Si no ens paguen, no paguem!

Si no ens paguen, no paguem!

Passen els anys però hi ha coses que no canvien. Aquella Aquí no paga ni Déu que Dario Fo va escriure el 1974 amb una indignació tan radical com la que vivim ara, segueix vigent tant en la part més teatral, més còmica, com en el revulsiu polític, la crida a la revolta que hi ha al darrere. Revisada fa uns anys pel Nobel de literatura i adaptada amb la seva autorització al context català i ibèric pel director Carles Fernández Giua, Si no en paguen, no paguem és una d’aquelles funcions que no es poden deixar perdre perquè retorna al teatre la seva capacitat d’incidir en el context socioeconòmic.

Que el sistema falla i que cal una neteja profunda no ho pensen només els indignats, sinó la gran majoria de ciutadans que tenen els ulls oberts. Un mosso d’esquadra fent el discurs dels indignats, un policia nacional prenyat pel miracle de Santa Eulàlia i una revolta necessària són les perles d’aquesta comèdia que el director ha resolt amb bona factura, sense banalitzar el rerefons i amb la resolució intel·ligent d’escenes força difícils com la de la persecució. Dels intèrprets cal destacar la vitalitat i comicitat de Marta Montiel, l’irònic posat “socialista d’ordre” d’Elies Barberà i el polifacètic Arnau Marin que s’encarrega de tots els policies i de l’avi.  I a la fi, quan els protagonistes surten per afegir-se als aldarulls , la qüestió queda a l’aire:  La revolta llinda la violència, però tenim una altra solució?

LiveReviews|0
2 people listening