Cartellera de cinema infantil

Les millors pel·lícules per als més petits

©Laurie Sparham
Paddington

Els nens (i els adults també) gaudiran amb aquesta selecció de pel·lícules per a públic familiar que podeu trobar als cinemes de Barcelona, i també dintre de la cartellera de cinema alternatiu.

Les millors pel·lícules per veure en família

La canción del mar

El pitjor que podria passar a 'La canción del mar' és que fos percebuda com una raresa apta només per a 'connaisseurs' del cinema d’animació, i no com el que realment és: una història magnífica, que apeŀla a un públic universal. Com ja succeïa a 'Brendan i el secret de Kells', Tomm Moore es resisteix a glossar una mitologia difusa, aprofundint en l’especificitat de les seves arrels irlandeses per explicar la llegenda de les selkies (criatures màgiques entre el mar i la terra, fades que es converteixen en foques) des de la perspectiva d’un nen; una mirada empàtica amb la dels espectadors més joves. I, tot preferint la bellesa a l’espectacularitat, l’autor torna a jugar amb l’aparent limitació d’un univers bidimensional per convertir la pantalla en un tapís de gran riquesa iconogràfica, que recoŀloca amb diàfana mestria la nostra percepció de profunditat i moviment.

Llegir-ne més
Cartellera

La oveja Shaun. La película

Veure el segell d’Aardman encapçalant qualsevol producció és garantia que estem en bones mans: l’estudi britànic mai no fa cap pas en fals. Aquesta adaptació de la sèrie d’El xai Shaun és modèlica en la seva manera d’estirar naturalment una anècdota per anar enllaçant gags. Els autors extirpen els protagonistes del seu escenari habitual, la granja, i els porten a una gran ciutat on tot sembla anar molt de pressa, on els grangers es poden convertir en gurus de l'estilisme capil·lar i on els xais es disfressen amb draps vintage sense que ningú s’adoni de l’engany. La confiança en l'humor purament visual porta el relat a una alliberadora dimensió no verbal, que convida a passejar la mirada, tot rient amb l’expressivitat de Shaun i els seus col·legues. Atenció a les múltiples i sorprenents accions que ocorren en segon o tercer pla. Impagables.

Llegir-ne més
Cartellera

Astèrix: La residència dels déus

França frena la progressiva decadència de les adaptacions fílmiques d’Astèrix acomiadant els actors de carn i óssos i tornant la creació de René Goscinny i Albert Uderzo a la seva naturalesa dibuixada... O gairebé. Perquè 'Astèrix. La residència dels déus' esborra el llapis i l’animació tradicional per implantar una versió tridimensional i digitalitzada dels irreductibles gals. L’estètica tracta de mantenir-se fidel al traç d’Uderzo, però les formes l’acaben traint, i acosten els personatges al paradigma arrodonit de 'Frozen' i companyia. En qualsevol cas, el film té l’avantatge de basar-se en 'La residència dels déus', una de les aventures més àcides d’Astèrix, encara vigent en el seu retrat de l’especulació immobiliària, el llenguatge trampós dels tecnòcrates i la conversió capitalista d’aquells que es deien incorruptibles.

Llegir-ne més
Cartellera

Minúsculos. El valle de las hormigas perdidas

Si 'Bichos' i 'AntZ' van competir, en la prehistòria de l’animació digital, per conquerir els microespais de la natura i convertir-los en universos socials tan civilitzats com el nostre –partint, per què no dir-ho, de la iconografia entomològica de 'L'abella Maia'-, 'Minúsculos', conscient d’arribar tard al picnic, incorpora al seu menú una novetat prou singular: mentre les figures animades de marietes i formigues negres i roges és d’una modestíssima simplicitat –a la que no li manquen brots expressius, amb gestos i efectes sonors de tots colors–, el fet d’incrustar les seves aventures digitals en un fons real –rodat a la Provença francesa– provoca un contrast formal d’allò més atractiu. Es nota que l’origen del projecte era una sèrie de curtmetratges televisius perquè la trama sembla buscar excuses per allargar-se, però la humilitat del film cau immediatament simpàtica.

Llegir-ne més
Cartellera

Cenicienta

En algun lloc havia llegit que això era una renovació de 'La Ventafocs' clàssica de Disney, la del 1950, però jo només hi he vist una colla d’actors més encarcarats que una sardina en escabetx en un entorn que sembla la il·lustració de la caixeta de Plastidecors. A favor de Kenneth Branagh diré que la idea era kamikaze. En contra, que ha perdut pistonada. Ell, que a 'Molt soroll per no res' va brodar la comèdia de Shakespeare, ara ens sotmet a hora i mitja de massacre de la nostra prístina infància, ridiculitzada amb unes quantes rucades New Age sobre el pensament positiu i la resiliència, segurament afusellades d’'El secret de Rhonda Byrne'. No li calia actualitzar res. 'La Ventafocs' de Disney ja estava bé com estava, per més que ella fos una bleda i el príncep una mena de garsa que es va penjar de la paia del vestit més brillant de la festa. Tenia alguns moments de preciosisme líric, en la línia de l’avantguarda poètica de Cocteau, que posen en escac el saldo i la bijuteria que respira el film de Branagh: la carabassa esmicolada pel galop dels cavalls de la guàrdia reial, la sabata trencada sobre les rajoles del palauet o aquelles bombolles de sabó que responien els cants despreocupats de la minyona amb un eco polifònic que semblava estar dient “sí, comprenc la teva abnegació”. Branagh ha obviat l’orfebreria del conte de fades, la del simbolisme subtil i la mínima expressió. En canvi, a totes les entrevistes s’omple la boca parlant d’afers com l

Llegir-ne més
Cartellera

Meñique y el Espejo Mágico

Els mons de la màgia i de la fantasia medieval es reuneixen en aquesta pel·lícula d'animació que explora les trames més tradicionals dels contes infantils. El títol del film és també el del seu protagonista, Meñique, un jove camperol que ha de lluitar per salvar la seva família després que una plaga hagi destruït completament la collita. L'aventura el portarà a descobrir que està destinat a casar-se amb una princesa i a conèixer una misteriosa dona emmascarada. La barreja entre màgia i aventures és la principal gràcia d'una pel·lícula que perd si se la compara amb altres cintes d'animació actuals. Sens dubte, 'Meñique' no té la qualitat tècnica dels films de Pixar. Tampoc no té cap to artesà. La seva vocació és la d'agafar-se a les trames i els discursos més tradicionals i traduir-los de la manera més òbvia a la pantalla, com si fos un reflex pàl·lid de l'encant dels contes de sempre.

Llegir-ne més
Cartellera

El 7º enanito

Ens arriba com a film autònom, tot i que en realitat és la represa animada d’un parell de comèdies d’acció real molt populars a Alemanya, protagonitzades per una versió bufa dels set nans de 'La Blancaneu'. La pel·lícula pertany a l’escola de 'Shrek', en el sentit que s’acosta als contes de fades des d’una perspectiva irreverent però inofensiva, trufada de gags contemporitzadors (tot i que parodiar el 'bullet time' de 'Matrix' sembla, a hores d'ara, una broma molt passada de moda). La tècnica d’animació no és esplendorosa, però sí expressiva. I la peripècia dels nans, que han de desfer el cataclisme provocat pel més petit de tots, té moments simpàtics. Atenció al drac bonàs, aficionat al claqué, que resulta que té tendències suïcides.

Llegir-ne més

La serie Divergente: Insurgente

Parapetada rere l’èxit d’'Els jocs de la fam', la sèrie 'Divergente' té el difícil repte d’erigir-se com una proposta que es diferenciï de les seves competidores dins l’aferrissada lluita per ser la vencedora de la guerra entre les sagues juvenils de caràcter distòpic. La segona part de la franquícia, 'Insurgente', aprofundeix en els mateixos elements que la predecessora a l’hora que reivindica els elements sci-fi i potencia les intrigues entre els personatges a través d’un cast esplèndid encapçalat per una esforçada Shailene Woodley. Llàstima que la direcció de Schwentke no estigui a l’altura de la de Neil Burger en l’anterior, molt més imaginativa i plena de nervi, convertint-se aquesta en una repetició dels clixés ja establerts, que acaben transformant la seqüela en un inevitable fast- food adolescent amb més ínfules que resultats.

Llegir-ne més
Cartellera

Vengadores: La era de Ultrón

És un bon moment per recordar que l’estrena de Joss Whedon a la saga dels 'Vengadores' va suposar, també, un final èpic per a l’anomenada 'phase one' de l’univers cinemàtic de Marvel. Havia començat l’any 2008 amb 'Iron Man' i s’acomiadava de sobte per la porta grossa amb una estampida tan ambiciosa com emocionant de tots els elements de la franquícia. Se’m posa la pell de gallina només de dir-ho, perquè aquella pel·lícula va marcar la fi d’una època. I perquè és obvi que 'La era de Ultron' apareix en un context molt diferent. A la Marvel, aquesta producció li agafa a mitja etapa, quan encara no s’ha decidit cap a on encarar el masteler de proa. Whedon ens hi explica una història amb entusiasme i fruïció. Però no desafia les normes del joc, cosa coherent amb el programari de l’empresa: no hi ha prevista cap revisió de fonaments fins a 'Infinity war', que s’estrenarà l’any 2018. Ens trobem amb una pel·lícula trufada de MacGuffins, cristalls màgics, déus de pell roja i alguna guarnició teòrica extreta dels enravenats dominis de la física quàntica, però en el fons és una proposta d’allò més simple. Tot i així, segueix portant la marca Joss Whedon estampada amb ferro roent. Encara hi ha dolor, seqüències d’acció delirants i una retòrica pomposa però ben encertada. Hi trobareu un gag sobre el martell de Thor que es va repetint al llarg de tot el metratge tan ben portat que, ja només per això, paga la pena el preu que costa una entrada. Perqu

Llegir-ne més
Cartellera

Comentaris

0 comments