Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Vicenç Pagès Jordà

Entrevistem Vicenç Pagès Jordà

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera'

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem.

¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera?

Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.

I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.
El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat.

¿Et sents una mica pioner?

Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas a un bufet lliure. Tot funciona com una gran metàfora del capitalisme. És tan estrany veure dues persones agafades de la mà a la Jonquera com a Wall Street.

Dius que 'Dies de frontera' és una evolució en la teva carrera. ¿En quin sentit?
Jo vaig començar fent contes fantàstics quan ni tan sols sabia que seria escriptor. Només volia publicar un llibre. No importava si continuaria o no. No sóc de mirar cap al futur, però sí cap al passat. I d'alguna manera entenc 'Dies de frontera' com una mena de culminació.

El mateix es va dir d''Els jugadors de whist'.

Ara em sembla un altre pas en aquesta direcció. Potser d'aquí a un temps em passa el mateix amb aquest. Però de moment el veig més compacte. L'he concebut perquè cada capítol importés, fins i tot el més curt. Fins i tot el que no és més que una llista de gustos de Facebook.

Recorres al Facebook com a 'Els jugadors' recorries al món dels Fotologs, que ara està obsolet. Com passa el temps!
Sí, pensar en un Fotolog ara produeix nostàlgia. És com mirar una foto en blanc i negre, una mena de relíquia dels anys 20. El Fotolog ja és 'vintage'. Però quan vaig escriure 'Els jugadors' era la màxima modernitat.

La història pesa sobre tots. És una de les lliçons del llibre. Quan parles de Benjamin i de Machado, per exemple.
Són històries simètriques. Un creua la frontera i mor res més arribar a Cotlliure. L'altre fa el camí invers i mor a Portbou. Són producte de l'escenari. Això no hauria pogut passar a Sòria ni a París. Aquest indret poligonal, La Jonquera, va ser el drama de centenars de persones de les que no queda cap rastre. Al lloc on la gent moria escapant de la guerra ara es venen whisky, vestits de sevillana i barrets mexicans. Hi ha un museu minúscul, alguna placa, però cap memòria. És com si a Auschwitz haguessin posat una fàbrica de mitjons.

¿Es pot dir que estem davant d'una novel·la de carretera?

Ho és. Una carretera que es recorre a peu, però. Jo vaig fer el trajecte de La Jonquera a Figueres caminant, com a part de la preparació del llibre. Des del cotxe tot sembla net, però si t'ajups veus que la cuneta està plena de condons i llaunes rovellades. Com deia Flaubert, qualsevol cosa és literatura si la mires amb atenció.

I una frontera pot ser el llindar que porta a una nova dimensió.

Fa poc vaig llegir que un artista havia caminat sota el sincronitzador de neutrons de Suïssa, i que això havia estat una acció. Crec que la protagonista de la novel·la, la Teresa, és una artista sense saber-ho. Una artista sense obra. I el seu viatge és una 'performance'. La funció del narrador és certificar-ho.

Permet-me que et torni a preguntar per 'Els jugadors'. Era una novel·la tan efervescent... podien sortir-ne mil llibres més.
I una mica és així. T'has adonat d'on va en Cosme, el noi colombià? Va a visitar els seus pares que treballen en un 'bed & breakfast' a Roses, regentat per una jove que escriu elogis sota pseudònim a la pàgina del seu negoci. És la Halley, la noia d''Els jugadors'! Evidentment, no cal que tothom se n'adoni, però sé que el lector fidel s'ho prendrà com una bonificació. I m'agrada.

També t'agradarà

Joan Carreras viatja a Amsterdam
  • Què fer
  • Activitats literàries

'Cafè Barcelona' és la nova novel·la de l'autor de 'Carretera secundària' Si mai aneu a Boston, passeu pel 84 de la Beacon Street. Hi trobareu la porta d'aquell bar amb finestres altes que sortia a 'Cheers'. No era inventat. Existia de debò, i encara avui us hi podeu prendre una pinta amb cacauets. Però si aneu a Amsterdam és millor que no trepitgeu la plaça Amstelveldt, o tindreu un disgust. Perquè no hi ha ni rastre del Cafè Barcelona de Joan Carreras. Sí que és cert que en una altra banda de la ciutat, fent cantonada amb la Saenredamstraat, hi ha un lloc que es diu Taverna Barcelona, amb  barres de secallona, ratafia, i un aparador guarnit amb ampolles de Cacaolat. El regenta un tal Jordi Queralt, que es veu que et fa sentir com a casa. Però no és ben bé el mateix.Carreras va conèixer el mestre Queralt ara fa un parell de setmanes, en un dels seus viatges a la capital holandesa. "Hi tinc uns amics que em deixen un raconet on replegar-me -explica-, i un tros de taula per treballar, així que hi vaig sovint". Tant, que hi ha ambientat la seva última novel·la, la que passa al Cafè Barcelona, una cantina, famosa per les cassoles de sípia amb patates, pel fricandó i per les arrossades valencianes, on tot parroquià té el tamboret assignat. "L'he inventat jo -afirma-. Però no em semblava pas més inversemblant que la ciutat de llums vermells i les prostitutes que  venen als turistes". Entre els licors, encara avui, hi veureu una foto de la Greetje i el pare de l'Arjen davant de la

Les mentides de Jordi Puntí
  • Què fer
  • Activitats literàries

La lloba capitolina del Born, animals misteriosos i un directe de Van Morrison.Siguin veritat o no, les històries de Jordi Puntí ens sedueixen Tothom sap que els armadillos són una aberració: un mamífer que vol passar per rèptil vestit amb cuirassa d’escates i un borrissol ridícul com el bigoti d’un prepúber. Un amic d’en Jordi Puntí en va trobar un d’embalsamat en una botiga de santeria, a Bolívia, i va pensar: “Això, per a en Jordi”. “Em va dir que si li fregava la closca amb alcohol li creixeria el pèl –recorda Puntí–. No sé com va aconseguir colar-lo d’estranquis a l’avió, perquè mira que està prohibit portar bèsties mortes en un vol”. Potser va fallar la taxidèrmia, potser la màgia negra, però dos mesos després de la seva arribada a Barcelona el bitxo es va començar a descompondre. I quan el tuf va resultar insuportable, Jordi Puntí va prendre una decisió: s’estimava l’amic, però calia desfer-se de la refotuda mòmia. Passa igual que amb tots els grans narradors: expliqui el que expliqui te l’escoltes. Ja pot ser la curta crònica d’una pelleringa dissecada i el seu camí entre els rituals fetillers de Sud-amèrica i el contenidor de brossa orgànica, o la batalleta del dia en què va entrar a fer un whisky al Club de Tennis Pompeia per escoltar Van Morrison, que tocava allà mateix, al Poble Espanyol. O qualsevol de les experiències de Manlleu que tan bé ens va vendre a Els castellans. “Una de les coses que més recordo és la fàbrica del triper, un individu que venia budells a

Publicitat
Marta Rojals, la dona misteriosa
  • Què fer
  • Activitats literàries

Entrevistem l'autora de 'L'altra' per una finestra de xat de Facebook Tal com pinta el panorama, que una novel·la catalana arribi a la vuitena edició sembla un èxit reservat als elefants del zoològic -entengui's, Jaume Cabré i companyia-. I, per una senzilla suma aristotèlica, el dia en què ens van anunciar que el 'Primavera, estiu, etcètera' de Marta Rojals havia assolit aquesta marca de vaca sagrada ens va sonar inaudit. Perquè era una desconeguda. Perquè era una debutant de trenta-i-tants. Perquè, encara ara, m'hi ha pocs que sàpiguen quina cara fa. I això que tot just ha publicat un segon llibre, 'L'altra'. Mentre obro el xat de Facebook on m'ha citat per a l'entrevista, penso en la Rojals com un Thomas Pynchon que diu que ve de les Terres de l'Ebre. "Quan acabi una resposta escriuré OK a sota".Molts ens recordem encara de l'Èlia, l'arquitecta del Primavera, la que fumava d'amagat al galliner de cal seu pare, la que anava per Tots Sants a netejar les tombes del cementiri i els matins a embrutar-se els genolls al tros. Jo no oblidaré que el primer cop que vaig parlar amb la Marta -ens vam estrenar a Gtalk- em va confessar que la trobava una mica bleda. Em va trencar el cor. Pobra Èlia! "Era expansiva, cagadubtes, tenia un cert sentit de l'humor", em diu ara. Potser per això, perquè li semblava fleuma, la seva nova heroïna, l'Anna, li ha sortit seca com un bacallà. "Volia que fos tot el contrari, introspectiva, contundent, sense sentit ni de l'humor ni de la comunicació".Am

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat