Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 10 anys de teatre i dansa a Barcelona

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Rússia
'Rússia', primer gran espectacle de La Veronal.

10 anys de teatre i dansa a Barcelona

Creadors, obres i tendències que han marcat els escenaris barcelonins en l'última dècada #10anysTimeOutBCN

Per Andreu Gomila
Advertising

Nostàlgia. El món teatral barceloní s’ha girat com un mitjó en només deu anys: n’hi ha molts que ja no hi són, ha crescut pels marges i no s’ha recuperat encara de la crisi econòmica i de la patacada de l’IVA.

Anna Lizaran
© Scott Chasserot

No hi són

En aquesta dècada hem perdut dues grans figures de la interpretació, Anna Lizaran i Rosa Novell, el més avantguardista i genial de tots els artistes escènics, Carles Santos, el còmic més gran que ha vist aquest país, Pepe Rubianes, i el pedagog més modern del segle XX, Ricard Salvat. Cinc morts que han fet petit el nostre teatre.

Àlex Rigola
© Iván Moreno

Una foto impossible

No recordo si algú la va fer, la foto del 2008, quan Sergi Belbel dirigia el TNC, Àlex Rigola el Lliure, Calixto Bieito el Romea, i Javier Daulte i Cesc Casadesús tot just començaven al capdavant de La Villarroel i del Mercat de les Flors, respectivament. Algú ha dit que, aleshores, el sistema teatral barceloní era gairebé perfecte, amb cada espai ocupant un nínxol concret, de la tradició a l’avantguarda. Des de 'La plaça del Diamant' al TNC fins a la segona edició del cicle Radicals Lliure. Del cicle de la Beckett dedicat al teatre català contemporani, a 'Tirant lo Blanc', de Bieito i Carles Santos. Del 'Germanes' de Carol López de La Villarroel al naixement de la Sala Flyhard, el 2010.

 

Advertising
Oriol Broggi
@ Iván Moreno

Ostermeier i Veronese

Aquella va ser l'època en què Bieito havia estrenat 'Peer Gynt' a Bergen (Noruega), havia fet 'Macbeth' al Barbican de Londres, el 'Plataforma' al Festival d'Edimburg. Va ser quan ens vam acostumar a veure Thomas Ostermeier cada any. Quan vam al·lucinar amb les versions de Txékhov de Daniel Veronese. Quan Oriol Broggi descobria Valle-Inclán i ens regalava el magnífic 'Luces de Bohemia', el 2011. Quan la Sala Beckett pleitejava amb Núñez i Navarro pel teatret de Gràcia. Quan Josep Maria Pou tornava a Barcelona per obrir el Goya amb 'Els nois d'història', el 2008. Quan Rigola, al Grec 2007, va posar de llarg el '2666' de Bolaño... Una dècada més tard, el director barceloní ha passat d'un muntatge de cinc hores, mastodòntic, descomunal, a 'Vania', una peça de cambra, en una capsa per a 60 espectadors. I Broggi ha tornat al teatre espanyol, amb 'Bodas de sangre', de Lorca. Entremig, ha tocat el cel amb 'La sang de les promeses' de Wajdi Mouawad. Conseqüències de la crisi que va començar, precisament, el 2008 i que ens va deixar estabornits el 2011?

Sé de un lugar

Contra l'atac més bèstia

En èpoques complicades, solucions agosarades. La pujada de l'IVA als espectacles del 8 al 21%, decretat pel govern espanyol el juliol de 2012, va deixar el món teatral molt tocat, amb una pèrdua molt gran d'espectadors, que se sumava a les retallades dels pressupostos públics. Als joves, se'ls estava furtant el futur. Aleshores, van decidir agrupar-se en companyies. Van sorgir la Ruta 40, La Virgueria, Arcàdia, La Solitària, Els Pirates... I una obra, 'Sé de un lugar', d'Iván Morales i Prisamata, que seria un cant generacional. Simó i Berenice parlant amb la veu dels desclassats que voltaven els 30 anys, per sobre o per sota, amb un futur ben negre per davant.

Advertising
Pol López
© Iván Moreno

Un noi petit i ros

Si parlem d'estrelles, en aquesta dècada s'han consolidat Clara Segura i Pablo Derqui, amb el ball que van protagonitzar a 'La giornatta particolare' com a epicentre. També hem viscut el retorn al teatre de  Lluís Homar, que ens ha regalat algunes de les grans escenes dels últims temps, com el comiat de 'L'art de la comèdia' al TNC. Pere Arquillué es manté en una forma increïble, així com Francesc Orella o Rosa Renom. Aquesta, tanmateix, ha estat la dècada de Pol López i Laura Aubert, a qui el gran públic va descobrir a 'Els feréstecs', l'obra de Goldoni que va dirigir Pasqual al Lliure. Tots dos passarien a formar part de La Kompanyia, l'intent del teatre de donar sortida als joves més ben preparats. Amb ells, hi eren David Verdaguer, Javier Beltran, Mima Riera i Paula Blanco. Amb 'Victòria d'Enric V' (2014), dirigida per Pau Carrió, van tocar el cel. En el paper de Christopher Boone a 'El curiós incident del gos a mitjanit', López ens faria creure que era capaç de qualsevol cosa. Feia molt poc, el 2009, quan encara estudiava a l'Institut del Teatre, que Julio Manrique ens l'havia descobert a 'American Buffalo'. I que el mateix Carrió li havia tret la màscara a 'Ivan i els gossos' (2012), una altra peça que podria entrar perfectament dins la casella de 'generacional'.

Marcos Morau
© Iván Moreno

Un nou llenguatge

El món de la dansa sempre ha viscut en precari i quan semblava que l’enginy s’havia esgotat, un xaval de València, que aleshores treballava al Mercat de les Flors, va plantarnos als morros 'Rússia' (2011), primer gran espectacle de La Veronal, i primera passa abans de 'Siena' (2013), potser el millor espectacle d’aquesta dècada. Marcos Morau va reunir un equip brillant de ballarins educats a l’Institut del Teatre que, set anys després d’aquella fita, ha fet la volta al món, de Pequín a París, amb encàrrecs de grans teatres, un calendari impossible i un llenguatge nou: el kova. Darrere seu, tenim Pere Faura i Lali Ayguadé, dues fermes realitats.

Advertising
Bèsties
©Frédéric Jean

Amb Bonito i Shengo

El 2009, van instal·lar la carpa a la plaça Margarita Xirgu un home i una dona que feien del circ pura poesia. Blaï Mateu i Camille Decourtye, amb el cavall Bonito, estrenaven 'Le sort du dedans', un espectacle sensorial, que ens feia riure i plorar, enlairar-nos, ser nens sense deixar de ser adults. I d’aquí fins a 'Bèsties' (2015), amb els cavalls Bonito i Shengo, la garsa Gus i les cotorres Zou, Farouche i Midinette. Ells són la punta de llança d’una generació que ha tornat a posar l’espectacle més gran del món en el primer pla, amb companyies com “eia”, Animal Religion, Psirc...

Fa 10 anys

Tirant lo Blanc

Calixto Bieito, Carles Santos i Marc Rosich van unir forces per estrenar al Romea la versió escènica de la novel·la de Joanot Martorell, un deliri teatral i musical que ens va deixar astorats.

Hamlet

La versió que Thomas Ostermeier va fer del clàssic de Shakespeare és la millor que hem vist mai, amb un actor, Lars Eidinger, que ens va glaçar el cos amb la seva mirada. Aquella temporada 2007/2008 potser va ser la millor de la història del Lliure?

Advertising

Singapur

Pau Miró va protagonitzar una temporada de la Sala Beckett dedicada al teatre català contemporani amb la seva peça més èpica i ambiciosa.

Cómeme el coco, negro

La Cubana va recuperar un dels seus espectacles més famosos, estrenat el 1989 i que va comptar fins i tot amb una versió en anglès per encàrrec del Festival d’Edimburg. El 2008 omplia cada nit el Coliseum.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising