Blondie

Time Out diu

Dj Nov 1 2012

Blondie, de rossa de pot i també de Deborah Harry, icona dels setanta i vuitanta, fràgil i gèlida alhora, com el neó. A Barcelona, la noia de pell clara i llavis rotunds és un bar del Gòtic amb cel de canyes fluorescent de refresc i un aparador minso de galeria d'art, de ciutat on el metro quadrat costa els dos ronyons i part del fetge.

M'espera un aparador que és un robatori a la caixa de joguines del cosí, convertides per obra i gràcia d'aquesta vidriera en objectes d'edició limitada. S'uneixen un transistor de ràdio, l'increïble Hulk abraçant la Barbie, la Blondie de petit format, uns dispensadors de caramels Pez de Star Wars, el cub Rubik (fet!) i una fotografia d'Obama com si fos el cinquè membre dels Kiss. Reflexiono sobre la meva vestimenta i me n'adono que més valdria que tornés a casa per buscar la samarreta tronada del Naranjito, però entro perquè tinc un esperit suïcida i sé que als vuitanta tot s'hi val i els ulls se me'n van cap a una paret plena de fotografies que sembla la carpeta d'un repetidor d'escola d'art. Allí es barregen rossos i rosses com ara Annie Lennox, Cobain i les nines inflables. I també imatges dels que estaven per altres històries, quan Blondie cantava que tenia un cor de vidre. Keith Richards, Elvis Costello i unes plataformes de purpurina elèctrica de tots els que han caminat per la nit amb el cor a punt de la trencadissa. Enmig de tota aquesta colla, innumerables fotos de Debbie Harry, la reina d'aquest santuari dels vuitanta on la clientela beu mojitos, entre tamborets de pell negra i làmpades de Studio 54. Cada nit, el DJ, de cara a la paret, interpreta el seu collage propi de música disco sargida amb rock del moment.

Per Montse Virgili