És curiós, el teatre. Pots tenir un text contrastat per 25 segles de tradició, dos dels millors intèrprets del país, unes possibilitats espaterrants, i sortir-te'n només a mitges. Perquè la 'Ifigènia' d'Alícia Gorina al Teatre Lliure és això, un muntatge que promet, que exclama bellesa, que sol·licita una mirada atenta, però que acaba en una destral que tots saben on és i volen desenterrar, actors i actrius pujant i baixant escales i un cor que canta els peus de pàgina.
El dramaturg Albert Arribas ha fusionat les dues parts de la història escrita per Eurípides al segle V aC, 'Ifigènia a l'Àulida' i 'Ifigènia entre els taures', en una proposta coherent, sintètica, que es posa en marxa amb l'anunci del sacrifici de la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra perquè els vaixells grecs puguin atacar Troia per rescatar Helena i acaba amb el retrobament d'Ifigènia amb el seu germà Orestes en territori dels bàrbars, amb l'objectiu de tornar a Grècia. Res a dir. El problema passa entremig, fins i tot abans, quan l'espectacle comença i tenim un cor de cinc noies que ens va oferint informació que no ens cal, un curset accelerat de mitologia grega.
Així que l'espectacle avança, tot guanya gruix, sonoritat
Fins que Clitemnestra (Emma Vilarasau) i Ifigènia (Marta Ossó) discuteixen a Agamèmnon (Pere Arquillué) la seva decisió de sacrificar la filla, l'espectacle no aixeca una mica el vol. Aquí salten espurnes. Tres intèrprets irats, que es juguen la vida enmig d'un desert. Bravo. Però han passat tres quarts d'hora i el risc d'haver desconnectat és fort.
Així que l'espectacle avança, tot guanya gruix, sonoritat. El cor canta i no informa. Els actors i les actrius viuen, es deceben, se sorprenen, maten. Hi ha escenes d'una gran bellesa, aquí. I veure Arquillué i Vilarasau sacrificant-se mútuament, com ella llepa el seu cos, com ell descarrega la destral damunt d'ella, és frapant.
Sí, encara avui hi ha guerres terribles on se sacrifiquen innocents. I sí, els oracles sempre menteixen
Més tard, Arquillué es converteix en Orestes i Vilarasau en Ifigènia. Han corregut els anys, els monarques han mort i només queden els fills. Hem passat d''Ifigènia a l'Àulida' a 'Ifigènia entre els taures'. I torna el dubte, que ja havíem percebut abans: no són uns protagonistes massa grans per fer aquests papers? No hem d'oblidar que Clitemnestra, en el moment de sacrificar Ifigènia, acaba de donar a llum a Orestes, que porta en braços. I aquest i Ifigènia, a la segona part, són encara dos joves que volen tornar a casa.
L'edat, tanmateix, és una convenció. No ho és que cal començar bé un espectacle perquè el públic no marxi, almenys en esperit. Esmenar la plana als clàssics i fer-los dir coses políticament correctes per als nostres dies, encara que sigui cantant, no fa un espectacle més contemporani. Sí, encara avui hi ha guerres terribles on se sacrifiquen innocents. I sí, els oracles sempre menteixen. Cap novetat. L'art aspira a més.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
