Restaurants

Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques

Restaurants

Trópico

'Brunch' tropical al Raval!

Llegir-ne més

Restaurants recomanats

Bars i pubs

Pastrami Bar / El Paradiso

Recordeu la moda dels clandestins? En realitat n’hi havia només tres. A banda de la qualitat de la cuina, s’amagaven rere una façana irrellevant. Això no passa amb el Pastrami Bar. Obert fa cinc minuts (o cinc dies comptats, vaja) al Born, quan hi entres no ensopegues amb una botiga de flamenques de plàstic. La façana ‘no funciona com a’: és un bar d’entrepans que, de fet, representa el primer cop que Rooftop Smokehouse –col·lectiu gastronòmada encapçalat pel cuiner Buster Turnofski, que passeja peces de peix i carn fumades artesanalment en barrils de roure–  disposa d’un local estable obert al públic. L'oferta del Pastrami Bar és limitada però excel·lent: s’hi pot menjar l’entrepà de pastrami –l’únic produït artesanalment a Barcelona– i també coses com un entrepà de formatge artesà fumat i a la planxa amb escalunyes confitades. Els dijous hi pengen tot un porc rostit a la brasa i que s’anirà venent mos a mos. El fumador és un xef de principis: no hi ha cola ni vi, només cervesa artesana que fa el Buster cada setmana. I alerta, obre fins a les tres de la matinada. Estires una nevera de fusta -traïda per les frontisses- que ocupa mig pany de paret i s’obre una porta cap a una cocteleria. És un speakeasy de porta tova (només l’heu d’estirar) però no una cocteleria qualsevol: on abans hi havia el Coppelia –que era com un sofà Chester gegant– ara hi ha El Paradiso, una elegant cova delineada per lames de fusta on mana Giacomo Gianotti, millor cocteler d’Espanya el 2014. “Una c

Llegir-ne més
Restaurants

La Taverna dels 11

És molt millor fer poques coses bé que no pas cagar-ne moltes. I a fe que a la Taverna dels 11 s’aplica aquesta norma de sentit comú (tot i que si es mira bé, Déu n’hi do de les coses que fan bé per ser un 'one man bar'. 'And a woman', perquè són el Rubén Ruíz i la seva dona, la Cristina Coromí). Són en un carrer amagadet (Tavern) d’un barri poc amable: Sant-Gervasi Galvany. És un bar sense misteris: una barra rectangular de fusta, mitja tauleta i poca cosa més. Però coi, quin bar. “Bars amb un cuiner al capdavant n’hi ha pocs”, precisa Ruíz. era el xef de l’entranyable, kitsch i difunt Bar Nou) i abans va ser cap de cuina de l’hotel Derby, entre d’altres. “És un bar, però allò que marca la diferència és la qualitat del producte”, diu. Ruíz pertany a una generació de cuiners formats després de la bombolla, que saben que no seran Adrià (ni falta que fa) i que opten pel guisat i la quotidianitat. Per vocació o necessitat? “No sóc de cuina molecular, sóc de sucar pa. I suposo que molts cuiners com jo muntem llocs petits perquè en l’hostaleria hi ha molt d’intrusisme". El cavall de batalla del seu bar és un menú de migdia amb dos primers i dos segons (sempre peix fresc de Santa Caterina menys els dilluns, que toca bacallà Perelló i carn escollida) on es pot menjar, un dia qualsevol: crema de gallina (escudella cremosa, vaja) i una amanida de quinoa amb nectarina, coriandre, suc de llima i un toc de tabasco que és una delícia fresca a l’hivern.A molt bon preu. De segon, per ex

Llegir-ne més
Restaurants

L'Estupendu

La millor platja de Barcelona és... a Badalona! Sobretot perquè l’aigua no sembla atòmica, i encara que sigui el Barcelonès, allà comença l’encant de poble amb passeig de costa del Maresme. També pensen així tres paios que saben molt de bars, de tapes i d’arròs: Joan Carles Ninou (El Xampanyet, La Puntual), José Varela (Grupo Varela, soci a La Puntual) i Santi Hoyos (Bar Àngel, Bar Mudanzas) han obert L’Estupendu, al costat de la Renfe badalonina. És la reconversió en restaurant/xiringuito arrosser dels Baños Pleamar, unes casetes de bany de finals dels 60.  A vint minuts de Plaça Catalunya, L’Estupendu és als antípodes del luxe pseudoeivissenc. Han reconvertit un espai abans ruïnós, okupat i tapiat  d’una manera discreta, senzilla i acollidora. Pintura blanca i blava i ni rastre dels acabats de fusta crua i metall que diuen: ‘prepara la Visa’. A la terrassa, s’hi està ample, de nassos, i pots menjar de cara al mar. El menjador també és d’allò més espaiós, i la barra exterior per fer el vermut també dona molt de joc. El cuiner, José David Turón, “no és cuiner, és arrossaire!”, Hoyos dixit. Nascut i format al delta de l’Ebre, ha cuinat en restaurants i en barques de pescadors. Es tracta de tenir quatre arrossos però que siguin molt reconeixibles, diu Varela (d’una nissaga familiar que en bona part s’ha dedicat a la gramínia). El de verdures i bacallà i el de pop amb galeres són fenomenals. A més: a quin lloc de Barcelona pots menjar un suquet com Déu mana, a peu de platja,

Els usuaris diuen
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Ultramarinos

L’Ultramarinos no és un restaurant petit i carismàtic on un il·lustrat xef, quan no és a la cuina, rellegeix Bauman i als fogons recupera receptes de la seva besàvia adaptades, amb precisió i sensibilitat, a la seva filosofia. L’Ultramarinos és un macrolocal de disseny al mig de la Rambla, i juga a una altra lliga: a la d’El Nacional, la lliga dels macroprojectes que, ens agradin o no, també construeixen la personalitat d’una ciutat polièdrica. El local deu el seu nom a les petites botigues on es comprava abans, espais que més que desaparèixer s’han transformat (ara són pakis) i que tant agraden al propietari d’aquest Ultramarinos d’interiorisme espectacular firmat per l’home de moda, Lázaro Rosa Violán. “Sempre m’han agradat dues coses: passejar per la Rambla i les botigues d’ultramarinos”, explica José Lombardero, propietari del Grup Lombardo, que ha donat vida al local i és un self-made man sense discussions, procedent d’una família de pagesos de Galícia. Aquest restaurant immens, industrial i acollidor, amb mobiliari de fusta, un DJ posant música cada dia té un espai de cocteleria creativa on la Cristina, mestra coctelera, ha dissenyat una carta amb tretze còctels inspirats en la volta al món. La cuina de l’Ultramarinos, supervisada per Kate Preston, dona del José, és funcional i d’arrels mediterrànies, però amb pinzellades internacionals com correspon a un local ubicat al bell mig de tot: pizzes, hamburgueses, tàrtars i amanides conviuen amb unes mandonguilles amb xi

Llegir-ne més

Últimes crítiques

Restaurants

Los Caracoles

Cafè, copa i puro. Aquestes són les paraules que haurien de tancar la crònica de la visita a un restaurant dels anomenats clàssics. Em refereixo a l’antiguitat del mateix restaurant. I sé que la visita a Los Caracoles despertarà més d’un ‘buf’ entre alguns crítics culinaris. Crec que la funció del que explica coses de cuina és estar a l’aguait de les novetats però també reivindicar indrets que quan desapareixen tothom se n’exclama. Fundat per la família Bufarull en el segle XIX, és aconsellable arribar al restaurant amb temps per veure tot un reguitzell de retrats que resumeixen la història de Barcelona i dels seus il·lustres, visitants i autòctons. Un cop a taula, la carta que et donen és tan clàssica que sembla una novetat. Esqueixada, canelons, costelles de conill arrebossades, faves a la catalana, suquet... I, esclar, cargols, que és el plat emblema de la casa. Com que a mi els cargols m’agraden al camp i no a la graella, demano uns cors de carxofes amb pernil i un bacallà a la llauna, acompanyat per mitja ampolla de Viña Sol. Cal dir, i ho dic ben fort, que les carxofes són magnífiques, un plat senzill però que em fa viatjar a temps pretèrits. I pel que fa al bacallà, aquest és un clàssic que em fa recordar els sopars que fèiem a un restaurant ja desaparegut de la Bisbal que li deien Cal Podrit. Als pobles, ja se sap, no estan per hòsties. He viatjat en el temps i penso que podria demanar un pijama Los Caracoles. No ho faig i em decanto per uns sorbets variats, avisat

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Canalla

Bon local, aquest, El Canalla. Situat a dues passes de la plaça de Sarrià, on de tant en tant sonen les campanes i els quarts de l’església, el restaurant té una aparença a l’antiga encara que no fa olor de corcó. Ni de llarg. El Canalla és un magnífic restaurant bar de tapes on saben tirar la cervesa com a Madrid. Amb mestratge i amb una escuma de les que et dibuixen un bigoti blanc als llavis. Llàstima que a la taula del costat hi hagi un grup de pijos que criden massa quan parlen de les vacances passades a Llavaneres. De manual. Amb un crit d’atenció abaixen la guàrdia i ens deixen gaudir, a la Laura, futura agent literària, i a mi, d’un reguitzell de racions fantàstiques. De les braves me n’han parlat molt bé i són molt bones, sense arribar a la categoria de les braves mare del Tomás. I després seguim amb unes sardinetes en oli amb tomàquets italians i amb unes carxofes confitades excel·lents.  Una recepta meravellosa és el carpaccio de ceps, rovell d’ou i pinyons. Amb la base del rovell cremós i els pinyons trencant la textura, la barreja és una troballa. I també és magnífica però menys sorprenent la minihamburguesa ecològica Canalla amb trufa i foie gras. Tots aquests plats els vam gaudir amb dues copes de Bozeto de Exopto, un vi negre de La Rioja jove i perfumat. No prenem postres, encara que un recuit de drap o el pastís de llimona marca de la casa serien dues bones eleccions i un bon epíleg, però estem massa tips. A El Canalla hi ha més de trenta tapes a elegir

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

L'Havana

Queden pocs restaurants a Barcelona que hagin estat inaugurats el 1897. El 1945, una altra família es va fer càrrec d’un d’ells, L’Havana, mantenint el seu nom i el compromís amb la cuina casolana i catalana. Ara, dues germanes i la seva descendència porten amb molta cura aquesta casa de menjars, amb una clientela fidel i quotidiana i un caliu familiar que sedueix a primer cop d’ull: llum càlida, una vella cabina de telèfons, una cuina gairebé a la vista i una barra rere la qual es mouen les dues sàvies germanes. “Aquí cuinem tots”, diu una de les filles, que deixen que el germà es dediqui a les postres amb molt d’encert. Un flam casolà i una crema catalana són el tancament ideal d’un àpat, que s’imposen com a primer tema en un comentari gastronòmic: un fet que no devalua la resta de l’àpat. El clàssic variat (esqueixada, ensalada russa, bunyol de bacallà, escalivada) és un entrant a compartir ideal i molt ben preparat i presentat. Les carxofes i albergínies arrebossades són superbes, així com els calamars a la romana, difícils de trobar bons en la vasta oferta de la ciutat. Els callos, les mandonguilles amb sèpia i els calamars farcits són especialitats que atreuen una clientela local (ni un turista) i exigent. Cal tenir en compte els canelons, amb bona beixamel i excel·lent farciment. I sobretot una dosi racional de formatge. Tres peces presentades en un plat pla i no pas en la gastada cassoleta de fang, molt suaus i amb un bon equilibri entre els seus components. Hi ha

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Woki Organic Market Sarrià

En el Passatge de Marimon, a la planta superior del Céleri, –no en va, el local està assessorat per Xavier Pellicer–, hi ha un dels locals de Tribu Woki. La nomenclatura d’aquest tipus de restaurants que s’han escampat pel món d’acord amb els criteris estètics i ètics del nou mil·leni (aires de mobiliari nòrdic i carta que vol assemblar-se als anuncis vintage) suggereix que se’ls catalogui com a restaurant 'eco friendly'. I sí, és eco i 'friendly'. La carta d’aquest amigable local satisfarà els gustos de tothom, un ventall sociològic que va des d’un comensal seguidor de l’ecologisme i la sostenibilitat, fins al negacionista més negacionista del canvi climàtic, a pesar que tot tingui un deix verd i alternatiu. Entrepans artesanals, amanides, una carta de pica-pica que va des d’un hummus bio a un tabulé bio, passant per una pasta fresca condimentada amb diversos ingredients frescos, unes carns ecològiques, unes sopes i cremes fetes sense química i un assortiment de postres bio, naturalment. Com a bon restaurant Woki, un dels plats estrelles són els woks i jo em vaig decidir per demanar-ne un. El wok és una cosa perillosa perquè hi pots afegir tota mena d’ingredients. I al final, el plat pot acabar semblant un d’aquells rellotges Casio dels 80 en el qual s’hi podia trobar de tot menys l’hora. Jo vaig demanar un wok amb una base de fideus d’arròs,  amb pollastre, bròquil i sèsam negre com a ingredients, i una salsa thai de llet de coco i curri vermell per a governar-los a tots,

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més crítiques

Pàgines especials

Què fer

Moments volcànics

Una selecció de moments trencadors per canviar el teu dia a dia, amb la col·laboració d'aigua Sant Aniol.

Llegir-ne més
Què fer

Barcelona & Wine

Tastos, consells, activitats, visites a cellers, maridatges... endinseu-vos en la cultura enològica amb Codorníu.

Llegir-ne més
Restaurants

Restaurants en erupció

Slecció de restaurants per gaudir d'un bon àpat, amb 'aigua mineral d’origen volcànic Sant Aniol.

Llegir-ne més
Bars i pubs

Bars on sentir-se com a casa

Locals entranyables on gaudireu de descomptes només per ser clients habituals, gràcies a Stampydoo.

Llegir-ne més

Els millors restaurants de Barcelona...

Escapades gastronòmiques

Restaurants

Restaurants de la Costa Brava

Llegir-ne més

Menjar a Sitges

Llegir-ne més
Viatge

Restaurants de les comarques de Barcelona

Llegir-ne més

Els grans restaurants del Baix Llobregat

Llegir-ne més

Flamarades de Pau Arenós

Restaurants

Alvart: la llebre i els caçadors

Àlvar Ayuso Thorell té 26 anys i un restaurant (amb l’ajuda d’inversors). Començo la crònica amb aquestes informacions perquè es comprenguin les responsabilitats a les quals s’enfronta. Pagar deutes, nòmines i proveïdors, i que als clients els importin un rave les traves perquè el que volen és menjar de meravella. Ara ve la part amb os i estelles: l’Àlvar és un cuiner desdoblat en empresari. Què vull explicar amb el preàmbul? Que l’Àlvar i el seu restaurant, Alvart, han sigut un dels imants de la tardor-hivern a Barcelona i que és gener i que el 2016 pot ser de plom. Ha rebut visites importants i estímuls i paternalismes i ordres i contraordres. Molts en volen ser els padrins sense afluixar la mosca. Entre mansos i ferabrases han transcorregut els primers dies de l’Alvart. Hi vaig menjar bé i vaig veure algú ferm i amb les idees clares, i a aquesta seguretat s’ha de cenyir. Amb tan poc bagatge és difícil dir quin cuiner serà i on arribarà: al minut cinc li demanen centellejos de consagrat. Deixem l’Àlvar créixer i evolucionar i, de moment, sentim-nos satisfets de la cuina inesperadament acadèmica, que inclou plats amb història com la llebre à la royale. Que l’Àlvar sap el que vol ho demostra el plat, massa aixafador per al meu gust per la salsa reduïda (existeix la llebre lleugera?), però que manté el valor i el vigor del que és clàssic. Llebre, papada i foie gras, i compensar el 'liebring' amb el 'running'. L’Àlvar en va aprendre dels germans Torres, encara que la seva caç

Llegir-ne més
Restaurants

De l'Orotava al 2254

Des que José María Luna va tancar l’Orotava el 2005, que en el seu moment va ser un restaurant important que va asseure intel·lectuals desitjosos d’una dosi de caviar, o d’escudella, no havia posat les vambes a l’establiment. A la façana, les rajoles de Joan Miró fornejades el 1997: 'Restaurant Orotova, que abans es deia L’Hostalet'. En recordava unes escales, un saló, parets de tela, aire Belle Époque. Pregunto al cuiner Nuncio Cona per l’escala. Algun propietari precedent –també va ser la pizzeria Napul’è– la va tapiar. El 2254 no és un restaurant italià, encara que el patró, el Nuncio, de 38 anys, ho sigui. 2.254 són els quilòmetres que va recórrer en vespa des de Palerm fins a Barcelona com si fos Marcello Mastroianni o Nanni Moretti amb cul de marbre. Li va agradar, va aparcar el vehicle i s’hi va quedar. El primer negoci va ser al Port Olímpic i el nom era discutible: Tapas Locas. Sentia que necessitava coneixements per prosperar i es va matricular a l’escola Bellart. “Em va obrir la ment”. Per a aquest 2254 va recórrer a professors, entre ells, Pep Nogué, buscant assessorament. El resultat és singular: alguns plats s’acosten a l’alta cuina tranquil·la. Hi ha talent, hi ha gust. Seria una pena malmetre la línia. Sovint, la grandesa o la misèria d’un plat es mesura en mil·límetres. Nuncio: fes cas del Pep. El vermut Cocchi és de premi i acompanya unes olives amb una pipeta, toc modern que no em fa fred ni calor. El (bon) caputxino d’eriçó aniquila la delicadesa de la g

Llegir-ne més
Restaurants

La Panxa del Bisbe: des de la cuina veig el cel

Diria que he escrit dues cròniques sobre La Panxa del Bisbe i la cuina rumbera de Xavi Codina, i el motiu d’aquesta tercera és el trasllat, sense moure’s del territori rumbós de Gràcia, a un nou emplaçament, espaiós i amb terrassa. És com passar del 600 al Mercedes, o del test a un parc. La Panxa és un bistronòmic animós juntament amb els sòlids i ja clàssics Gresca, Coure, Caldeni, Embat, Blau o Mil921. La bistronomia és un moviment que camina poc, insuficientment refrescat pel Mont Bar, Capet, Mano Rota o Casa Xica. Per fortuna, no hi ha uniformitat en el col·lectiu: tampoc en els preus ni en l’apartat decoratiu. ¿Per què Barcelona, podent ser un referent mundial de l’alta cuina petita, incorpora pocs fitxatges a la gastronomia excepcional? Perquè els nous cuiners prefereixen l’èxit immediat i una mica barroer de la tapa a la complexitat i paciència que requereix elaborar un plat amb fons. Fins i tot aquestes quatre (excel·lents) incorporacions s’inclinen per la ració per compartir. La tapa sense voluntat, la tapa per la tapa tiranitza la ciutat. Juntament amb la crisi apocalíptica ha cavalcat la pesta de la salsa brava. Reviso textos i llibres i mai abans havia comptat La Panxa entre l’elit bistronomiquera. He vist la llum (literalment mirava al pati) amb aquesta visita: al múscul d’escalador, el Xavi hi incorpora bíceps de xef. El canvi permet mirar amb amplitud. El tall rodó de pollastre amb curri thai combina llunyà i pròxim, i modifica la percepció del que coneixem.

Llegir-ne més
Restaurants

Santa Clara: elegant contundència

Ana López de Lamadrid ha tornat al Neichel, sense Neichel. “Va ser el primer restaurant on vaig treballar”. Amb el cuiner Gonzalo Galbete, amb qui comparteix la propietat de l’Igueldo, s’han fet càrrec de la direcció del Santa Clara, en referència a l’illot davant Sant Sebastià, que ocupa el que va ser el regne de Jean Louis Neichel. Durant anys, al Gonzalo i a l’Ana els han demanat que repeteixin en diversos llocs el model de l’Igueldo, un asador modern, i s’hi han negat. Però, ai, va arribar la família Trenor, propietària de l’hotel en què habita aquest novíssim Santa Clara, i ho van acceptar. En algun moment del passat, el pare i l’oncle de l’Ana van compartir taula i projectes amb els Trenor, que també posseeixen els hotels Praktik. El bon pa del Baluard, a la part baixa d’un dels Praktik, té aquí el seu racó. Entrar al Santa Clara és olorar pans amb massa mare. A la sala hi trobo un vell conegut, Reza Azimian, que va ser el cuiner de la casa de menjars Nuvola i va treballar en restaurants amb Jean Luc Figueras i després es va endolcir amb una pastisseria. Reza és molt amable i diligent: la clientela d’Upper Diagonal ho agraeix. Els veïns s’hi han entregat: ocupen taules amb la gravetat dels diners sòlids. La sala recorda un club britànic –amb molta llum i sense aristòcrates somorts– i la terrassa serà, en temporada, espai de desig i tumult. L’Ana parla del fum: “Volem donar molta importància a la brasa”. Fum civilitzat: si encara es pogués fumar, seria un lloc de pipa.

Llegir-ne més