Restaurants

Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques

Els millors xiringuitos de la costa de Barcelona
Bars i pubs

Els millors xiringuitos de la costa de Barcelona

Menjar bé amb els peus a la sorra

Llegir-ne més

Restaurants recomanats de Barcelona

Haddock
Restaurants

Haddock

El retorn del pirata de la cuina de mercat: 'bondage' i proximitat!

Llegir-ne més
Alkimia
Restaurants

Alkimia

Després d’un any de tancament, en Jordi Vilà i la Sònia Profitós han reobert l’Alkimia a la Fàbrica Moritz. Durant tretze anys, els passats a Indústria, 79, l’Alkimia ha sigut un restaurant bàsic per fixar el concepte de restaurant modern barceloní. Ara, des del pis principal on vivia la família cervesera, Vilà anuncia, sorprenentment, una proposta de màxims en un espai mínim: “Són sis taules per a divuit persones. Tots coneixem el discurs que els restaurants gastronòmics no són rendibles. Si no és rendible, per què fer-lo més gran? Ho farem bé”, reflexiona. De fet, el seu trasllat al pis de Sant Antoni no ha servit per eixamplar (encara que ara disposi d’una meravellosa cuina oberta) sinó per redefinir. L’Alkimia 'mark II' es divideix en dues parts: sis taules on “s’ha volgut buscar un restaurant gastronòmic modern, no de luxe sinó de confort, on no sigui avorrit menjar”. I que segueix la línia de cuina catalana marca de la casa: “És la cuina que sento i que domino, i té prou base i solidesa per seguir treballant-la i evolucionar sense caure en segons quines ambigüitats”, afirma. Defineix ambigüitat amb un exemple: “Fer un nigiri de bacallà amb romesco desdibuixaria la nostra proposta. En canvi, fer servir la soja en un context de cuina catalana com un sofregit, per potenciar el sabor, és del tot vàlid”. Les set taules restants –l’Alkimia original en tenia tretze– estan ocupades per l’Alkimia Unplugged, un espai més informal on es podran degustar plats del dia amb receptes

Llegir-ne més
Oria
Restaurants

Oria

Tot un Berasategui 'prêt-à-porter'

Llegir-ne més
Amaya i Can Culleretes: a la Rambla encara s'hi pot menjar
Restaurants

Amaya i Can Culleretes: a la Rambla encara s'hi pot menjar

Mantenir visible l’empremta de la història és senyal d’inteŀligència, de bon gust, de cultura, en definitiva. I això és el que han fet al restaurant Amaya, a la Rambla, una icona en un passeig on la història es desintegra sota els químics del fast food. En el seu 70è aniversari, el restaurant de cuina basca més antic de Barcelona ha fet una reforma important d’estètica i carta. La Mireia Torralba –amb la seva germana Laia, tercera generació– m’ensenya, cofoia, uns gruixudíssims plafons de marbre, foradats per dècades de taloneig de prostitutes. Ara s’exhibeixen a l’entrada de l’Amaya: elles els van rescatar dels portals contigus, indultant-los dels Sacos Marrones. Aquest saber d’on véns i cap a on vas –l’avi Torralba, Antonio el Capi, va entrar a treballar-hi als 15 anys i el 1978 es va quedar el negoci amb el maître Enrique Herrera– s’ha concretat en una remodelació que no ha tocat cap element estructural (“una reforma 'light'”) però que recupera la barra de l’avi, i la modernització de mobiliari, pintura i llum fa que perdis la por d’entrar-hi (l’entresolat amb vista sobre la Rambla és genial). El 'lífting' culinari implica “mantenir les receptes de sempre però amb l’opció de tastar-les en platet o tapa”, diu la Laia, i hi han afegit un repertori de tapes (molt ben fetes) imprescindibles ara en la Barcelona de croqueta i vermut. “Pots menjar una ració d’angules de 25 grams i dir que les has tastat”, riuen, sense desembutxacar els cent euros que costen cent grams d’or lle

