Restaurants

Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques

Restaurants

Broquetes i 'buns' a Barcelona

Com em va dir una vegada el gran Isma Prados, “per poder fer una generalització de qualsevol cosa et calen tres exemples sòlids”. No parlàvem de menjar, però es pot aplicar a aquesta Barcelona que amuntega ítems comestibles. Estem exportant el menjar del sud-est asiàtic a peces: després del sushi, van entrar wok, ramen i gyoza. I ara sembla que és el torn dels buns i les broquetes, dues maneres de menjar de carrer que ja et pots trobar a cada cantonada.

Llegir-ne més

Restaurants recomanats

Restaurants

Ofis

El millor menú de migdia del Raval ara obre de nit

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Els usuaris diuen
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

La Dama

La Dama, un emblema de la burgesia dels vuitantes i els norantes que volia menjar modern, ha reobert sota la direcció del trio format per Josep Maria Parrado (Bar Cañete, a la sala), Mariana Isaza (a càrrec de la cuina) i l’artista plàstic Peter Cauro, que porta la dimensió social del local. Volen convertir aquest espai singular –ubicat en el principal d’una esplèndida finca modernista de Sayrach, no us perdeu el seu impressionant vestíbul– en un local social gens diferent de les 'social houses' de Londres, amb dinar, sopar, nit, però obert tot el dia amb una barra de cocteleria. I per fer-ho han fet una reforma sòbria que ha omplert les diverses estances del restaurant de fusta noble i obres de pop art (hi ha quadres de Joan Ponç! i dibuixos originals del NY Times) Amb una base de cuina clàssica afrancesada –però amb el barroquisme de Josep Maria Bullich alleugerit–, el xef Bruno Zubek planteja plats de produte de primeríssima qualitat, tocats amb tècnica però sense amagar el poder de la matèria primera: Chateaubriand amb salsa bearnesa, cranc reial o un arròs de conill amb ous de sípia en són alguns. No vingueu amb presses: aquest és un lloc per seure, menjar i estar-s'hi tres hores.

Llegir-ne més
Restaurants

Chicken Shop/ Dirty Burger

Així com hem assistit a l’única i solitària rehabilitació del 'fish and chips' i a la de l’hamburguesa (que per sobreexplotació torna a baixar als inferns de la vulgaritat), per què no es pot oferir un bon pollastre? Per defecte, et malfies del pollastre barat. Doncs això no hauria de passar al Chicken Shop/Dirty Burger, la primera franquícia que Soho House obre a Espanya. Uneix sota un mateix sostre els dos restaurants de la casa: pollastres i hamburgueses. La gràcia de tot plegat és la senzillesa i la qualitat del producte. El pollastrer en cap, el cuiner Iñaki Moreno, explica que és “tan simple com pollastre de corral de l’Empordà, marinat 24 h, fet al vapor, tornat a marinar i rostit a l’ast amb llenya i carbó”. Senzill però laboriós. El tasto: per vuit euros, et porten mig pollastró, tendríssim i gustós, en què fins i tot mastegues amb delit el sovint àrid pit (fet al vapor els sucs no es perden i es guanya gust). I el marinat hi aporta una marxa picantona no gens diferent del 'jerky chicken' jamaicà. Tot i que el xef no bada boca sobre la recepta, s’intueixen pebres dolços i fumats. Veure com rosteixen les aus és un xou: en lloc dels omnipresents forns Josper, el director, Christian de Martino, presumeix d’una barbacoa molt poc usual. Un petit fossar on cremadors de gas incendien llenya i carbó, i amb la flama natural encesa hi giren els pollastres al damunt. “Només mitja hora: és el toc perquè el pollastre tingui la pell cruixent i un toc

Llegir-ne més
Restaurants

Krèsios/Le Bouchon

El restaurant Krèsios de Giuseppe Iannotti en la seva primera encarnació, a Telese Terme, ostenta una estrella Michelin. I encara que la condició d’estrellat no ha de condicionar la visita a un restaurant, sí que és remarcable que amb Iannotti creix a Catalunya la cuina creativa italiana.  El xef té un perfil poc habitual: de formació enginyer informàtic, és del tot autodidacte si exceptuem un stage d’un mes a l’Alinea de Chicago el 2014, l’any que va guanyar la Michelin. I s’afanya a dir que el Krèsios Barcelona –el gastronòmic de l’Hotel Mercer, en substitució del Mercer de Jean Luc Figueras– “no és una sucursal ni cap assessoria, sinó una extensió del meu local: té la mateixa mena de menú gastronòmic i capacitat per a només 24 comensals”. Exposa la seva filosofia en dos menús llargs i un menú executiu de quatre plats, “també d’autor però més clàssic”. Els 'snacks' són importants per a Iannotti: insisteix que arribin a taula per separat, per no restar valor afegit a una oferta de creativitat miniaturitzada –com uns tagliolini de carbassó amb menta fresca i perles de tòfona negra, mos crocant i fresc– que en molts casos reclama a crits passar a ser 'antipasto'. L’excel·lent cuina de Iannotti és ideal per als gurmets amb ganes de menjar però no de marejar-se en la muntanya russa tecnoemocioal: plats com una llengua de bou a baixa temperatura –petó tendre i salat, suco amb delit en la salsa de pebrots amb vinagre– o uns raviolis de ragù brutals donen fe de la maduresa d’un c

Llegir-ne més
Més restaurants recomanats

Últimes crítiques

Restaurants

Indochine

Existeixen dos Indochine. I com que a la vida s’ha d’elegir, me’n vaig al petit, situat al carrer d’Aribau. El restaurant, asiàtic en la decoració, no estrident i exòtic en les olors, és com un tres en u gastronòmic. A la carta s’hi poden trobar plats de la cuina tailandesa, vietnamita i cambodjana. No he viatjat mai a l’Orient i la cuina de l’Indochine em permet saldar un deute existencial. Ja sé que estar amb el cul a la cadira no és el mateix que volar, però el paladar fa miracles. A diferència d’una altra cuina asiàtica que sol presentar els plats com si fossis en un ranxo, em refereixo a la xinesa, a l’Indochine la presentació està a l’altura de la subtilesa d’unes receptes sovint tan picants com un discurs d’aquella antiga estrella televisiva coneguda com 'la Veneno'. A l’Indochine es pot optar per un menú que té com a preu de sortida 26 euros, però de vegades és més divertit demanar la carta i marcar amb el dit les petites incògnites. El cambrer, però , ha d’ajudar a desemboirar les nostres indecisions. Per començar, demanem una amanida amb papaia thai, recepta amb una textura cruixent i molt fresca, una magnífica varietat de rotllets i uns llagostins amb curri verd. De segon, un pollastre cambodjà amb curri, amb aquella lleugera aroma del pebre de Kampot. De beure ens serveixen una cervesa Shinga, la més popular i antiga de Tailàndia, encara que prometo que abans de morir, algun dia tastaré la Phuket Beer and Siam, la més alemanya de les ce

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més

Buongiorno

En Buongiorno encontrarás la cocina de le Cinque Terre, donde podrás disfrutar de cocina de alta calidad en un ambiente clásico con un toque de vanguardia. El restaurante te ofrece una cocina italiana en una atmósfera familiar que te hará sentir como en casa. Por sus productos de alta calidad y su ubicación en el centro de Barcelona será inevitable que Buongiorno se convierta en tu lugar habitual para reuniones con amigos, familia o incluso reuniones de empresa. No dejes pasar la oportunidad y... fare un giro per la Italia!

Llegir-ne més
Restaurants

Chilam Balam

Chilam Balam, que deu el seu nom al llibre sagrat dels maies, és un homenatge a la cuina mexicana, una de les més variades, acolorides i saboroses del Nou Continent. En Miguel cuina amb un respecte escrupolós a la cuina tradicional mexicana (res de tex-mex ni avantguardismes de moda) i sobretot amb una gran consideració amb el comensal, que no acaba pagant xifres astronòmiques. El local és molt acolorit i freqüentat per un públic jove, interessat a rebre explicacions de plats de nom, gust i aspecte exòtic. Són plats que difícilment deixen indiferent. I la combinació de sabors diferents i el picant també brinden grans moments al paladar físic del visitant. Un exemple que semblaria tret de la novel·la 'Como agua para chocolate' és l’enchilada de mole, amb formatge, amb aquella meravella de salsa verda, un toc de xocolata i espècies. És un festival de colors, aromes, gustos i textures, tan exaltades actualment –i encarides– per restaurants de luxe i mediàtics, però que existeix des de temps immemorial al seu receptari quotidià. El guacamole, la versió tradicional del cebiche, els 'tacos, burritos' i guisats justifiquen una visita a aquest ja clàssic restaurant. La 'cochinita pibil', un altre dels grans plats, és llom de porc cuinat a l’estil místic dels maies, amb bixa, aquesta espècie que hi dóna el característic to vermell grogós i un gust que és gairebé com una religió per als amants del picant. Les postres, casolanes i exquisides.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més

Obe

Reconec que fa un temps que conec bé Itàlia i sé del maltractament que sol patir la cuina italiana fora de les fronteres transalpines, i que era molt escèptic respecte als restaurants italians de Barcelona. Però primer el Xemei, i després el més modest Piccola Cucina Italiana i ara l’Obe, m’han fet canviar de parer. L’Obe és un petit restaurant situat a la plaça de Santa Caterina, i la situació, en plena Barcelona del turisme a gran escala, fa pensar que aquest és un restaurant per a turistes sense escrúpols. Res més lluny de la realitat. L’Obe –que, per cert, du un nom que porta a confusions amb la cuina japonesa– és un petit honest restaurant italià. A l’Obe hi ha respecte cap a la cuina que representen. I l’albergínia a la parmesana, un desig de la meva acompanyant, té el sabor de la melanzane siciliana, la del comissari Montalbano i la de l’escriptor Leonardo Sciascia. De segon, decidim demanar dos plats que, pel seu talent –els plats tenen talent–, ens obliguen a fer un ball de forquilles. Jo demano unes orecchiette amb salsa cremosa de carxofes i speck; ella, uns nyoquis casolans amb salsa de ceps i tòfona negra. Els nyoquis són magnífics –encara tinc sort que me’ls deixa tastar– però les orecchiette són millors, i em recorden aquelles orecchiette que vaig menjar un Nadal del 2006 a Bari. Aquell any, el Barça va ser campió d’Europa, i les dones que preparaven les orecchiette amb el seu dit polze assegudes als carrers de la Pulla es mereixien l

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més crítiques

Pàgines especials

Restaurants

Guanya un sopar per a dues persones al restaurant Niño Viejo, d'Albert Adrià

Et convidem a un sopar única amb Turiauto.

Llegir-ne més
Bars i pubs

8 bars on gaudir d'un bon bourbon

Locals per prendre un bon Jim Beam 'on the rocks' o en format còctel.

Llegir-ne més
Restaurants

10 plats de pasta de temporada per llepar-vos els dits

Us presentem 10 restaurants que han creat un plat especial amb pasta Garofalo.

Llegir-ne més
Què fer

10 maneres de portar una vida més sostenible

Comprar a granel, restaurants ecològics... Viu de forma sostenible amb Las Dos Vacas.

Llegir-ne més

Els millors restaurants de Barcelona...

Escapades gastronòmiques

Restaurants

Restaurants de la Costa Brava

Llegir-ne més

Menjar a Sitges

Llegir-ne més
Viatge

Restaurants de les comarques de Barcelona

Llegir-ne més

Els grans restaurants del Baix Llobregat

Llegir-ne més

Flamarades de Pau Arenós

Restaurants

Bobo Pulpín: el pop és llest

Juan Carlos Iglesias va fotografiar el peluix de Bobo Pulpín a finals de novembre del 2014, retallat a la finestreta d’un avió mentre sobrevolava els Andes. Ho va recordar –li ho van recordar– el dia de l’obertura del restaurant. Llavors no sabia què en faria, del ninot blau nascut a la carta de la Cañota, encara que el que viatjava al seu costat sí que té clar que ja li va parlar d’un establiment que acolliria el personatge. Aquell desvari, en què no va influir l’altura i la falta d’oxigen, s’ha concentrat en un espai temàtic amb figures gegants i mapes i records inventats, en una sèrie de tele (de pròxima emissió), en vermuts i llaunes i llaminadures, marxandatge al voltant d’un octòpode que de ximple no en té res. El pop és llest, llestíssim, fins i tot amb dues potes menys. El Pulpín en té sis: “És veritat. Amb vuit se’ns complicava el dibuix”, reconeixia Juan Carlos. Durant els primers dies, Juan Carlos, Borja i Pedro, el trio Iglesias, han desplaçat pesos pesants de l’equip (Ever Cubilla i Rafa Morales) a la casa del pop, que defensaran en solitari Daniel Aguilar (cuina) i Mario Popescu (sala). La situació és immillorable –darrere la catedral: és el que toca a uns paios amb el cognom Iglesias– i els plats parteixen d’una pulpería per endinsar-se per camins desconeguts. Cuina viatgera, naturalment, com correspon al personatge (amics i còmplices l’han estat fotografiant en diversos destins), pirata i divertida. La construcció d’una icona seria ridícula si darrere no hi

Llegir-ne més
Restaurants

Lomo Alto: carns extremes

Carles Tejedor, director gastronòmic del Lomo Alto, va desenrotllar la boa: “Un filet de bou madurat durant un any. Excepcional. S’ha mantingut en bones condicions perquè està molt viat amb greix”. En un instant vam saber, de forma resumida i contundent, l’essència de la casa: les carns supermadurades (o sobremadurades?), la vaca i el bou amb edat i el que és excepcional. El Carles havia assajat amb bovins grans a El Nacional, dels mateixos amos que aquest restaurant carnisseria en la nova paleo ona, pura paleoavantguarda. Aquell apunt és aquí pintura de gran format: rep una cambra que exposa, com si fos una obra guillada de Damien Hirst, dos canals de bou reposat durant tretze mesos i proporcionat per càrnies Lyo. L’altre proveïdor és El Capricho, la finca i asador de José Gordón a Jiménez de Jamuz (Lleó). Les dues empreses especialitzades en animals pesants i de carns necessitades de temps. Hi ha una controvèrsia sobre quin és el moment idoni de consumir aquestes bèsties i de si és convenient l’eternitat. A Casa Paloma vaig tastar un bou de deu anys amb 270 dies i a l’Osso (Lima), Renzo Garibaldi, carnisser de la nova generació, va fer –directament al carbó– un 'wagyu' amb 220. Poden fer mal? Si es respecta la cadena de fred i el manipulador va amb compte amb la mòmia i està atent a l’evolució, què pot passar, doctor? El Carles va cuinar aquest filet de 365 dies (el meu rècord) al carbó d’alzina a la graella del Josper obert i estava… extraordinari. Aquell vell xaruc era

Llegir-ne més
Restaurants

Bacaro: Alfredo, una de 'passatelli'

No va ser un servei ràpid, però sí pròxim i somrient. És el que va passar al Bacaro un dissabte al migdia: ple fins a desbordar, i remuntant taules. Javier Mariscal, desdibuixat, va arribar per al segon torn. Vaig menjar en la semifoscor, malgrat el sol exterior: quina mania de deslluir els plats amb il·luminacions deficients. El millor de l’àpat van ser els 'passatelli' amb ceps i ruca i l’última tòfona. “L’he comprat aquest matí al Petràs”, va comentar Pablo Rodríguez, propietari amb Alfredo Rodolfi, Maurizio de Vei i el cuiner Marco Filipponi. Va ser el Maurizio, amo del restaurant Santa Marta, el que els va unir després de separar-se dels Colombo, els bessons del Xemei. D’això ja en fa un lustre, i encara se’n parla amb incomoditat. Els 'passatelli' i la 'chitarrina' els elabora el xef Marco, encara que una altra pasta, com els 'tagliatelle', per exemple, són industrials, de De Cecco, segons va explicar l’Alfredo dies després per telèfon: “És una marca que ens agrada”. Li vaig preguntar què distingia la seva oferta d’altres: “Tracte informal, sense màscares. Gènere fresc. Preparacions diàries”. Una manera d’actuar que permet que els desconeguts se sentin còmodes. Retorno als 'passatelli' casolans i a les làmines de tòfona que combinaven de meravella amb els ceps, agermanats al sotabosc. Vaig tenir el capritx –o la necessitat?– de, a la sortida del Bacaro, comprar una bossa de ceps a la Boqueria per assajar una aproximació a la recepta. Dels tres entrants, les carxofes

Llegir-ne més
Restaurants

Estimar: el sexe de la gamba

En acabar l’àpat, vaig conversar amb Rafa Zafra sobre el sexe de la gamba. Podríem haver abordat altres assumptes amb X, però vam decidir entretenir-nos en aquest apartat de la biologia. El Rafa, de manera general, es va referir als sexes: “El mascle no és el millor, però sempre és igual, regular. Les femelles canvien, estan plenes d’ous. Després de la fresa, perden”. Davant els meus tentacles tenia una fulla firmada pel restaurant Estimar amb taxonomia marina: producte, nom científic, família, origen… De la gamba escrivien que arribava del port de Roses, que el sexe era “separat/hermafrodites”, que es reproduïen a finals de primavera-estiu. Estudiós del mitjà, el xef volia intimar amb el producte i saber quin era el moment òptim de consum i de quina manera s’havia d’abordar perquè resplendís. Vaig menjar tres gambes per posar fi al cabotatge per la casa de Rafa i Anna Gotanegra. No sé a quin sexe pertanyien, però sí en quina cabina de l’spa havien entrat: olla, planxa, vaporera. Cossos 10, manipulacions perfectes. Sota un arc del segle XVI, els gels sobre el qual centellejaven les captures, amb escamarlans de 150 grams i miraculosos Sant Pere. Els proveïa el pare de l’Anna, Peixos Gotanegra, que explotava la marca Pescadors de Roses amb la Confraria. Feres de primera, bodegons submarins que excitarien Arcimboldo. Els clients menjaven dins de la cuina, o dins d’una peixateria, en qualsevol cas en un relaxant ambient taverner. Això havia sigut La Reina i l’efímer El Pecat, i

Llegir-ne més