Què fer aquest cap de setmana a Barcelona

El moll de la fusta es transforma en un trosset d’Itàlia amb la primera edició del festival Italia Republik, que ens transporta a la Dolce Vita italiana. Una celebració vibrant de la cultura mediterrània, la comunitat, el bon menjar i les ganes de passar-ho bé 

—estampes que compartim amb els habitants del país de la bota. Els dies 8, 9 i 10 de maig, podreu gaudir de menjar italià autèntic, música en directe, teatre, activitats familiars  i molta festa. 

Set food trucks us esperen ben carregats de sabors d’Itàlia: pizza al forn, pasta fresca, burrata de Puglia, gelat artesanal i cafè de veritat. El millor de la cuina italiana, sense sortir del port de Barcelona!

El cartell inclou folk del sud, swing elegant, tarantel·la i italo disco. També hi haurà teatre, poesia, vinils, activitats infantils i espais per reflexionar sobre la justícia social amb La Via Libera. Us expliquem la programació sencera!

Barcelona és plena de museus i galeries que programen magnífiques mostres i activitats. Art, ciència, disseny, fotografia, història... Tenim exposicions ben curioses que sorprendrien fins i tot els més desconfiats. Ah, i també hi ha moltes obres d'art públiques que decoren els nostres carrers i, que a vegades, passem per alt.

Quines són les millors exposicions que es poden veure a Barcelona? Siguin quines siguin les teves preferències, segur que n'hi ha una esperant-te en alguna de les sales de la ciutat que et fascinarà. Dona un cop d'ull al nostre llistat i decideix quina exposició vols visitar en solitari quan pleguis de la feina, quina és la perfecta per tenir una cita o quina vols veure en companyia dels teus amics el pròxim cap de setmana!

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.

Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana? 

Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa del Centre d’Art La Capella Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. Aquesta exposició gratuïta es pot visitar fins el 5 de juliol.

El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945). Durant els seus anys de joventut, Hugué va fer una sèrie d’escultures, avui desaparegudes, fetes amb mantega i que, de fet, van ser exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.

El plantejament inicial és, en aparença, fer conviure dues materialitats contràries: la de la pedra i la de la mantega. D’una banda, la pedra, com el fang o el bronze, és un material que pertany als llenguatges clàssics de l’escultura i que, en treballar-lo, obliga a prendre en consideració qüestions inherents com ara el pes o la gravetat. D'altra banda, la mantega introdueix la fragilitat i el caràcter efímer.

Segur que has vist més d’una vegada la fotografia, però potser no coneixes el fotògraf. El Palau Martorell i Arthemisia presenten ICONS, l'exposició més completa mai feta a Barcelona dedicada a Steve McCurry, un dels fotògrafs més famosos del món.

A partir d’un projecte d’Orion57 i comissariada per Biba Giacchetti en col·laboració amb l’artista, l’exposició amb més de 150 obres és un viatge entre rostres, paisatges i escenes de la vida quotidiana, amb algunes de les imatges més icòniques de l’autor.

P-Tardeo Sessions, els vespreigs amb música dels 2000 que porta celebrant-se des de fa dos anys al Poble Espanyol, inaugura una edició estival a l’aire lliure que està per treure el gloss i els looks més brilli-brilli. Se celebra el 9 de maig, de 18 a 24 h, a l’espai Carpa - Pícnic del Poble Espanyol, i es fa sota el segell i la direcció de Faro Music i la productora d’esdeveniments Pleisure.

La mateixa essència del P-Tardeo Fest, però amb l’encant de les nits d’estiu i una calor que ho desfà tot. La sessió DJ, liderada per Toni Peret, figura clau de la música dance a Espanya, farà un repàs dels temes més icònics per a tota una generació. I encara hi ha més: El Nen del Barri sortirà a fer un directe amb versions dels grans èxits dels 2000. Unes hores fetes per a descabellar-se, cantar a ple pulmó els hits de quan tot era de color rosa i treure a passejar els vostres outfits més llampants. Per acabar-ho d’adobar, podreu gaudir de diferents espais per compartir, zones gastronòmiques i altres sorpreses que s’aniran desvetllant a mesura que s’acosti el 9 de maig. Aquí podeu aconseguir l'entrada per 15 euros!

