Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els guanyadors dels Butaca

Els guanyadors dels Butaca

'Els feréstecs', del Teatre Lliure, és el gran triomfador dels premis de teatre

Els ferèstecs
©Ros Ribas Els feréstecs
Per Time Out
Advertising

L'obra de Carlo Goldoni dirigida per Lluís Pasqual, 'Els feréstecs', ha estat la gran triomfadora dels Premis Butaca 2013 en emportar-se cinc guardons: millor muntatge, millor direcció per a Pasqual, millor actriu de repartiment per a Laura Conejero, millor vestuari per a Alejandro Andújar i millor caracterització per a Eva Fernández. 'Smiley' i 'Barcelona' han obtingut tres Butaca cadascun. L'obra de Guillem Clua ha guanyat els premis a millor text teatral, millor actor per a Albert Triola i millor muntatge de petit format. 'Barcelona', al seu torn, s'ha imposat en les categories de millor Actriu, que ha recollit Emma Vilarasau. El muntatge del TNC també ha sortit triomfant en les categories de millor il·luminació per a David Bofarull, i millor composició musical per a Òscar Roig. El premi de millor actor de repartiment ha estat per al paper de Lluís Villanueva a 'El nom'.

Els guanyadors: teatre

Els ferèstecs
© Ros Ribas

Els feréstecs: millor muntatge, direcció, actriu de repartiment, vestuari, caracterització

Lluís Pasqual ha convertit la caixa màgica del Lliure de Montjuïc en una hilarant ínsula Baratària de les variants dialectals del català. Un genial artifici barroc per la seva capacitat de sorpresa mecànica. Una bombolla de fascinació que només es trenca quan l’ovació final expulsa el públic a la severa nit de la realitat. Per què no pot durar cinc minuts més? Ser feliç una estona més en aquesta bufada de temps que vola en una excel·lent comèdia. 'Els feréstecs' (I rusteghi) no és el primer text de Carlo Goldoni que dirigeix ​​Lluís Pasqual. Es nota el pòsit deixat per 'Un dels últims vespres de carnaval', però en aquesta guerra de sexes entre el conservadorisme obtús dels homes i la liberalitat humanista de les dones –entre misantrops i filantropes–, el director ha decidit oblidar el pare i imaginar una nova tradició que lligui el teatre popular català amb la Commedia dell’Arte italiana –Juan Carlos Olivares

Time Out diu
smiley_rblanch10-copia.jpg

Smiley: millor text, actor i espectacle de petit format

Amor i telèfon. Per Jean Cocteau i 'La voix humaine' l’ocasió per fixar per a la posteritat el monòleg del desamor. Àlex s’agafa a un telèfon fix com la protagonista de Cocteau per vomitar el seu desesperat intent de negar la ruptura. Por a la soledat que en aquesta era de la comunicació i les xarxes socials es multiplica dolorosament. Però Àlex s’equivoca de número. La bústia de veu pertany a un desconegut. Contesta. Es diu Bruno i el conat de drama esdevé divertida comèdia romàntica. Guillem Clua s’identifica amb els clàssics del gènere. Encara que reivindiqui a Howard Hawks, la rodona 'Smiley' li deu molt més a la regeneració –més o menys indie– aportada per títols com 'Perseguint a Amy', 'Alta fidelitat' o '500 dies junts' i el seu ús d’atípics recursos còmics, com el monòleg interior o la apel·lació directa a l’espectador. Què importa si aquesta aconseguida comèdia es mira en els anys 40 o ahir mateix. –Juan Carlos Olivares

Time Out diu
Advertising
Barcelona

Barcelona: millor actriu, il·luminació i composició musical

"Barcelona". Paraula talismà. Lluïsa Cunillé la incloïa en el títol del seu millor text (Mapa d'ombres) i Pere Riera li concedeix tot el protagonisme en la seva obra més ambiciosa en la forma i en el fons. L'ambició de fundar un mite col·lectiu nacional a partir dels bombardejos que va patir la capital entre el 16 i el 18 de març de 1938. Dramàtic assaig general de la guerra bruta contra la població civil. Tragèdia arraconada en la memòria històrica del país. Per situar-la ara en el cor del debat emocional en té prou amb un excel·lent text –amb ressons de les fortaleses interiors de Mercè Rodoreda– i una frase-epíleg de Winston Churchill, el mateix que honora la fermesa d'ànim dels barcelonins per animar els londinencs i després envia l'air force com genet de l'apocalipsi sobre la població alemanya en l'agonia de la II Guerra Mundial. –Juan Carlos Olivares

Time Out diu

Els guanyadors: musical

T'estimo ets perfecte ja et canviaré

T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré; millor musical i millor acrtriu

La parella, l’etern tema del teatre, del cinema, de la literatura. Sembla ser que els humans han nascut per aparellar-se, com tots els animals, però que la seva complexitat psicològica els porta a situacions molt més complicades, o divertides, o tendres, o tot alhora. El musical de Joe DiPrieto i Jimmy Roberts passa per ser un dels èxits més sonats del Broadway dels últims temps on va triomfar durant onze anys. També ho va aconseguir ara fa dotze en el mateix Poliorama que ara el recupera en una nova producció de Vania ben dirigida per Elisenda Roca. Probablement, l’èxit d’un espectacle que no deixa de ser un seguit de números sobre un tema únic, però vistos des d’angles diferents. -Santi Fondevila

