Restaurants

Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques

Restaurants

Broquetes i 'buns' a Barcelona

Com em va dir una vegada el gran Isma Prados, “per poder fer una generalització de qualsevol cosa et calen tres exemples sòlids”. No parlàvem de menjar, però es pot aplicar a aquesta Barcelona que amuntega ítems comestibles. Estem exportant el menjar del sud-est asiàtic a peces: després del sushi, van entrar wok, ramen i gyoza. I ara sembla que és el torn dels buns i les broquetes, dues maneres de menjar de carrer que ja et pots trobar a cada cantonada.

Llegir-ne més

Restaurants recomanats de Barcelona

Restaurants

La Dama

La Dama, un emblema de la burgesia dels vuitantes i els norantes que volia menjar modern, ha reobert sota la direcció del trio format per Josep Maria Parrado (Bar Cañete, a la sala), Mariana Isaza (a càrrec de la cuina) i l’artista plàstic Peter Cauro, que porta la dimensió social del local. Volen convertir aquest espai singular –ubicat en el principal d’una esplèndida finca modernista de Sayrach, no us perdeu el seu impressionant vestíbul– en un local social gens diferent de les 'social houses' de Londres, amb dinar, sopar, nit, però obert tot el dia amb una barra de cocteleria. I per fer-ho han fet una reforma sòbria que ha omplert les diverses estances del restaurant de fusta noble i obres de pop art (hi ha quadres de Joan Ponç! i dibuixos originals del NY Times) Amb una base de cuina clàssica afrancesada –però amb el barroquisme de Josep Maria Bullich alleugerit–, el xef Bruno Zubek planteja plats de produte de primeríssima qualitat, tocats amb tècnica però sense amagar el poder de la matèria primera: Chateaubriand amb salsa bearnesa, cranc reial o un arròs de conill amb ous de sípia en són alguns. No vingueu amb presses: aquest és un lloc per seure, menjar i estar-s'hi tres hores.

Llegir-ne més
Restaurants

Chicken Shop/ Dirty Burger

Així com hem assistit a l’única i solitària rehabilitació del 'fish and chips' i a la de l’hamburguesa (que per sobreexplotació torna a baixar als inferns de la vulgaritat), per què no es pot oferir un bon pollastre? Per defecte, et malfies del pollastre barat. Doncs això no hauria de passar al Chicken Shop/Dirty Burger, la primera franquícia que Soho House obre a Espanya. Uneix sota un mateix sostre els dos restaurants de la casa: pollastres i hamburgueses. La gràcia de tot plegat és la senzillesa i la qualitat del producte. El pollastrer en cap, el cuiner Iñaki Moreno, explica que és “tan simple com pollastre de corral de l’Empordà, marinat 24 h, fet al vapor, tornat a marinar i rostit a l’ast amb llenya i carbó”. Senzill però laboriós. El tasto: per vuit euros, et porten mig pollastró, tendríssim i gustós, en què fins i tot mastegues amb delit el sovint àrid pit (fet al vapor els sucs no es perden i es guanya gust). I el marinat hi aporta una marxa picantona no gens diferent del 'jerky chicken' jamaicà. Tot i que el xef no bada boca sobre la recepta, s’intueixen pebres dolços i fumats. Veure com rosteixen les aus és un xou: en lloc dels omnipresents forns Josper, el director, Christian de Martino, presumeix d’una barbacoa molt poc usual. Un petit fossar on cremadors de gas incendien llenya i carbó, i amb la flama natural encesa hi giren els pollastres al damunt. “Només mitja hora: és el toc perquè el pollastre tingui la pell cruixent i un toc

Llegir-ne més
Restaurants

Krèsios/Le Bouchon

El restaurant Krèsios de Giuseppe Iannotti en la seva primera encarnació, a Telese Terme, ostenta una estrella Michelin. I encara que la condició d’estrellat no ha de condicionar la visita a un restaurant, sí que és remarcable que amb Iannotti creix a Catalunya la cuina creativa italiana.  El xef té un perfil poc habitual: de formació enginyer informàtic, és del tot autodidacte si exceptuem un stage d’un mes a l’Alinea de Chicago el 2014, l’any que va guanyar la Michelin. I s’afanya a dir que el Krèsios Barcelona –el gastronòmic de l’Hotel Mercer, en substitució del Mercer de Jean Luc Figueras– “no és una sucursal ni cap assessoria, sinó una extensió del meu local: té la mateixa mena de menú gastronòmic i capacitat per a només 24 comensals”. Exposa la seva filosofia en dos menús llargs i un menú executiu de quatre plats, “també d’autor però més clàssic”. Els 'snacks' són importants per a Iannotti: insisteix que arribin a taula per separat, per no restar valor afegit a una oferta de creativitat miniaturitzada –com uns tagliolini de carbassó amb menta fresca i perles de tòfona negra, mos crocant i fresc– que en molts casos reclama a crits passar a ser 'antipasto'. L’excel·lent cuina de Iannotti és ideal per als gurmets amb ganes de menjar però no de marejar-se en la muntanya russa tecnoemocioal: plats com una llengua de bou a baixa temperatura –petó tendre i salat, suco amb delit en la salsa de pebrots amb vinagre– o uns raviolis de ragù brutals donen fe de la maduresa d’un c

Llegir-ne més
Restaurants

La Costurera

Un dijous qualsevol, asseguda a la barra de La Costurera, el xef em canta els cinc plats del dia. Ho fa amb una veu tranquil·la i s’esmerça en els detalls. En trio tres: una amanida de nabius amb maionesa de xiitake, una crema de carabassa i una quinoa cuinada com un risotto. Per beure, em serveix una copa de montsant. Estem ell i jo sols: potser és massa aviat, potser és que només fa quatre dies exactes que ha obert, potser és que ningú imagina que a l’entrada d’una acadèmia de costura de la Ribera s’amaga un lloc tan autèntic. Jo tampoc no ho esperava. De fet, la sensació que tinc és que m’ha convidat a dinar a casa seva. Somriu i m’agraeix el compliment: “Això és el que busco perquè no m’agrada la paraula ‘restaurant’. La meva proposta és molt més informal”. Devoro l’amanida, servida en un bol preciós. “Vols una mica de pa? El fornejo cada dia”. Accepto l’oferiment. En acabar el primer plat, el Felipe em planta la crema de carabassa dins d’un vas de ceràmica negra amb una cullereta a joc. Hi poso mousse de coco?” Sí. “Unes làmines de coco?” També. “Un mica de ceba deshidratada?” Sisplau. Quan acaba el ritual, la remeno i la tasto. Deliciosa. M’explica que la seva cuina és eclèctica i que li va la fusió. “Vaig treballar amb un xef tailandès”. El perfum de la crema ho delata. Arriba el torn del 'quinotto'. Mentre frega plats a l'aigüera, li pregunto per què té aquell punt entre picant i fumat. És pel 'merquén', una espècia típica del nord de Xile. “Sóc d’Iquique, prop de l

Els usuaris diuen
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més restaurants recomanats

Últimes crítiques

Restaurants

El Pla

La sorpresa és contínua en aquest romàntic i bonic espai en què en Jaume Pla ha prioritzat la cuina, sense desatendre cap detall de servei o de presentació.Al Pla, que té alguna cosa de parisenc, també de novaiorquès però que et fa sentir a vegades a Eivissa per la seva música, es pot gaudir de diferents maneres. Els gaudidors poden estar segurs que, amb complicitat amb la cartera, passaran una vetllada diferent i això és el que més s’agraeix. En primer lloc, cal destacar l’atenció exquisida que atorguen a la selecció, a la presentació i al protagonisme del vi. La carta és modèlica, tot i que al meu parer falten alguns imprescindibles del Penedès. I el vi està per ajudar en un menú degustació preparat amb cura i amb alguns plats realment enginyosos. Són aperitius i sis plats que es poden degustar amb o sense maridatge, tot i que és aconsellable aquest darrer. És una manera de passejar el paladar per diferents regions vinícoles del país i sorprendre’ns amb vins que potser el comensal no podria tastar d’una altra manera. El menú degustació va en paral·lel amb l’oferta de la carta. El respecte pel producte, l’exaltació d’alguns sabors i el tractament, per exemple d’un verat fet a la flama o d’un nap molt fi amb salsa de pinyons, donen resultats gairebé màgics a la boca. Molt gustós és el magret d’ànec amb puré de safrà i acompanyat amb fonoll cuit a baixa temperatura, exquisit. A la carta destaca un foie molt diferent dels semicuits a l’ús, ben acompanyat amb gelatina a base d

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Indochine

Existeixen dos Indochine. I com que a la vida s’ha d’elegir, me’n vaig al petit, situat al carrer d’Aribau. El restaurant, asiàtic en la decoració, no estrident i exòtic en les olors, és com un tres en u gastronòmic. A la carta s’hi poden trobar plats de la cuina tailandesa, vietnamita i cambodjana. No he viatjat mai a l’Orient i la cuina de l’Indochine em permet saldar un deute existencial. Ja sé que estar amb el cul a la cadira no és el mateix que volar, però el paladar fa miracles. A diferència d’una altra cuina asiàtica que sol presentar els plats com si fossis en un ranxo, em refereixo a la xinesa, a l’Indochine la presentació està a l’altura de la subtilesa d’unes receptes sovint tan picants com un discurs d’aquella antiga estrella televisiva coneguda com 'la Veneno'. A l’Indochine es pot optar per un menú que té com a preu de sortida 26 euros, però de vegades és més divertit demanar la carta i marcar amb el dit les petites incògnites. El cambrer, però , ha d’ajudar a desemboirar les nostres indecisions. Per començar, demanem una amanida amb papaia thai, recepta amb una textura cruixent i molt fresca, una magnífica varietat de rotllets i uns llagostins amb curri verd. De segon, un pollastre cambodjà amb curri, amb aquella lleugera aroma del pebre de Kampot. De beure ens serveixen una cervesa Shinga, la més popular i antiga de Tailàndia, encara que prometo que abans de morir, algun dia tastaré la Phuket Beer and Siam, la més alemanya de les ce

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Buongiorno

El Buongiorno ja és un clàssic de la bona pizza a Barcelona. Molt abans que arribés el furor per aquesta peça fonamental de la cuina italiana a la nostra ciutat, Giuliano Lombardo engegava amb aquesta proposta que originàriament era una 'focacceria' i una pizzeria al 'taglio' ('a talls'), tendència que just ara s’està imposant. Va ser aleshores quan aquest cuiner de la Ligúria va decidir convertir el seu local en una pizzeria amb alguna proposta de pasta. De la bondat de la pizza en parlen els parroquians, que són molts, sobretot de nit i ara encara més que comença el temps de les terrasses. Hi troben una massa elaborada diàriament, fina i guarnida amb productes de bona qualitat per donar el vermell, el verd i el blanc característics d’una pizza. Tot i que no només són tricolors, les pizzes que serveix el Buongiorno. Les blanques, sense tomàquet, són una alternativa molt interessant, on destaca la genovesa, amb pesto, pernil dolç i cirerols, i la carbonara, amb ou, bacó i parmesà. Són dues pizzes diferents a les quals també hi podem sumar la que porta gorgonzola, xampinyons i 'spek', el pernil fumat del nord d’Itàlia, tan diferent del nostre ibèric. Les pizzes ‘vermelles’ són les més conegudes, començant per la margarida, que és la primera que va portar formatge a Nàpols i que va ser creada en honor a la reina Margarida de Savoia, que visitava Nàpols i a qui van voler complimentar formant els tres colors de la bandera italiana. És recomanable començar amb un assortiment va

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Chilam Balam

Chilam Balam, que deu el seu nom al llibre sagrat dels maies, és un homenatge a la cuina mexicana, una de les més variades, acolorides i saboroses del Nou Continent. En Miguel cuina amb un respecte escrupolós a la cuina tradicional mexicana (res de tex-mex ni avantguardismes de moda) i sobretot amb una gran consideració amb el comensal, que no acaba pagant xifres astronòmiques. El local és molt acolorit i freqüentat per un públic jove, interessat a rebre explicacions de plats de nom, gust i aspecte exòtic. Són plats que difícilment deixen indiferent. I la combinació de sabors diferents i el picant també brinden grans moments al paladar físic del visitant. Un exemple que semblaria tret de la novel·la 'Como agua para chocolate' és l’enchilada de mole, amb formatge, amb aquella meravella de salsa verda, un toc de xocolata i espècies. És un festival de colors, aromes, gustos i textures, tan exaltades actualment –i encarides– per restaurants de luxe i mediàtics, però que existeix des de temps immemorial al seu receptari quotidià. El guacamole, la versió tradicional del cebiche, els 'tacos, burritos' i guisats justifiquen una visita a aquest ja clàssic restaurant. La 'cochinita pibil', un altre dels grans plats, és llom de porc cuinat a l’estil místic dels maies, amb bixa, aquesta espècie que hi dóna el característic to vermell grogós i un gust que és gairebé com una religió per als amants del picant. Les postres, casolanes i exquisides.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més crítiques

