Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els guanyadors dels Butaca

Els guanyadors dels Butaca

'Els feréstecs', del Teatre Lliure, és el gran triomfador dels premis de teatre

Els ferèstecs
©Ros Ribas Els feréstecs
Per Time Out
Advertising

L'obra de Carlo Goldoni dirigida per Lluís Pasqual, 'Els feréstecs', ha estat la gran triomfadora dels Premis Butaca 2013 en emportar-se cinc guardons: millor muntatge, millor direcció per a Pasqual, millor actriu de repartiment per a Laura Conejero, millor vestuari per a Alejandro Andújar i millor caracterització per a Eva Fernández. 'Smiley' i 'Barcelona' han obtingut tres Butaca cadascun. L'obra de Guillem Clua ha guanyat els premis a millor text teatral, millor actor per a Albert Triola i millor muntatge de petit format. 'Barcelona', al seu torn, s'ha imposat en les categories de millor Actriu, que ha recollit Emma Vilarasau. El muntatge del TNC també ha sortit triomfant en les categories de millor il·luminació per a David Bofarull, i millor composició musical per a Òscar Roig. El premi de millor actor de repartiment ha estat per al paper de Lluís Villanueva a 'El nom'.

Els guanyadors: teatre

Els ferèstecs
© Ros Ribas

Els feréstecs: millor muntatge, direcció, actriu de repartiment, vestuari, caracterització

Lluís Pasqual ha convertit la caixa màgica del Lliure de Montjuïc en una hilarant ínsula Baratària de les variants dialectals del català. Un genial artifici barroc per la seva capacitat de sorpresa mecànica. Una bombolla de fascinació que només es trenca quan l’ovació final expulsa el públic a la severa nit de la realitat. Per què no pot durar cinc minuts més? Ser feliç una estona més en aquesta bufada de temps que vola en una excel·lent comèdia. 'Els feréstecs' (I rusteghi) no és el primer text de Carlo Goldoni que dirigeix ​​Lluís Pasqual. Es nota el pòsit deixat per 'Un dels últims vespres de carnaval', però en aquesta guerra de sexes entre el conservadorisme obtús dels homes i la liberalitat humanista de les dones –entre misantrops i filantropes–, el director ha decidit oblidar el pare i imaginar una nova tradició que lligui el teatre popular català amb la Commedia dell’Arte italiana –Juan Carlos Olivares

Time Out diu
smiley_rblanch10-copia.jpg

Smiley: millor text, actor i espectacle de petit format

Amor i telèfon. Per Jean Cocteau i 'La voix humaine' l’ocasió per fixar per a la posteritat el monòleg del desamor. Àlex s’agafa a un telèfon fix com la protagonista de Cocteau per vomitar el seu desesperat intent de negar la ruptura. Por a la soledat que en aquesta era de la comunicació i les xarxes socials es multiplica dolorosament. Però Àlex s’equivoca de número. La bústia de veu pertany a un desconegut. Contesta. Es diu Bruno i el conat de drama esdevé divertida comèdia romàntica. Guillem Clua s’identifica amb els clàssics del gènere. Encara que reivindiqui a Howard Hawks, la rodona 'Smiley' li deu molt més a la regeneració –més o menys indie– aportada per títols com 'Perseguint a Amy', 'Alta fidelitat' o '500 dies junts' i el seu ús d’atípics recursos còmics, com el monòleg interior o la apel·lació directa a l’espectador. Què importa si aquesta aconseguida comèdia es mira en els anys 40 o ahir mateix. –Juan Carlos Olivares

Time Out diu
Advertising
Barcelona

Barcelona: millor actriu, il·luminació i composició musical

"Barcelona". Paraula talismà. Lluïsa Cunillé la incloïa en el títol del seu millor text (Mapa d'ombres) i Pere Riera li concedeix tot el protagonisme en la seva obra més ambiciosa en la forma i en el fons. L'ambició de fundar un mite col·lectiu nacional a partir dels bombardejos que va patir la capital entre el 16 i el 18 de març de 1938. Dramàtic assaig general de la guerra bruta contra la població civil. Tragèdia arraconada en la memòria històrica del país. Per situar-la ara en el cor del debat emocional en té prou amb un excel·lent text –amb ressons de les fortaleses interiors de Mercè Rodoreda– i una frase-epíleg de Winston Churchill, el mateix que honora la fermesa d'ànim dels barcelonins per animar els londinencs i després envia l'air force com genet de l'apocalipsi sobre la població alemanya en l'agonia de la II Guerra Mundial. –Juan Carlos Olivares

Time Out diu

Els guanyadors: musical

T'estimo ets perfecte ja et canviaré

T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré; millor musical i millor acrtriu

La parella, l’etern tema del teatre, del cinema, de la literatura. Sembla ser que els humans han nascut per aparellar-se, com tots els animals, però que la seva complexitat psicològica els porta a situacions molt més complicades, o divertides, o tendres, o tot alhora. El musical de Joe DiPrieto i Jimmy Roberts passa per ser un dels èxits més sonats del Broadway dels últims temps on va triomfar durant onze anys. També ho va aconseguir ara fa dotze en el mateix Poliorama que ara el recupera en una nova producció de Vania ben dirigida per Elisenda Roca. Probablement, l’èxit d’un espectacle que no deixa de ser un seguit de números sobre un tema únic, però vistos des d’angles diferents. -Santi Fondevila

Time Out diu
La flauta màgica
Dei Furbi

La flauta màgica: millor actor

No passa sovint que una obra t’atrapa des del primer segon, i més quan es tracta d’un projecte tan ambiciós com adaptar 'La flauta màgica', sobretot quan molta gent l’ha vista en gran, al Liceu, feta per Comediants, per exemple, o al festival Grec de fa dos anys, dirigida per Peter Brook, ni més ni menys. Però aquest petit espectacle de la companyia Variacions Dei Furbi és un caramel, molt més a prop de Brook que de Comediants, rodó, delicat, esplèndid. Gemma Beltran ha creat un espectacle que lliga perfectament el caràcter oníric, joganer, de l’òpera de Mozart, amb les capacitats d’una companyia petita que no té el suport d’una orquestra i que només compta amb la capacitat vocal dels sis intèrprets. -Andreu Gomila

Els guanyadors: dansa

siena1_Foto_Edu_Perez.jpg

Siena: millor espectacle

Què és l’art?, es pregunta La Veronal. O millor: com mirem l’art? Tot depèn del punt de vista, del cos. I l’excel·lent 'Siena' de la companyia catalana ens força a fer-nos aquesta pregunta, perquè és tanta la creativitat que exhibeixen que, davant l’aclaparament visual, hem de pujar un esglaó. El coreògraf Marcos Morau i el dramaturg Pablo Gisbert han construït un fresc italianòfil que va de 'La Venus d’Urbino' de Ticià, a 'Mulholland Drive', de Lynch, sense oblidar-nos d’una referència que lliga tots els caps, el 'Decameró' de Pasolini.  I un vers, el "vindrà la mort i tindrà els  teus ulls”, de Pavese, que ens martelleja el cap des de l’última escena. No l’hem sentit, però hi és. -Andreu Gomila

Time Out diu

També t'interessarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising