Grec 2017: així l'hem vist

'Who is me' és el títol d’un manuscrit mecanografiat quan Pasolini tenia 44 anys que es va trobar després del seu assassinat (1975), es va publicar com a 'Poema de les cendres' i  constitueix una mena d’autobiografia incomplerta però força divulgativa de la seva manera de pensar i, sobretot, de pensar-se. El text arrenca amb el naixement i altres apunts familiars, i camina per les reflexions artístiques i només uns llampecs de la seva vena poètica. Un text en brut episòdic i epidíctic, d’una gran sinceritat però no exempt de contradiccions.

Kader Attou i la seva companyia Accrorap han fet miques un mite de país del Tercer Món escènic que teníem instal·lat aquí, ja que el hip-hop no és només per joves. S'han presentat nou senyors de més de 40 anys per ballar com nois, amb números que ens han deixat bocabadats, com quan hem vist el mateix Attou travessar l'escenari amb el cap. 'Douar' ens explica la història d'uns homes que marxen del Magrib per instal·lar-se a França. Veiem el seu periple, les relacions que estableixen entre ells, el dubte entre integració o assimilació. Sempre amb el hip-hop d'arrel nord-africana de fons, amb unes bases molt potents i ritmes africans.

Han passat dues dècades des que Jordi Galceran va sorprendre el públic amb una obra de gènere: 'Paraules encadenades'. Un thriller en català pujava a l'escenari en l'última temporada del Romea com a Centre Dramàtic. Gran èxit per a l'autor, que es revelava com un dramaturg connectat amb els renovadors del gènere ('El silenci dels anyells', 'Sospitosos habituals', 'Seven').

Quan quatre dones arriben als 50 anys sembla que no poden sinó mirar enrere com a dones, mares i professionals amb una certa nostàlgia i també desconcert. 'Tempus fugit'. La companyia T de Teatre commemora justament els seus 25 anys de feina amb una comèdia dramàtica que entre riure i riure reflexiona sobre el dolor que implica viure i com es gestiona emocionalment. De fet l’acrònim del títol es un suposat valor de l’escala visual analògica per mesurar el dolor d’un subjecte, però també el nom de la filla d’una de les excompanyes de classe sobre la qual gira la histària qui, plena d’optimisme i seny, inicia el seu vol en solitari.

Virtuosisme sense ànima. Tècnica sense emoció. Així ha estat el ‘Programa Mixt’ de la Dresden Frankfurt Dance Company i Jacobo Godani encarregat d’inaugurar el Festival Grec d’enguany. L’espectacle està format per tres creacions abstractes: 'Metamorphers', una peça entre la violència i la morbositat basada en el 'Quartet de corda número 4' de Béla Bártok i interpretada en directe pels suïssos Kubus Quartet. 'Echoes from a restless soul', la més forsythiana de les tres, on Godani aborda dos dels fragments del tríptic de Maurice Ravel. I, finalment, 'Moto Perpetu', un impactant treball interpretat per 16 ballarins d’encertat aspecte andrògin i banda sonora a càrrec de 48nord, una banda alemanya de techno experimental.

Roger Bernat és un artista escènic total, un home que aborda la seva feina en el teatre contemporani tractant temes contemporanis amb elements contemporanis, amb posades en escenes complexes que sovint neixen de la investigació periodística, com aquest espectacle sobre el cas de tres taxistes de Ceuta que van decidir deixar-ho tot i viatjar a Síria per lluitar amb l'ISIS. Un fet que Bernat tracta des del drama familiar a través de les converses interceptades per la policia entre els homes i les seves famílies, que el director ens serveix a través de tres intèrprets a les quals escoltem per mitjà d'uns auriculars. Nosaltres triem què volem escoltar: tenim tres canals i podem decidir. Fins aquí res a dir. Al contrari.

Després d’aquell 'Limbo' en què reivindicaven la identitat sexual, Ariadna i Clara Peya, aquest cop amb Carla Rovira, han elaborat un espectacle sobre la violència sexual que pateixen les dones. Una creació feta des de la més absoluta llibertat i compromís. La llibertat que justament se li arrabassa a la dona no només per la violència física sinó per un seguit de actituds, comportaments i comentaris arrelats en una societat que en certs àmbits socials segueix sent molt masclista. Diuen en el dossier de premsa que 'Aüc' és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia.

