Les obsessions de La Veronal

Marcos Morau viu al límit. Però no té por de res. Fa deu anys, quan va engegar La Veronal a València, ja tenia clar que volia arribar a alguna banda. I ara mateix és dels coreògrafs més buscats d’Europa. No para. I no se n’amaga: “Estem obsessionats. I és una putada, això. Hi ha un punt en què t’impliques tant en les coses que no tens vida personal”. No és bonic, això?, li pregunto. Dubta: “Per a la persona que viu amb mi, no tant. Les ballarines, de tant en tant, necessiten anar a fer una birra i que no els expliqui res. I jo estic tota l’estona allà, amb les meves coses”. Ho diu tot somrient, al Graner, la fàbrica de creació de dansa, mentre Lorena Nogal, la primera ballarina de la companyia, el mira. A la sala d’assaig, els seus intèrprets estan escalfant, a punt per escometre 'Vorònia', la peça que va obrir el festival Grec 2015, la primera obra gran de la tropa després d’aquell meravellós 'Siena' del 2013.

Fa vuit anys que la Lorena i el Marcos es coneixen i viuen com a enamorats. Ella encara recorda quan va veure’l per primera vegada, al certamen coreogràfic de Salt. Ella va presentar un duo amb Anna Hierro, ara membre de La Veronal. Ell presentava un quartet i, esclar, va guanyar el primer premi. Ella va quedar segona. “Recordo que els meus pares van dir: el vostre treball ha estat molt bé, però la peça d’aquest noi és preciosa... Com sempre, fent servir el que es troba, que és el més meravellós d’ell. Va ploure molt i la peça es deia 'Días de lluvia'. Què va fer? Va obrir la part del darrere de l’escenari i les noies estaven dintre amb un paraigua, i darrere plovent a bots i barrals. Va ser espectacular”. En acabar la carrera, la Lorena volia marxar fora, com fan bona part dels estudiants de dansa de l’Institut del Teatre. Tenia ja programada una audició amb Itzik Galili, a Amsterdam, i va dir-se: “No marxo, me’n vaig a l’Institut a veure el final de carrera del Marcos –s’havia traslladat de València a Barcelona per acabar els estudis–. Vaig portar tota la meva família en pla gitano i ens va impactar. És més que dansa, vaig dir-me”.

“No volem marxar”
En els últims anys, La Veronal i Marcos Morau han voltat molt per Europa, de Copenhaguen a Estocolm, de París a Londres. I, així i tot, no volen marxar. La Lorena podria estar ballant a qualsevol companyia del món. I La Veronal podria haver-se instal·lat a qualsevol ciutat europea, on, segur, viurien molt millor. En Marcos és molt clar al respecte: “No volem marxar. Tots dos viatgem molt. Som sempre fora. Però paguem el lloguer aquí. Tornem sempre aquí. I mira que jo no sóc català. Sóc un català adoptat. Sense els catalans no hauria pogut desenvolupar la meva carrera”.

Inaugurar el Grec va ser una oportunitat. També una patata calenta, ja que l’espai és infernal i les últimes creacions locals que han posat de llarg el festival han estat un fiasco. No el vaig veure gaire preocupat pel tema. De fet, han marxat a la cova més profunda del món per descriure el mal. I, alhora, deixar clar que la topografia –els seus espectacles s’han dit 'Islàndia', 'Rússia', 'Siena', 'Portland', 'Maryland', 'Finlàndia'...– els serveix només com a punt de partida. “Serà el cop que més es veurà que fem servir l’espai com a al·legoria d’un lloc, com a una idea i no com a un punt concret. On és Siena? On és Rússia?, ens preguntaven. Ningú ens preguntarà res de Vorònia. Només saben que és una cova”.

Morau torna a Vorònia a una de les seves obsessions: la mort. Que aquí lliga amb el mal. Parla de l’infern de Dante o de l’Apocal·lipsi, de la tragèdia grega, de tots els que han col·locat l’infern a dintre de la Terra. El seu objectiu és empènyer el públic a pensar: que dolents som! Que perillosos som! Per això, a la primera part del xou, ens presenten un fris de la vida, perquè “entenem que el mal pertany al món, és intrínsec a nosaltres, intrínsec a la vida adulta”. Nens i animals no compten. La segona part és un banquet: “Vivim una època en què ho celebrem tot, passi el que passi. I nosaltres tenim un gran ascensor que va baixant a Vorònia. De l’ascensor n’emergeixen imatges. Les coses que veiem afecten les coses que estan passant, o no, perquè arriba un punt de sedació en què ja ens és igual el que passi. La maldat no és només la violència, sinó també la indiferència. Al final arribem a Vorònia, al més profund”.

En Marcos diu que és “barroc”, però jo li dic que és més aviat renaixentista. I li agrada.  També li dic que són una companyia ‘estranya’, que expliquen històries. I això no li agrada tant: “Si nosaltres li treiéssim la roba a la dansa totalment i ens quedéssim només amb el moviment, veuries que no és gens narrativa, sinó profundament abstracta. El que passa és que el paisatge que habita la dansa és molt explícit, cosa que fa que l’espectador hi entri. Potser aquesta és una de les claus perquè la gent entengui la dansa”. Ell el que vol és que el públic la senti, no que l’entengui. “És un error de l’espectador. Vivim en un món en què ho hem d’entendre tot”, confessa. I posa l’exemple de l’art contemporani, d’un Kandinsky, on diu que no entén res, però que es deixa portar per les formes, els colors... “Hi ha coses que no s’han d’entendre. Però és inevitable: és lluitar contra un drac”, afirma, resignat.

Potser el que ha dotat de certa claredat els espectacles de La Veronal és el procés de contínua anàlisi de la companyia. I que en Marcos no és ballarí. La Lorena assegura que és bo que no es posi al mateix nivell que els intèrprets. El titlla d’“addicte”. Ell ha marxat un moment, per deixar que la Lorena parli sense la seva mirada intensa. “No té vicis i té un moviment ‘casual’ i natural que nosaltres no tenim, perquè fa temps que practiquem unes tècniques concretes o ballem d’una manera concreta”, diu la ballarina. I ara ve quan ens revela el seu secret: “Un dia ens vam trobar i ell va tenir clar que havíem d’agafar aquest llenguatge i analitzar-lo. Analitzarem el meu gust, el meu estil, perquè jo vull dir A, B i C i que la gent ho pugui entendre. I pugui anar al mateix lloc. Així va començar tot. Fer servir més el cap, deixar-se portar pel propi cos, saber el que m’agrada”.

Cada espectacle nou de La Veronal ha estat una passa endavant, una altra volta de cargol. 'Siena' és el seu punt més alt, tot i que l’estrena al Mercat de les Flors, recorda en Marcos, va ser un desastre, amb una crítica destructiva d’El País que els va fer plantejar-se si havien errat el camí –“Marcos Morau, quina decepció”, resava el titular–. “Tenia 29 anys i la sensació d’equivocació”, diu. I afegeix: “Aquesta peça, després, ha fet la volta al món. Hem estat als millors festivals d’Europa i sempre ha tingut molt bones crítiques”. Coses dels puristes locals a qui se’ls va ennuegar el text.

“Com sortim d’aquí?”
La Lorena admet que ara mateix, després de deu anys, crear el moviment de La Veronal costa molt. Tot es torna cada cop més complex, fins al punt que arriben a moments de bloqueig, de dir “com sortim d’aquí?”. “Cada cop sabem més de nosaltres mateixos –apunta Marcos–. Això clarifica el camí. És com aprendre un idioma. Quan comences a aprendre alemany, dius: hola, què tal, com estàs? Però un cop en saps, veus que fer subordinades és molt complex”.

I això que tot va començar amb en Marcos, en Pablo Gisbert –que signa la dramatúrgia de Vorònia amb Roberto Frattini– i una amiga que estudiava cinema en un teatret de València de nom més que adient, la Sala Inestable. El coreògraf tenia ganes de fer alguna cosa, encara que no sabia ben bé què. I va acabar amb dues ballarines, la mare d’un company de classe i en Pablo fent d’actor. Aleshores llegia la biografia de Quentin Bell sobre Virginia Woolf i es va obsessionar amb el veronal, l’antidepressiu amb què l’escriptora anglesa volia suïcidar-se. Va canviar-li el gènere i va néixer La Veronal. “M’agrada perquè sota els efectes d’un antidepressiu veus les coses d’una altra manera –indica el coreògraf–, i això és una cosa que també passa en escena: s’assembla a la realitat però no l’és. Tenia 22 anys. Va començar com un joc de col·legues”. Amb una obsessió.