Restaurants

Des de la cuina més tradicional fins a les receptes més exòtiques

Restaurants

Restaurants amb xarxa social

Us presentem dos nous locals on, a més de menjar-s’hi molt bé, hi passen coses (interessants)

Llegir-ne més
Restaurants

Sense foc: 5 llocs per menjar fresc

Si esteu tips de tanta cocció, hauríeu de tastar aquests restaurants on els plats en cru tenen un protagonisme destacat

Llegir-ne més
Bars i pubs

10 bars amb tapa gratis a Barcelona

Una selecció de locals que acompanyen la consumició d'una tapa, un costum tan singular com poc freqüent en les nostres contrades

Llegir-ne més
Restaurants

20 restaurants per menys de 20 euros

¿Teniu poca pela? Aquí us posareu les botes per menys d'un bitllet blau

Llegir-ne més

Restaurants recomanats

Restaurants

Bohèmic

Dóna bo trobar un lloc on la cuina aporti quelcom més que el plaer i porti records i sabors malauradament oblidats. El restaurant Bohèmic es troba en aquest triangle de meravelles reduïdes i familiars (Casa Lucio, Racó de l’Agüir, Can Vilaró) on et reben sempre amb sorpreses agradables. Francesc Gimeno, de llarga trajectòria per cuines de bona reputació, s’ha refugiat en una petita cuina i fa meravelles a petita escala: anomenar-les miniatures seria rebaixar-les. Cuina uns plats que en aquests moments ningú no fa a Barcelona, com els ous al caliu, amb sobrassada i col de Sibèria, que farien ressuscitar el mateix Xavier Domingo, un dels grans cuinòlegs que ha tingut aquest país i que anava sempre a la cerca d’ous a la cocota. Sublims i únics amb la col siberiana i patates agres de la Rioja, que ara són noves, saboroses i consistents. Incomparable el foie gras de l’Empordà, que fa dins un pot-au-feu i amb brou curt i calçots fundents. Aquest brou curt és absolutament increïble. O la botifarra de perol a la cocota amb un excel·lent pil-pil de piquillos. Un altre comensal va tastar el magret d’ànec de l’Empordà, cuit damunt de cendres, amb peres, xucrut, mostassa i gelea de riesling, que es prepara per a dues persones. Encara que el més intens de la taula i que ja s’encara com a plat estrella del Francesc és el costellam de porc enfangat, cremós de nyàmeres i trompetes de la mort i sorbet de pinya de Costa Rica. Tot presentat segons els designis del xef Francesc, en bufones casso

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Els usuaris diuen
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Mano Rota

En aquest restaurant amb barra baixa estil japonès i espai per a còctels, un veneçolà i un català fusionen tradicions culinàries molt allunyades, com la tailandesa, la peruana o la catalana, amb grans resultats. Un exemple: el suquet thai, on per un cantó et presenten les salses tailandeses i per l'altre el peix i el sofregit, o el secret ibèric cru, cuinat al moment, amb un dashi.

Els usuaris diuen
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Casa Xica

La casa és xica però el cor és gran, com diu el refrany castellà, i el cor d’en Marc, de la Raquel deu ser molt gran. Després de la intensa experiència viscuda a la Xina i de vivències saboroses i dures viscudes junts, s’han casat i han muntat aquesta petita joia amb la complicitat d'un tercer element, l'Esteve Puertas, amic de la infància i un professional del bon servei a taula. Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però això de la fusió s’està prostituint, i en aquest cas es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars. Com un tabule diferent, saborós, sa, de proximitat i enriquit amb un peix gairebé sense manipular, que va ser un encert. El dia de la meva visita era el plat del dia, una fórmula encertada, poc utilitzada lamentablement per ser sinònim de vast: aquí per menys de 10 euros pots menjar el plat del dia més beguda i postres. La carta convida el comensal a plantejar-se etapes i tornar-hi molt aviat per continuar tastant les belleses que ens atansen, amb productes d’extrema proximitat, a la riba del Mekong, o al sol naixent del Japó. Però la Raquel, que va patir un exigent xef francès a Londres, ha parit una rillette de conill que, a més d’acostar-nos aquest producte de granja t

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Raso Terra

Aquest fenomenal restaurant vegetarià, propietat dels presidents de Slow Food Barcelona, té dos fronts oberts: el del migdia, on preparen un menú fantàstic i econòmic, on es pot triar tres variants (un, dos o tres plats) sempre amb intenció gastronòmica, amb sopes i plats que s'escapen del clàssic mengar vegetarià, ja sigui per imaginació o recuperació de receptes en desús. A la nit posen en marxa una carta plena de plats de pasta casolana i de cuines d'arreu del món. La majoria del producte vé del seu hort de Sant Feliu de Llobregat, i té un sabor immillorable, que es nota a la primera queixalada. També tenen vins i cervesa artesanes. A les antípodes del vegetarià avorrit, vaja.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Els usuaris diuen
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més

Últimes crítiques

Restaurants

La Barra del Ninot

Ha reobert el mercat del Ninot i els barcelonins ens hem de felicitar per un mercat obert als ciutadans i una oferta culinària fantàstica. I vull parlar de La barra, també coneguda com La barra d’en Jorge. Hi afegeixes González, i ja saps com es diu el cuiner. Aquí hi ha un detall que recorda els antics mercats. Els clients poden comprar el peix fresc i en González i cia. el prepararan al seu gust. Però el més destacable són uns plats que, si no s’espatllen les ganes del seu creador, es convertiran en uns clàssics del barri. Per exemple, és molt destacable l’entrepà de calamars a la barcelonina, un homenatge al germà castís, però maridat amb una amanida de xató i tot atrapat dins d’un pa de mollete fet amb tinta de calamar que hi dóna un sabor molt particular. Un altre plat destacadíssim són les croquetes de calamar. Molt lleugeres i amb un cruixent que sorprèn que amagui una quantitat tan ufanosa de moŀlusc marí, i una massa als antípodes de la pasterada habitual. Llàstima que no els quedessin raviolis d’escamarlà: si algun lector té el gust de tastar-los, que no dubti a donar la seva opinió. Els escamarlans Punx Punx, amb una base magnífica de ceba, eren excel·lents, i van servir per fer-nos oblidar els raviolis absents. Els éssers humans som així de volubles. Vam acabar amb un arròs de gamba i cargol de punxa. El gust era potent, marí, sense concessions, però amb el toc melós que hi donava un bocí de papada confitada. Tota una troballa. En Jorge ens va recomanar un cebi

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

El Calafate

Leo Messi i el Kun Agüero van iniciar la seva carrera juvenil junts. Des de molt joves comparteixen camps, habitacions, entrenaments, quan van vestir l’albiceleste sub-19... i la seva amistat es manté ara, és absoluta. Quan poden es troben. A Londres o a Barcelona. El darrer cop que van menjar junts a Barcelona va ser al Calafate. I deu ser perquè són molt bones les milaneses, plat preferit del number one. Però a més de les escalopes, hi ha una oferta de rigorós menjar argentí, amb una carta que ara han renovat amb un bistec tàrtar d’Angus i una tonyina vermella que se sumen a una oferta que demostra la seva qualitat en el fet que gairebé mai hi ha lloc. La simpatia i calidesa de la Inés, al costat de qui ara s’afegeix l’Octavio, s’escampa per la sala i durant el servei amb una atenció curosa i gens enganxosa. Hi ha alguns detalls que distingeixen aquest lloc (a més de l’enorme qualitat de les carns i de la bona preparació, que respecta els punts en què se serveixen): la salsa criolla i el chimichurri que ofereixen per acompanyar-les. Són elements senzills, però que si no estan fets a la perfecció poden arruïnar un menjar, cosa que passa en altres llocs. Les empanades, recepta heretada del gran mestre Alfredo, són inigualables, tant en la massa com en el farcit, sucós, regalimant per l’abundància i bona cocció de la ceba i el tall de la carn a ganivet. Dels entrants, el matambre i sobretot el vitel toné són gairebé obres mestres. De les milaneses, a cavall –amb un ou ferrat

