Els millors restaurants mexicans de Barcelona

La recuperació de plats tel·lúrics de la tradició mexicana passats pel sedàs de les tècniques d’avantguarda i el producte de proximitat és el 'leitmotiv' de Oaxaca, un dels millors mexicans de Barcelona. Entre els plats estrella, cal reivindicar el pop 'tatemado' i el mole amb pollastre del Prat. Cal mencionar les 'tortillas' i el guacamole preparat a taula, entre d’altres. A més del restaurant, l’Oaxaca pot presumir d’una 'mezcaleria' amb més de 200 marques, i una atractiva decoració amb cuir, fusta i acer com a elements predominants. I tenen la seva pròpia horta mexicana. Cada dia porten al restaurant 'chiles', 'jalapeños', 'nopales' i més productes cultivats per ells mateixos a prop de Barcelona. 

D’això en sap un niu en Joan Bagur, un xef menorquí que, de l’alta cuina de Barcelona, va anar a Mèxic a estudiar la seva tradició. “Vaig passar de les Michelin a pelar patates i aprendre de dones que no sabien escriure, com la Titita Ramírez, però que ho coneixen tot de la tradició”, explica. Des de l'any 2000 viu entre Mèxic i Barcelona, i és un dels xefs que millor entén i practica la correspondència entre la cuina del vell i el nou món. 

Cal aplaudir que en Paco Méndez, que amb l’Albert Adrià va aconseguir l’única estrella Michelin mexicana de Catalunya amb Hoja Santa, reobri aquest monumental espai de l’Avinguda Mistral. Ho fa com a propietari de COME (acrònim de cocina mexicana). El projecte ha mutat, però l’essència és la mateixa: una trobada entre la cuina mexicana, el producte mediterrani i el llegat d’elBulli.

L'esperit d’alta gastronomia hi és, però Méndez ha volgut flexibilitzar la carta: podeu menjar tres o quatre platets de meravelles mexiterrànies –tacos d’albergínia o nogada amb pebrots del padró, per exemple– per 50 euros, o fer un recorregut de festival per tota la carta de COME, en què el comensal pot decidir amb quin plat principal acabarà la festa. Que pot ser, per exemple, un taco de vedella wagyu o cranc reial amb 'pipián', una salsa feta de xilis i llavors. 

'Taqueria' gastronòmica: ells es defineixen així. Aquest mexicà saborós, convertit ja en un clàssic de llarg recorregut a Barcelona, recupera els plats tradicionals d'aquesta gran cuina amb un format dinàmic. Bona carta de 'tacos', sopes mexicanes i plats que poques vegades es veuen per aquí. Al migdia disposen d'un menú molt econòmic on es pot gaudir d'uns tacos de 'sudadero' excel·lents, nachos i unes postres casolanes delicioses que podrien cobrar molt més cares. I no oblideu que existeix el cebiche mexicà. 

Barrets de mariachis? No. Ranxeres al fil musical? No. Parets pintades de colors kahlonins? Tampoc. El Puerto Escondido no és un restaurant-postal mexicà; és un restaurant mexicà real i contemporani. Aquí no es mengen 'nachos', sinó 'totopos'; res de clares, només 'micheladas'; i ni rastre de salses envasades ni de tortillas industrials perquè es fa tot des de zero. L’Elena i l’Herme s’ha entestat a demostrar-nos que una cosa és la teca estereotipada tex-mex i l’altra la variadíssima cuina regional mexicana.

Com que són de l’estat costaner de Oaxaca, aquí hi trobareu plats comuns arreu del país (ceviche, enchiladas, tacos) i plats específics de la seva regió; amanida de 'jitomate' amb paté de chapulines, quesadilla morada de flor de carbassa, sopa de marisc i gall d’indi amb 'mole negre'. A un establiment 'oaxaqueny' no hi pot faltar el mescal; el seu és de la casa La Medida. I el menú de migdia és fastuós, també en cap de setmana. 

Al Costa Pacífico hi trobareu alguns dels millors cebiches de la ciutat. L’elecció del peix i la sàvia maceració, les combinacions, molt afortunades, l’original i saborós joc de les espècies i l’afegit màgic que donen els mexicans amb el picant, fan del cebiche clàssic un dels més valuosos de Barcelona. Però no només el clàssic: també el 'vuelve a la vida': una màgica combinació de llagostins (bons, frescos), amb pop, ostra, tomàquet i la salsa coctelera de la casa.

De fet, aquest restaurant és un dels pocs mexicans de Barcelona (l'únic?) dedicat a la cuina marinera d'aquest gegant de la gastronomia, i a la primera mossegada te n'adones que el cebiche no és només un assumpte peruà. I els seus 'tacos' i 'tostadas' són memorables, amb un peu en la tradició i l'altre en la creació. El lloc té unes credencials mexicanes impecables: és el segon restaurant que van obrir dels propietaris del Tlaxcal, i el xef és en Rodrigo Arrioja, qui va ser cuiner d'un mexicà 'cool' pioner de grat record, La Coronela.

Obert el 2017, és el projecte d’un xef que va ser pioner a posar una falca d’autèntic Mèxic amb l’enyorat La Coronela, al Born, quan només teníem el tex-mex. El Gallo de Oro va obrir "com un restaurant de cuina mexicana amb un esperit contemporani. La pandèmia ens va fer simplificar la carta, però a poc a poc tornem a la creativitat", explica Víctor Muñoz.

Ho tastes quan veus el petit –però sorprenent– gir que ha imprès als tacos de ‘cochinita pibil’: després de guisar la carn, li ha fet un cop de planxa. Resultat: tens interior de xup-xup melós amb crosteta cruixent. Tot fet al moment: des d’un excel·lent menú de migdia euros, fins a uns tacos pantagruèlics, amb carn de ‘bistec encebollado’, que justifiquen una visita i tot un àpat. Per cert, els dijous hi trobareu sempre ‘tortas ahogadas’, el fabulós entrepà que neda en suc

Res de tex mex, viatjareu per tot el país a través de plats típics de Oaxaca, Yucatán i el Pacífic i molt ben cuinats. Comenceu amb una michelada –picanteta i deliciosa– i demaneu la tonyina amb tres xilis –estil tataki– per entendre, i respectar, aquest picant ancestral.

Si algú pot presumir a Barcelona de practicar la genuïna cuina mexicana quan només hi havien 'patilleros' tex-mex, són ells. Amb un ambient informal i colorista però que defuig el tòpic de postal, amb un toc artístic, aquí hi trobem fabuloses preparacions de clàssics mexicans, com la 'cochinita pibil' o el pollastre amb 'mole poblano', barroc guisat amb xocolata i mil i un ingredients més. I penseu que fan les seves pròpies 'tortillas' cada dia al local, quelcom de què poden presumir molt pocs a Barcelona (si tenim en compte el complex procés de 'nixtamalització' requerit). 

Cresta Colorada té un concepte distintiu: la rostisseria mexicana. El pollastre, rostit a la brasa de carbó, és un encreuament de la nostra tradició i la seva. Marinat amb espècies –sobretot orenga mascle, de clar toc cítric–, te’l menges amb delit dominical i chipotle. Boníssim. Però val a dir que rere el pollastre s’hi amaga una taquería com una casa de pagès, amb quelcom per a tothom.

Des d’una subtil tosta vegana  –amb carbassa i espàrrecs a la massa– i amb hummus de frijol blanc, salsa picant i ceba confitada, fins a una arrachera bàrbara: un bon tall de brinça filetejada, amb tortillas, formatge fos i guacamole. Cayetano Zertuche posa sobre la taula les seves credencials gastro: “Fem les tortillas a mà cada dia, i tenim vins naturals i destil·lats d’agave, més enllà del tequila i mezcal”. Una petita munió de mexicans menjant i bevent com si demà fos dissabte –i ho és– li donen la raó. 

Un neó blau, entaforat a un panell ple de cactus, banya l’interior del local, una gruta acollidora amb dos ambients: barra i saló interior. Azul Frida és una cantina mexicana per al segle XXI. Juga amb una carta de còctels que barreja clàssics amb glops d’autor mexicans. Només les seves 'micheladas' ja valen la visita. Demaneu-les amb clamato i potser no tornareu a beure birra.

Ah, i en aquest lloc també hi ha cuineta. Natxos amb xoriç antològics. 'Quesadilla' de 'cochinita' tremenda. Excel·lents tacos. Platets mexicans de veritat per acompanyar els còctels... o viceversa. El Frida traspua la il·lusió dels seus ideòlegs, quatre amics mexicans que han decidit provar sort al local que ocupava la Bodega La Clau. 

La Graciela ho té claríssim: els dos ingredients més importants per fer la sopa més icònica de la gastronomia mexicana, el 'pozole', són la paciència i l’amor. Ella el fa a l’estil de l’estat de Nayarit, d’on és oriünda. Deixa el blat de moro 'cacahuazintle' en remull tot un dia, després el cou durant hores amb porc, pollastre i una salsa de pebrot de romesco i finalment el serveix acompanyat d’un plat amb 'totopos', ceba, enciam, cogombre, raves i llimona. Alerta perquè aquest acte amorós de 9 euros només passa els caps de setmana. Desgraciadament, la paciència té un límit. Ara bé, entre setmana hi podeu seure a menjar especialitats com tamales o tacos de 'birria' –especiat i deliciós guisat de carn de xai, no vol dir que sigui dolent!– que us en llepareu els dits.