Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Grec 2017: així l'hem vist

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Beware of Pity (La impaciència del cor)
© Gianmarco Bresadola Beware of Pity (La impaciència del cor)

Grec 2017: així l'hem vist

Així hem valorat els espectacles que hem vist del festival d'estiu de Barcelona

Per Andreu Gomila, Juan Carlos Olivares, Santi Fondevila, Manuel Pérez, Eugènia Sendra i Aída Pallarès
Advertising

Ja podem emetre una valoració de molts dels espectacles que hem vist del Grec 2017, alguns dels quals encara són a la cartellera o hi tornaran. Ens hem emocionat, hem gaudit i també ens hem avorrit (poc). Aquesta és la valoració dels crítics i periodistes de Time Out de les obres de teatre i dansa del primer Grec de Cesc Casadesús com a director.

La grenouille avait raison
© Richard Haughton

La grenouille avait raison

5 de 5 estrelles
Teatre

Què podem dir després de veure un espectacle perfecte? D'un espectacle on hem rigut, hem al·lucinat, hem somiat i, fins i tot, una llàgrima ha fregat la nostra galta? I és que el que fa James Thierrée és –perdonin la nyonyeria– màgic. Ens agafa pel coll i ens arrossega cap al seu món d'andròmines, màquines del segle XIX, brutor chaplinesca i moviments espasmòdics. No crec que Tim Burton ho fes millor. La imaginació de Thierrée és en directe, sense efectes especials d'última generació, sinó amb plats, fum, plàstics, telons vermells, pianoles que toquen soles i un món de politges impossible.

Fugit
© Sylvie Bosc

Fugit

5 de 5 estrelles
Teatre

Quan una obra et marca tant es corre el risc d'espaiar el mite si tornes a gaudir-la. Res més lluny. 'Fugit' dels Kamchàtka planteja un viatge, una epopeia de trets populars. Un grup de persones escapa d'un suburbi empobrit qualsevol, planta les maletes i emprèn el trajecte cap a un món millor. El teatre són els carrers de la ciutat on es representa, en aquest cas el Poble-sec més oblidat, els paisatges que fins fa no massa confinaven amb el barraquisme. L'espectador és còmplice i partícip de la fugida, s'integra en ella traslladant-se –indocumentat i d'amagatotis– per tots es escenaris de l'odissea anònima.

Advertising
Bodas de sangre
© Bito Cels

Bodas de sangre

5 de 5 estrelles
Teatre

'Bodas de sangre' parla de la passió irrefrenable, d’aquella pulsió que arrossega la voluntat i esmicola la raó, en una societat tancada i ritualista on hi ha poc o cap espai per a la llibertat individual. És l’obra de Lorca més estrenada i de ben segur també la més complexa dins del cicle de les tragèdies andaluses. I ho és, al nostre entendre, per la seva càrrega simbòlica i per la intensitat d’una paraula poètica que ens deixa a la memòria un ressò persistent. És també una obra sobre les dones, com 'Yerma' o 'La casa de Bernarda Alba', i una obra amb grans papers femenins que en la proposta aixecada per Oriol Broggi compta amb Nora Navas i Clara Segura com estrelles indiscutibles. Elles protagonitzen una sèrie de duels dramàtics memorables.

Beware of Pity (La impaciència del cor)
© Gianmarco Bresadola

Beware of pity

5 de 5 estrelles

De la unió del talent en brut de la Schaubühne berlinesa i la companyia londinenca Complicite només es pot destil·lar bon licor. El director d'aquesta última, Simon McBurney, s'ha posat al capdavant d'un altre repte escènic quan a Barcelona encara no hem pogut oblidar l'espaterrant adaptació d''El mestre i Margarida' que vam veure al Grec del 2012. El desafiament comporta ara traduir al teatre les tribulacions morals i psicològiques de la novel·la 'La impaciència del cor' de Stefan Zweig, de 1939.

Advertising
Clean City
© Christina Georgiadou

Clean city

4 de 5 estrelles

El que han aconseguit Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris a 'Clean city' és d'una dificultat enorme. Per una banda, ens planten als morros la vida real de cinc dones de fer feines d'Atenes, amb tot el drama i tota la comèdia, i, de retruc, ens expliquen els últims 40 anys de vida político-social grega. I, per l'altra, la presència escènica d'una dona jove filipina, una soprano de Moldàvia, una albanesa, una sud-africana casada amb un grec i una dona búlgara no és la dels micos de fira en un teatre burgès, on bona part del públic no recorda ni el nom de la dona que fa net casa seva cada setmana. No, hi són elles, com a resposta a l'envit xenòfob d'Alba Daurada. Per protestar, de manera crua, i dir-los als nazis: som aquí per plantar-vos cara.

CINE

4 de 5 estrelles

L'argument s'endinsa en el fangar d'un tema encara tabú, el furt de nens durant el franquisme i els primers anys de la democràcia. Pablo és un noi nascut a principis dels vuitanta que emprèn el camí de la recerca dels seus pares biològics. Després de xocar contra un mur de traves burocràtiques decideix iniciar un doble viatge, el físic i l'interior, una doble aventura en forma de 'road-movie' teatral que connecta amb el títol de la peça, 'Cine' ('kiné'), etimològicament 'moviment'.

Advertising

Un tret al cap

4 de 5 estrelles
Teatre

El silenci, focalitzat, concentrat, és un senyal que la història ha enganxat el públic. Una altra és el desig de saber més, de portar al teatre l'ansietat anticipatòria d'un bon llibre. Si el lector és amo de les pàgines, l'espectador està en mans del director. A 'Un tret al cap' té la sort que aquesta responsabilitat és de Pau Miró, també autor del text: una comèdia dramàtica amb el seu 'macguffin' periodístic, la seva esgrima verbal estil Mankiewicz i un notable equilibri entre conflictes privats i públics. Un tractat sobre ètica, el perdó i la supervivència. La vida.

The Great Tamer
Julian Mommert

The great Tamer

4 de 5 estrelles

Hores després de veure l'últim espectacle de Dimitris Papaioannou, el meu cap continua escopint imatges de l'espectacles. Que si 'La lliçó d'anatomia' de Rembrandt, que si la 'Medusa' de Caravaggio, que si els camps de blat de Van Gogh, fins i tot 'King Kong', 'El planeta dels simis' i '2001: una odissea a l'espai'. Tenia raó el director grec quan em deia fa uns dies que identifica obres mestres i les trasllada a l'escenari com a art viu. I les gairebé dues hores d'espectacles que ens ha ofert són això, el gaudi infinit cap a la història de l'art.

Advertising
Inflammation du verbe vivre (Des mourants)
© Pascal Gely

Inflammation du verbe vivre

4 de 5 estrelles

Al díptic 'Des mourants' Wajdi Mouawad ens presenta per una banda 'Les larmes d'Oedipe', basat en 'Èdip a Colonos', i de l'altra aquest 'Inflamation du verbe vivre' que s'inspira vagament en 'Filoctetes', una de les peces menys conegudes i representades de Sòfocles. En la tasca monumental empresa pel dramaturg i director libanès d'adaptar totes les tragèdies de l'autor clàssic grec, aquestes dues obres se situen entre la vida i la mort, “els moribunds”, camp fecund per a la inflamada poètica d'un creador ben conegut pel públic barceloní després de l'èxit aclaparador que va suposar 'Incendis' d'Oriol Broggi el 2012 i la resta d'adaptacions que han aixecat a ca La Perla 29.

Halka
Richard Haughton

Halka

4 de 5 estrelles

Hi ha un moment de 'Halka', amb quatre dels integrants de Groupe Acrobatique de Tanger fent flip-flapls i 'palomas', que sembla que l'escenari del Teatre Grec hagi de sortir volant com un helicòpter. La destresa d'aquestes dotze nois i dues noies és al·lucinant i si, a més, hi poses una mica de dramatúrgia (expliquen la situació de les dones al Marroc), la cosa ja arriba a l'adjectiu de 'superb'.

Who is me. Pasolini (Poeta de las cenizas)

3 de 5 estrelles
Teatre

'Who is me' és el títol d’un manuscrit mecanografiat quan Pasolini tenia 44 anys que es va trobar després del seu assassinat (1975), es va publicar com a 'Poema de les cendres' i  constitueix una mena d’autobiografia incomplerta però força divulgativa de la seva manera de pensar i, sobretot, de pensar-se. El text arrenca amb el naixement i altres apunts familiars, i camina per les reflexions artístiques i només uns llampecs de la seva vena poètica. Un text en brut episòdic i epidíctic, d’una gran sinceritat però no exempt de contradiccions.

Douar

3 de 5 estrelles

Kader Attou i la seva companyia Accrorap han fet miques un mite de país del Tercer Món escènic que teníem instal·lat aquí, ja que el hip-hop no és només per joves. S'han presentat nou senyors de més de 40 anys per ballar com nois, amb números que ens han deixat bocabadats, com quan hem vist el mateix Attou travessar l'escenari amb el cap. 'Douar' ens explica la història d'uns homes que marxen del Magrib per instal·lar-se a França. Veiem el seu periple, les relacions que estableixen entre ells, el dubte entre integració o assimilació. Sempre amb el hip-hop d'arrel nord-africana de fons, amb unes bases molt potents i ritmes africans.

Advertising
Paraules encadenades
Iván Moreno

Paraules encadenades

3 de 5 estrelles
Teatre

Han passat dues dècades des que Jordi Galceran va sorprendre el públic amb una obra de gènere: 'Paraules encadenades'. Un thriller en català pujava a l'escenari en l'última temporada del Romea com a Centre Dramàtic. Gran èxit per a l'autor, que es revelava com un dramaturg connectat amb els renovadors del gènere ('El silenci dels anyells', 'Sospitosos habituals', 'Seven').

E.V.A.
© David Ruano

E.V.A.

3 de 5 estrelles
Teatre

Quan quatre dones arriben als 50 anys sembla que no poden sinó mirar enrere com a dones, mares i professionals amb una certa nostàlgia i també desconcert. 'Tempus fugit'. La companyia T de Teatre commemora justament els seus 25 anys de feina amb una comèdia dramàtica que entre riure i riure reflexiona sobre el dolor que implica viure i com es gestiona emocionalment. De fet l’acrònim del títol es un suposat valor de l’escala visual analògica per mesurar el dolor d’un subjecte, però també el nom de la filla d’una de les excompanyes de classe sobre la qual gira la histària qui, plena d’optimisme i seny, inicia el seu vol en solitari.

Advertising
Jacopo Godani / Dresden Frankfurt Dance Company
© Paolo Porto

Jacopo Godani / Dresden Frankfurt Dance Company

3 de 5 estrelles

Virtuosisme sense ànima. Tècnica sense emoció. Així ha estat el ‘Programa Mixt’ de la Dresden Frankfurt Dance Company i Jacobo Godani encarregat d’inaugurar el Festival Grec d’enguany. L’espectacle està format per tres creacions abstractes: 'Metamorphers', una peça entre la violència i la morbositat basada en el 'Quartet de corda número 4' de Béla Bártok i interpretada en directe pels suïssos Kubus Quartet. 'Echoes from a restless soul', la més forsythiana de les tres, on Godani aborda dos dels fragments del tríptic de Maurice Ravel. I, finalment, 'Moto Perpetu', un impactant treball interpretat per 16 ballarins d’encertat aspecte andrògin i banda sonora a càrrec de 48nord, una banda alemanya de techno experimental.

No se registran conversaciones de interés

3 de 5 estrelles
Teatre Experimental

Roger Bernat és un artista escènic total, un home que aborda la seva feina en el teatre contemporani tractant temes contemporanis amb elements contemporanis, amb posades en escenes complexes que sovint neixen de la investigació periodística, com aquest espectacle sobre el cas de tres taxistes de Ceuta que van decidir deixar-ho tot i viatjar a Síria per lluitar amb l'ISIS. Un fet que Bernat tracta des del drama familiar a través de les converses interceptades per la policia entre els homes i les seves famílies, que el director ens serveix a través de tres intèrprets a les quals escoltem per mitjà d'uns auriculars. Nosaltres triem què volem escoltar: tenim tres canals i podem decidir. Fins aquí res a dir. Al contrari.

Advertising

Aüc

3 de 5 estrelles
Teatre

Després d’aquell 'Limbo' en què reivindicaven la identitat sexual, Ariadna i Clara Peya, aquest cop amb Carla Rovira, han elaborat un espectacle sobre la violència sexual que pateixen les dones. Una creació feta des de la més absoluta llibertat i compromís. La llibertat que justament se li arrabassa a la dona no només per la violència física sinó per un seguit de actituds, comportaments i comentaris arrelats en una societat que en certs àmbits socials segueix sent molt masclista. Diuen en el dossier de premsa que 'Aüc' és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia.

Tender Napalm

3 de 5 estrelles

"Quan perds un fill es crea un forat negre a l'univers", llegim abans d'entrar a la sala de la Beckett. A dins, ens dona la benvinguda un pot de melmelada on flota la imatge d'un fetus, il·luminat amb neons. L'observem, dempeus, fins que Pau Roca i Ariadna Cabrol entren a escena amb una conversa lúbrica, humida, sexual. Diuen que estiren l'anella d'una granada i de sobte, tot gira. Tres presències conviden el públic a circular per la sala, generant un corrent que fa entrar a l'espai imaginari de 'Tender Napalm'.

