[image]
[title]“Si vas a casa d’algú i no hi té llibres, no te’l follis”. Així de clar ho va dir el cineasta i mite de la mariconeria John Waters, i així ens ho hauríem d’aplicar cada cop que ens queixem que això de la literatura potser no rutlla tan bé com ens agradaria.
Fa massa anys que vivim avesats al cant planyívol dels poetes de la postguerra: ens han fet creure que parlem una llengua fràgil, molt maltractada, molt menystinguda, molt de casa i quasi només apta per a les emocions. Ens hem acostumat a entendre la cultura i la literatura com a formes romàntiques de resistència, d’amor a una Pàtria amb majúscules que de vegades no sabem gaire bé de què va.
Qui coi era, Llull, a banda del perfecte precursor dels óssos i dels lumbersexuals? Hi té res a veure, la poesia catalana, amb allò que fa Joan Margarit? Fa país, patir novel·les interminables i buides, premiadíssimes, amb el ja reconegut internacionalment interlineat-Albert-Espinosa? Som més catalans, si llegim un manual il·lustrat sobre el perfecte pa amb tomàquet? I en quin lloc quedaria l’autobiografia no autoritzada de la perruca de Montserrat Caballé?
Sí, estimades: presumim de tenir un país sense premsa rosa ni programes del cor, però els llibres més venuts són els de futbolistes, col·laboradores i periodistes. Algú em pot dir on s’ha ficat, la literatura? És que l’hem substituïda per un caixó ple de gatets miolant 'La Santa Espina'? Com podem fer-ho per tornar-la al lloc on hauria d’estar?
No tenim respostes però sí algunes propostes. I, com les comares, anirem per parts.
Cal que reivindiquem la part més sexi dels nostres autors. Canviar el “si fuma, és que la mama” per un més acurat “si llegeix Blai Bonet és que fa oral”, oblidar el tan tòpic “estudies o treballes?” pel necessari “pro o anti Carner?”, deixar enrere el massa evident “actiu o passiu?” per “Marçal o Salvà?”. Només així mantindrem vius els noms d’alguns dels grans de la nostra literatura, i ens mostrarem als altres com autèntics promotors de les nostres lletres i de nosaltres mateixos. Per què no.
Però sobretot, i seguint l’estela de la màxima de Waters, follem. Follem pels descosits però fem-ho només amb aquells que tinguin literatura catalana de la bona. Follem només amb aquells que tinguin, posem per cas, algun exemplar a casa de la prosa vigorosa de Víctor Català: això vol dir que són dels que trempen com cal. Premiem amb bones fel·lacions els lectors més abrandats de Riba, d’Oliver i de Maragall. Donem-nos amb la passió més alta als lectors de Mesquida, de Vicens, d’Estellés, de Bauçà. Així i només així, tot recordant el pes transgressor que té la nostra literatura, l’arribarem a salvar.
I cardarem, cardarem molt. Pitjors excuses s’han inventat.
Per Sebastià Portell
L’autor ha publicat ‘El dia que va morir David Bowie’ (LaBreu). 220 pàg. 16 €.
