Les millors exposicions de Barcelona

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? El CCCB acull, fins al 25 de maig, l'exposició "Rodoreda, un bosc" dedicada a la radicalitat literària i l'imaginari creatiu de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l'assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra pretén allunyar-se dels tòpics, sovint ensucrats, que han envoltat la seva figura i mostrar la faceta més contemporània de Rodoreda, on l'escriptura transita entre el realisme i la fantasia per parlar-nos de la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarni o la metafísica. 

Per què hi heu d'anar? La mostra se serveix de la metàfora del bosc per concebre l'espai expositiu. Les sales es connecten orgànicament, utilitzant aquest símil per explicar la trajectòria de l'autora a través d'un recorregut per les arrels literàries i l'experiència del desarrelament de l'exili, els troncs marcats per la vivència de la guerra, les branques que dialoguen amb la cultura occidental i les capçades que freguen el cel i acullen ocells. A través d'aquesta estructura es despleguen més de 400 peces entre obra plàstica, instal·lacions, documents i audiovisuals, incorporant originals de la Fundació Mercè Rodoreda.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? Del 6 de març al 17 de maig, el CCCB acull l’exposició Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu al CCCB, un espai on es recullen les obres de més de tres-cents adolescents que expliquen què vol dir aquest número per a ells a través de la fotografia, el cinema i la paraula.

Per què hi heu d'anar? A l’exposició es poden veure fotografies, filmacions i textos en primera persona: mirades genuïnes que fugen dels prejudicis dels adults i dels codis habituals de representació de l’adolescència avui. Els autors són estudiants d’instituts de Catalunya, Lituània i Romania que han participat en tallers de creació fotogràfica i artística per explorar altres maneres de retratar-se i mostrar-se.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

De què va? El Centre de Fotografia KBr de la Fundació MAPFRE presenta una col·lecció d’un dels fotògrafs nord-americans més reconeguts de tots els temps i una de les grans influències del fotoperiodisme i de la fotografia artística contemporània: Walker Evans. L’exposició es pot visitar del 26 de febrer al 24 de maig.

Per què hi heu d'anar? "Mirar fixament. És una manera d’educar l’ull, i més enllà. Mirar fixament, tafanejar, escoltar, espiar. Morir sabent alguna cosa. No ets aquí gaire temps". Aquesta és una de les frases més cèlebres de l’artista (prové d’una entrevista publicada a Art in America l’any 1971), que va utilitzar la càmera per retratar la vida de la gent dels Estats Units de mitjan segle XX i que és considerat un dels pioners de la fotografia documental.

De què va? Les exposicions de fotografia sempre són interessants, però ho són encara més quan les propostes surten del que és tradicional. Ornitografies:Revelant els traços de les aus en vol, de l'artista visual Xavi Bou en col·laboració amb la Galeria SENDA (una de les més rellevants de l'art contemporani a Barcelona), es podrà visitar de manera gratuïta del 25 de febrer al 10 d'abril a la zona d'exposicions de l'Hotel Eurostars Grand Marina 5*. És, a més, una oportunitat perfecta per conèixer l'interior d'aquest luxós hotel.

Per què hi heu d'anar? La mostra presenta una selecció d'obres en les quals Bou fa visibles els moviments invisibles de la natura. Mitjançant una tècnica de cronofotografia digital, l'artista registra el vol dels ocells com una coreografia completa, revelant patrons que escapen a la nostra percepció habitual.

De què va? El Museu Picasso explora la petjada revolucionària i irreverent d’Alfred Jarry a Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts, una exposició que analitza la influència decisiva de l’autor d’Ubu roi en les avantguardes artístiques, el teatre modern, la cultura visual del segle XX i la creació contemporània.

Per què hi heu d'anar? La mostra proposa un recorregut ampli per l’univers ubuesc, un imaginari grotesc, absurd i subversiu que ha travessat disciplines i generacions. A través de llibres, revistes, il·lustracions, peces teatrals, cinema, pintura i obra contemporània, l’exposició reuneix més de 200 peces procedents de col·leccions internacionals, posant en diàleg l’obra de Jarry amb artistes clau de la modernitat.

De què va? Per a Bernat Puigdollers, director d'art de la Fundació Vila Casas, Sílvia Gubern era “un elefant a l’habitació”. Com pot ser que una artista va formar part del trencador Grup del Maduixer juntament amb Antoni Llena o Jordi Galí i que estava vinculada a la vida cultural barcelonina fins al punt de dissenyar la famosa portada de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, faci trenta anys que no té cap exposició a Barcelona? La resposta és força complexa: té a veure l’allunyament del món que Gubern va forçar per a trobar-se a ella mateixa, però també amb la violència d’un món de l’art masculinitzat i, sobretot, amb els sabers espirituals que han acompanyat la creadora i que queden plasmats en la seva obra.