Pàgines especials

Què fer

VadeFoodies: el festival de tendències gastronòmiques

Conferències, showcookings i tastos a Igualada!

Llegir-ne més
Bars i pubs

8 bars on gaudir d'un bon bourbon

Locals per prendre un bon Jim Beam 'on the rocks' o en format còctel.

Llegir-ne més
Què fer

10 maneres de portar una vida més sostenible

Comprar a granel, restaurants ecològics... Viu de forma sostenible amb Las Dos Vacas.

Llegir-ne més
Restaurants

Entrevistem els xefs del Disfrutar

Descobreix la vessant més personal dels xefs del Disfrutar, de la mà d'aigua Sant Aniol.

Llegir-ne més

Els millors restaurants de Barcelona...

Escapades gastronòmiques

6 xiringuitos genials de la Costa Brava

Llegir-ne més

Els millors restaurants de Girona

Llegir-ne més

Menjar a Sitges

Llegir-ne més
Viatge

Restaurants de les comarques de Barcelona

Llegir-ne més

Flamarades de Pau Arenós

Restaurants

L'O: La Montserratina, un paisatge

Toni Massanés, director de la Fundació Alícia, va reptar el cuiner Jordi Llobet, al capdavant del veí L’O –a l’Hotel Món Sant Benet–, a preparar la montserratina. La què? “La montserratina, unes postres. Fa tant que no en veia una… Ni ho recordo. A l’escola d’hostaleria?”, va rememorar el Toni. Al Toni li agradava especialment la capacitat de recursos que desplegava el cuiner i la seva valentia a l’hora d’enfrontar-se al desconegut. La montserratina, doncs, molt adequada per a aquest paisatge que té Montserrat com a retallable de fons. La vaig tastar 48 hores després que el Toni la suggerís i al Jordi li va sortir rodona (més aviat punxeguda, representant la serralada). “A partir de la recepta tradicional, vam concebre el perfil de la muntanya”, va visualitzar el Jordi. Pa de pessic d’ametlles, nata infusionada amb vainilla, xocolata, romaní i mel. Hi faltava algun monjo, però això hauria sigut canibalisme. Semblaven unes postres contemporànies, paisatgístiques, i eren antigues. Ai, la modernitat, quantes trampes. Vaig aplaudir aquest final i com n’era de pertinent la seva presència. Crec que hauria de ser un símbol de la casa. La relació del Jordi i l’Alícia era de “simbiosi”. “La fundació és l’antena que capta les tendències, les preocupacions en aspecte de salut aplicades a la gastronomia i el compromís de la cuina de Món Sant Benet amb el territori”, segons el xef. L’O és l’aparador en què s’exposa el que es cou a l’edifici de vidre on viuen cuiners i científics. El llo

Llegir-ne més
Restaurants

Bobo Pulpín: el pop és llest

Juan Carlos Iglesias va fotografiar el peluix de Bobo Pulpín a finals de novembre del 2014, retallat a la finestreta d’un avió mentre sobrevolava els Andes. Ho va recordar –li ho van recordar– el dia de l’obertura del restaurant. Llavors no sabia què en faria, del ninot blau nascut a la carta de la Cañota, encara que el que viatjava al seu costat sí que té clar que ja li va parlar d’un establiment que acolliria el personatge. Aquell desvari, en què no va influir l’altura i la falta d’oxigen, s’ha concentrat en un espai temàtic amb figures gegants i mapes i records inventats, en una sèrie de tele (de pròxima emissió), en vermuts i llaunes i llaminadures, marxandatge al voltant d’un octòpode que de ximple no en té res. El pop és llest, llestíssim, fins i tot amb dues potes menys. El Pulpín en té sis: “És veritat. Amb vuit se’ns complicava el dibuix”, reconeixia Juan Carlos. Durant els primers dies, Juan Carlos, Borja i Pedro, el trio Iglesias, han desplaçat pesos pesants de l’equip (Ever Cubilla i Rafa Morales) a la casa del pop, que defensaran en solitari Daniel Aguilar (cuina) i Mario Popescu (sala). La situació és immillorable –darrere la catedral: és el que toca a uns paios amb el cognom Iglesias– i els plats parteixen d’una pulpería per endinsar-se per camins desconeguts. Cuina viatgera, naturalment, com correspon al personatge (amics i còmplices l’han estat fotografiant en diversos destins), pirata i divertida. La construcció d’una icona seria ridícula si darrere no hi

Llegir-ne més
Restaurants

Lomo Alto: carns extremes

Carles Tejedor, director gastronòmic del Lomo Alto, va desenrotllar la boa: “Un filet de bou madurat durant un any. Excepcional. S’ha mantingut en bones condicions perquè està molt viat amb greix”. En un instant vam saber, de forma resumida i contundent, l’essència de la casa: les carns supermadurades (o sobremadurades?), la vaca i el bou amb edat i el que és excepcional. El Carles havia assajat amb bovins grans a El Nacional, dels mateixos amos que aquest restaurant carnisseria en la nova paleo ona, pura paleoavantguarda. Aquell apunt és aquí pintura de gran format: rep una cambra que exposa, com si fos una obra guillada de Damien Hirst, dos canals de bou reposat durant tretze mesos i proporcionat per càrnies Lyo. L’altre proveïdor és El Capricho, la finca i asador de José Gordón a Jiménez de Jamuz (Lleó). Les dues empreses especialitzades en animals pesants i de carns necessitades de temps. Hi ha una controvèrsia sobre quin és el moment idoni de consumir aquestes bèsties i de si és convenient l’eternitat. A Casa Paloma vaig tastar un bou de deu anys amb 270 dies i a l’Osso (Lima), Renzo Garibaldi, carnisser de la nova generació, va fer –directament al carbó– un 'wagyu' amb 220. Poden fer mal? Si es respecta la cadena de fred i el manipulador va amb compte amb la mòmia i està atent a l’evolució, què pot passar, doctor? El Carles va cuinar aquest filet de 365 dies (el meu rècord) al carbó d’alzina a la graella del Josper obert i estava… extraordinari. Aquell vell xaruc era

Llegir-ne més
Restaurants

Bacaro: Alfredo, una de 'passatelli'

No va ser un servei ràpid, però sí pròxim i somrient. És el que va passar al Bacaro un dissabte al migdia: ple fins a desbordar, i remuntant taules. Javier Mariscal, desdibuixat, va arribar per al segon torn. Vaig menjar en la semifoscor, malgrat el sol exterior: quina mania de deslluir els plats amb il·luminacions deficients. El millor de l’àpat van ser els 'passatelli' amb ceps i ruca i l’última tòfona. “L’he comprat aquest matí al Petràs”, va comentar Pablo Rodríguez, propietari amb Alfredo Rodolfi, Maurizio de Vei i el cuiner Marco Filipponi. Va ser el Maurizio, amo del restaurant Santa Marta, el que els va unir després de separar-se dels Colombo, els bessons del Xemei. D’això ja en fa un lustre, i encara se’n parla amb incomoditat. Els 'passatelli' i la 'chitarrina' els elabora el xef Marco, encara que una altra pasta, com els 'tagliatelle', per exemple, són industrials, de De Cecco, segons va explicar l’Alfredo dies després per telèfon: “És una marca que ens agrada”. Li vaig preguntar què distingia la seva oferta d’altres: “Tracte informal, sense màscares. Gènere fresc. Preparacions diàries”. Una manera d’actuar que permet que els desconeguts se sentin còmodes. Retorno als 'passatelli' casolans i a les làmines de tòfona que combinaven de meravella amb els ceps, agermanats al sotabosc. Vaig tenir el capritx –o la necessitat?– de, a la sortida del Bacaro, comprar una bossa de ceps a la Boqueria per assajar una aproximació a la recepta. Dels tres entrants, les carxofes

Llegir-ne més