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Daruma

Vaig anar al Daruma i des que vaig sortir del restaurant no m’he pogut treure del cap la cançó de Gianna Nannini, Meravigliosa creatura. Sóc un amant de la cuina japonesa, però el meu fill ho és més, i em va dir que havia de tastar la planxa del Daruma, dirigida amb maneres de gran director d’orquestra per Takenori Mito. El que sorprèn del Daruma és l’estètica del restaurant, poc minimalista, que es contraposa amb la delicadesa de la cuina. Per fi l’ètica per sobre l’estètica, i l’ètica són uns plats tan harmònics que sens dubte el converteixen en un dels millors japonesos de Barcelona. Dels xinarros camuflats de japonesos blanquejadors de capital més val ni parlar-ne. Les gyoza a la planxa de llagostins i verdures són de les millors que he menjat mai, i l’arròs amb bacó i verdures és excel·lent, una recepta fàcil per fer a casa. Vaig demanar un foie gras a la planxa i va ser un encert, com també unes gambes desconstruïdes amb virtuosisme: closca feta galeta, la subtilesa de la carn separada de l’ànima, les profunditats de l’encèfal convertides en 20.000 llegües de viatge submarí. La tonyina a la planxa és boníssima, i això que la vaig elegir per la pressió filial i un pensament: “No em fotis més la tabarra”. Per beure, cervesa Sapporo, la més alcohòlica de les lager japoneses i molt fresca. Felicitats a Takenori Mito i com cantava el mestre Llach, “que el seu camí sigui llarg, ple d’aventures i de coneixences”.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Restaurants

Cúbica

Barcelona té el privilegi de tenir un extens nombre de representants de la bona cuina italiana, d’elevada qualitat. Una sèrie de llocs per on els nostàlgics d’aquesta cuina fonamentalment regional poden passejar amb plaer. L’últim a arribar, el Cúbica, marcarà segurament una nova etapa. Els propietaris són dos joves, Andrea Clerici i Matteo Gavazzi, que busquen “elevar al cub la bona cuina italiana ja present a Barcelona. El Matteo, el xef, deixeble de l’estrellat Giorgio Locatelli, és un cas a tenir molt en compte. La seva cuina és exquisida, rigorosa i moderna. La nit que vam ser-hi era dia 29, i vam seguir la tradició de menjar nyoquis amb un bitllet sota el plat perquè no faltin diners el mes següent (no sempre funciona, però per si de cas). Vam tenir l’ocasió de portar-nos a la boca uns mossos angelicals i tendres, sofices, que diuen a Itàlia, i amb una salsa de tomàquets de primeríssima qualitat i burrata. El risotto amb l’arròs Acquerello és un fora de sèrie. Però hi ha un plat que si en Matteo té temps prepara i supera qualsevol expectativa: els tagliolini amb all i oli, salsa n’duia calabresa i el toc sicilià, olives i tàperes. La carta és breu però molt saborosa. Hi ha un entrant diferent que és la rajada al vapor amb reducció d’autèntic vinagre de Mòdena, mesclum i cireres, ideal per començar. El menú del migdia o el mig menú porten sorpreses com el riso al salto, un arròs amb vegetals de temporada i crema de bròquil i almenys dues pastes. Cal deixar lloc per a

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més crítiques

Pàgines especials

Què fer

Moments volcànics

Una selecció de moments trencadors per canviar el teu dia a dia

Llegir-ne més
Què fer

Barcelona & Wine

Tastos, consells, activitats, visites a cellers, maridatges... Barcelona és una ciutat que estima el vi i que ofereix un munt d'oportunitats per gaudir-ne. En aquesta pàgina trobareu un munt d'idees per endinsar-vos en la cultura enològica: tot el que no et pots perdre si ets fan del vi i del cava

Llegir-ne més
Restaurants

Restaurants en erupció

Selecció de restaurants on podreu gaudir d'un bon àpat, acompanyat d'aigua mineral d’origen volcànic Sant Aniol, vinguda directament de la Garrotxa.

