Un resultat a desgrat. En els textos que comparteix el director amb els espectadors s'observa que ha baixat fins a les tenebres d'una saga familiar sacsejada per la violència del segle XX. Terreny abonat per entendre el terror com una emoció tan inevitable i profunda com el fred dels seus crus i foscos hiverns.
A l'escenari no es produeix aquesta baixada a la foscor de l'ànima. Amb una excepció: en algun moment Simó va agafar de la mà a Carme Elias i amb ella es va endinsar en la dimensió del patiment. Els altres es van quedar fora, amb la seva professionalitat, qüestionats per la fermesa de Jordi Martínez, que sembla nascut per als papers que demanen un mur de ciment per contenir les debilitats internes.
Elias sí que transmet el seu etern vagar per l'avern de les tragèdies enterrades al bosc, o sota la fusta talada. Una ànima en pena en permanent alerta. Vigila les amenacen que arriben de fora i que amenacen casa seva des de dècades –la seva casa és el seu cau– i la consciència indòmita que no para de dialogar amb els fantasmes. Només quan els altres personatges es tensen en la seva memòria aquests semblen estar preparats per colpejar.