Per què hi heu d'anar? Els cinc elements articulen les sales de l’exposició. L’escultura en forma de font, titulada Aigua de vida, dona la benvinguda a la primera de les sales, dedicada a l’aigua. També hi trobem dibuixos de traç fi plens de jocs de paraules (la paraula llatina ave acompanyada del dibuix d’un ocell, els paral·lelismes entre el nom Sílvia i el mot salve) i l’escultura La Creació (1992), un entrecuix femení pintat sobre un revers de vidre que Gubern va exposar a la Sala Vinçon l’any 92. Són obres d'art d'algú que ha habitat espais a l'avantguarda catalana i, alhora, ha necessitat fugir-ne. L’ús del vidre com a suport és una constant que es manté a les sales dedicades a l’aire i a la terra, on també trobem mostres d’escriptura canalitzada, poemes i escultures amb cristalls que resplendeixen en la foscor. En la sala dedicada al foc, un gran cercle ple de cristalls que simbolitza el sol i dues escultures de la sèrie Escultures Primordials (1995) ens parlen de l’Alquímia i altres sabers hermètics, esotèrics i misteriosos que Sílvia Gubern ha cultivat, tot relacionant-los amb l’art, per conèixer el món amb profunditat. Les obres de Gubern es relacionen amb la llum com un calidoscopi que filtra la claror en un mandala de formes i colors intensos. L’artista ens ofereix un artefacte a través del qual mirar la realitat i ens promet que, si ens obrim als sentits, l’art ens revelarà tot allò que els nostres ulls no poden veure.

De què va? El panafricanisme va ser un moviment impulsat fa més d’un segle per artistes i intel·lectuals d’arreu que es feien la mateixa pregunta: Com seria el món si tots els pobles africans i les seves diàspores s’agermanessin? La nova mostra del MACBA ens convida a fer precisament això. Segons Elvira Dyangani Ose, directora de la institució i comissària de la mostra juntament amb Antawan I. Byrd, Adom Getachew i Matthew S. Witkovsky, les sales del museu s’han omplert “de l’esperit col·laboratiu del panafricanisme” i, a través de pintures, llibres, creacions populars, música, fotografies i vídeos ens conviden a imaginar un món millor.  

Per què hi heu d'anar? Entrar a les sales del museu és, doncs, com canviar de món. No de país, ni de continent, ni tan sols de llengua. De fet, l’exposició aprofundeix en l’impacte del panafricanisme en la història catalana i espanyola i ens revela la presència d'activistes negres a la Barcelona obrera o al bàndol republicà de la Guerra Civil. El que fa la mostra, doncs, és dur-nos de viatge a un altre pla de la realitat que ha existit sempre. Més de cinc-cents objectes d’un centenar d’artistes i intel·lectuals, produïts a l’Àfrica, Europa, l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud ens fan adonar que la història té moltes capes i no totes surten als llibres o a la televisió. Hi ha relats censurats i d’altres que la nostra mirada impregnada de blancor no ha sabut veure. Però les banderes de la primera sala ens reben amb els braços oberts i sembla que ens diguin: benvinguts a Panàfrica! 

De què va? Isabel Steva Hernández, més coneguda com a Colita, va fotografiar les dones de finals de setanta i les va publicar en un llibre titulat Antifémina, que va fer juntament amb Maria Aurèlia Capmany. La publicació, considerada el primer gràfic llibre obertament feminista de la Transició, va causar molt rebombori l’any 1977 perquè plantejava temes que encara són vigents avui en dia, com la prostitució, la cosificació de la dona o la vellesa femenina.

Per què hi heu d'anar? Ara, el DHub recupera aquestes imatges del llibre (moltes de les quals no s’havien exposat abans) i les posa a disposició del públic en l’exposició Colita. Antifémina, que reflecteix com vivien les dones als anys setanta. La mostra es va poder veure l’any 2024 a Madrid i arriba ara a Barcelona ampliada amb 25 noves fotografies que s’afegeixen a les 10 seccions de la mostra corresponents als 10 capítols del llibre. En total, al DHub s’hi exposen 120 fotografies de les 172 de la publicació original. 

De què va? La Fundació Joan Miró va donar el tret de sortida a les celebracions del seu 50è aniversari el passat 10 de juny. El primer pas d’aquesta gran commemoració va ser l’obertura de l’exposició La poesia acaba de començar, que repassa la història de la institució i expressa la visió oberta i poètica que Miró tenia de l’art.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Joan Miró proposa una exposició retrospectiva que repassa mig segle d’activitat, però que també qüestiona com s’ha construït la seva història i quin paper pot jugar en el futur. La mostra parteix d’una idea clau: la Fundació no va començar realment el 1975, sinó que és el resultat d’un recorregut més llarg que s’inicia molt abans i que està estretament vinculat amb la Transició i l’obertura democràtica. 

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident