Els millors restaurants mexicans de Barcelona

'Taqueria' gastronòmica: ells es defineixen així. Aquest mexicà saborós, convertit ja en un clàssic de llarg recorregut a Barcelona, recupera els plats tradicionals d'aquesta gran cuina amb un format dinàmic. Bona carta de 'tacos', sopes mexicanes i plats que poques vegades es veuen per aquí. Al migdia disposen d'un menú molt econòmic on es pot gaudir d'uns tacos de 'sudadero' excel·lents, nachos i unes postres casolanes delicioses que podrien cobrar molt més cares. I no oblideu que existeix el cebiche mexicà. 

Barrets de mariachis? No. Ranxeres al fil musical? No. Parets pintades de colors kahlonins? Tampoc. El Puerto Escondido no és un restaurant-postal mexicà; és un restaurant mexicà real i contemporani. Aquí no es mengen 'nachos', sinó 'totopos'; res de clares, només 'micheladas'; i ni rastre de salses envasades ni de tortillas industrials perquè es fa tot des de zero. L’Elena i l’Herme s’ha entestat a demostrar-nos que una cosa és la teca estereotipada tex-mex i l’altra la variadíssima cuina regional mexicana.

Com que són de l’estat costaner de Oaxaca, aquí hi trobareu plats comuns arreu del país (ceviche, enchiladas, tacos) i plats específics de la seva regió; amanida de 'jitomate' amb paté de chapulines, quesadilla morada de flor de carbassa, sopa de marisc i gall d’indi amb 'mole negre'. A un establiment 'oaxaqueny' no hi pot faltar el mescal; el seu és de la casa La Medida. I el menú de migdia és fastuós. 

Joan Bagur, xef menorquí amb anys d'experiència a Mèxic, és l'ànima d'aquest restaurant on recupera plats tel·lúrics de l'autèntica cuina mexicana. Carn i pex són de proximitat; la resta arriba del país americà. Entre les fortaleses comestibles, els daus de cochinita pibil, que una altra vegada es recolzen en Cal Rovira i els seus porcs; i el pop tatemado, amb cansalada. El mole amb pollastre del Prat és fenomenal. L’Oaxaca té dos espais: el restaurant i la mescaleria, amb 200 marques i bàrman. Decorat amb cuir, fusta i acer, el lloc és maco fins a dir prou.

Al Costa Pacífico hi trobareu alguns dels millors cebiches de la ciutat. L’elecció del peix i la sàvia maceració, les combinacions, molt afortunades, l’original i saborós joc de les espècies i l’afegit màgic que donen els mexicans amb el picant, fan del cebiche clàssic un dels més valuosos de Barcelona. Però no només el clàssic: també el 'vuelve a la vida': una màgica combinació de llagostins (bons, frescos), amb pop, ostra, tomàquet i la salsa coctelera de la casa.

De fet, aquest restaurant és un dels pocs mexicans de Barcelona (l'únic?) dedicat a la cuina marinera d'aquest gegant de la gastronomia, i a la primera mossegada te n'adones que el cebiche no és només un assumpte peruà. I els seus 'tacos' i 'tostadas' són memorables, amb un peu en la tradició i l'altre en la creació. El lloc té unes credencials mexicanes impecables: és el segon restaurant que van obrir dels propietaris del Tlaxcal, i el xef és en Rodrigo Arrioja, qui va ser cuiner d'un mexicà 'cool' pioner de grat record, La Coronela.

Cresta Colorada té un concepte distintiu: la rostisseria mexicana. El pollastre, rostit a la brasa de carbó, és un encreuament de la nostra tradició i la seva. Marinat amb espècies –sobretot orenga mascle, de clar toc cítric–, te’l menges amb delit dominical i chipotle. Boníssim. Però val a dir que rere el pollastre s’hi amaga una taquería com una casa de pagès, amb quelcom per a tothom.

Des d’una subtil tosta vegana  –amb carbassa i espàrrecs a la massa– i amb hummus de frijol blanc, salsa picant i ceba confitada, fins a una arrachera bàrbara: un bon tall de brinça filetejada, amb tortillas, formatge fos i guacamole. Cayetano Zertuche posa sobre la taula les seves credencials gastro: “Fem les tortillas a mà cada dia, i tenim vins naturals i destil·lats d’agave, més enllà del tequila i mezcal”. Una petita munió de mexicans menjant i bevent com si demà fos dissabte –i ho és– li donen la raó. 

La periodista gastronòmica –i mexicana– Ana Luisa Islas ens va donar la pista d’aquest restaurant que trenca amb el mite que tot el menjar mexicà pica. Els xilis formen part d’uns quants plats però els notareu subtilment, per saciar les ànsies de picant ja teniu tres salses a banda –alerta amb la de xili de árbol i xili serrano. Res de tex mex, viatjareu per tot el país a través de plats típics de Oaxaca, Yucatán i el Pacífic i molt ben cuinats. Comenceu amb una michelada –picanteta i deliciosa– i demaneu la tonyina amb tres xilis –estil tataki– per entendre, i respectar, aquests pebrots ancestrals.

Si algú pot presumir a Barcelona de practicar la genuïna cuina mexicana quan només hi havien 'patilleros' tex-mex, són ells. Amb un ambient informal i colorista però que defuig el tòpic de postal, amb un toc artístic, aquí hi trobem fabuloses preparacions de clàssics mexicans, com la 'cochinita pibil' o el pollastre amb 'mole poblano', barroc guisat amb xocolata i mil i un ingredients més. I penseu que fan les seves pròpies 'tortillas' cada dia al local, quelcom de què poden presumir molt pocs a Barcelona (si tenim en compte el complex procés de 'nixtamalització' requerit). 

Els seus propietaris, mexicans, diuen que fan "menjar de carrer mexicà". I el fan del bo: els seus 'tacos' –demaneu els clàssics de pastor– són fenomenals, i les 'quesadilles' artesanes, eviten el 'cheddar' industrial. Disposen de tot un repertori de delícies informals mexicanes, i els caps de setmana preparen receptes tradicionals com els 'aguachiles' o el pollastre amb 'mole'. La interacció de propietaris i clients també és un punt apart: mexicà modern i colorista. I sisplau, demaneu el plat del final de la carta, 'la foto con el taquero'. Us fareu un fart de riure.

Un neó blau, entaforat a un panell ple de cactus, banya l’interior del local, una gruta acollidora amb dos ambients: barra i saló interior. Azul Frida és una cantina mexicana per al segle XXI. Juga amb una carta de còctels que barreja clàssics amb glops d’autor mexicans. Només les seves 'micheladas' ja valen la visita. Demaneu-les amb clamato i potser no tornareu a beure birra.

Ah, i en aquest lloc també hi ha cuineta. Natxos amb xoriç antològics. 'Quesadilla' de 'cochinita' tremenda. Excel·lents tacos. Platets mexicans de veritat per acompanyar els còctels... o viceversa. El Frida traspua la il·lusió dels seus ideòlegs, quatre amics mexicans que han decidit provar sort al local que ocupava la Bodega La Clau. 

La Graciela ho té claríssim: els dos ingredients més importants per fer la sopa més icònica de la gastronomia mexicana, el 'pozole', són la paciència i l’amor. Ella el fa a l’estil de l’estat de Nayarit, d’on és oriünda. Deixa el blat de moro 'cacahuazintle' en remull tot un dia, després el cou durant hores amb porc, pollastre i una salsa de pebrot de romesco i finalment el serveix acompanyat d’un plat amb 'totopos', ceba, enciam, cogombre, raves i llimona. Alerta perquè aquest acte amorós de 9 euros només passa els caps de setmana. Desgraciadament, la paciència té un límit. Ara bé, entre setmana hi podeu seure a menjar especialitats com tamales o tacos de 'birria' –especiat i deliciós guisat de carn de xai, no vol dir que sigui dolent!– que us en llepareu els dits.