0 M'encanta
Guarda-ho

Cartellera de cinema infantil

Les millors pel·lícules per als més petits

Mascotas

Els nens (i els adults també) gaudiran amb aquesta selecció de pel·lícules per a públic familiar que podeu trobar als cinemes de Barcelona, i també dintre de la cartellera de cinema alternatiu.

Les millors pel·lícules per veure en família

Kubo y las dos cuerdas mágicas

Des que van començar la seva marxa amb 'Els mons de Coraline' l’any 2009, els estudis Laika han aconseguit imprimir una sensibilitat especial, amb una cura extrema, que fa que cadascuna de les seves pel·lícules sigui inconfusible. Ara tornen a demostrar la seva exquisidesa expressiva a 'Kubo y las dos cuerdas mágicas', una aventura que ens remet, a través d’un magnífic treball iconogràfic, a tota la mitologia oriental, amb una capacitat de fabulació impecable. Es tracta d’un conte delicadíssim, tan èpic com intimista, fràgil com l’origami, que no posa frens al seu torrent d’idees i plasma un univers ple de textures sumptuoses en què batega la tristesa commovedora d’una història infantil d’orfandat, superació i aprenentatge. Una de les peces més belles, imaginatives i refinades de la temporada, i una joia del cine d’animació.

Llegir-ne més
Cartellera

Peter y el dragón

Què has de veure aquest estiu si estàs massa espantat per veure més episodis de 'StrangerThings'? La resposta és 'Peter y el dragón', la nova de Disney, sobre un nen orfe que viu al bosc amb la seva mascota drac (que és la nova versió d'una pel·lícula de 1977). Amb 'Peter y el dragón' s'obté la nostàlgia i l'estil de Spielberg però sense els nens esgarrifosos amb hemorràgies nasals paranormals de 'StrangerThings'.Comença quan la mare i pare de Peter moren en un accident de cotxe. Peter queda il·lès, però quan està a punt de ser cruspit pels llops un drac acut al seu rescat. Passen 6 anys en què el nen viu amb la seva mascota drac, un adorable monstre de pell verda. Per descomptat, això no pot durar, i Pete sent la crida de la civilització quan es troba amb un benplantat guarda forestal (Bryce Dallas Howard).En tractar-se d'una pel·lícula de nens, hi ha un "missatge" - sobre la destrucció de la natura. Però el tema ecològic només funciona quan la pel·lícula transcorre a la natura. I una gran notícia per als fluixos: la criatura més temible en aquest bosc és un drac més propens a perseguir-se la cua que a respirar foc.

Llegir-ne més
Cartellera

Mascotes

De l’equip que va fer 'Gru, el meu dolent preferit', arriba aquesta pel·lícula hilarant com un muntatge de gatets de YouTube, sobre les coses gracioses que fan els animals domèstics de Nova York un cop els amos marxen de casa al matí. Hi ha un caniche que es diu Leonard i que sembla criat amb un pal al cul, tot i que quan es queda sol es posa rock dur, i hi ha un salsitxa que es fa un massatge amb la batedora de la cuina. I en Max, el terrier protagonista, amb la inconfusible veu de l’actor còmic i humorista Louis C.K., es passa el dia assegut davant la porta esperant lleialment el retorn de la mestressa. Fins aquí, tot sembla molt Pixar. Però la trama esdevé més convencional en el moment en què en Max ha de compartir el jaç amb un Terranova maldestre que té el cul gros i ronca. Sobretot quan, per accident, es perden a la gran ciutat.

Llegir-ne més
Cartellera

Ice Age. El gran cataclisme

Ja és oficial que 'Ice Age' s’ha convertit en la saga més longeva de l’animació americana. Al llarg de catorze anys, els estudis Blue Sky han dut a terme cinc pel·lícules entorn de les aventures d’una colla d’animals de diverses espècies que, durant el període glacial, intenten sobreviure com poden als canvis que es generen al planeta. Cap de les pel·lícules ha tingut un caràcter historicodidàctic: els anacronismes i llicències són part del caràcter jocós i lúdic d’una proposta que sempre ha anat enfocada al gaudi dels més petits, sense pretensions a l’hora de satisfer els adults i sibarites de l’animació més sofisticada. Ara, aquest cinquè lliurament, 'Ice Age. El gran cataclisme', torna a fer palès que aquesta producció té essència de 'slapstick', sobre la qual s’ha assentat cadascuna de les cintes. És a dir, tot un festival de gags en moviment al més pur estil Tex Avery o Chuck Jones que ens retorna l’esperit d’un cinema que per molta pàtina digital que tingui, no deixa de ser en realitat profundament primitiu a l’hora de generar diversió. Així, l’humor i els acudits visuals tornen a convertir-se en protagonistes de la funció. També l’esquirol Scrat que, en la seva eterna aspiració per aconseguir una gla, accedirà a una nau espacial enterrada en el gel i sortirà de passeig per l’espai provocant una nova hecatombe sideral. Mentrestant els altres personatges hauran de lluitar contra un meteorit gegant que se’ls acosta. També hi ha lloc per

