[title]
El Grec 2017, el primer de Cesc Casadesús com a director, és a punt d'acabar i podem tenir que, a grans trets, ha estat un èxit, sobretot si tenim en compte el gran nombre d'espectacles que han exhaurit localitats, la sensació de ple, la dificultat que hi ha hagut per aconseguir entrades (mai no havia vist gent comprant entrades a la cua del teatre durant un Grec) i les bones sensacions artístiques generals. Però, què hem après?
1. Existeix el teatre mediterrani. El gran descobriment d'aquest Grec ha estat el teatre grec. Entre 'The great tamer', 'Clean city' i 'Titans' hem pogut assimilar la diversitat escènica hel·lènica, amb un nom destacat, Dimitris Papaioannou, l'Ivo Van Hove d'aquesta edició, amb l'afegit que si el neerlandès no va omplir ni de lluny cap dels quatre espectacles que van veure en els últims anys de Grec, Papaioannou va vendre tot el paper quinze dies abans. A més, amb 'Halka' i 'Douar' hem pogut gaudir de grans propostes inspirades i/o sorgides al Magrib. La part ibèrica l'han posada 'Bodas de sangre' i 'La fiesta'. Tot tenia el mateix aire, ben diferent, per exemple, al que ens ha arribat de l'Europa central.
2. Hi ha grans estrelles. Que pel Grec passin les grans estrelles el firmament teatral europeu és imprescindible. Papaioannou n'és un que no coneixíem. I ens en falten molts, com l'anglesa Katie Mitchell, que comença a ser preocupant que no hagi vingut mai per aquí baix (va gairebé cada any a Avinyó, per cert). Però la presència de Wajdi Mouawad, James Thierrée i Simon McBurney ens ha deixat, per regla general, la sensació d'estar veient coses importants. I no ens oblidem dels herois locals, com Àlex Rigola i Oriol Broggi. I un dramaturg, Pau Miró, que compta per èxits els seus últims espectacles. Israel Galván també és una súper estrella, tot i que aquesta vegada ens hagi deixat fred. Al Cèsar el que és del Cèsar.
3. Ells i nosaltres. Un cop més, tanmateix, hem pogut comprovar que existeix una gran diferència entre Europa i nosaltres. Ells fan grans espectacles (com els de Mouawad, Thierrée i McBurney) i nosaltres ens dediquem a les coses petites, a fer espectacles portàtils, de pocs actors i poc desenvolupament escènic. Amb poc pressupost, vaja. Hem vist coses locals precioses, com 'Who is me', 'CINE' o 'Bodas de sangre', coses colpidores com 'Tender Napalm' o 'AÜC', però no em negaran que la diferència amb el que ve de nord enllà fa feredat...
4. Les potència teatral francòfona. Els alemanys són els que tenen més recursos a l'hora de fer teatre, com hem pogut veure amb 'Beware of pity' o el programa mixt de la Dresden Frankfurt Dance Company, però Déu n'hi do amb els francesos. Sobretot per la seva diversitat. El que han presentat, des de Mouawad i Thierrée, fins a 'Douar', té una factura excel·lent, grans treballs de concepció i realització, amb espectacles que giren per tot el continent.
5. El Grec pot ser un èxit. En els últims anys, ens havíem acostumat a gaudir de bons espectacles al Grec, però també a veure platees a mitges. Els grans festivals europeus tenen ocupacions que superen el 90% (d'Avinyó i Edimburg a Temporada Alta i el Kunsten de Brussel·les) i aquí amb prou feines superàvem el 60%. Sense dades definitives, m'ensumo que el Grec 2017 estarà per sobre del 75%. També tinc la sensació d'haver vist més alegria, més ganes d'anar al teatre.
6. L'epicentre del Grec al Mercat de les Flors s'ha consolidat. El director anterior del Grec, Ramon Simó, va col·locar el 'centre de negocis' del festival al Mercat de les Flors, amb l'esplèndida terrassa de La Soleà com a lloc de trobada i de reunions. Un centre improvisat, que es va imposar a nivell geogràfic, de comoditat. Un gran encert que s'ha mantingut. Ara només caldria una mica d'animació.
