[title]
Aquest cap de setmana he passat pel Festival d'Avinyó i he pogut gaudir del que és segurament el festival d'arts escèniques més important del món. Mentrestant, a Barcelona fem el Grec. I això em porta a fer algunes comparacions (odioses) entre el certamen francès i el nostre festival.
1. La pasta. El Festival d'Avinyó té un pressupost d'uns 10 milions d'euros. El Grec, uns 4 milions. Però no tot són diners en el món de l'espectacle. Els diners del festival francès vénen en un 90% del ministeri de Cultura –l'oficina, de fet, es troba a París de setembre a maig–, mentre que el Grec està finançat en un 80% per l'Ajuntament de Barcelona. Avinyó, a més, és independent. El Grec depèn de l'Institut de Cultura de Barcelona. Avinyó pot produir espectacles al 100%. El Grec, no.
2. La ciutat. Durant el festival, Avinyó queda literalment presa per les arts escèniques. És impossible ser a Avinyó al juliol i no assabentar-te que és, com diu la propaganda municipal, "el teatre més gran del món". Hi ha cartells per tot arreu i tot gira al voltant del festival, l'oficial i l'Off. A Barcelona, podries estar un cap de setmana de Grec i ni assabentar-te que es produeix el festival més gran de l'any. D'acord, Avinyó és una ciutat petitona, emmurallada, un pèl més gran que Girona. I Barcelona té dos milions d'habitants i vuit milions de turistes que hi passen tot l'any.
3. L'Off. A Avinyó hi ha un gran esdeveniment paral·lel, l'Off, on s'hi representen al voltant de 1.000 obres. No és broma. Hi ha teatres que fan programació ininterrompuda de les 10 del matí a les 11 de la nit. A Barcelona, no hi ha Off. N'hi va haver, però va morir.
4. La tradició. El Festival d'Avinyó celebra aquest any la seva 69a edició. El va engegar Jean Vilar just després de la Segona Guerra Mundial. El Grec va néixer el 1976 un any després de morir Franco. Va ser una resposta popular del món del teatre als nous temps. Avinyó es va consolidar aviat com a festival de referència, amb una clara aposta de les autoritats franceses perquè aixì fos. El Grec ha viscut alts i baixos constants, amb canvis de rumb, d'idees, etc., massa vinculat al govern municipal de torn.
5. La qualitat. Amb Olivier Py al capdavant, Avinyó ha perdut pistonada, tot i que continua sent el gran aparador europeu de les arts escèniques. Aquest any, per exemple, s'hi ha vist un gran Ostermeier, 'Ricard III', i propostes molt interessants de Mario Pensotti i Claudio Tolcachir (el seu 'Dinamo' el veurem a Temporada Alta), Tiago Rodrigues, Krystian Lupa, Hofesh Shechter... Però també lectures d'Isabelle Huppert i Nicolas Maury. Al Grec de Ramon Simó, hem vist Mouawad, Peeping Tom, Milo Rau... La diferència es troba en les produccions locals: dificilment podrem veure al Grec una cosa feta aquí com 'Retour à Berratham', d'Angeline Preljocaj, amb catorze ballarins en escena. Potser el Grec dels últims anys és més internacional que l'Avinyó de Py.
6. La producció. El Grec serveix sovint per ajudar els teatres locals a aixecar espectacles que no podrien fer sols. Avinyó, també, tot i que els francesos poden finançar totalment un espectacle. No només francès, sinó també internacional. Després el poden moure ells mateixos a nivell internacional, cosa que el Grec no pot fer.
7. Els espais. A Avinyó fan que gaudeixis al 100% de l'experiència del festival. Els espais són preciosos, des del Palau dels Papes, al pati del Liceu Saint-Joseph, l'Església dels Celestins, el claustre Saint-Louis... A Barcelona, 'només' obrim el Teatre Grec. La resta del festival passa en espais on ja es fa teatre durant tot l'any. I mira que tenim llocs macos, com la capella dels Àngels, que s'ha utilitzat per fer teatre.
8. Llocs de trobada. Al Grec li falta un punt de trobada. Un de dia i un altre de nit. Com a tots els festivals del món. Es va intentar fa tres anys amb una carpa a la plaça Margarida Xirgu, però va fracassar. Ara, aquest lloc l'ocupa el bar-terrassa del Mercat de les Flors... El bar d'Avinyó, al jardí del Liceu Saint-Joseph, és espectacular, així com el 'meeting point' de companyies, periodistes i professionals al claustre de Saint-Louis.
