trio el primer plat. Per cert, escric aquesta crònica des de Lió, convidat en el marc del magnífic festival de ficció criminal Quai du Polar, i passejant aquest matí pel mercat he vist unes múrgoles fantàstiques. França i els seus mercats són esplèndids, i mentre escric, t

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Restaurant La Estrella

La història de La Estrella ve de lluny, d’abans que es construís l’estació de França, quan allà gairebé hi arribava el mar i les barques carregades de pesca. Les estrelles són companyes i guies de pescadors, i l’estrella que il·lumina el restaurant d’en Jordi i la Pepi també atrau, però en aquest cas els paladars exigents. Catalunya té una gran riquesa i varietat de productes de mar i muntanya que aquesta parella converteixen en autèntiques exquisideses, amb senzillesa i un tracte perfecte. És impossible d’explicar per què es dedica tan poc espai a les millors cuines de la ciutat, inversament proporcional a com n’estan de plenes. Fins i tot si són cares. En Jordi explica amb saviesa pacient l’oferta del dia que ha cuinat la Pepi. I a més d’una carta curta i intel·ligent, proposa uns importants plats que culminen en sublims postres. Iniciem l’àpat amb uns canyuts, unes petites navalles del Delta, saborosíssimes, de textura superior a les habituals. Una especialitat és el bacallà, excel·lent en qualsevol de les seves quatre versions. Cridaner i d’òptim resultat és el que fan amb verduretes i tallarines de calamar. Aquesta quarta generació del restaurant ha sabut ajustar el tema dels vins: una molt bona selecció, clarament presentada i amb preus no excessivament inflats. S’han de consultar les postres, perquè varien i són exquisides, sobretot el crocant d’avellanes. Preus d’acord amb l’excel·lent atenció i cuina.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Massimo

El Massimo és un restaurant italià situat a les altures de la ciutat. Sempre que passava per la via Augusta i el veia, pensava d’anar-hi. A la vida, els deutes pendents són com un plat dur de pair durant la digestió i finalment vaig decidir anar-hi un migdia dominical. Havia sentit que el Massimo és un restaurant molt apreciat per certa burgesia catalana, més del sector constitucionalista que del sector sobiranista. I després de tastar alguns plats de la carta, vaig confirmar allò que sempre he pensat: l’èxit econòmic no va lligat a l’exigència del paladar. Al Massimo no s’hi menja malament, però tampoc s’hi menja millor que a casa i el preu és excessiu comparat amb altres indrets italians. Al cap em ve el gran Piccola Cucina Italiana, a Sant Cugat del Vallès. El millor de tot va ser la mortadel·la que vaig prendre, un embotit que en algunes llars és considerat un embotit de pobres. Pel que fa a la meva selecció, de primer vaig demanar un carpaccio de carxofes que no tenia cap misteri. Esperava no sé què, potser unes carxofes marinades com les fan a Itàlia, i em varen portar uns cors de carxofes crus amb parmesà i ruca. Les carxofes, això sí, eren d’allò més tendres. I després d’una eternitat, em varen servir uns 'spaghetto ricci', el nom que rep una pasta amb garoines en què, lamentablement, el gust de l’invertebrat marí quedava reprimit per l’excessiu gust de tomàquet. Tots sabem de les magnífiques propietats del tomàquet, però en el cas de la recepta actuava d’assassí d’

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més crítiques

Pàgines especials

Restaurants

Guanya un sopar amb els teus amics al Bogart

Us conviem a un sopar per a 4 persones en aquest nou restaurant que combina bona teca i arts!

Llegir-ne més
Restaurants

"Si nosaltres podem fer això es perquè tenim el suport de la família"

Descobreix la vessant més personal dels xefs del restaurant Disfrutar, de la mà d'aigua Sant Aniol.

Llegir-ne més
Restaurants

Menjar a domicili sa i saludable

Si us agrada cuidar-vos i menjar de forma saludable, però teniu poc temps i la nevera buida, aposteu per demanar menjar a domicili amb Resto-in. Aquí trobareu propostes de restaurants de cuina mediterrània, peruana, vegetariana i vegana per tenir cura de la vostra alimentació de la forma més còmoda.

Llegir-ne més
Restaurants

Restaurants en erupció

Slecció de restaurants per gaudir d'un bon àpat, amb 'aigua mineral d’origen volcànic Sant Aniol.

Llegir-ne més

Els millors restaurants de Barcelona...

Escapades gastronòmiques

Restaurants

Restaurants de la Costa Brava

Llegir-ne més

Menjar a Sitges

Llegir-ne més
Viatge

Restaurants de les comarques de Barcelona

Llegir-ne més

Els grans restaurants del Baix Llobregat

Llegir-ne més

Flamarades de Pau Arenós

Restaurants

Granja Elena: quan el menjador és ple

Si el caminant desinformat passegés per davant del número 228 del passeig de la Zona Franca, no notaria res de cridaner, a excepció del permanent encotxar i desencotxar dels taxis. Des del 1974, la família Sierra Calvo defensa un bar, transmutat en restaurant, adreça secreta (o gairebé) de gurmets endurits. Res a l’exterior delata la promíscua activitat a l’altre costat de la porta. Però, ¿què passa en aquest interior minúscul, de taules ben juntes i barra escassa amb plens diaris? Que Borja Sierra, ajudat a la sala pels seus germans, Guillermo i Patricia, planteja una cuina intensa amb l’auxili –si cal– de les tècniques recents. Borja descriu sovint la seva com a “alta cuina de barri” o “cuina sense collonades” (ai, aquesta provocació). En una paret, un retall de premsa amb la fotografia d’Hilario Arbelaitz, senyor del Zuberoa, on Borja va temperar ganivets. És una declaració d’intencions, com diuen els fantàstics. El Zuberoa és una de les grans cases del nord, restaurant en què es guisa amb talent modern a la manera antiga. Un dels hits de l’Hilario és el pastís de formatge –un miracle esponjós– i el Borja el sap fer, però és respectuós i no l’ofereix a la carta. Promet que en menjaré la pròxima vegada. Bon pa del forn Serra i aigua osmotitzada. Ho explico des de fa anys: el consum de l’aixeta es dispara com un guèiser. Bec una copa de Louis Jadot Pommard Epenots 2012 i gaudeixo del pinot noir quan arriba Pep Manubens, del no menys llegendari Cal Pep, amb una ampolla Le F

Llegir-ne més
Restaurants

La Esquina: glòria al plat combinat

Hi va haver un temps en què el plat combinat (PC) va ser modern, fins i tot avantguardista: una altra forma d’emplatar i una manera de menjar desenraonada, concupiscent i insana. Historiadors gastro: estudieu els orígens del PC –que la fantasia situa l’any 1800 i sota la tenda de campanya de Napoleó– perquè en aquest 'totum revolutum' hi ha sociologia en abundància. El PC compleix una funció social ja que ha alimentat obrers i estudiants –encara que amb descontrol de calories– i els ha ofert dosis de plaer i de fregits, amb satisfacció del comensal voluble. Una de les característiques del poti-poti és la inesgotable barreja d’elements. Casa bé l’ou ferrat amb el llom i l’empanadilla? No ha importat mai l’equilibri o l’harmonia. Un altre encert és la concentració. Primer i segon? Bah! El dia que algú hi posi unes postres haurà aconseguit l’èxtasi. I, per últim, l’alleujament que suposa per als cuiners no haver de batejar els plats. Amb un número n’hi ha prou. La revitalització –i just renaixement i rehabilitació del PC– passa per llocs com La Esquina, al carrer de Bergara, a prop d’aquella plaça de Catalunya regalada als coloms. En explicar tot aquest rotllo el xef londinenc Alan Stewart em mira sense comprendre res. Fa un any i mig que viu a Barcelona i no sap res de plats combinats, de número 1 i de xistorra amb patates, pit arrebossat i pebrots. Fa bé, la seva especialitat és una altra cosa, el bon gust i la salut. La proposta de La Esquina per als migdies és molt senzill

Llegir-ne més
Restaurants

Mil921: la cuina afectiva

Àlex Suñé rep amb una notícia, que és una declaració, que és una boia: “He fet un gir tradicional. El públic demana guisats”. Quan el Mil921 –rere l’endevinalla hi ha l’any de naixement de l’avi Mario– va començar, els tocs japonesos van ser l’ensenya de la casa, especialitat que el diferenciava d’altres solemnitats. L’atracció pel gust asiàtic s’ha generalitzat a Barcelona i l’Àlex es pregunta si és convenient seguir amb això. Després de tastar el sashimi de tonyina amb una salsa en què barreja ponzu i teriyaki, estic segur que és una neciesa renunciar a talls, crueses i amaniments; a complementar les cassoles i el xup-xup i els fons foscos amb la lluminositat d’aquelles preparacions. Els barcelonins són clients cansats, que saluden la novetat amb entusiasme i guarden poques fidelitats. Com es pot seguir atraient anys després? Cada restaurador se les enginya com pot, si bé el ganxo de la singularitat és un recurs. Ser el millor en 'alguna cosa', ser visible amb 'alguna cosa'. Li suggereixo alguns atractius d’alguna cosa. Un cuiner desil·lusionat i un restaurant apagat són l’antesala del final. La carta de vins, construïda per un sommelier amic, mereixeria ser travessada per ampolles més juganeres, reflexió a la qual l’Àlex oposa la tediosa realitat dels riojas i riberes que exigeix el públic, acomodat en el seu desconeixement. Bec un parell de copes de Solergibert 2010, un vi formalet. L’aperitiu és una crema de pastanaga amb ous de truita. M’endinso en aquesta nova-vella

Llegir-ne més
Restaurants

La Volàtil: fer arrels

Víctor Company estima el vi i per aquest amor va deixar enrere la vida d’enginyer després de set anys enredat amb el tèxtil. El seu oncle, “el tío molón”, el germà petit de la mare, és Joan València, i al seu Bar Brutal va ser on el Víctor va decidir canviar la maquinària de filar pel tirabuixó. A diferència d’ell, la germana petita, la Susanna, es guanyava la vida com a sommelier, i escoltant l’un i l’altra sembla que qui viu la professió de manera més visceral és el gran. Tots dos van fundar fa un any La Volàtil, nom efímer per a un projecte amb arrel. És un bar, és un restaurant, és una enoteca amb extensió cervesera. És tot això, però també és un lloc on es cuida els vinòfils, bevedors o elaboradors. El Víctor sembra una filosofia que podria ser afectada tot i que parla amb franquesa: “Interessen els viticultors sense por, els que no volen rectificar, els que estan a gust amb la seva terra. Ens interessa conèixer la història de la persona, les seves reflexions, la seva energia. I també voldríem portar aquesta idea a la cuina”. La cuina –l’espai físic– està ben defensada per Emilio Álvarez, que després d’una vida en cuines que cremen té la possibilitat de fer servir la seva veu. L’ensalada russa amb salmó és sorprenent: macera les espines en oli, que s’impregna amb el fumat. Estanis Carenzo, patró del Sudestada a Madrid, es va sorprendre en obrir a Barcelona els restaurants de Casa Bonay que els vins naturals i biodinàmics haguessin arrelat a la ciutat. És així: els som

Llegir-ne més