Sí, primer ministre

Primer de tot: reivindicar una nova generació de grans secundaris, encara que aquesta categoria sigui cada vegada més difusa. Però si el paper del secretari personal del primer ministre es pogués incloure en aquesta llista, Dafnis Balduz broda el pedant Bernard Wooley. Grata sorpresa d’una funció que dirigeix ​​amb ferma elegància Abel Folk. Amb la suficient tensió a les regnes perquè es noti el seu control sobre la correcta interpretació de l’habitualment lliure Joan Pera, ara imbuït de l’instint de supervivència del “prime minister” Jim Hacker. Estratègia que no sempre coincideix amb la de Humphrey Appleby, alt funcionari del seu gabinet, interpretat per Carles Canut amb tanta solvència com inevitable bonhomia, una virtut que no encaixa del tot amb el perfil del seu personatge, un gran mestre de l’ocultació, tergiversació , del circumloqui, del discurs brillant i buit.

D’aquí a unes setmanes potser l’anarquia i el 'morcilleo' manin a l’escenari, però mentrestant la versió catalana de l’adaptació teatral de la famosa sèrie de la BBC 'Sí, (primer) Ministre' es pren a si mateixa molt seriosament. Acurada escenografia de Paco Azorín i un indissimulat didactisme sobre la cara oculta del poder. Tant es preocupa per no semblar una astracanada del Paral·lel que de vegades s’oblida que també és una divertida sàtira política. Qüestió de ritme –l’enginy s’estira durant dues hores en una única anècdota– i d’indefinició entre el vodevil, la farsa i el teatre de tesi. –Juan Carlos Olivares.