[title]
S'ha comès un error. O, millor dit, hem comès un error. Posar etiquetes a certes propostes escèniques de l'estil 'alternatiu', 'nous llenguatges', 'underground', etc., s'ha convertit en una paret que allunya el gran públic de moltes propostes que mereixen que les vegi tothom. Ho vaig veure clar l'estiu passat quan parlava amb Àlex Serrano sobre 'Birdie'. Sobretot quan ell em va dir que, quan van per Europa o Amèrica, els seus espectacles es fan alhora que els, diguéssim, clàssics. "A la sala gran fan Shakespeare o Txékhov, i a la petita hi som nosaltres", m'explicava. I són a la petita perquè les seves peces, fins ara, són de petit format. No per cap altre motiu. No perquè siguin 'alternatius' o facin 'nous llenguatges'.
De fet, el que anomenem 'nous llenguatges' és una cosa que té un segle! Maetrlinck i els simbolistes van innovar. Ionesco i Beckett, fa mig segle, van canviar les regles del joc, tot introduint l'abstracció en el teatre. Vaja, que van superar el drama burgès (Ibsen, Txékhov, Strindberg...) per fer avançar el teatre cap als llocs que havia assolit la música clàssica, per exemple, a finals del XVIII amb Mozart. O la pintura, al XIX, amb l'impressionisme. Així, doncs, per què continuem dient 'alternativa' a una manera de fer que, simplement, és contemporània. És tan contemporani Jordi Galceran com loscoderos, encara que sembli mentida. És tan contemporani Ernesto Collado com Pau Miró.
L'exemple perfecte de com fer que una peça dita 'alternativa' escrita per una dramaturga 'alternativa' arribi al gran públic la tenim amb el 'Conillet' de Marta Galán. L'autora és una supervivent de l'escena 'alternativa' barcelonina. Ha treballat sempre pel seu compte i ha tingut poca entrada al teatre oficial. Però l'agafa una actriu en forma i amb públic com Clara Segura i fa que una peça seva la vegin milers de persones. Milers!
Sovint, els programadors són porucs i no s'atreveixen a deixar de fer només teatre del segle XIX, perquè pensen que el públic no està preparat. Mestretites! El cap de setmana passat, per exemple, Ernesto Collado va fer 'El disparador' a l'Antic Teatre. I els puc assegurar que qualsevol dels espectadors d''In memoriam' o 'Gente bien' s'ho hagués passat pipa. També els hauria encantat 'Birdie' o aquesta bogeria teatral i musical que és 'Afasians', amb loscorderos i Za!
Tenim, a Barcelona, una colla de creadors de primer nivell europeu i sembla que els volem dins la cova, només en teatres 'alternatius' –per què no abandonem aquesta terminologia: diguem teatres 'petits' o 'grans'!–, perquè l'espectador teatral corrent no sàpiga que s'ho pot passar pipa amb un espectacle seu. És feina dels periodistes, també, deixar de fer servir etiquetes que de tan velles fan mal. Ho provem?