Time Out diu
La flauta màgica
Dei Furbi

La flauta màgica: millor actor

No passa sovint que una obra t’atrapa des del primer segon, i més quan es tracta d’un projecte tan ambiciós com adaptar 'La flauta màgica', sobretot quan molta gent l’ha vista en gran, al Liceu, feta per Comediants, per exemple, o al festival Grec de fa dos anys, dirigida per Peter Brook, ni més ni menys. Però aquest petit espectacle de la companyia Variacions Dei Furbi és un caramel, molt més a prop de Brook que de Comediants, rodó, delicat, esplèndid. Gemma Beltran ha creat un espectacle que lliga perfectament el caràcter oníric, joganer, de l’òpera de Mozart, amb les capacitats d’una companyia petita que no té el suport d’una orquestra i que només compta amb la capacitat vocal dels sis intèrprets. -Andreu Gomila

Els guanyadors: dansa

siena1_Foto_Edu_Perez.jpg

Siena: millor espectacle

Què és l’art?, es pregunta La Veronal. O millor: com mirem l’art? Tot depèn del punt de vista, del cos. I l’excel·lent 'Siena' de la companyia catalana ens força a fer-nos aquesta pregunta, perquè és tanta la creativitat que exhibeixen que, davant l’aclaparament visual, hem de pujar un esglaó. El coreògraf Marcos Morau i el dramaturg Pablo Gisbert han construït un fresc italianòfil que va de 'La Venus d’Urbino' de Ticià, a 'Mulholland Drive', de Lynch, sense oblidar-nos d’una referència que lliga tots els caps, el 'Decameró' de Pasolini.  I un vers, el "vindrà la mort i tindrà els  teus ulls”, de Pavese, que ens martelleja el cap des de l’última escena. No l’hem sentit, però hi és. -Andreu Gomila

Time Out diu

També t'interessarà

Advertising
Advertising
Teatre, Teatre contemporani

El camí de 'Cels'

La Perla 29 d’Oriol Broggi ens obre la porta mentre aixequen una peça immensa de Wajdi Mouawad: cinc setmanes que ens han permès veure com neix una obra de teatre, ‘Cels’, que aspira a la millor de la temporada. Passin i vegin...

Teatre

Lluís Homar és 'Terra baixa'

Entrevista a l'actor, que assumeix el repte d'interpretar tot sol al Teatre Borràs l'obra de Guimerà, amb Pau Miró com a director d'escena Lluís Homar està pletòric. Per ser més exactes, està eufòric. Ho diu ell mateix. Assegura, veu ferma, convençut, content, que està en un d'aquells moments dolços de la vida i que tot té a veure amb l'amor. I és un home de 57 anys que s'emociona quan li preguntem els seus lligams afectius amb Terra baixa, l'obra que va posar de llarg a Temporada Alta i que ja és al Borràs. És un home que és la història viva del teatre i del cinema català. Un amant que vol tornar alguna cosa al públic, a la gent. Fa prop de 35 anys, va veure Michael Pennington fent de Hamlet a l'Aldwych Theatre de Londres per a 1.200 persones. "Vaig veure un actor que es mostrava com a ésser humà". I això és el que vol fer ell amb l'obra d'Àngel Guimerà, mostrar-se com a Lluís Homar mentre interpreta el clàssic dels clàssics del teatre català. Per què? Doncs, perquè, confessa, està en un moment vital en què veu les coses clares, en un d'aquells instants en què "comences a entendre de què va la vida". I 'Terra baixa' té una mica a veure amb tot això. Té a veure amb què és una obra que ha marcat la seva vida, amb què ha crescut, amb què s'ha fet. Als 17 anys, Homar va fer per primer vegada de Manelic. Era a Horta. I Josep Montanyès el va veure. De seguida li va proposar de passar a formar part de la companyia Teatre de l'Escorpí, embrió dels que fundarien el Teatre Lliure el 1

Advertising
Advertising
Teatre, Teatre contemporani

Guillem Clua fa 'Gust de cendra'

Entrevistem el dramaturg, que per fi estrena a Barcelona una obra que va triomfar als EUA ¿Tenies ganes que es veiés a Barcelona 'Gust de cendra'? La veritat és que sí. Ja farà set anys que vaig escriure l'obra i mai no s'ha presentat a Barcelona. He de reconèixer que tinc alguna reticència, ja que és un dels meus primers textos i ara li veig mil defectes, però no deixa de ser una obra important en la meva carrera, que em va obrir moltes portes, especialment a Nova York. El més natural hauria estat estrenar-la a Barcelona en el seu moment, però no va poder ser així. Més val tard que mai. Explica'm com va anar l'aventura americana d'aquesta obra. L'obra va sorgir de dues experiències que vaig viure: un viatge a Israel durant Setmana Santa, durant el qual vaig tenir ocasió de visitar els territoris ocupats (Jericó, Betlem, Hebron...) i els camps de refugiats que encara hi ha a la zona. Vaig tenir ocasió de conèixer de primera mà testimonis palestins molt poc temps abans de mudar-me a Nova York el 2006. A Terra Santa ja havia vist molts turistes americans devots que peregrinaven a Jerusalem, i a Nova York vaig estar en contacte amb la comunitat jueva, que és molt poderosa aquí. Tot plegat, amb el meu passat de col·le de capellans, va fer una barreja estranya de la qual va sorgir l'obra.  Quan vaig arribar a Nova York, amb una maleta i només una obra traduida a l'anglès ('La pell en flames'), el meu objectiu va ser trobar un agen

Mostra'n més
Advertising