Des de ja fa un temps el Chen Ji és conegut com el xinès-xinès de Barcelona. És a dir, un restaurant autèntic sense els habituals ornaments a base de llums vermells, dracs ni plafons lluminosos amb cascades. El local és del més normal que us podeu imaginar, molt senzill i pràctic. Els seus horaris, extensos. Des de les 9 del matí fins a ben bé mitjanit hom hi pot anar a fer un bol de fideus, una sopa o tastar el menú de self-service per uns 5 €. Heu esmorzat mai a base de dumplings al vapor com fan ells? –M.G
Els últims mesos he freqüentat aquest restaurant de Chinya, del Nou Barri Xinès de Barcelona, a prop de l'Arc de Triomf, arc ja de totes les nostres derrotes. Els coneixedors li han posat subtítols favorables: xinès per a xinesos, xinès autèntic, xinès que no sembla xinès. Els subscric, tot i que no sabria dir quin és el grau d'autenticitat: baix, mitjà o alt, perquè comunicar-se és més difícil que atrapar fideus translúcids amb els bastonets. Maleïts fideus, relliscosos i repartidors de taques.
Chen Ji és gran, amb dues plantes sempre plenes, comensals que hi entren i en surten, taules calentes. Els clients xinesos són veloços; entre bufades, es poleixen un bol amb sopa, fideus i costelles de porc ardent com l'abraçada de la Torxa Humana, o elegeixen, a 5,50 euros!, la safata del bufet, completa, amb diversos compartiments.
Els clients occidentals es divideixen entre estudiants, que també aspiren aquestes urgències a baixíssim preu, o comensals que exploren la carta amb 162 entrades. El rotllet de primavera no n'és una, ni l'arròs tres delícies.
Aquestes especialitats han estat desterrades de les pàgines enquadernades amb tapes d'imitació de pell. A les parets, cap fanalet, drac flamejant o motllures vermelles. L'aspecte és el d'un altre bar atrotinat i sense interès. A les taules, pots de soja d'un litre i mocadors de Mercadona! en comptes de tovallons. Res del que he escrit fins aquí sembla desitjable. Hi he anat amb amics desconfiats, a qui l'entorn els ha fet esgarrifança fins que s'han posat a la boca els guo tie (crestes torrades per una cara) i han plorat d'alegria amb la factura (nou peces, 3,50 euros).
Unes quantes recomanacions per als que s'endinsin en l'antre. És millor ser uns quants perquè les racions són mida Homer Simpson. Compartir és un plaer i una necessitat. No t'has de desesperar mai si la cara del cambrer és menys expressiva que la pell d'un tambor. En aquest àmbit, tu ets l'estranger. Durant un temps hi va haver un sud-americà, cosa que facilitava el diàleg, però ha desaparegut. Sigues atrevit: un món de vísceres s'obre davant teu, tot i que em van disgustar els intestins cruixents perquè porquejaven.
Passat l'ensurt de la triperia, busquem un combinat guanyador. Les tallarines fetes a mà (superiors a les del veí Kaixuan), les boles de massa farcides (xiao long bao, grolleres però bones) i les anques de granota arrebossades (millorables). Deixo per a la rematada el millor, el plat més car, a 12,50 euros: l'ànec Pequín. Estic en condicions d'escriure que és un dels millors de la ciutat. Incrèduls, és així. Com a mínim es necessiten dues boques per acabar amb l'ànec. Les creps, fines, calentes. La salsa hoisin, la ceba tendra, el cogombre, els envinagrats. I l'ànec, la pell cruuuuuixent. N'he menjat cada vegada i cada vegada m'ha desconcertat la qualitat. Com és possible?
Fent ziga-zaga com un ànec obès, surts de Chen Ji preguntant-te per què és barat, per què és bo i per què obren des de l'hora d'esmorzar fins a la mitjanit. L'única resposta és: quac!
