[image]
[title]Pinzell gruixut i aquarel·la. Michaël Dudok de Wit és holandès i viu a Londres, però diu que el seu estil d’il·lustració prové de les tècniques dels monjos budistes, del traç de tinta negra sobre paper blanc, del dibuix econòmic i serè. Després d’haver fet curts com 'The monk and the fish', un dia va rebre una carta de l’estudi Ghibli, la casa santa de l’animació japonesa, on va néixer 'El meu veí Totoro'. “Alguna cosa els va fer pensar que podíem treballar junts, i em van escriure perquè em volien produir una pel·lícula”, diu.
Aquest és l’origen de 'La tortuga roja', una cinta enigmàtica sobre un nàufrag en una illa deserta, i una noia que surt de sota la closca d’una tortuga morta en una platja, durant un procés tan màgic com els que descrivia Ovidi a les 'Metamorfosis'. Cada imatge, creada amb màxima artesania, és una petita joia. “Des que era un nen sento fascinació per la natura, sobretot pels insectes, les salamandres i els peixos”, recorda De Wit. Diu que a casa tenia un munt d’aquaris, i que els mirava hores i hores amb delit, “com si fossin una pantalla de cine”.
'La tortuga roja' és el seu primer llargmetratge. No té diàlegs, però sí una música de Laurent Perez del Mar que empeny cada seqüència com una fulla que es belluga amb el vent. “Buscava una frescor i una espontaneïtat que han estat sempre l’objectiu dels meus treballs: trobar sempre l’essència dels elements”, rebla De Wit. Les onades que llisquen terra endins, els canyars inclinats amb la brisa, l’escalfor de la sorra a la nit.
Amb Miyazaki, vam conèixer els esperits de la pols i els fantasmes peluts que viuen al bosc. Amb 'La tortuga roja' hem après que a sota l’aigua també s’hi mou una mitologia, estretament lligada a la filosofia oriental, als corrents panteistes. “Vull que l’espectador se senti allunyat del món real, transportat a un tros de terra on no arriben ni els avions ni els vaixells”, explica De Wit. I sí, és com quan mires a través del vidre d’una peixera.
