Purga

 

El públic espera un cop de puny. Un cop sec, directe on fa mal. La ressaca del dolor com s'entén en els boscos de bedolls que agermanen Finlàndia i Estònia. Com els seus destil·lats d'alta graduació, com la seva literatura tràgica. Anticipen la bufetada de mà tancada, sobretot els que ja vénen masegats amb el text de Sofi Oksanen. La resta està en guàrdia. Inútil espera. La 'Purga' de Ramon Simó –una fusió de la novel·la i la peça de teatre originals– només ofereix un correcte exercici de teatre i interpretacions que en general es queden curtes.
 
Un resultat a desgrat. En els textos que comparteix el director amb els espectadors s'observa que ha baixat fins a les tenebres d'una saga familiar sacsejada per la violència del segle XX. Terreny abonat per entendre el terror com una emoció tan inevitable i profunda com el fred dels seus crus i foscos hiverns.
 
A l'escenari no es produeix aquesta baixada a la foscor de l'ànima. Amb una excepció: en algun moment Simó va agafar de la mà a Carme Elias i amb ella es va endinsar en la dimensió del patiment. Els altres es van quedar fora, amb la seva professionalitat, qüestionats per la fermesa de Jordi Martínez, que sembla nascut per als papers que demanen un mur de ciment per contenir les debilitats internes.
 
Elias sí que transmet el seu etern vagar per l'avern de les tragèdies enterrades al bosc, o sota la fusta talada. Una ànima en pena en permanent alerta. Vigila les amenacen que arriben de fora i que amenacen casa seva des de dècades –la seva casa és el seu cau– i la consciència indòmita que no para de dialogar amb els fantasmes. Només quan els altres personatges es tensen en la seva memòria aquests semblen estar preparats per colpejar.