Llegir-ne més
Cartellera

El meu amic el gegant

Lectors de Roald Dahl, amants dels 'Contes en versos per a nens perversos', personetes que heu crescut amb la por que un dia la Trunchbull us tanqués en el seu armari de tortures ple de claus rovellats, escolteu atentament, perquè aquesta exhortació va adreçada a tots vosaltres. Arriba als cinemes l’adaptació que Steven Spielberg ha dirigit de 'The BFG', esprement la criatura que porta a dins com si fos una taronja, invocant l’home que va reinventar el mite de Peter Pan a 'Hook' i el de Pinotxo a 'Inteŀligència artificial'. I li ha sortit una petita meravella, de les que et fan oblidar el món en què vius.Per a qui no se sàpiga el conte, és la història d’una nena que viu en un orfenat on si et portes malament et castiguen en un soterrani ple de rates, i on no té més amic que les novel·les de Dickens. Aquesta nena aspira a viatjar lluny, com James dalt del préssec transgènic. I qui la ve a rescatar és ni més ni menys que un gegant amb les orelles galdoses dels Culdolla, que s’inventa les paraules i tartamudeja, addicte a una gasosa que li provoca uns pets simfònics que ni les gaites de tot Escòcia poden aplacar. N’acabarà bevent fins i tot la Reina d’Anglaterra.Es diria que l’autor ja va fer la major part de la feina quan el llibre va sortir a la venda a principis dels 80, i que Quentin Blake hi va posar la resta amb les seves iŀlustracions. Potser per això no conec precedents que l’univers de Roald Dahl hagi donat mals resultats en el cine. Fins i tot la versió que Nicolas Roe

Llegir-ne més
Cartellera

Buscant la Dory

Estem d’acord que 'Buscant en Nemo' és el tipus de delícia visual que tots podem esperar de Pixar, encara que la seva línia argumental no sempre assoleix els nivells d’inventiva en què els estudis han construït la seva reputació. No hi ha ni el repte psicològic de 'Del revés', ni la lletania existencial de 'Wall-E', ni l’estoica tristesa d’'Up'. Tot i això, tretze anys després aquí tenim una sòlida seqüela que segueix les aventures de Dory, l’adorable peix blau amnèsic, mentre busca per Califòrnia la família que de sobte recorda haver perdut. Les dues pel·lícules tenen la mateixa estructura: en una, un pare que busca el seu fill, i en l’altra, una filla que busca els seus pares. Evidentment, la sensació d’urgència que requereix la situació no és ben bé igual. La primera era més lacrimògena, tenia més tensió dramàtica, mentre que aquí, en canvi, guanya la comèdia. La trama es dispara en el moment en què Dory redescobreix la seva infància en un racó de l’Institut Marítim de Califòrnia, en el departament d’ictiologia, presidit per la veu omniscient i omnipotent de Sigourney Weaver (recorda aquelles audioguies de museus narrades per celebritats). Hi ha algunes diferències entre les dues cintes, com ara el fet que Dory va créixer en un entorn on la vida aquàtica més perjudicada és “rescatada, reparada i realliberada”. Però en el món oceànic de Pixar, els obstacles són benvinguts. Perquè per moltes dificultats que es trobin en el camí,

Llegir-ne més
Cartellera

Zipi y Zape y la Isla del Capitán

El segon lliurament d’aquesta franquícia dedicada als temibles bessons que Josep Escobar es va inventar als anys 40 ratifica el que ja sabíem, i és que es troba molt lluny de l’esperit dels còmics originals. Encara que el seu disseny es vegi supeditat als nous gustos infantils, al mateix temps es percep en ella un regust retro que no només ens remet a les aventures juvenils dels 80 en la línia d’'Els goonies', sinó que recull tota la tradició de la literatura fantàstica de viatges, que ens porta fins a les noveŀles de Jules Verne i ens fa retrocedir fins a la iconografia fabulosa dels contes clàssics. 'Zipi y Zape y la isla del capitán' és una exuberant producció espanyola, cuidada fins al més mínim detall, que ens trasllada a un univers ric en textures i paisatges, i que desplega una estètica extasiant al servei d’una història en la qual prevalen l’entreteniment i la diversió. A més, inclou algun secundari memorable.

Llegir-ne més
Cartellera

Alicia a través del espejo

Les fronteres de l’animació i la imatge real ja feia temps que es difuminaven en el cine de Tim Burton. En la seva adaptació de l’imaginari d’'Alícia' va convertir els escenaris i personatges en cartoons i es va amarar de l’esperit Disney per realitzar un film irritant i antipàtic. Aquesta aventura continua el seu deixant i demostra una escassa raó de ser. Confusa, capritxosa i buida. Una joguina cara i especialment incòmoda de veure a través de tot aquest vernís infogràfic que acaba devorant el sentit de personatges i accions. James Bobin (que havia treballat en els xous iconoclastes de Sacha Baron Cohen i va ser creador de 'Los Conchords') és incapaç d’aportar un mínim d’originalitat a una cinta en què Johnny Depp demostra que definitivament s’ha convertit en un dibuix animat.

Llegir-ne més

Heidi

Recordeu la 'Heidi' animada del mestre Hayao Miyazaki, tot un clàssic de la televisió dels 70? Doncs bé, el director d'aquesta nova versió amb personatges reals sembla haver-la pres en compte, sobretot en certa estètica de la part de les muntanyes i l'avi, abans que l'embafadora òrfena vagi a la ciutat i es trobi amb la disciplina germànica de la Rottenmeier. I tant de bo l'hagués tingut encara més present, ja que la resta no és més que una barreja arbitrària entre l'adaptació literària de prestigi i les convencions del pitjor 'cinema infantil'. El suís AlainGsponer vol mostrar-se alhora tècnicament impecable, calculadament realista i narrativament versàtil, fins i tot proposa una manera més adulta d'abordar l'original literari, però l'única cosa que aconsegueix és subratllar encara més el ruralisme reaccionari i sentimentaloide de la novel·la.

Llegir-ne més
Cartellera

Comentaris

0 comments