Sorolla. El color del mar

“No hi ha res immòbil en tot el que ens envolta. El mar s’arrissa a cada moment; el núvol es deforma, en canviar de lloc, [...] però encara que tot estigués petrificat i fix, n’hi hauria prou que el sol es mogués, que ho fa contínuament, per donar un caire diferent a les coses... Cal pintar ràpidament, perquè... quantes coses es perden, fugaces, i no es tornen a trobar”. Aquestes paraules de Joaquim Sorolla (València, 1863 -Cercedilla, 1923) resumeixen tota la seva obra, tot el seu anhel artístic. Però si en lloc de paraules preferiu pintura, en teniu 80 exemples al CaixaForum, centrats en com copsava el mar aquest genial pintor que agrada, en proporcions idèntiques, a conservadors, pastissers i modernets.
Sorolla pintava a l’aire lliure, i pretenia capturar la natura en instants màgics. Si el cel és incert, els núvols canvien de forma i vagaregen a l’humor dels vapors, el mar té encara mil matisos més; canvia a cada onada, fa miques les lleis de l’òptica i muta el color fins a fer-se gairebé indescriptible. Sorolla volia segrestar el secret del mar, de l’atmosfera, de la llum... l’instant, i convertir-lo en imatge eterna. No s’allunya gaire, en aquest sentit, del Monet dels nenúfars. Qualsevol fragment de la seva obra seria una pintura abstracta, gestual, amb lleis pròpies.
I és que Sorolla pintava a velocitats increïbles. Començava una tela i, una hora més tard, quan la llum o el vent havien canviat, la desava i en començava una altra. Emprava pinzells llargs, que li permetien mantenir una distància amb la tela suficient per no perdre mai la visió del conjunt. I de vegades, si ens hi fixem, podem veure els pèls d’aquests estris gravats en llargues, eternes pinzellades.