L’espectacle continua malgrat tot. No ho busquin en els escenaris habituals. El Teatre Gaudí Barcelona ha decidit portar la contrària a l’obligada corrent de contenció i austeritat. Envoltat de peces de cambra, s’han atrevit amb un musical –un èxit de l’off-Broadway– amb vint artistes en escena. Com fins i tot els somnis tenen els seus límits, el pressupost s’ha bolcat en poder comptar amb un generós elenc, el necessari per a una obra com 'The Wild Party' (La festa salvatge) d’Andrew Lippa. Modèstia a l’escenografia i vestuari, però efectiva il·luminació, bona adaptació musical per a tres instruments, excel·lent moviment coreogràfic –no és gens fàcil crear composicions netes, suggerents i variades en un espai exigu–, i un repartiment entregat que s’atreveix a interpretar, ballar i cantar amb notòria solvència. Alguna cosa en absolut habitual.
L’equilibri entre aquestes tres disciplines és obligat en un musical que tira la mirada enrere als salvatges anys 20 –abans de la censura del codi Hays– per descobrir el seu rostre més sòrdid i tèrbol, com un sucós capítol del llibre –escandalós Hollywood Babylon. La comparació amb Chicago és gairebé inevitable, però el musical de Lippa fa menys concessions. Aquí no hi ha l’evasió de la farsa. És la crua crònica negra i groga de la descripció de la rebotiga del glamur dels segona fila, amb l’estil i els vicis de les estrelles. Un espectacle estimulant pel seu valent anacronisme des de molts punts de vista.