Llegir-ne més

Aperol Perfect Serve, l’aperitiu ideal

Aperol Spritz, és un còctel que amaga molts secrets. No us podem revelar la seva recepta, però si explicar-vos la millor manera de preparar-lo. Som-hi!  Tres mesures de cava,  són el primer pas del combinat En una copa de vi, amb molts glaçons, heu de posar tres parts de cava. La mescla de l’Aperol amb el cava prové del Vèneto, on els soldats austríacs barrejaven els vins d’alta gradació per alleugerir-los. Avui dia aquesta combinació, que s’ha estès per tot el món, és la que extreu  i potencia el gust més autèntic de l’Aperol. És una opció molt refrescant per prendre d’aperitiu, fantàstica per l’estiu. Dues parts d’Aperol  per aconseguir l’equilibri perfecte  Ara toca, posar l’ingredient estrella: l’Aperol. Doble dosi! Aquest licor paduà, una combinació d’essències d’herbes que li donen un gust dolç i amarg únic, és un dels aperitius capdavanters arreu del món. La seva recepta original és un dels secrets més ben guardats, i es manté intacte des de la seva creació. Si encara no l’heu tastat, segur que la seva combinació de ruibarb i taronja us encantarà. Un rajolí de soda i una rodanxa de taronja, i et voilà! Tindreu el vostre Aperol Spritz acabat quan hi afegiu una mesura de soda o aigua amb gas i el culmineu amb una decoració de taronja, per destacar el gust amarg de ruibarb i extremar la dolçor de la barreja d’herbes amb la taronja. Ara ja el teniu apunt per prendre. Aquest combinat és una boníssima alternativa per innovar a l’hora de l’aperitiu, evocant il dolce far

Llegir-ne més

Els millors restaurants de Barcelona...

Escapades gastronòmiques

Restaurants

Restaurants de la Costa Brava

Llegir-ne més

Menjar a Sitges

Llegir-ne més
Viatge

Restaurants de les comarques de Barcelona

Llegir-ne més

Els grans restaurants del Baix Llobregat

Llegir-ne més

Flamarades de Pau Arenós

Restaurants

La Caputxeta: 'Bocates' del llop

A Marc Cuenca li agraden els contes amb llop. Deu ser perquè és l’únic que menja. La taverna Els Tres Porquets acaba de fer sis anys (el temps corre més que Kilian Jornet) i ha obert la sandvitxeria La Caputxeta, on els vins amb ideologia, és a dir, naturals, els posa el seu compare Joan València. He elogiat altres vegades aquesta branca salvatge de l’agricultura que promou líquids sense Photoshop i, per a descans del fetge, amb menor graduació. Que al Poblenou algú se la jugui amb un negoci de bocates fins i ampolles poc convencionals és mereixedor d’atenció. Vaig conèixer aquest local en la seva primera vida com a Be Sushi i ha renascut amb una altra especialitat. Bona feina gràfica per part de Lo Siento Studio, les etiquetes i els embalatges del qual són clars i fantasiosos. Fa anys que l’entrepà gurmet, i la seva deriva hamburguesil, té bones representacions a Barcelona amb dues obertures importants aquest any: Entrepanes Díaz, de Kim Díaz, i La Caputxeta. Els dos despatxos comparteixen els pans del Forn Sant Josep. El pa, com l’arròs del sushi, és el vehicle, però, principalment, el cor d’aquest cos. Si falla, l’entrepà queda esguerrat. El vermut de la casa, amb el seu punt just d’amargor, el comercialitzaran, i acompanya les patates de Coromines (de Badalona, un descobriment tardà), les anxoves i les olives d’El Xillu (#fan) i la secallona del Pallars. Joan València ha organitzat el full vinòfil per colors: blanc, rosat, negre, vermell i ataronjat. La primera ampolla

Llegir-ne més
Restaurants

Magda Subirana: La cassola com a boia

Les vocacions tardanes acostumen a ser les més sinceres, i les més intenses. Algú que va invertir anys de la seva vida laboral en una altra cosa i que es va reconstruir en l’edat adulta val la pena. Magda Subirana va ser propietària d’una empresa amb dos socis, comercial potent, venedora a l’engròs, fins que la vida li va fer un gir dramàtic i va haver de pensar què volia ser. Es va agafar a la cuina per salvar-se emocionalment: el guisat com a bot salvavides i com a àncora per subjectar-se als temps feliços. “La meva vàlvula d’escapament era la cuina. Si estava estressada, els feia fora a tots de casa i preparava canelons”. Sempre va ser bona amfitriona i d’aquells temps de rebre queda a la carta del restaurant el capipota de vedella, meravella gelatinosa “sense tripa” i “amb una mica de sobrassada”, que hi és sense ser-hi, insinuant-se al fons. A la terrassa d’aquest restaurant de Vic s’hi menja molt bé, en aquell centre de la població que és carreró i plaça, una gran plaça, lloc de trobada i retrobaments. En passar, veig L’Snack i torno a tenir 20 anys. A la taula, una ampolla de Quest 2013, un altre negre de Raül Bobet del qual te’n pots beure una caixa. Abans d’habitar aquesta casa del segle XVII, la Magda va aprendre a la Hofmann, va ser efímera estrella d’un programa gastro de la tele i es va fer càrrec del restaurant del Casino de Vic, on es juga a la botifarra i no a la ruleta. Començo amb uns talls de la recuperada Casa Sendra, una llonganissa extraordinària feta

Llegir-ne més
Restaurants

Roca Moo: entendre el roquisme

No havia tornat al Roca Moo des que se’n va anar a Menorca l’anterior i primer xef, Felip Llufriu, i ja trigava a conèixer la cuina de Juan Pretel. La gestió de les assessories per part dels aristoxefs és delicada per la barreja inestable d’ego i responsabilitat. En això del Xef per Poders hi ha tres escoles. A) “No faig res però assumeixo com a pròpies les creacions del cap de cuina”. B) “El cap de cuina reprodueix els meus plats sense aportar res perquè no li ho deixo fer”. C) “El cap de cuina té idees pròpies i jo les valido. Però responsabilitat i èxit són seus”. L’opció intel·ligent i honesta és la C, i és la que prefereix Joan Roca. És el que va passar amb el Felip i passa amb el Juan. Roca Moo té l’esperit d’El Celler però no és El Celler. Els que vulguin conèixer el Món Roca i no trobin reserves a Girona –tasca gairebé impossible perquè la demanda és mundial– poden iniciar-se al Roca Moo. I recuperar receptes històriques al Roca Bar. Vaig acomiadar el Felip amb un àpat compartit amb el cap Roca i dono la benvinguda al Juan en aquesta crònica gastro amb el mateix comensal. El Joan ha de provar dos plats nous i aprofita la trobada per fer el tast: donarà suggeriments sobre un emplatat i sobre una tècnica que assagen a El Celler. Juan Pretel és un cuiner d’altura que comprèn els fonaments del roquisme. Menjador ben dirigit per Maria Sainz i amb Audrey Doré –que en una altra ocasió em va descobrir el Mendall– al capdavant del celler. L’encerta amb tots els vins, però m’

Llegir-ne més
Restaurants

Bodega Montferry: Imperi de la bóta

El gener del 2013 vaig escriure una crònica sobre Cal Marino i el celler com a xarxa social. En aquell article citava el blog En Ocasiones Veo Bares, tapadora rere la qual tragina l’advocat Alberto García Moyano. Des d’aleshores, el lletrat ha passat de la teoria a la pràctica: rescata cellers amenaçats. És una altra forma d’arqueologia urbana. Uns es dediquen als mosaics romans i uns altres, a les àmfores. Tenia curiositat per saber qui era l’home amb capa jurídica als matins i camisa descordada a les nits. Em va enviar un correu llarg com una sentència i vam quedar a la Montferry, una de les dues tavernes del seu protectorat. La segona és la Carol, associat amb un altre activista, Shawn Stocker, del Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri. El jurista Moyano va arribar amb corbata i, al cap d’un minut, amb el vermut, es va transformar en el taverner Alberto. Bon vermut, del milloret que he tastat, encara que haurien de punxar l’oliva en un escuradents llarg per no haver de salvar-la amb els dits d’una mort per ofec. La Montferry, oberta el 1965, se la va quedar Marc Miñarro, un geòleg que va canviar roques per cassoles. L’Alberto es va assabentar del traspàs i el va ajudar amb les tribulacions juridicofinanceres. Avui segueix com a portaveu dels platillos de la casa. I com a ideòleg dels antics abeuradors reflotats amb sang nova. La filosofia és netejar sense canviar. Conservar la memòria en barrils. “Intentem mantenir el públic de tota la vida i obrir-lo a les noves

Llegir-ne més