Llegir-ne més
Més restaurants recomanats

Últimes crítiques

La Cuina d'en Garriga
Botigues

La Cuina d'en Garriga

Em recomanen La Cuina d’en Garriga, restaurant situat al rovell de l’ou barceloní, i hi arribo un dissabte a la tarda. M’han dit que el local és agradable, resultat de la passió culinària de l’Helena, gironina, i de l’Olivier, un francès dels Alps, un maridatge perfecte. I què és La Cuina d’en Garriga? Doncs el restaurant és allò que hauria de sovintejar més a Barcelona. Un lloc sense estridències on el comensal gaudirà de plats sense trampes i on la base és un producte excel·lent i a un preu apte per a la classe mitjana. He escoltat a la ràdio que un grup de visionaris vol que adoptem els horaris suecs. I com que sóc obedient, començo a menjar a les vuit de la tarda. Espero que aquests prohoms de la quotidianitat també lluitin perquè els nostres fills tinguin l’escola, el transport i la sanitat gratuïts. Si hem de ser suecs, espero que ho siguem del tot. De la carta, escullo una mortadel·la amb tòfona com a entrant; de primer plat, un tàrtar de remolatxa, i de segon, uns ous estrellats amb botifarra de perol, la millor botifarra de les que es fan i es desfan en aquesta terra. La mortadel·la és bona, encara que hi falta una mica d’untuositat. És massa magra. El tàrtar és excel·lent. Això sí, t’ha d’agradar la remolatxa, evidentment. Si la base és l’hortalissa, el plat s’arrodoneix amb tàperes, ceba, maionesa i cogombre. És un pèl picant, subtilesa que, fent cas del refrany que diu que “el menjar picant vol vi abundant”, l’acompanyo d’una copa del magnífic Clos de Dominic,

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Can Ramonet

Can Ramonet

Amb la tercera generació al capdavant del grup, Can Ramonet va obrir a la Barceloneta el 1957. Si bé ja són tres els locals (Nou Ramonet, La Fresca i La Vinoteca) que presenten una oferta variada i de qualitat, és la cuina de la casa mare, que es va iniciar com a taverna, la que segueix sent l’emblema del grup. La casa dels bons arrossos de tota la vida, ara assessorada per Jordi Herrera, ha modernitzat sense exageracions la seva carta, i el local ha estat reformat per l’ubic Lázaro Rosa Violán. Les sales han guanyat en color i vida i pocs racons queden ja de la vella taverna, tot i que segueixen estant de servei les bótes amb bons vins que se serveixen a copes. El menú diari, assequible, té una proposta que s’adiu amb el barri mariner. A la carta s’hi han incorporat plats molt interessants i molt reeixits com l’amanida de marisc “del Jordi”, explica en Jesús, el rostre amable de les noves generacions. En David, el capità de sempre, segueix aconsellant i explicant una cuina de la qual continua sentint-se orgullós. És un doble esforç, el d’en David i el seu equip, per no deixar de banda la cuina vella i tradicional, sobretot els arrossos, donant espai i lluïment a les noves incorporacions com aquesta amanida, una grata sorpresa. També ens van sorprendre amb un bacallà ben arrebossat amb un fi allioli. Entre els arrossos segueix destacant l’arròs negre, un dels millors de la zona, així com la fideuà. Però vam optar per una aportació d’en Jordi Herrera: un arròs gustós i melós

Llegir-ne més
Cometa Pla
Restaurants

Cometa Pla

El Cometa Pla és la taverna bio del Pla, un dels clàssics del Gòtic. El que me’n parla és en Ricard, el fill dels Martín, i em recomana que quan hi vagi no deixi de demanar el pastís Tatin de ceba, escuma de burrata i botàriga, i arribo al Cometa amb un esperit sideral. La veritat és que hi arribo tan d’hora que semblo un turista arribat d’Islàndia, però les aparences no enganyen. M’agrada deixar-me aconsellar, i més si qui et serveix mostra l’entusiasme que haurien de tenir tots els restaurants que comencen i que volen perllongar-se en la memòria dels comensals. Fa pocs dies que han obert, i reben satisfets la notícia que m’hagin recomanat el pastís Tatin. Una recepta que, per cert, el Giuseppe, el cuiner, té dibuixada a guix a la paret. Per esperar bec una copa de La Casilla, un negre DO Manchuela, monovarietat de boval. El vi és excel·lent i l’espera –el local agradable–, tranquil·la. En Ricard tenia raó. El pastís Tatin, una paleta de gustos que va del dolç al salat, és molt delicat. Recomano, això sí, que qui el tasti no sali la ceba. El gust és més profund i subtil. De segon, demano llengua de vedella bio a la brasa, amb escarola saltada amb anxoves i olives. Reconec que és un plat especial. La textura de la llengua no agrada a tothom, però per als llengueruts és molt recomanable. I com que es tracta de platets, em queda un racó per a una tercera recepta. Costa decidir-se. La panotxa de blat de moro bio amb mantega tirada, llimona i coriandre –m’apassiona el coriandre

