Tots els reportatges de 'Música i nit'

Escoltem la continuació d''Escapistes' amb Jordi Lanuza, el seu compositor Jordi Lanuza ha volgut simplificar les coses amb 'Amunt!', el nou disc d'Inspira. "No hi ha arranjaments de corda ni de vent, volíem gravar allò que podem fer en viu", explica. Per això, i en oposició a 'Escapistes' (2010), que va gravar només amb Pau Vallvé -qui repeteix com a productor-, "és un disc més de banda". També vol ser un disc de melodies menys complexes. "El joc harmònic i melòdic és el que ens defineix més, és l'arrel de tot, però intento ser cada cop més senzill, encara que no ho sembli". Però no patiu, que continuen sonant a Inspira. "La vessant terapèutica de la música sempre ha estat allò important per a mi, faig cançons per això, no per sortir de festa", diu Lanuza, que a Amunt! vindica de manera pletòrica  la serenor que aporta fer-se gran. "L'èpica no ens fa por, perquè surt sola". Il·lustrat per Paula Bonet, que fuig dels rostres que la caracteritzen, el disc compta amb col·laboracions de Vallvé i Maria Coma. L'escoltem cançó a cançó amb Jordi Lanuza, que ens parla de cada un dels temes del nou àlbum. 1. El refugi de les hores "És el single. És un tema canyero. També és un tema dinàmic, com tot el disc"."El nou disc és més de banda, l'anterior el vam fer amb el Pau (Vallvé) a l'estudi, gravant moltes capes. Com a productor en Pau ens va donar algunes premisses, visitava els assajos i ens donava la seva opinió"."En aquest sentit és un disc bastant natural. No hi ha arranjaments de c

El músic tuareg ha viatjat de Níger a Nashville amb parada al Primavera Sound Va ser una de les grans sorpreses del Primavera Sound 2012, reservada a aquells que van triar el seu rock tuareg per sobre del reciclatge de Franz Ferdinand i el hip-hop trendy d'A$AP Rocky. Més d'un devia quedar atrapat pels ritmes hipnòtics d'aquest nigerià que va aprendre a tocar la guitarra mirant vídeos de Jimi Hendrix i Mark Knopfler, perquè des d'aleshores el quartet elèctric que lidera no ha deixat de venir a casa nostra. A l'octubre va formar part del cicle Connexions, compartint escenari amb els flamencs Jaco Abel i Salao, i ara torna al festival Blues & Ritmes, per presentar el nou disc 'Nomad', gravat a Nashville amb Dan Auerbach de The Black Lips. Darrerament t'hem pogut veure sovint a Barcelona. Vas tocar al Primavera Sound 2012. Què en recordes?El del Primavera Sound és un dels concerts en què més ens hem divertit. El públic es movia molt i semblava que sentís la música. Va ser molt divertit tocar amb totes aquelles grans bandes de rock i veure la gent jove connectar amb la nostra música.Després vas tornar per compartir escenari amb músics flamenc com Jaco Abel i Salao. Com va anar?Va ser una gran experiència per a mi. És molt gratificant establir connexions humanes, perquè et permet comprovar que tots som iguals, fins i tot quan semblem tan diferents per fora. Les nostres tradicions musicals són diferent, però no tenim cap problema a l'hora de tocar música bonica junts.Tu estàs avesa

Ens endinsem al cau del duo de Barcelona per treure l’entrellat al rock experimental amb regust llatí, oriental i minimalista de ‘WANANANAI’ Ho admeto: encarar-me amb Za! em feia una mica de respecte. La seva presència escènica imposa, Papa duPau (Pau Rodríguez) amb la guitarra elèctrica i sacsejant la llarga cabellera, i Spazzfrica Ehd (Edu Pou), brandant les baquetes de la bateria sense samarreta, en potser el directe més potent de l'escena catalana, a mig camí entre l'avantguarda i el vessant més primari i atàvic de la música. Visitar can Papa duPau se m'afigurava com entrar al cau d'una misteriosa bèstia bicèfala capaç d'escopir ràfegues de rock experimental després de fotre's un festí de minimalisme, música llatina, free jazz i òpera xinesa. Fora de l'escenari, però, són inofensius, i després d'un glop de Za!rveza em sento amb forces d'intentar treure l'entrellat a la seva proposta. "No podíem fer una birra suavesita", diu l'Edu de l'amarg beuratge de civada, que vendran com a marxandatge en la gira de 'WANANANAI' (2013), el seu quart àlbum. Això si és que els en queda alguna: se les foten a cremadent. Papa duPau i Spazzfrica EhdComencem pel principi: els àlies. Happy A -Alberto Alegre, exbaixista del grup- va arribar un dia al local de Za! fent figueretes per Wu-Tang Clan, i va proposar emular-los pel que fa als noms de guerra. Spazzfrica és un híbrid entre el grup hardcore Spazz, el cantant dels quals té una veu "entre gutural i nasal -diu Pau-, l'Edu l'imita súper bé"

Oscar D’Aniello i Helena Miquel ens dones les claus de 'De ti sin mí / De mí sin ti' (2013), el seu quart disc 'De ti sin mí / De mí sin ti' (2013), el quart disc del grup d'Oscar D'Aniello i Helena Miquel, el segon des que Delafé y las Flores Azules van perdre Facto i van incorporar Dani Acedo -exMishima com D'Aniello-, és, en paraules d'aquest últim, "un canvi de sentit". "Volem perdurar, ser més un cactus que una rosella. I fer-nos una mica més grans, que ja no tenim 25 anys". Us en fem cinc cèntims. El disc ofereix dues versions de cada cançó en dos CD bessons"La idea sorgeix del tema 'Río por no llorar' -de 'vs Las Trompetas de la Muerte' (2010), diu D'Aniello-, una cançó amb dues parts, que arrenca canyera i després fa un gir, però la lletra es repeteix. Vam pensar d'aplicar l'exercici a tot un disc, veure com la mateixa lletra pot canviar molt de feeling en funció de com la musiquis, i de qui i com la interpreti". El més difícil va ser fer el tracklist, que l'ordre de les cançons funcionés en els dos discos sent el mateix. És un treball menys electrònic"A la gira anterior vam incorporar banda en directe, bateria i vents -diu Miquel-, i volíem continuar per aquest camí més orgànic". Però tampoc no volien prescindir de la mescla de hip-hop i pop que els ha valgut el favor del públic. "Hauríem espatllat la nostra carrera", afegeix D'Aniello. Per això, el disc 1 és pur Delafé, i el 2, una versió més melancòlica. "El Dani i jo venim de Mishima, i teníem mono d'aquest so, pe

La cantant nord-americana mescla jazz, blues i folk nord-americà a 'The blue room' És un disc clau en la història de la música popular: amb 'Modern sounds in country and western music' Ray Charles va dinamitar les fronteres -o contribuir a fer-ho- entre la música que blancs i negres escoltaven als Estats Units de principis dels 60, amb la lluita pels drets civils en dansa. L'àlbum mesclava jazz, blues i country, i per això a Madeleine Peyroux li va tan bé revisar-lo a 'The blue room' (2013): no només perquè Ray Charles estigui en el seu "top 5", diu, sinó perquè si una cosa ha fet la nord-americana és mesclar gèneres. "A Amèrica encara és molt important mesclar estils i cultures, dels quals en tenim molts -afirma ella-. Hauria de ser part de la nostra identitat com a americans entendre les cultures que ens envolten. Nova York és un bon lloc per fer-ho, per això hi visc". Continuar el camíLa idea va ser del seu col·laborador habitual, el productor estrella, Larry Klein, amb qui Peyroux confia a ulls clucs:"Vaig seguir la seva visió tan bé com vaig poder". Però va ser ella qui va decidir que, en comptes de revisar 'Modern sounds...' sencer, triaria uns temes selectes i completaria el tracklist com li vingués de gust. "El disc de Ray va ser seminal, però el que a mi m'interessa és continuar el camí que ell va encetar -explica-. Volia veure com podia seguir les passes de Ray en un context més contemporani, si era possible. Així que vaig buscar cançons compostes després que ell fe

El guitarra del desaparegut grup de rock experimental és ara el líder del seu projecte personal Que Sonic Youth se separessin després de 30 anys per la ruptura del matrimoni format per Thurston Moore i Kim Gordon va ser devastador, però a Lee Ranaldo, guitarrista dels novaiorquesos, no li ha anat gens malament, com prova 'Between the times and the tides' (2012), l'últim disc del seu projecte personal i el primer des de la dissolució del grup. "Tothom ha passat pàgina -explica des de Nova York-. Cap grup dura per sempre, així que és maco veure que tothom segueix el seu camí". 'Between the Times and the Tides' és un disc de cançons, lluny de l'experimentació d'anteriors treballs. Què t'aporta de diferent aquest disc? No sé si és tant una qüestió de què m'aporta aquest disc en oposició als altres, però en la meva carrera he fet molts tipus de música, i en gran part, sobretot en la feina que he fet amb Sonic Youth, ha estat una música basada en les cançons. És un tipus de música que m'encanta. Quan ets un músic de vegades segueixes les idees allà on et porten, i això pot ser en diferents direccions. A l'hora de treballar en aquest disc m'interessava interpretar cançons i crear vehicles per cantar. Treballar en el disc no va ser una cosa premeditada. Tenia algunes cançons i una temps lliure per a treballar-hi entre diferents projectes amb Sonic Youth.Així vas començar a treballar en el disc abans de la separació de Sonic Youth? Sí, i tant. El disc el vaig compondre abans que ens a

Entrevista amb les noves estrelles de l'indie-pop londinenc Allo Darlin' és el projecte de l'australiana Elizabeth Morris, que va marxar a Londres seguint el fantasma de The Go-Betweens."Com que era una gran fan seva, creia que havia de fer el mateix que van fer ells -explica Morris-, així que me'n vaig anar a viure a Londres". D'això en fa vuit anys, i allà va connectar amb l'escena indie-pop de la ciutat. "Em sentia tan rara pel fet que m'agradés el soul i l'indie-pop... Però aquí vaig trobar la meva gent".Morris va formar part de Tender Trap, el grup d'Amelia Fletcher."Quan em van preguntar si volia fer una prova per tocar amb ells sabia qui era l'Amelia perquè coneixia Heavenly i Talulah Gosh -grups mítics de l'escena indie-pop que va formar Fletcher- però tampoc no eren els meus grups de capçalera. Això em va permetre comportar-me com una persona normal a la prova". El segell Fortuna Pop!, amb pedigrí indie, els va donar pressa perquè editessin el seu debut homònim (2010)."En Sean -Price, fundador del segell que ha editat discos de Darren Hayman, Comet Gain, The Lucksmiths i The Pains of Being Pure at Heart- va sentir el nostre primer single junts i ens va dir que creia que havíem de gravar un disc com més aviat millor. El primer àlbum el vam fer molt de pressa, els nois ni se sabien les cançons. Ens vam convertir en un grup després que sortís el disc".El 2012 van publicar 'Europe'."Va ser la primera cançó que vaig fer per al nou disc. Se m'estava acabant el visat i pens

Chucho Valdés, Geri Allen, Esperanza Spalding i Terri Lyne Carrington trio, Avishai Cohen, Jack Dejohnette Group, Andrea Motis i Joan Chamorro big band, i Tindersticks, entre els primers confirmats El Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona escalfa motors anunciant més d'hora que mai els primers noms per a la 45 edició, que se celebrarà del 19 d'octubre a l'1 de desembre. Els matiners tindran premi, perquè tots aquells que comprin entrades per als concerts durant l'abril tindran un 25 % de descompte.Chucho Valdés i la seva banda Blues Messengers; un trio femení estel·lar amb Geri Allen al piano, Esperanza Spalding al contrabaix i Terri Lyne Carrington a la bateria; el nou projecte del contrabaixista israelià Avishai Cohen amb un quartet de corda; el grup del veterà bateria Jack Dejohnette amb el clarinetista Don Byron; i l'homenatge a Gershwin a càrrec del pianista Alfredo Rodríguez i la Simfònica del Vallès són la primera tongada de noms d'un festival que tancarà l'estrena d'una big band liderada per Andrea Motis i Joan Chamorro.Com en anteriors edicions, el festival s'obrirà també a altres estils com el pop. És en aquest sentit que entre els avançaments del cartell hi hagi també els britànics Tindersticks, que ens visataran amb la gira del seu 21è aniversari.25 anys de The ProjectEl festival se celebra en l'any del 25 aniversari de la promotora barcelonina The Project, que ha celebrat les últimes 25 edicions del festival. "El jazz ha estat present a l'empresa

Qui necessita encabir-se en uns pantalons ajustats? No pas el britànic, que després de 40 anys de carrera viu un moment dolç fent el que vol Ara és tot un senyor, però de jove devia ser un pinxo. Penseu que el britànic va ser un dels pioners del que es va anomenar pub rock londinenc, la reacció contra els excessos del glam que, a principis dels 70, va posar els fonaments per al punk, moviment al qual Nick Lowe (1949) va fer de padrí, quan ell rondava els 30, en produir el debut de The Damned. Autor d'èxits que s'han fet més grans que ell, com 'Cruel to be kind' i '(What's so funny 'bout) Peace, love, and understanding', a mesura que els anys li han anat fent greu la veu, Lowe s'ha reconvertit en artífex de joies de pop elegant de regust clàssic com 'The old magic' (2011), el seu aclamat últim àlbum. Divendres inaugurarà el festival Blues & Ritmes de Badalona, que difícilment hauria pogut trobar una estrena millor. Fa 40 anys que et guanyes la vida sobre els escenaris. Com creus que t'ha tractat la vida, com a músic?M'ha tractat bé, esclar. És un gran privilegi guanyar-te la vida com a músic, sóc molt afortunat. N'he vist de tots colors, a estones he tingut èxit i a estones no. Però ja de molt jove vaig decidir que seria un marginat. Sabia que mai no tindria gaire èxit, però sí que volia gaudir d'una carrera llarga. Tenir molt d'èxit també comporta molts problemes. Guanyes molts diners, sí, però d'alguna manera et converteixes en un bé públic i de sobte ja no pots fer el que v

El cantautor barceloní celebra el 10è aniversari i s'acomiada de la guitarra acústica D'acord, fa 11 anys des que es va publicar 'Quitamiedos' (2002), el primer disc de Refree. Però Raül Fernandez en renega una mica d'aquest debut fet amb presses en què, això sí, hi reconeix "moltes coses que han acabat sortint més tard, però mal fetes". El que ell considera el seu primer disc és 'Nones' (2003), i d'aquest sí que celebra aquest any la primera dècada. Per això, quan el Festival del Mil·lenni li va oferir tocar, el músic i productor -se sent afortunat que gent "amb tant de talent" com Kiko Veneno, Fernando Alfaro, Sílvia Pérez Cruz, Mala Rodríguez i Nacho Umbert, entre d'altres, li hagin confiat la seva música- va pensar que estaria bé bufar les espelmes. Però sobretot per passar pàgina. "Des que vaig acabar Matilda (2010), que visc un moment de canvi. El concert és la cloenda d'una etapa". En parlem. Què és ara Refree?Hi ha hagut una evolució del que significava Refree per a mi. Als primers discos tota la meva vida musical hi girava al voltant. En el que m'he acabat convertint, Refree s'ha convertit en "el sitio de mi recreo", com deia Antonio Vega, un projecte on faig el que em ve de gust quan tinc alguna cosa per explicar, sense pressa. Els invertebrats (2007) ja va ser una demostració que no vull patir per trencar amb el que he fet o per perdre públic. Si deixa de ser això perdrà tot el sentit. Estàs satisfet que sigui així?Tinc dominat l'ego i no em cal més reconeixement,