"Quan perds un fill es crea un forat negre a l'univers", llegim abans d'entrar a la sala de la Beckett. A dins, ens dona la benvinguda un pot de melmelada on flota la imatge d'un fetus, il·luminat amb neons. L'observem, dempeus, fins que Pau Roca i Ariadna Cabrol entren a escena amb una conversa lúbrica, humida, sexual. Diuen que estiren l'anella d'una granada i de sobte, tot gira. Tres presències conviden el públic a circular per la sala, generant un corrent que fa entrar a l'espai imaginari de 'Tender Napalm'.

L'espectacle ideat per les companyies canadenques Sortie de Secours i Pupulus Mordicus i la catalana Gataro és una proposta estranyament divergent entre el seu sofisticat discurs sobre la metaficció -latent al 'Quixot' de Cervantes- i una posada en escena que no acaba de definir si es dirigeix ​​a un públic adult. La dramatúrgia és una juxtaposició de ficció i realitat en un alambinat bucle que recorre, a més, amb ironia a codis ambigus com el reality-show i el mockumentary.

Diu el mite que els titans governen l'univers des d'abans i tot que existís el temps, una de les primeres invencions de la humanitat. Per què vam haver d'imaginar-los? Com ens enfrontem al que ens resulta desconegut? En aquesta fosca farsa còsmica del grec Euripides Laskaridis empra tant els vells mites com la seva mitologia personal, que es nodreix de la seva família, el seu país, el seu amor pel teatre de l'absurd, el circ, el burlesque i el cinema. A 'Titans', l'artista fa servir la seva pròpia veu i llenguatge per fer art sense prendre’s a si mateix massa seriosament.

D'Israel Galván ens esperem sempre el millor. Després de 'Torobaka', 'Fla.Co.Men.', 'Solo'..., espectacles superbs, fora de sèrie, d'un altre món, el 'bailaor' sevillà ha aconseguit que fins i tot els que no sentim de prop el flamenc, acudim a veure què fa aquest home. Però 'La fiesta' ens ha deixat gelats, amb ganes de veure'l ballar, amb ganes de sentir-lo... És cert que hem vist un espectacle despullat de pop, un xou dadaista, estrambòtic, però no hem vist Galván.

Mario Gas ha portat a escena la història de Camus sense trencar-se gaire les banyes, en un gest de simplicitat que podria ser una virtut en el sempre difícil Teatre Grec, però que aquí juga en la seva contra. Com a dispositiu escènic, una rampa noble com si fos una paret de nínxols amb dos forats i au... Pablo Derqui li serveix un Calígula convicent en la seva follia, intens, desmesurat, ridícul a estones, un Roberto Zucco deïficat, que mata per matar, en la seva lògica més bestial. Però molt em temo que més enllà de la fila dotze (el Teatre Grec en té 21!), tot l'esforç interpretatiu de Derqui, simplement, no es veu.

Segona part del díptic 'Des mourants' que Wajdi Mouawad ha presentat al Festival Grec. Si acabàvem el comentari de la primera part, 'Inflamation du verbe vivre', desitjant un retorn a la simplicitat del llenguatge teatral, lliure de la seva subordinació al llenguatge fílmic, en aquesta segona part, 'Les larmes d'Oedipe' basat en 'Èdip a Colonos', la trobem en excés. A través d'un joc de llums projectades veiem les tres ombres dels intèrprets, el vell Èdip, cec i exiliat, la seva filla Antígona que l'assisteix i un tercer personatge, l'estranger.

El tancament de la temporada al Teatre Nacional de Catalunya (amb números molt bons, segons em diuen) ha esta decebedor. I no tant pel contingut de l’obra, força complexa, de l’italià Davide Carnevali, sinó per l’erràtica, pretenciosa i avorrida posada en escena d’Albert Arribas, que firma també la traducció. Davide Carnevali, de qui coneixem 'Confessions d’un expresiden't i la notable 'Variacions sobre el model de Kraepelin', rebé l’encàrrec de Xavier Albertí d’escriure una obra inspirada en la famosa pel·lícula 'Teorema' de Pier Paolo Pasolini. L’autor reprèn els perfils dels personatges i, sobretot, la idea motriu d’un àngel exterminador que desballestarà la plàcida vida d’una família burgesa seduint-los amb un amor sense intercanvi.