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Les Truites
Restaurants

Les Truites

Sóc un fanàtic de les truites. Rememorant la Princesa del Poble, per una truita mato, i si és bona, remato. A Barcelona hi ha un local que es diu Les Truites en què han fet de la vida una qüestió d’ous. Només cal entrar a la pàgina web del local per saber que ells ho tenen clar: abans va ser l’ou que la gallina. Per internet es pot consultar tot l’assortiment de truites que prepara en Joan Antoni Miró, i és tan enlluernador, que m’imagino aquest home anant a dormir i, en lloc de coixí, plantant el cap sobre una truita. A Les Truites hi vaig amb l’ànima feliç i amb una fe que últimament ha estat castigada per unes truites de patates escandalosament mediocres. Des que l’omelette spagnole del Bar Michigan va passar a mans xineses, la vida ja no té el mateix color. Per poder tastar una varietat suficient de receptes que serveixin per amorosir aquesta petita crònica, demano un assortiment de sis truites que juntes en fan una de sencera. La més curiosa, i diuen també que la més exitosa, és la truita de croissant de pernil. I si en un primer moment el tast es fa estrany, l’invent va guanyant força en un paladar acostumat a truites més senzilles. Una truita fantàstica és la de foie gras, i una truita extraordinària és la de botifarra negra amb un punt picant que la converteix en un veritable vici. Una altra de molt més tradicional, la de carbassó amb ceba, és molt melosa, encara que tinc la sensació de dejà vu. A mi m’agraden les truites una mica cruetes, però l’esperit de la trui

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Els usuaris diuen
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més crítiques

Els millors restaurants de Barcelona...

Escapades gastronòmiques

6 xiringuitos genials de la Costa Brava

6 xiringuitos genials de la Costa Brava

Llegir-ne més
Els millors restaurants de Girona

Els millors restaurants de Girona

Llegir-ne més
Menjar a Sitges

Menjar a Sitges

Llegir-ne més
Restaurants de les comarques de Barcelona
Viatge

Restaurants de les comarques de Barcelona

Llegir-ne més

Flamarades de Pau Arenós

Moments
Restaurants

Moments

El fill de Carme Ruscalleda, Raül Balam, va assolir la segona estrella Michelin amb aquest restaurant d'hotel 'top'. Com el matern Sant Pau, el concepte és una impecable cuina innovadora però molt catalana, amb plats com el fricandó de vedella amb cama-secs o les gambes del Maresme amb pètals de tomàquet confitat, bouquet vegetal i pinyons torrats. Producte màxim tocat de la milor manera possible.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
La Cova Fumada: la llegenda
Restaurants

La Cova Fumada: la llegenda

La Cova Fumada és un fenomen que supera l’àmbit gastronòmic. A les 15 h tanquen les portalades. Qui no és a la llista de Josep Maria Solé, no hi entra. Arriba una parella d’indis: han llegit en una guia sobre aquest espai de resistència. Veuen la cua i pregunten. Els clients, amables, responen. Els clients són veïns, ciutadans de la república de la Barceloneta que, com els guiris, esperen el torn. Disciplinats, pacients, resignats. “Si no ets a la llista, no hi entres”. Aquesta porta, que vigila 70 anys d’història, és més difícil de travessar que la de l’última discoteca de moda. Els indis asseguren que tornaran a la nit. Que Ganeixa s’apiadi d’ells: els horaris que regeixen aquí corresponen a estranys rellotges. Al cap d’una mica, el Josep Maria em ve a buscar. Passo per darrere la barra, on feineja el Magí, el germà. Al capdavant de la planxa i els focs, la mare, la Palmira, i el Magí i el seu fill Guillem. Hi vaig sol, però hi entrem tres. Ens asseuen junts. El Josep Maria diu: “D’aquí n’han sortit moltes parelles. Persones desconegudes que han compartit taula i que han intimat”. Ells són cosins; un, del barri, client habitual de la casa; l’altre, constructor de cuines. Demano bacallà, d’acord, no hi ha bacallà. Calamar amb cigrons, musclos a la marinera i una bomba. La bomba, tapa emblemàtica de la casa, de la Barceloneta, de Barcelona. Va ser obra de l’àvia Maria “el 1955”, afina el Josep Maria. Celler primigeni, va evolucionar fins a aquest menjador de barri. L’origen