Advertising
Les véritables aventures de Don Quichotte de la Mancha
© Stephane Bourgeois

Les véritables aventures de Don Quichotte de la Mancha

3 de 5 estrelles
Teatre

L'espectacle ideat per les companyies canadenques Sortie de Secours i Pupulus Mordicus i la catalana Gataro és una proposta estranyament divergent entre el seu sofisticat discurs sobre la metaficció -latent al 'Quixot' de Cervantes- i una posada en escena que no acaba de definir si es dirigeix ​​a un públic adult. La dramatúrgia és una juxtaposició de ficció i realitat en un alambinat bucle que recorre, a més, amb ironia a codis ambigus com el reality-show i el mockumentary.

Titans
© Josė Miguel Jimėnez

Titans

3 de 5 estrelles

Diu el mite que els titans governen l'univers des d'abans i tot que existís el temps, una de les primeres invencions de la humanitat. Per què vam haver d'imaginar-los? Com ens enfrontem al que ens resulta desconegut? En aquesta fosca farsa còsmica del grec Euripides Laskaridis empra tant els vells mites com la seva mitologia personal, que es nodreix de la seva família, el seu país, el seu amor pel teatre de l'absurd, el circ, el burlesque i el cinema. A 'Titans', l'artista fa servir la seva pròpia veu i llenguatge per fer art sense prendre’s a si mateix massa seriosament.

La fiesta
© Alexandra Kononchenko

La fiesta

2 de 5 estrelles

D'Israel Galván ens esperem sempre el millor. Després de 'Torobaka', 'Fla.Co.Men.', 'Solo'..., espectacles superbs, fora de sèrie, d'un altre món, el 'bailaor' sevillà ha aconseguit que fins i tot els que no sentim de prop el flamenc, acudim a veure què fa aquest home. Però 'La fiesta' ens ha deixat gelats, amb ganes de veure'l ballar, amb ganes de sentir-lo... És cert que hem vist un espectacle despullat de pop, un xou dadaista, estrambòtic, però no hem vist Galván.

Calígula
Alfred Mauve

Calígula

2 de 5 estrelles
Teatre

Mario Gas ha portat a escena la història de Camus sense trencar-se gaire les banyes, en un gest de simplicitat que podria ser una virtut en el sempre difícil Teatre Grec, però que aquí juga en la seva contra. Com a dispositiu escènic, una rampa noble com si fos una paret de nínxols amb dos forats i au... Pablo Derqui li serveix un Calígula convicent en la seva follia, intens, desmesurat, ridícul a estones, un Roberto Zucco deïficat, que mata per matar, en la seva lògica més bestial. Però molt em temo que més enllà de la fila dotze (el Teatre Grec en té 21!), tot l'esforç interpretatiu de Derqui, simplement, no es veu.

Advertising
Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)
© Pascal Gely

Les larmes d'Oedipe

2 de 5 estrelles

Segona part del díptic 'Des mourants' que Wajdi Mouawad ha presentat al Festival Grec. Si acabàvem el comentari de la primera part, 'Inflamation du verbe vivre', desitjant un retorn a la simplicitat del llenguatge teatral, lliure de la seva subordinació al llenguatge fílmic, en aquesta segona part, 'Les larmes d'Oedipe' basat en 'Èdip a Colonos', la trobem en excés. A través d'un joc de llums projectades veiem les tres ombres dels intèrprets, el vell Èdip, cec i exiliat, la seva filla Antígona que l'assisteix i un tercer personatge, l'estranger.

Actes obscens en espai públic
© May/Zircus-TNC

Actes obscens en espai públic

1 de 5 estrelles

El tancament de la temporada al Teatre Nacional de Catalunya (amb números molt bons, segons em diuen) ha esta decebedor. I no tant pel contingut de l’obra, força complexa, de l’italià Davide Carnevali, sinó per l’erràtica, pretenciosa i avorrida posada en escena d’Albert Arribas, que firma també la traducció. Davide Carnevali, de qui coneixem 'Confessions d’un expresiden't i la notable 'Variacions sobre el model de Kraepelin', rebé l’encàrrec de Xavier Albertí d’escriure una obra inspirada en la famosa pel·lícula 'Teorema' de Pier Paolo Pasolini. L’autor reprèn els perfils dels personatges i, sobretot, la idea motriu d’un àngel exterminador que desballestarà la plàcida vida d’una família burgesa seduint-los amb un amor sense intercanvi.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising