TOC TOC

Una bona idea inicial còmica  que en si mateixa projecta un espai per a l’acció,  i conèixer perfectament el final, són els dos elements bàsics, diuen els entesos, per escriure una bona comèdia. TOC TOC té aquests elements.

Un afamat psiquiatra que tracta justament malalts amb patologies tan molestes per ells com divertides damunt de l’escenari. Des del que no pot deixar de dir renecs que li surten de l’ànima o frases brutes, fins a la noia que repeteix dues vegades les frases, o la senyora obsessionada a evitar com sigui qualsevol mena de contagi víric o bacterià.  Un  a un, n’hi a tres més, arriben a la consulta del metge  que sembla ser que encara no hi és. I, esclar, els seus comportaments malaltissos es manifesten. I riem. Feta la presentació dels personatges, queda desenvolupar la comèdia amb gags verbals i gestuals fins a un, com hem dit, bon final, tot i que per als espectadors més acostumats a anar al teatre pot resultar previsible.

A Esteve Ferrer, el director, l’obra li encanta. Ha triomfat arreu i a Madrid també  (900 funcions, 400.000 espectadors) en un espectacle firmat per ell mateix. La transposició a Barcelona és del mestre Jordi Galceran, que inclou referents propers i, imaginem, alguns girs lingüístics adients. Es tracta de fer riure i durant els primers vint minuts sembla que la cosa va bé, però després la gestualitat còmica, els diàlegs i manifestacions malaltisses es tornen un xic repetitives. De fet, i tot que és una peça amb unitat d’espai i d’acció, el que seria el segon acte (quan els malalts decideixen entretenir-se quan els diuen que l’espera va per llarg), resulta ensopida. Almenys així com està plantejat i resolt. Sense aquest fragment, creiem que l’obra guanyaria, i amb una hora i vint minuts estaria enllestida.

Pep Cruz i Santi Ibáñez, per experiència, comanden la tropa de “malats”. La direcció ha acumulat tants gags com ha pogut i la veritat que la nit de l’estrena el ritme defallia en certs moments.  Diria que a la comèdia li falta afinació. En la col·locació dels gags verbals i en la definició de la gestualitat, que ja sabem que ha de  ser una mica exagerada, però potser  no tant. Fins i tot les paraulotes continuades de Pep Cruz no arriben sempre amb la contundència que provoca  l’esclat segur  del riure.  Amb uns dies la funció guanyarà i ajustarà el ritme. I estem segurs que agradarà el públic que gaudeix amb el batibull. Ara, és una gran comèdia? No n’hi ha per tant. Felicitats els intèrprets per la seva entrega.  –Santi Fondevila.

LiveReviews|0
2 people listening