La fascinació de Francesc Parcerisas amb Pequín

Parcerisas se'n va anar a Pequín a aprendre, i va tornar amb el dietari 'La Primavera de Pequín' sota el braç

0

Comentaris

comments.add +

El 25 de novembre de 1861, Victor Hugo va tornar de la Xina i va enviar-li una carta al capità anglès Butler, on li deia, ras i curt, que francesos i anglesos eren uns bàrbars –havien arrasat el Vell Palau d’Estiu de Pequín–, i que, contràriament al que podien pensar aleshores, la civilització no eren ells, sinó els xinesos. Més de 150 anys després, un poeta català, “una mica comunistoide”, com ell mateix admet, se’n va anar un mes a Pequín per impartir unes classes i va tornar a Barcelona fascinat. Hugo va escriure Expedició a la Xina. Francesc Parcerisas, La primavera a Pequín. “Em va agradar molt adonar-me –diu Parcerisas– que no sabia res, que estava en un lloc on tot el que passa, totes les raons per les quals passen, no les coneixia. Hem viscut tant d’esquena a un continent que és enorme i que ens dóna moltes voltes en moltes coses i que té una història súper llarga, que de sobte molts dels judicis de valor nostres queden en entredit”. L’autor se’n va anar a Pequín a mirar, a aprendre, no pas com un Naipaul que va pel món donant lliçons. A més, com ens diu ell mateix, la Xina no és un lloc allà on hi hagués volgut anar. Però que el convidessin a viure-hi va canviar les coses. No cal oblidar, tanmateix, que Parcerisas ja va traduir fa anys els poemes xinesos d’Ezra Pound, Cathai, i que la connexió amb el gran poeta nord-americà ja l’havia apropat una mica a la cultura oriental. Si tot això era, realment, un caramel, la cosa es tornava amargant quan es tractava d’explicar el seu periple.

El condiment poètic


Parcerisas és dels que pensen que la vida dels escriptors no és més extraordinària que les altres. A mesura que va començar a escriure el dietari pur i dur, es va adonar que aquestes observacions “no tenien entitat més enllà de la pròpia observació”, que al text li faltava literatura. Aleshores, va decidir incorporar “asèpticament” els somnis que havia tingut a Pequín, una mena de “de mirall al que m’estava passant”. Va fer la mescla i encara no en va tenir prou. Encara faltava alguna cosa, que Parcerisas anomena “pauses” o “el llevat del pastís”, i que són una sèrie de poemes xinesos amb què l’autor trufa el text. Hi ha versos de totes les èpoques: Li Yu, Wang Wei, Li Bai, Yuan Mei, Han Shan... I fan de contrapunt naturalista als dos mons que Parcerisas ens posa al davant, el Pequín modern i els seus somnis. Però, tot llegint La primavera a Pequín, tenim la sensació que Parcerisas ens l’ha jugat. No hi haurà algun poema teu per aquí, en boca d’un anònim de no-sé-quina dinastia. Murri, l’autor riu: “No dic que no n’hi hagi algun que sigui un infiltrat”. I, de seguida, fuig d’estudi. Una cosa que trobem a faltar, eurocèntrics nosaltres, és una mica de crítica envers el sistema polític xinès. Parcerisas es passeja per Pequín tan fascinat per les facilitats, la bonhomia, el progrés... que no té lloc per a les paraules dures. “A mi, que no sóc un especialista, em costa molt de fer una crítica raonada”, ens etziba.

LA PRIMAVERA A PEQUÍN, Francesc Parcerisas.
Quaderns Crema. 208 pàg

 

Els usuaris diuen

1 comments
Anna
Anna

de quan és aquest article?