10 anys de teatre i dansa a Barcelona

En aquesta dècada hem perdut dues grans figures de la interpretació, Anna Lizaran i Rosa Novell, el més avantguardista i genial de tots els artistes escènics, Carles Santos, el còmic més gran que ha vist aquest país, Pepe Rubianes, i el pedagog més modern del segle XX, Ricard Salvat. Cinc morts que han fet petit el nostre teatre.

No recordo si algú la va fer, la foto del 2008, quan Sergi Belbel dirigia el TNC, Àlex Rigola el Lliure, Calixto Bieito el Romea, i Javier Daulte i Cesc Casadesús tot just començaven al capdavant de La Villarroel i del Mercat de les Flors, respectivament. Algú ha dit que, aleshores, el sistema teatral barceloní era gairebé perfecte, amb cada espai ocupant un nínxol concret, de la tradició a l’avantguarda. Des de 'La plaça del Diamant' al TNC fins a la segona edició del cicle Radicals Lliure. Del cicle de la Beckett dedicat al teatre català contemporani, a 'Tirant lo Blanc', de Bieito i Carles Santos. Del 'Germanes' de Carol López de La Villarroel al naixement de la Sala Flyhard, el 2010.

Aquella va ser l'època en què Bieito havia estrenat 'Peer Gynt' a Bergen (Noruega), havia fet 'Macbeth' al Barbican de Londres, el 'Plataforma' al Festival d'Edimburg. Va ser quan ens vam acostumar a veure Thomas Ostermeier cada any. Quan vam al·lucinar amb les versions de Txékhov de Daniel Veronese. Quan Oriol Broggi descobria Valle-Inclán i ens regalava el magnífic 'Luces de Bohemia', el 2011. Quan la Sala Beckett pleitejava amb Núñez i Navarro pel teatret de Gràcia. Quan Josep Maria Pou tornava a Barcelona per obrir el Goya amb 'Els nois d'història', el 2008. Quan Rigola, al Grec 2007, va posar de llarg el '2666' de Bolaño... Una dècada més tard, el director barceloní ha passat d'un muntatge de cinc hores, mastodòntic, descomunal, a 'Vania', una peça de cambra, en una capsa per a 60 espectadors. I Broggi ha tornat al teatre espanyol, amb 'Bodas de sangre', de Lorca. Entremig, ha tocat el cel amb 'La sang de les promeses' de Wajdi Mouawad. Conseqüències de la crisi que va començar, precisament, el 2008 i que ens va deixar estabornits el 2011?

En èpoques complicades, solucions agosarades. La pujada de l'IVA als espectacles del 8 al 21%, decretat pel govern espanyol el juliol de 2012, va deixar el món teatral molt tocat, amb una pèrdua molt gran d'espectadors, que se sumava a les retallades dels pressupostos públics. Als joves, se'ls estava furtant el futur. Aleshores, van decidir agrupar-se en companyies. Van sorgir la Ruta 40, La Virgueria, Arcàdia, La Solitària, Els Pirates... I una obra, 'Sé de un lugar', d'Iván Morales i Prisamata, que seria un cant generacional. Simó i Berenice parlant amb la veu dels desclassats que voltaven els 30 anys, per sobre o per sota, amb un futur ben negre per davant.

Si parlem d'estrelles, en aquesta dècada s'han consolidat Clara Segura i Pablo Derqui, amb el ball que van protagonitzar a 'La giornatta particolare' com a epicentre. També hem viscut el retorn al teatre de  Lluís Homar, que ens ha regalat algunes de les grans escenes dels últims temps, com el comiat de 'L'art de la comèdia' al TNC. Pere Arquillué es manté en una forma increïble, així com Francesc Orella o Rosa Renom. Aquesta, tanmateix, ha estat la dècada de Pol López i Laura Aubert, a qui el gran públic va descobrir a 'Els feréstecs', l'obra de Goldoni que va dirigir Pasqual al Lliure. Tots dos passarien a formar part de La Kompanyia, l'intent del teatre de donar sortida als joves més ben preparats. Amb ells, hi eren David Verdaguer, Javier Beltran, Mima Riera i Paula Blanco. Amb 'Victòria d'Enric V' (2014), dirigida per Pau Carrió, van tocar el cel. En el paper de Christopher Boone a 'El curiós incident del gos a mitjanit', López ens faria creure que era capaç de qualsevol cosa. Feia molt poc, el 2009, quan encara estudiava a l'Institut del Teatre, que Julio Manrique ens l'havia descobert a 'American Buffalo'. I que el mateix Carrió li havia tret la màscara a 'Ivan i els gossos' (2012), una altra peça que podria entrar perfectament dins la casella de 'generacional'.

El món de la dansa sempre ha viscut en precari i quan semblava que l’enginy s’havia esgotat, un xaval de València, que aleshores treballava al Mercat de les Flors, va plantarnos als morros 'Rússia' (2011), primer gran espectacle de La Veronal, i primera passa abans de 'Siena' (2013), potser el millor espectacle d’aquesta dècada. Marcos Morau va reunir un equip brillant de ballarins educats a l’Institut del Teatre que, set anys després d’aquella fita, ha fet la volta al món, de Pequín a París, amb encàrrecs de grans teatres, un calendari impossible i un llenguatge nou: el kova. Darrere seu, tenim Pere Faura i Lali Ayguadé, dues fermes realitats.

El 2009, van instal·lar la carpa a la plaça Margarita Xirgu un home i una dona que feien del circ pura poesia. Blaï Mateu i Camille Decourtye, amb el cavall Bonito, estrenaven 'Le sort du dedans', un espectacle sensorial, que ens feia riure i plorar, enlairar-nos, ser nens sense deixar de ser adults. I d’aquí fins a 'Bèsties' (2015), amb els cavalls Bonito i Shengo, la garsa Gus i les cotorres Zou, Farouche i Midinette. Ells són la punta de llança d’una generació que ha tornat a posar l’espectacle més gran del món en el primer pla, amb companyies com “eia”, Animal Religion, Psirc...