Llegir-ne més
Òleum, sala del MNAC
Restaurants

Òleum, sala del MNAC

Fina Puigdevall i Les Cols (Olot) amplien l’àrea d’influència. L’'Olot style' va arribar l’estiu passat al Mas de Torrent, al Baix Empordà, i, un any després, han buscat el refugi del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del restaurant Òleum, situat en la que va ser la Sala del Tron del Palau Nacional, construïda el 1929. Des dels balcons, una vista majestuosa sobre la ciutat, catifa d’edificis ocres als peus de la muntanya de Montjuïc. Lloc alt per a una cuina d’altura. Altres miradors barcelonins en què acomodar comensals afilats: Martínez, Torre d’Alta Mar, Dos Cielos i, a punt d’obrir, Marea Alta. En aquest Òleum, que gestiona Vilaplana, la Fina ofereix dos menús en artística convivència amb el contingut del MNAC: el romànic i el modernista. El comensal també pot elegir plats solts i vins a copes. O obrir fantàstics màgnums com Les Terrasses 2014 o Louro 2015. L’equivalent seria decantar-se per un sol quadre o recórrer una ala completa.El menú modernista conté vuit plats, inspirats en el mateix nombre d’obres. Proposo a Pepe Serra, director del MNAC, que exposi al menjador algunes de les peces perquè l’art suggerit que entra per la boca sigui validat per l’original. És difícil fer-ho amb la terrina de verdures, ja que neix d’una vidriera de Joaquim Mir. Resulta més senzill transportar un escriptori colorista de Josep Maria Jujol, la versió comestible del qual és un excel·lent ou a la mimosa amb pebrot i anxova (la Fina i el seu cap de cuina, Pere Planagumà, tenen

Llegir-ne més
Bao Bar: 'Bao boom'
Restaurants

Bao Bar: 'Bao boom'

La primera pregunta a Paco Pérez (Miramar, Enoteca) i Albert Formet (propietari amb Javier Planas del Bao Bar, a més de La Royale, L’Eggs i el Doble) és sobre el nom: 'bao' o 'bun'? El terme amb què a l’Àsia es refereixen als panets al vapor o el nom en anglès, bun (brioix), que ha popularitzat David Chang a Nova York –estès pel món– des del 2004? El Paco diu “bao i bao”, que és com l’ha menjat a Londres, Hong Kong o Bangkok. Bao, doncs. Bao Bar, en diuen, amb entrada independent de l’hamburgueseria La Royale i a l’espai que va ocupar el Black, que va ser ideat com a club. El Bao Bar és lluminós, té una gràfica simpàtica, taules altes per compartir i tamborets necessitats de respatller (l’esquena!). Els embolics no s’acaben a la introducció. El 'bao/bun' obert (rotllo entrepà) agafa impuls a Barcelona: al Sagàs, al Koku Kitchen Buns. Som a les portes del bao boom. Per confondre’ns més, alguns cuiners emmagatzemen minipans de 'burger' o 'molletes' andalusos i els venen com a bao/bun. Seguim enredant: on posem els xiao long bao, masses tancades? Ho pregunto a la Meilan Kao, la cap del Kao Dim Sum: “Literalment bao significa ‘embolicar’, ‘embolcall’, ‘bossa’, ‘bosseta’. Normalment s’omplen amb porc, però poden ser d’altres tipus de carn, de verdura, tofu. Poden ser oberts o tancats. A Taiwan són oberts. A la Xina solen ser tancats”. El Paco ha treballat el tema a fons. Hi vaig menjar realment bé. Els 'baos' són bons, però la resta de la carta té platillos potents: el cebiche v

Llegir-ne més