Restaurants

Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques

Restaurants

Tres gastroterrasses úniques

El seu menjar està a l'altura de les seves vistes!

Llegir-ne més
Restaurants

La Volàtil

Immillorables tapes i vins naturals

Llegir-ne més
Restaurants

Celerí: la tercera via del vegetarianisme

En Xavier Pellicer torna als fogons amb una concepció originalíssima de la cuina d'autor basada en el fet vegetal

Llegir-ne més
Restaurants

Menús de migdia d'estrella Michelin

Per menjar la cuina dels grans autors i arribar a finals de mes

Llegir-ne més
Restaurants

Zeruko

Miniatures d'alta cuina 'made in Donosti'

Llegir-ne més

Restaurants recomanats

Restaurants

Bohèmic

Dóna bo trobar un lloc on la cuina aporti quelcom més que el plaer i porti records i sabors malauradament oblidats. El restaurant Bohèmic es troba en aquest triangle de meravelles reduïdes i familiars (Casa Lucio, Racó de l’Agüir, Can Vilaró) on et reben sempre amb sorpreses agradables. Francesc Gimeno, de llarga trajectòria per cuines de bona reputació, s’ha refugiat en una petita cuina i fa meravelles a petita escala: anomenar-les miniatures seria rebaixar-les. Cuina uns plats que en aquests moments ningú no fa a Barcelona, com els ous al caliu, amb sobrassada i col de Sibèria, que farien ressuscitar el mateix Xavier Domingo, un dels grans cuinòlegs que ha tingut aquest país i que anava sempre a la cerca d’ous a la cocota. Sublims i únics amb la col siberiana i patates agres de la Rioja, que ara són noves, saboroses i consistents. Incomparable el foie gras de l’Empordà, que fa dins un pot-au-feu i amb brou curt i calçots fundents. Aquest brou curt és absolutament increïble. O la botifarra de perol a la cocota amb un excel·lent pil-pil de piquillos. Un altre comensal va tastar el magret d’ànec de l’Empordà, cuit damunt de cendres, amb peres, xucrut, mostassa i gelea de riesling, que es prepara per a dues persones. Encara que el més intens de la taula i que ja s’encara com a plat estrella del Francesc és el costellam de porc enfangat, cremós de nyàmeres i trompetes de la mort i sorbet de pinya de Costa Rica. Tot presentat segons els designis del xef Francesc, en bufones casso

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Els usuaris diuen
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Mano Rota

En aquest restaurant amb barra baixa estil japonès i espai per a còctels, un veneçolà i un català fusionen tradicions culinàries molt allunyades, com la tailandesa, la peruana o la catalana, amb grans resultats. Un exemple: el suquet thai, on per un cantó et presenten les salses tailandeses i per l'altre el peix i el sofregit, o el secret ibèric cru, cuinat al moment, amb un dashi.

Els usuaris diuen
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Casa Xica

La casa és xica però el cor és gran, com diu el refrany castellà, i el cor d’en Marc, de la Raquel deu ser molt gran. Després de la intensa experiència viscuda a la Xina i de vivències saboroses i dures viscudes junts, s’han casat i han muntat aquesta petita joia amb la complicitat d'un tercer element, l'Esteve Puertas, amic de la infància i un professional del bon servei a taula. Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però això de la fusió s’està prostituint, i en aquest cas es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars. Com un tabule diferent, saborós, sa, de proximitat i enriquit amb un peix gairebé sense manipular, que va ser un encert. El dia de la meva visita era el plat del dia, una fórmula encertada, poc utilitzada lamentablement per ser sinònim de vast: aquí per menys de 10 euros pots menjar el plat del dia més beguda i postres. La carta convida el comensal a plantejar-se etapes i tornar-hi molt aviat per continuar tastant les belleses que ens atansen, amb productes d’extrema proximitat, a la riba del Mekong, o al sol naixent del Japó. Però la Raquel, que va patir un exigent xef francès a Londres, ha parit una rillette de conill que, a més d’acostar-nos aquest producte de granja t

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més

Últimes crítiques

Restaurants

El Calafate

Leo Messi i el Kun Agüero van iniciar la seva carrera juvenil junts. Des de molt joves comparteixen camps, habitacions, entrenaments, quan van vestir l’albiceleste sub-19... i la seva amistat es manté ara, és absoluta. Quan poden es troben. A Londres o a Barcelona. El darrer cop que van menjar junts a Barcelona va ser al Calafate. I deu ser perquè són molt bones les milaneses, plat preferit del number one. Però a més de les escalopes, hi ha una oferta de rigorós menjar argentí, amb una carta que ara han renovat amb un bistec tàrtar d’Angus i una tonyina vermella que se sumen a una oferta que demostra la seva qualitat en el fet que gairebé mai hi ha lloc. La simpatia i calidesa de la Inés, al costat de qui ara s’afegeix l’Octavio, s’escampa per la sala i durant el servei amb una atenció curosa i gens enganxosa. Hi ha alguns detalls que distingeixen aquest lloc (a més de l’enorme qualitat de les carns i de la bona preparació, que respecta els punts en què se serveixen): la salsa criolla i el chimichurri que ofereixen per acompanyar-les. Són elements senzills, però que si no estan fets a la perfecció poden arruïnar un menjar, cosa que passa en altres llocs. Les empanades, recepta heretada del gran mestre Alfredo, són inigualables, tant en la massa com en el farcit, sucós, regalimant per l’abundància i bona cocció de la ceba i el tall de la carn a ganivet. Dels entrants, el matambre i sobretot el vitel toné són gairebé obres mestres. De les milaneses, a cavall –amb un ou ferrat

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Daruma

Vaig anar al Daruma i des que vaig sortir del restaurant no m’he pogut treure del cap la cançó de Gianna Nannini, Meravigliosa creatura. Sóc un amant de la cuina japonesa, però el meu fill ho és més, i em va dir que havia de tastar la planxa del Daruma, dirigida amb maneres de gran director d’orquestra per Takenori Mito. El que sorprèn del Daruma és l’estètica del restaurant, poc minimalista, que es contraposa amb la delicadesa de la cuina. Per fi l’ètica per sobre l’estètica, i l’ètica són uns plats tan harmònics que sens dubte el converteixen en un dels millors japonesos de Barcelona. Dels xinarros camuflats de japonesos blanquejadors de capital més val ni parlar-ne. Les gyoza a la planxa de llagostins i verdures són de les millors que he menjat mai, i l’arròs amb bacó i verdures és excel·lent, una recepta fàcil per fer a casa. Vaig demanar un foie gras a la planxa i va ser un encert, com també unes gambes desconstruïdes amb virtuosisme: closca feta galeta, la subtilesa de la carn separada de l’ànima, les profunditats de l’encèfal convertides en 20.000 llegües de viatge submarí. La tonyina a la planxa és boníssima, i això que la vaig elegir per la pressió filial i un pensament: “No em fotis més la tabarra”. Per beure, cervesa Sapporo, la més alcohòlica de les lager japoneses i molt fresca. Felicitats a Takenori Mito i com cantava el mestre Llach, “que el seu camí sigui llarg, ple d’aventures i de coneixences”.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Cúbica

Barcelona té el privilegi de tenir un extens nombre de representants de la bona cuina italiana, d’elevada qualitat. Una sèrie de llocs per on els nostàlgics d’aquesta cuina fonamentalment regional poden passejar amb plaer. L’últim a arribar, el Cúbica, marcarà segurament una nova etapa. Els propietaris són dos joves, Andrea Clerici i Matteo Gavazzi, que busquen “elevar al cub la bona cuina italiana ja present a Barcelona. El Matteo, el xef, deixeble de l’estrellat Giorgio Locatelli, és un cas a tenir molt en compte. La seva cuina és exquisida, rigorosa i moderna. La nit que vam ser-hi era dia 29, i vam seguir la tradició de menjar nyoquis amb un bitllet sota el plat perquè no faltin diners el mes següent (no sempre funciona, però per si de cas). Vam tenir l’ocasió de portar-nos a la boca uns mossos angelicals i tendres, sofices, que diuen a Itàlia, i amb una salsa de tomàquets de primeríssima qualitat i burrata. El risotto amb l’arròs Acquerello és un fora de sèrie. Però hi ha un plat que si en Matteo té temps prepara i supera qualsevol expectativa: els tagliolini amb all i oli, salsa n’duia calabresa i el toc sicilià, olives i tàperes. La carta és breu però molt saborosa. Hi ha un entrant diferent que és la rajada al vapor amb reducció d’autèntic vinagre de Mòdena, mesclum i cireres, ideal per començar. El menú del migdia o el mig menú porten sorpreses com el riso al salto, un arròs amb vegetals de temporada i crema de bròquil i almenys dues pastes. Cal deixar lloc per a

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Did Platets

Una sorpresa. El DID Platets és un restaurant que m’ha sorprès. Sí, s’hi serveixen platets però són platets amb una gran entitat. La carta recomana que es prenguin tres de les delícies de la llista de receptes i jo, sempre obedient, ho faig, i sumo a l’obediència tres raviolis cruixents de porros i gambes com a entrants. Els tres platets que demano són uns farcellets d’amanida tèbia de llenties amb pernil d’ànec, un pop a la planxa amb patata amb romaní i oli d'oliva vera i un secret de porc ibèric amb hummus i oli de harissa. He de dir que les tres receptes tenen alguna cosa en comú, subtilesa i frescor, que s’agraeix en aquestes èpoques caloroses. La cuina de DID Platets no omple, en el sentit tràgic de la paraula, sinó que entra al paladar amb suavitat i va a parar a l’estómac amb l’airbag incorporat. El cruixent dels raviolis és magnífic, els farcellets mereixen ser imitats a casa, el pop a la planxa és aromàtic, el secret de porc ibèric, carn per la qual tinc una especial predilecció i el meu carnisser ho sap, marida molt bé amb un hummus ben preparat. M’hauria agradat tastar altres plats de la carta, com uns seitons marinats amb cítrics, o uns ous ferrats amb patata trufada i foie gras, o un moll amb arròs de safrà i suc de carn, però m’he reservat per un altre dia i m’he decantat per unes postres, un pastís de formatge fet amb idiazabal que no renega de la bona pastisseria barcelonina. Ah, i he demanat una copa de vi negre i m’han servit un Montsant Marmellans. Cal

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més crítiques

Pàgines especials

Què fer

Moments volcànics

Una selecció de moments trencadors per canviar el teu dia a dia

Llegir-ne més
Què fer

Barcelona & Wine

Tastos, consells, activitats, visites a cellers, maridatges... Barcelona és una ciutat que estima el vi i que ofereix un munt d'oportunitats per gaudir-ne. En aquesta pàgina trobareu un munt d'idees per endinsar-vos en la cultura enològica: tot el que no et pots perdre si ets fan del vi i del cava

Llegir-ne més

Aperol Perfect Serve, l’aperitiu ideal

Aperol Spritz, és un còctel que amaga molts secrets. No us podem revelar la seva recepta, però si explicar-vos la millor manera de preparar-lo. Som-hi!  Tres mesures de cava,  són el primer pas del combinat En una copa de vi, amb molts glaçons, heu de posar tres parts de cava. La mescla de l’Aperol amb el cava prové del Vèneto, on els soldats austríacs barrejaven els vins d’alta gradació per alleugerir-los. Avui dia aquesta combinació, que s’ha estès per tot el món, és la que extreu  i potencia el gust més autèntic de l’Aperol. És una opció molt refrescant per prendre d’aperitiu, fantàstica per l’estiu. Dues parts d’Aperol  per aconseguir l’equilibri perfecte  Ara toca, posar l’ingredient estrella: l’Aperol. Doble dosi! Aquest licor paduà, una combinació d’essències d’herbes que li donen un gust dolç i amarg únic, és un dels aperitius capdavanters arreu del món. La seva recepta original és un dels secrets més ben guardats, i es manté intacte des de la seva creació. Si encara no l’heu tastat, segur que la seva combinació de ruibarb i taronja us encantarà. Un rajolí de soda i una rodanxa de taronja, i et voilà! Tindreu el vostre Aperol Spritz acabat quan hi afegiu una mesura de soda o aigua amb gas i el culmineu amb una decoració de taronja, per destacar el gust amarg de ruibarb i extremar la dolçor de la barreja d’herbes amb la taronja. Ara ja el teniu apunt per prendre. Aquest combinat és una boníssima alternativa per innovar a l’hora de l’aperitiu, evocant il dolce far

Llegir-ne més
Restaurants

Sabors de l’Horta

Tenim al costat de casa productes i productors de qualitat que sovint passem per alt i són veritables tresors culinaris. És el cas del Parc Agrari del Baix Llobregat, on es cultiven un munt de fruites i hortalisses, algunes tan emblemàtiques com la carxofa Prat o els espàrrecs de Gavà. La marca Producte Fresc del Parc Agrari del Baix Llobregat distingeix els productes frescos i de qualitat que es cultiven en aquesta zona i que responen a quatre valors: la frescor, la tradició, la proximitat i la qualitat. Cada estació ofereix les seves fruites i hortalisses en funció del clima. Els productes de temporada són de més qualitat i més saludables. Perquè aneu fent boca, us proposem una ruta per 6 restaurants de la comarca.

Llegir-ne més

Els millors restaurants de Barcelona...

Escapades gastronòmiques

Restaurants

Restaurants de la Costa Brava

Llegir-ne més

Menjar a Sitges

Llegir-ne més
Viatge

Restaurants de les comarques de Barcelona

Llegir-ne més

Els grans restaurants del Baix Llobregat

Llegir-ne més

Flamarades de Pau Arenós

Restaurants

Magda Subirana: La cassola com a boia

Les vocacions tardanes acostumen a ser les més sinceres, i les més intenses. Algú que va invertir anys de la seva vida laboral en una altra cosa i que es va reconstruir en l’edat adulta val la pena. Magda Subirana va ser propietària d’una empresa amb dos socis, comercial potent, venedora a l’engròs, fins que la vida li va fer un gir dramàtic i va haver de pensar què volia ser. Es va agafar a la cuina per salvar-se emocionalment: el guisat com a bot salvavides i com a àncora per subjectar-se als temps feliços. “La meva vàlvula d’escapament era la cuina. Si estava estressada, els feia fora a tots de casa i preparava canelons”. Sempre va ser bona amfitriona i d’aquells temps de rebre queda a la carta del restaurant el capipota de vedella, meravella gelatinosa “sense tripa” i “amb una mica de sobrassada”, que hi és sense ser-hi, insinuant-se al fons. A la terrassa d’aquest restaurant de Vic s’hi menja molt bé, en aquell centre de la població que és carreró i plaça, una gran plaça, lloc de trobada i retrobaments. En passar, veig L’Snack i torno a tenir 20 anys. A la taula, una ampolla de Quest 2013, un altre negre de Raül Bobet del qual te’n pots beure una caixa. Abans d’habitar aquesta casa del segle XVII, la Magda va aprendre a la Hofmann, va ser efímera estrella d’un programa gastro de la tele i es va fer càrrec del restaurant del Casino de Vic, on es juga a la botifarra i no a la ruleta. Començo amb uns talls de la recuperada Casa Sendra, una llonganissa extraordinària feta

Llegir-ne més
Restaurants

Roca Moo: entendre el roquisme

No havia tornat al Roca Moo des que se’n va anar a Menorca l’anterior i primer xef, Felip Llufriu, i ja trigava a conèixer la cuina de Juan Pretel. La gestió de les assessories per part dels aristoxefs és delicada per la barreja inestable d’ego i responsabilitat. En això del Xef per Poders hi ha tres escoles. A) “No faig res però assumeixo com a pròpies les creacions del cap de cuina”. B) “El cap de cuina reprodueix els meus plats sense aportar res perquè no li ho deixo fer”. C) “El cap de cuina té idees pròpies i jo les valido. Però responsabilitat i èxit són seus”. L’opció intel·ligent i honesta és la C, i és la que prefereix Joan Roca. És el que va passar amb el Felip i passa amb el Juan. Roca Moo té l’esperit d’El Celler però no és El Celler. Els que vulguin conèixer el Món Roca i no trobin reserves a Girona –tasca gairebé impossible perquè la demanda és mundial– poden iniciar-se al Roca Moo. I recuperar receptes històriques al Roca Bar. Vaig acomiadar el Felip amb un àpat compartit amb el cap Roca i dono la benvinguda al Juan en aquesta crònica gastro amb el mateix comensal. El Joan ha de provar dos plats nous i aprofita la trobada per fer el tast: donarà suggeriments sobre un emplatat i sobre una tècnica que assagen a El Celler. Juan Pretel és un cuiner d’altura que comprèn els fonaments del roquisme. Menjador ben dirigit per Maria Sainz i amb Audrey Doré –que en una altra ocasió em va descobrir el Mendall– al capdavant del celler. L’encerta amb tots els vins, però m’

Llegir-ne més
Restaurants

Bodega Montferry: Imperi de la bóta

El gener del 2013 vaig escriure una crònica sobre Cal Marino i el celler com a xarxa social. En aquell article citava el blog En Ocasiones Veo Bares, tapadora rere la qual tragina l’advocat Alberto García Moyano. Des d’aleshores, el lletrat ha passat de la teoria a la pràctica: rescata cellers amenaçats. És una altra forma d’arqueologia urbana. Uns es dediquen als mosaics romans i uns altres, a les àmfores. Tenia curiositat per saber qui era l’home amb capa jurídica als matins i camisa descordada a les nits. Em va enviar un correu llarg com una sentència i vam quedar a la Montferry, una de les dues tavernes del seu protectorat. La segona és la Carol, associat amb un altre activista, Shawn Stocker, del Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri. El jurista Moyano va arribar amb corbata i, al cap d’un minut, amb el vermut, es va transformar en el taverner Alberto. Bon vermut, del milloret que he tastat, encara que haurien de punxar l’oliva en un escuradents llarg per no haver de salvar-la amb els dits d’una mort per ofec. La Montferry, oberta el 1965, se la va quedar Marc Miñarro, un geòleg que va canviar roques per cassoles. L’Alberto es va assabentar del traspàs i el va ajudar amb les tribulacions juridicofinanceres. Avui segueix com a portaveu dels platillos de la casa. I com a ideòleg dels antics abeuradors reflotats amb sang nova. La filosofia és netejar sense canviar. Conservar la memòria en barrils. “Intentem mantenir el públic de tota la vida i obrir-lo a les noves

Llegir-ne més
Restaurants

Dos Cielos: Producte x 2 = Torres

Parlar d’ingredients en cuina és com parlar de formigó en arquitectura. És impossible fer res sense ells, encara que agafar-se a aquesta base i deïficar-la és exagerar i falsejar la realitat. Tota cuina és de producte, encara que no tots els productes fan bona cuina. Els germans Torres, Sergio i Javier, s’han especialitzat en materials de primera. Què vol dir això? Que s’esforcen per trobar proveïdors meticulosos i buscar les substàncies en origen. “Ens hem especialitzat més en el producte”. En el ‘més’ hi ha la diferència: a més de consumidors són estudiosos. Expliquen que el programa de la tele, Cocina2, és conseqüència d’això i no al revés, igual que el seu receptari, De la tierra al cielo. Treballen, com els bons arquitectes, en obra nova. Dels sopars que he degustat al Dos Cielos, i en són uns quants, aquest ha sigut el millor. Per què? Per la maduresa i contenció de la proposta i perquè el Brasil i la seva influència han anat diluint-se (allà ja no hi tenen restaurants). L’academicisme, del qual són deutors via Ducasse o Rochat, també s’ha relaxat. A què es dediquen? “Sabor, tècnica i bellesa”. Diversió, idees, productes preeminents, algun plat amb narrativa, continguda irreverència. El Cáliz, per exemple: sota una hòstia, all negre de Las Pedroñeras per conjurar el mal. Compte, vampirs. L’àvia Catalina els feia senyar-se. De petits, respiràvem religió.O el Comecocos, formatge fresc amb ametlles semicurat al restaurant. “Sortim amb el cap de cuina, Albert Pujols, i els

Llegir-ne més