El pastís de Jonathan Dee

Wall Street és i serà la terra sagrada de totes les promeses del somni americà. Salvatges inversors, les carteres farcides de Park Avenue, 'brokers' entrenats com un falcó de caça i els més desgraciadets que van a tocar els testicles d'aquell toro de bronze que derrapa en un pas mort de Bowling Green perquè els doni prosperitat. L'any 1992, James B. Stewart va retratar aquest zoològic d'escàndols i descontrol en un llibre d'investigació que es va dir 'Den of thieves'. Des d'un apartament de Manhattan, enganxat al telèfon, Jonathan Dee m'explica que el va llegir molt atentament abans de començar a escriure Los privilegios, la seva cinquena novel·la.

Però abans d'anar a posar la gorra a la porta de la Borsa hem de passar per una vicaria de Pittsburgh. L'Adam i la Cynthia, humils fills de la classe mitjana ianqui, estan a punt de convertir-se en el senyor i la senyora Morey. "Vaig voler començar amb un gran casament perquè així és com acaben les comèdies de Hollywood -rebla Dee-. I l'important d'aquesta història és veure què passa després". Als seus personatges no els interessa tenir un passat, un meet-cute de pel·lícula, estil Grant-Hepburn a 'La fiera de mi niña', ni cap altra anècdota ridícula que vingui de gust repetir una vegada i una altra com a part de la mitologia familiar. "L'Adam i la Cynthia sempre miren cap endavant".

'Fortuna favet fortibus', diu la dita llatina. I els Morey ho segueixen al peu de la lletra. Són la veu de l'ambició, els que ho donen tot per participar en l'ascens social fins a formar part dels happy few, els privilegiats que passen el cap de setmana als Hamptons i viatgen amb jet privat. "Aquest és un sentiment típicament americà -sentencia Dee-. Anar sempre a cops de colze, ser immoral, fins i tot cometre crims, per aquest insaciable afany d'ascendir". Fa temps que el tema l'obsessiona. Com a mínim, des que l'any 1990 va publicar 'The lover of history', la seva primera novel·la, on ja parlava de com es cotitza l'èxit en una ciutat de vida desenfrenada com és Nova York. O potser tot va arrencar abans.

Quan només tenia 22 anys, Jonathan Dee va ser assistent de George Plimpton, en els temps de la 'Paris Review'. "Amb ell vaig aprendre moltes coses, a dubtar sempre de tot, a tenir un peu a la realitat -continua-. És per això que no he abandonat la meva carrera periodística. Em permet seguir aprenent cada dia". Amb més de 50 anys, i després d'haver estat finalista al Pulitzer, segueix sent un reporter exemplar. "He fet coses molt curioses, com passar-me una setmana vivint en el departament de creació de videojocs d'una comunitat cristiana evangelista", diu. Fet i fet, no sona gaire més absurd que la mirada anodina dels seus dos nuvis de cera, còmplice de tantes i tan frívoles aspiracions.