Les gildes estan de moda entre els menjaretes de Barcelona, però costa trobar racons de la ciutat que ofereixin aquest producte per menys de dos euros; i demanar un got de vermut per un preu inferior a aquest sembla més complicat que passejar pel Poblenou sense veure expats. Tot i això, Olives i Conserves Torres del Mercat de Santa Caterina oferirà a partir del mes de maig un got de vermut Equinox i una gilda per 1,50 euros el primer dissabte de cada mes.

Aquesta proposta arriba després de l’èxit del mes de març: durant un dissabte, van oferir una gilda i un xarrup de vermut per només un euro. Ara, una nova promoció es convertirà en tradició a can Torres per a tots aquells que busquen gaudir de l'aperitiu.

 Poblenou Urban District torna amb el Poblenou Open Day 2026, una nova edició del districte creatiu de Barcelona que se celebrarà el dissabte 9 de maig. Durant onze hores ininterrompudes de 11 a 23 h, el barri s’omplirà d’activitat amb més de 50 propostes culturals obertes a tots els públics, en una jornada ja consolidada com una de les cites imprescindibles de l’agenda cultural de la ciutat, on es barregen art, disseny, música, tallers i gastronomia en alguns dels espais més emblemàtics del Poblenou.

Si sou dels que no voleu que la festa s’acabi després de dinar, Petardíssimo és el vostre lloc. Entre cambrers esbojarrats, una mamma que ho controla tot i una banda sonora que va de Raffaella Carrà a Ana Mena, aquesta festa és tota una invitació a deixar-se portar sense vergonya per la dolce vita. Se celebra els dies 18 d’abril, 9 de maig i 13 de juny, de 18 h a mitjanit, al club Arena Xperience, en ple Eixample.

La 'mamma' drag i molta música

La gran protagonista és la Mamma, una figura drag que us rebrà i us convertirà en part de l’espectacle. Inspirat en formats tipus talk show, la idea és seure amb ella per explicar-li els vostres drames —amorosos, laborals o existencials— i esperar que faci màgia amb la seva vareta, que sempre els resoldrà en clau d’humor (perquè no hi ha mal que per bé no vingui!). El 18 d’abril, Margarita Kalifata es convertirà en la vostra mamma més confident, mentre que el 9 de maig Laca Udilla serà la directora d’orquestra.

La festa es divideix en dues sales amb ritmes diferents però igual d’intensos: la sala Raffaella i la d’Anna Mena. La tarda arrenca amb DJ, continua amb shows drag i moments d’improvisació, sorteigs i un final per tot el que val. Durant tota la tarda hi ha performances i música d’inspiració italiana que va del pop al reggaeton i als hits més comercials del moment.

Barcelona és plena de coses per fer, però també hi ha parcs i jardins de tota mena on passejar. Alguns d'aquests espais de tranquil·litat i natura estan una mica amagats, i per això us volem redescobrir els jardins amb més encant de la ciutat: llocs que van més enllà del simple parc per passejar el gos. Espais, en definitiva, on es respira un ambient especial o que contenen peces d'art que són part de la nostra història. Aprofiteu el cap de setmana per descobrir aquestes joies!

Els caps de setmana del 9 i 10 de maig i del 16 i 17 de maig se celebra una nova edició de Tallers Oberts Bcn. Organitzada per l’Associació d’Artistes i Artesans del FAD (A-FAD), aquesta cita anual —que enguany arriba a la seva 33a edició— permet visitar tallers i espais de creació d’art, disseny i artesania repartits per diversos districtes de Barcelona.

Tallers Oberts Bcn és la principal trobada de la ciutat amb els i les professionals de les arts plàstiques i l’artesania. Durant aquests dies, s’obren al públic espais que habitualment no són accessibles, com tallers, escoles i ateneus, on es treballen disciplines com la ceràmica, l’escultura, la pintura, la joieria, el tèxtil, les arts del paper, la fotografia, la restauració o l’estampació. També s’hi poden descobrir noves pràctiques vinculades a la tecnologia, els biomaterials i el reciclatge artístic, mostrant l’evolució dels oficis entre tradició i innovació.

El programa s’estructura en dos caps de setmana per districtes. El primer inclou Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi, Eixample, Sants-Montjuïc i Ciutat Vella, mentre que el segon se centra en Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris i Horta.

Benvinguts a la llista dels 50 millors restaurants de Barcelona, on trobareu les adreces més delicioses de la ciutat, els millors llocs on menjar escollits amb cura, empirisme i precisió (que hi hem anat, vaja!). Aquesta és una de les millors ciutats del món per menjar i beure. L'oferta és variada, de qualitat, monumental: des del petit bar de tapes de tota la vida, passant pels restaurants amb estrelles Michelin, la millor cuina italiana  i també llocs on menjar bo i molt barat. 

NO T'HO PERDIS: Teniu més set que gana? Aquests són els millors bars de Barcelona

Per què aquest escultor desconegut d’època romànica ha rebut el sobrenom de “el Picasso del segle XII”? En les cares geomètriques amb ulls expressius del Mestre de Cabestany i en la desporporció i els volums impactants de les seves escultures hi ha tot allò que des del present hem sabut anomenar modernitat. 

En ple romànic, les obres del Mestre de Cabestany tenien un estil característic que el diferenciava dels seus coetanis. Per això, tot i que sabem pocs detalls de la vida d’aquesta figura, el seu treball s’ha reconegut des de la Toscana fins el Migdia francès, passant per Catalunya i Navarra. 

Amb aquesta exposició, el MNAC ret homenatge a l'escultor més cèlebre del romànic català tot partint de la incorporació recent de noves peces al museu; concretament, fragments que formaven part de la portalada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes. Per tant, la mostra se centra en la construcció del mite de l’abadia de Rodes, un espai únic, destinació de peregrinatge, vinculat a un paisatge ancestral i a l’antiga Roma. El Mestre de Cabestany va escollir aquell indret per a fer la seva obra mestra, i això ens diu molt de les passions que movien el misteriós escultor, que va admirar els antics en va imitar les tècniques per crear un llenguatge visual molt disruptiu pel segle XII. 

Però segles després que Cabestany veiés el seu gran treball fet realitat, Sant Pere de Rodes es va convertir en una ruina. Per això, el primer àmbit de l’exposició no comença a l’Edat Mitjana, sinó al segle XIX, després que el monestir patís un procés de destrucció i dispersió, en què la gran portalada va ser vandalitzada i va quedar repartida pel món. Ara bé, d’aquesta runa, els catalans en van fer símbol de la recuperació de la memòria patrimonial de casa nostra. 

Un segon espai aprofundeix en l'edat d'or del monestir medieval i la seva estreta vinculació amb Roma, en un moment en què l'abadia aspirava a ser un "segon Sant Pere del Vaticà" i les seves relíquies i llegendes atreien pelegrins. En aquest tram de l’exposició es pot admirar una reconstrucció hipotètica de la portalada original, de més de deu metres d'alçada, que reflectia aquesta voluntat de prestigi mitjançant l'ús de marbres antics de Carrara i el Proconès. 

Per acabar, el MNAC aborda la “modernitat” de Cabestany i el seu afany de mirar enrere. A través de la comparació directa amb sarcòfags romans i paleocristians, el visitant pot observar com l'escultor imitava tècniques clàssiques, com l'ús del trepant o el tall dièdric dels rostres, per a innovar artísticament. Aquesta mirada es complementa amb el projecte "Els Ulls de la Història", que empra noves tecnologies per fer viure a l'espectador espais i moments passats del conjunt monumental.

El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Una sola nit. Cap segona oportunitat. El pròxim 13 de maig a les 19.30 h, el Gran Teatre del Liceu acull una única funció de Semiramide, de Gioachino Rossini: una d’aquelles cites que passen ràpid, però deixen empremta. Una òpera en versió concert (sense escenografia), on tota la força recau en la música i en unes veus capaces de convertir el bel canto en pura tensió dramàtica. 

Estrenada el 1823 a Venècia i inspirada en la tragèdia de Voltaire, Semiramide és una obra de frontera: una de les darreres òperes italianes de Rossini, un comiat amb focs artificials vocals i ombres dramàtiques que encara avui enlluernen. La trama és pura dinamita emocional: la mort del rei Nino, un assassinat sense nom i una reina atrapada entre el desig i el pes del passat. Semiramide s’enamora sense saber que el seu amor és també el seu mirall més fosc. Aquí no hi ha innocents, només veritats que esperen esclatar.

Rossini desplega una arquitectura sonora que és alhora virtuosa i visceral: àries impossibles, conjunts que respiren tensió i, sobretot, moments que exigeixen als intèrprets una tècnica gairebé sobrehumana. Entre ells, l’ària “Bel raggio lusinghier”, una joia que brilla, retratant la lluita interna d’una reina dividida entre el cor i la corona.

A més, el Liceu ha apostat fort per aquesta vetllada irrepetible amb dos cantants que són pura adrenalina vocal. D’una banda, Vasilisa Berzhanskaya en el rol de Semiramide, una de les veus més excitants del panorama actual, capaç de fer del bel canto una filigrana viva, plena d’agilitat i elegància. De l’altra, el contratenor Franco Fagioli, un fenomen tècnic que converteix les coloratures en vertigen pur, amb una expressivitat que travessa l’escenari com una fletxa, cantarà el rol d'Alsace.

No és només una òpera. És una cita amb el límit de la veu humana, amb la bellesa que incomoda i fascina alhora. I, sobretot, és una oportunitat única: una sola funció, una sola nit. Al Liceu, això vol dir una cosa molt concreta: si hi ets, ho recordaràs; si no, algú t’ho explicarà amb els ulls brillants.

Hi ha obres que traspassen la ficció i acaben influint en la realitat. Això és el que va passar amb Les tribulacions del jove Werther, la novel·la que Johann Wolfgang von Goethe va publicar el 1774 amb només 25 anys. Inspirada en vivències personals, explica la història d’un jove que, incapaç d’assumir que la dona que estima es mantingui fidel al seu compromís amb un altre home, acaba suïcidant-se. L’impacte del llibre va ser immens: es va convertir en un fenomen literari, però també en un problema social, ja que va provocar una onada de suïcidis per amor entre joves europeus que s’identificaven amb el protagonista.

Més d’un segle després, Jules Massenet va quedar fascinat per aquesta història i en va fer una òpera. Va començar a compondre-la el 1885, però l’estrena, el 1892 a la Wiener Staatsoper, no va tenir gaire ressò. Amb el temps, però, Werther va triomfar a Ginebra i sobretot a París en la seva versió francesa, fins a esdevenir una de les obres més importants del repertori operístic. I ara la podreu veure al Gran Teatre del Liceu, amb funció especial LiceuUNDER35 el día 2 de maig i funcions normals fins al 17 de maig. I amb un repartiment de gran nivell que compta amb el tenor Xabier Anduaga, que fa el seu debut absolut en aquest rol. 

L’òpera se centra en el món interior dels personatges. Werther és un home extremadament sensible que viu un amor impossible per Charlotte, promesa a un altre. Aquesta tensió entre sentiment i deure es tradueix en una música íntima i carregada d’emoció. El paper de Werther és especialment exigent per al tenor, mentre que Charlotte protagonitza alguns dels moments més intensos i dramàtics de l’obra.

La posada en escena, dirigida per Christof Loy i procedent del Teatro alla Scala, aposta per una lectura psicològica i minimalista. Ambientada als anys cinquanta, presenta un escenari sobri dominat per un gran mur que simbolitza la barrera entre el món íntim de la família —inaccessible per a Werther— i l’exterior. Aquesta escenografia reforça la sensació d’aïllament i d’ofec emocional dels protagonistes.

El desenllaç és tràgic: les convencions socials impedeixen que l’amor prosperi. Werther, desesperat, es lleva la vida, i Charlotte arriba massa tard per salvar-lo, just quan finalment confessa els seus sentiments. El contrast final, amb el cant innocent dels nens a l’exterior, accentua encara més la força emocional de l’obra i deixa una imatge colpidora sobre el conflicte entre emoció i norma social. Aquí podeu aconseguir les entrades!

Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Un estel fugaç

L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

La seva obra en pla zenital

A la mostra, podreu descobrir gran part del seu llegat, com els seus primers anys com a artista. Entre 2010 i 2013, mentre estudiava fotografia a la University for the Creative Arts de Farnham, Khadija Saye va concebre el retrat com una eina emancipadora per revelar la complexitat de la societat contemporània. D’aquesta etapa destaquen tres sèries: Madame JoJo’s (2011), amb retrats de la comunitat trans i travesti del Soho; People, sobre la mirada femenina negra com a resposta al colonialisme; i Living, amb retrats de gambians als seus salons londinencs. 

La seva sèrie més reconeguda, Dwelling: in this space we breathe (2017), consta de nou autoretrats en ferrotip que exploren identitat, espiritualitat i trauma a través d’objectes rituals gambians. Després de la seva mort, gran part de la seva obra es va perdre en l’incendi de la torre Grenfell i la sèrie només s’ha pogut preservar completa en format serigrafiat.

Si voleu veure a aquesta artista en majúscules, aquí teniu tota la informació. També podeu participar en una visita d'autor amb la comissària (diumenge, 8 de març a les 12h), en un taller de retrat fotogràfic intervingut (diumenges 12 d'abril i 10 de maig, d'11 a 13h) i de visites guiades a l'exposició en català i castellà. 

Si aneu on faci falta per escoltar el vostre músic preferit, ja no cal que feu quilòmetres fins a la capital: amb el Festival Music Veu, els teniu més a prop que mai. La trobada programa concerts d’artistassos com Rosario, Alfred García, Mariona Escoda o The Christians en diversos indrets de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, i no només això, sinó que escull espais singulars perquè l'experiència sigui encara més grandiloqüent. Alguns exemples? L’Espai Cultural Fòrum Berger, el Teatre Municipal Ateneu d'Igualada, el Teatre Casal de Vilafranca del Penedés –Societat La Principal o cellers emblemàtics del Penedès com Celler Avgvstvs Forvm, Jean Leon, Família Torres, Codorníu, Juvé y Camps entre altres.

Programació completa

Per començar l'any amb bon peu, la travessia musical arrenca el 2 de gener amb un Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. I això és només la punta de llança d’un programa espectacular. El festival continuarà el 18 de gener amb Laura Andrés, que presentarà el seu projecte Piano Piano a l’Espai Cultural Fòrum Berger, una de les pianistes més personals del panorama neoclàssic actual.

El mes de febrer s’obrirà el dia 8 amb Halldor Mar Trio, la formació del músic islandès establert a Catalunya conegut per les seves versions folk-pop i la capacitat de transformar cançons populars en peces delicades. La programació seguirà el 22 amb In Crescendo, el grup vocal que després de celebrar el seu desè aniversari s’endinsa en IN, un nou espectacle a cappella que revisita grans hits internacionals. Sense gaire pausa, el 28 portarà humor amb Miki Dkai, que arribarà a Sant Pere de Ribes amb l’espectacle Padre de Familia: Cosas de Casa.

El mes de març oferirà una doble cita destacada: el dia 14, Gerard Quintana i Jordi Batiste revisitaran l’univers de Dylan a Igualada; i el 21, la proposta d’e-Strings, un quintet de cordes elèctriques que, acompanyat de bateria i teclats, fusiona músiques i estils en un directe potent. Tot seguit, el 28, el Teatre Casal de Vilafranca acollirà Michael Legend, un tribut a Michael Jackson que repassa els moments més icònics del Rei del Pop.

A l’abril, el dia 12, el festival planta els peus a Sant Sadurní d’Anoia amb Mariona Escoda, guanyadora de la primera edició d’Eufòria, abans de continuar cap al Vendrell el 25 amb l’energia ben alta de The Black Barbies. El mes de maig arribarà carregat de grans noms: el 23 actuarà Alfred Garcia a Família Torres, i el 30, The Christians, llegendes britàniques del soul-pop, protagonitzaran una nit molt especial a Jean Leon.

El juny serà un mes intens amb l’acústic de Sole Giménez el dia 6 a Segura Viudas i el tribut impecable de bROTHERS iN bAND a Dire Straits el 13 a Codorníu, espai que també rebrà el 14 Rosario, una de les veus més carismàtiques del flamenc-pop. També hi farà parada Maria Jaume el 21, amb el seu indie íntim a Bell-Esguard, i Clarence Bekker Band el 27, que omplirà d’energia el celler Juvé & Camps.

Ja a ple estiu, el 25 de juliol comptarà amb La Reina del Pop, tribut a La Oreja de Van Gogh, a les Caves Rovellats, mentre que el 24 d’agost els més petits i famílies podran gaudir d’Els Atrapasomnis en un concert gratuït al Parc El Tívoli. La recta final del festival arribarà al setembre amb les havaneres de Port Bo el dia 19, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú, i amb la poesia musical de Roger Mas el 26, que tancarà el cicle entre vinyes al celler Llopart. A quin us apunteu? Aquí podeu comprar les entrades!

Un festival que suma cultura i compromís social

Enguany, l’acció social va destinada a l’Associació Autisme amb Futur, entitat que treballa per oferir serveis, acompanyament i oportunitats a infants, joves i adults amb autisme. L’objectiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn de l’espectre autista i de les seves famílies.