Els millors restaurants gallecs de Barcelona

De què va? Casa de menjars popular i de bon producte, ideal per gaudir del millor de la cuina gallega i de mercat, on la qualitat, el bon preu i el magnífic servei fan les delícies dels paladars més exigents.

Què demano? L'Escairón destaca sobretot pel seu entrecot provinent de Galícia i pel seu 'pote', el brou gallec. En Jorge i la Pilar atenen com si fos casa seva i la clientela es gairebé fixa. Els seus plats forts són l'entrecot o qualsevol de les seves carns a la brasa, però també els plats guisats, el 'lacón' i, sobretot, algunes postres com l'anomenada Escairón (crema catalana amb una mena de crocant gelat). Però immillorables i úniques són les patates fregides que acompanyen les carns, entre les quals també destaca l'escalopa milanesa.

Més que cuina gallega contemporània, l’Arume és un restaurant de gallecs que han viatjat arreu del mapamundi. El que fan –agafar productes de la cuina gallega i l’Atlàntic i modernitzar-los– és fàcil de dir. Però el que és difícil és refer plats que de tan locals són universals, com per exemple un cebiche de corbina salvatge amb llet de tigre, magrana i emulsió d’alvocat, i les vieires amb crema de blat de moro.

Menjar-hi és una experiència íntima: dos menjadorets bigarrats en una casa del segle XIX al Raval, que traça un fil de continuïtat amb grans cases de menjars ja perdudes, com Can Lluís o Casa Leopoldo. També podeu confiar en l’arròs de la carta, una altra de les seves especialitats: l'arròs amb ànec, escuma d'all rostit i pebrots del Padrón és una visió personal i plena de sabor del tema, que combina la melositat amb un punt de gra clavat. La carta no és gaire extensa, però cada plat fa diana. Per cert, el restaurant és en la casa on va néixer un fill de gallecs, l’universal Vázquez Montalbán, a qui no tenim cap dubte que gaudiria d'allò més amb aquesta visió del galleguisme ravalera i el sucar pa.

Talent i coneixement de causa: Besta Restaurant és el projecte d'un cuiner gallec (Manú Núñez, ex-Arume) i Carles Ramon (La Bellvitja). Ramon ha treballat a Galícia, Núñez a Catalunya. I els dos senten un gran respecte per la tradició, però també tenen ganes de girar-la com un mitjó. O sigui que amb un peu a les dues ribes, es defineixen com a “un neobistrot entre l’Atlàntic i el Mediterrani, i algun toc nòrdic. 

Ara bé, les definicions no calen quan hi ha talent i creativitat. Cada dia, imprimeixen un full amb una dotzena llarga de plats del dia amb enunciats de plats curts “però amb elements atrevits” i que no ho expliquen tot perquè la gent tasti coses i se sorprengui. Com un besuc rostit, amb pastanaga i suc de col que en realitat és una reversió trencadora del besuc en escabetx. I mars i muntanyes espaterrants: un arròs sec amb pop de llotja i crestes de gall, o una filloa d'algues i civet de senglar. 

Després de la pandèmia, Rías de Galícia va reobrir com a Rías/Kru. Abans pujaves les escales del Rías de Galícia –un restaurant obert l'any 1986, marisqueria familiar de referència de Barcelona–  i t'hi trobaves un altre restaurant, l'Espai Kru, on el que dominava en un 80 % de la carta porcions excelses de producte marí cru i marinat amb elaboracions d'alta cuina moderna. Els germans Iglesias han optat per unificar la carta en els dos espais. 

L’altell Kru s’obre quan ja no hi ha més reserves abaix. A Rías/Kru pots demanar unes cocotxes al pil-pil impressionants (sedoses, subtils... millors que les basques?) i també noves elaboracions com un tàrtar de tonyina picant on el joc del caviar d’oli d’oliva i l’oli de bitxo picant propulsa un producte de per si magnífic. Porta la cuina el xef Rafa Erbs, un brasiler que ha passat per Arizmendi, Enigma i Dos Palillos. Rías: el millor del mar gallec. Kru: un restaurant personalíssim amb poc foc i molta Àsia, amb meravelles com un 'ngiri' de vedella wagyu amb foie, o navalles amb crema de parmesà i salsa Cafè de París. 

Quan sents marisqueria, et ve al cap un senyor xuclant una safata de percebes o Julio Iglesias baixant d’un cotxe tintat a Gran de Gràcia. I una clatellada que et deixarà tremolant. Bé, la marisqueria Batea –batea és una plataforma de cria de marisc a Galícia– del cuiner Manu Núñez, copropietari del Besta, apunta a “una marisqueria no carca, que vol fer una cuina senzilla però no típica”, explica el xef. I que algú de classe mitjana es pugui permetre un cop al mes. Núñez, fent servir excel·lent producte de l’Atlàntic (en majoria gallec) i mediterrani (en majoria català) s’inventa plats, platets i platassos defugint els tòpics dominants de les braves amb coses i la croqueta de gamba.

Precisament et sorprèn amb una croqueta-nigiri de salsa verda –la del lluç– arrebossada, que t’esclata a la boca i banya el peix cru. O et permet fer una petita degustació freda amb navalles amb còdium, ostres, tàrtar de gamba i un divertit saam (farcellet coreà d’enciam) amb musclos. L’esperit és juganer i popular, però l’aspecte lúdic (que bones les cuetes de salmonet de roca disfressades de cabrit a la milanesa!) no amaga mars i muntanyes seriosos i de traca. Com uns ravioli de porc celta amb ous de truita i fons de carn que és un desfici de sabor, o un encertadíssim cebiche de llobarro amb pell de pollastre. Per cert, Batea és a l’Avenida Palace, hotel on una vegada hi van fer nit els Beatles.

El Lalan’s s’erigeix com un supervivent a la jungla dels brunchs, tatakis i parmentiers de Sant Antoni. És un bar de barri amb gent del barri on se serveixen entrepans i tapes a preus de barri. Pòsters de Galícia i bufandes futboleres a les parets, el televisor encès escopint notícies i un tràfec constant de parroquians.

Aquí l’especialitat són les truites. La de patates és un monument a la suculència; molt gruixuda, daurada per fora i tendra per dins, amb els ous perfectament quallats. Deixeu- vos d’ous Benedict, comenceu el dia amb un pintxo de truita del Lalan’s i un cafè. Us farà molt més feliços per molts menys duros

El cuiner Alejandro Sanahuja no és gallec; però és el propietari d’O'Peregrino, un restaurant gallec obert pels vols dels Jocs Olímpics (una data que, a Barcelona, converteix qualsevol cosa en vintage i respectable). Acabant els estudis a la Hofmann, Sanahuja estava a punt de fer les pràctiques en un restaurant. Però va esclatar la pandèmia. "Volia comprar-li el restaurant al sr Juan havent acabat els estudis. Amb els pares fa 15 any que hi anàvem. Però no vaig tenir mes remei que avançar la compra", explica.

Amb un aval i molta il·lusió, ha passat d’estudiant a cuiner-propietari d’un local petit però amb carisma: O’Peregrino és un lloc de mida íntima, amb un reservat deliciós. En aquest local amb caixet ho conviu el producte gallec tradicional de gamma alta (percebe, bou de mar, etc..) amb un toc més modern i renovador de la cuina atlàntica, com un filet de vieria amb cruixent de porro, o un carpaccio de gamba vermella amb ceps confitats i oli de tòfona. I si no us voleu complicar la vida, doncs un bon entrecot o arròs negre. 

De que và? La Pulpería A Gudiña és un d’aquells restaurants en el qual el menjar de qualitat encara està lligat a un preu raonable. És un d'aquells llocs de bon producte i esperit popular. 

I què hi demano? Aquest establiment de tracte cordial i d’aire familiar, serveix delicioses tapes de marisc i peix gallec, tot regat amb un bon albariño i rematat amb una copa d’orujo. Deliciós pop a la gallega, empanada, pebrots de Padrón i costellam gallec amb all.

El Cañota és un bar de tapes marineres d’inspiració gallega amb molt bones referències. Peix i marisc, patates braves, pop a la gallega, ensalada russa, canyes de cervesa i vins...

L’oferta és la de tota la vida, però amb l’afegitó d’un puntet juganer de creativitat: tasteu-hi, per exemple, les aletes atòmiques i, per postres, la pinya cocorrón amb sorpresa. Si hi aneu amb amics de fora, demaneu la sangria original. Tot de la millor qualitat i en un local molt espaiós i desenfadat. La ubicació és estratègica i ideal per resoldre un àpat de celebració o el sopar després de sortir del Lliure o del Mercat de les Flors.

Dir que el restaurant del Centre Gallec de Barcelona és singular és quedar-se curt. S'accedeix a l'antiga residència del comte Güell –la sala interior té un passadís projectat per Gaudí que connecta amb el Palau Güell!– per una majestuosa escala de marbre, amagada en un ampli vestíbul a peu de Rambla.

Dels mateixos responsables de l'Arume i Cera 23, són abanderats de la nova cuina atlàntica a Barcelona: és a dir, no són plats que et trobaràs al típic gallec, però sí que són plats que et parlen de Galícia. Com per exemple, un pop a feira amb cachelos o un pollastre de corral desossat amb patata nova, ceba perlada i pebrots de padró.

El Cera 23 va començar com a restaurant gallec de menú de migdia i a bon preu al cor del Raval. I encara hi és, esclar, però s’ha assimilat força al seu germà petit Arume: ha triat de fer una oferta més noctàmbula, amb un repertori de clàssics de la cantonada verda modernitzats . Això sí, la relació qualitat-preu és òptima. Aquí el pop a la gallega és pop a la gallega, però també hi ha receptes de cuina mediterrània moderna, amb tatakis i carpaccios excel·lents. I us podeu clavar un bon costellam ibèric. Ho fan tot bé, de fet: des dels arrossos, veritable especialitat seva, fins a la cuina en fred, com ara tàrtars i cebiches irreprotxables.

S'hi menja molt bé, en aquest restaurant gallec d'aires senzills. Plats típics, però amb caràcter, com correspon a una terra de focs i de vents atlàntics. Opcions? Un pica-pica amb un magnífic pop a la gallega, uns calamars amb patates esplèndids, unes navalles molt carnoses i uns pebrots de Padró que conviden a trobar sense por el maleït pebrot picant, incapaços de treure'ns la sal dels llavis.

De segon, un festival per als plaers més primitius. La mitjana de bou a la pedra és una delícia, tan tendra, tan melosa, que us sentireu teletransportats als orígens dels temps. Podeu acabar amb uns canonets de crema, un bon matalàs per assumir un d'aquells orujos casolans, freds i transparents, i que deixen l'ànima preparada per caminar pel purgatori sense malenconies. Oficien grans sopars i el petit miracle de fer cuina d'alta volada gallega sense que la Santa Companya se t'emporti la cartera a l'infern.

A la zona del Paral·lel existeix des de fa més de vint anys una fonda i braseria gallega, casolana, familiar, on assisteixen els amants exigents de les carns a la brasa. I l'entrecot es talla generosament ample. De tota manera, la gairebé mitjana –són 400 grams– se serveix en una rajola de ceràmica calenta que permet mantenir-la calenta i acabar-la de coure per als qui la vulguin més feta.

Pollastre, conill, garrí de Burgos i xai també llueixen a la graella a la vista, que el comensal pot veure quan entra. Sempre van acompanyats per patates al caliu, allioli i chimichurri a l'estil argentí. Es pot començar amb un pica-pica que pot constar de cloïsses, gambes, l'excel·lent pop gallec, calamarsets fregits i lacón cuit.

Les mariscades d’alt estànding d’aquest restaurant gallec són mítiques en l’inconscient col·lectiu: llagostes, llamàntol, gambes, cigales... sempre tot molt fresc. 

Per ració o peça sencera, al forn o a la brasa de carbó d'alzina, el peix salvatge és una de les millors tries que podreu fer aquí. El servei és excel·lent, si preferiu els serveis dels de tota la vida i molt elegants, decimonònics. I esclar, aquest no és un restaurant que Mick Jagger, Julio o Beyoncé visitin perquè surti bé de preu. A més, podeu fer un bon banquet quan us vingui més de gust, ja que l'emblemàtica marisqueria de Gràcia té la cuina oberta durant tot el dia.