0 M'encanta
Guarda-ho

Tots els reportatges de llibres

La llista d'articles sobre literatura de Time Out Barcelona, en una sola pàgina

Reportatges i entrevistes recents

Marc Pastor: l'home aranya ataca de nou

En una cafeteria cantonera del carrer d’Enric Granados, Marc Pastor es demana un te matxa que arriba com una tassa de liquen fumejant. A la butxaca de la jaqueta, hi du un stormtrooper en miniatura, una joguineta galàctica que porta el nom de Louis C.K, i que des de fa anys l’acompanya a totes bandes, com un tòtem africà. “Al meu costat, Peter Pan passaria per un directiu de Bankia”, diu, sorneguer. Acaba de publicar la seva cinquena novel·la, 'Farishta', una nova revolució de la literatura de ciència-ficció en català. Està ambientada a la Polinèsia, en un arxipèlag d’aparença idíl·lica, convertit en un complex residencial per a famílies riques, guardat per taurons i infestat de micròfons, sota vigilància contínua. En el fons, és una presó.La teva anterior novel·la, Bioko, ens situava a l’illa de Fernando Poo, un paradís mortal. Podríem dir que n’és una continuació?Té molts punts en comú. A Fernando Poo les naus arribaven fetes caldo, els navegants les havien de fer naufragar a la costa, i tothom qui posava un peu a terra agafava febres. A Farishta, m’atreia la idea de situar l’horror al tròpic, sense regions fosques, a plena llum del dia. I que l’única amenaça evident fossin els mosquits. 'Bioko' i 'Farishta' són les primeres entregues d’una trilogia sobre illes. I la tercera part passarà a Madagascar. Tens cinc novel·les publicades, i totes cinc estan interconnectades. Tens un pla?Estic creant una teranyina, i el lector té llibertat d’entrar-hi per qualsevol lloc. De cada n

Llegir-ne més
Per Josep Lambies

Entrevista a David Vann

Els ulls blaus, com dos d’aquells forats rodons que fan al gel els pescadors d’Alaska, de bon matí, per tirar la canya. El somriure lluminós, com un engany. David Vann no és cap humorista. És un escriptor tràgic. Des del seu debut amb 'Sukkwan Island', un llibre inspirat pel suïcidi del seu pare, ens ha trepitjat la boca, tractat a bufetades, fet sentir la còlera divina. Ara publica 'L’aquari', una novel·la que comença amb una nena de 12 anys i un vell amb les mans inflades i plenes de taques marrons que miren peixos tropicals en un aquari, a Seattle. A fora neva, gela. S’acosta Nadal. No sabeu el que us hi espera.He vist fotos teves de petit pescant amb el teu pare. Allà es va despertar la teva afició per la ictiologia?A casa, quan jo tenia 12 anys, hi havia set aquaris, repartits per totes bandes. Em passava les nits en vetlla observant els peixos, i els caps de setmana era l’encarregat de netejar els tancs. Després, esclar, tres dies a la setmana agafàvem les canyes i anàvem de pesca. Jo vaig créixer a Alaska, a Ketchikan, i tothom feia el mateix. Els peixos formen part dels records de tots els nens de la meva generació, i han alimentat la meva imaginació des de sempre.Què passa quan llences l’ham?El misteri. El meu avi una vegada va treure de l’aigua una mena de tonyina que pesava més de 100 kg. Jo he vist peixos molt grans sortint de les profunditats, emergint de sobte a la superfície i deixant-nos bocabadats. Ara penso que aquests peixos són com el fet d’escriure, un ac

Llegir-ne més
Per Josep Lambies

Delphine de Vigan: una novel·la que fa molta por

Cau un llampec sobre l’aigua. Fa cinc anys que Delphine de Vigan va publicar 'Res no s’oposa a la ni't, un llibre abismal en què va reconstruir la història de la seva mare, la Lucile, des del dia en què la va trobar morta al seu apartament. Era un relat de bogeria i suïcidi, amb un reguer de morts familiars que ens col·locava al límit del precipici, i alhora buscava escletxes de llum allà on tot semblava infern. Es va convertir en un èxit de vendes, i ella en una de les escriptores més sol·licitades del moment. Des d’aleshores, una pregunta l’ha perseguit sense treva: allò va passar de debò? Tothom l’hi demanava. I així se li va acudir la idea de 'Basat en una història real', una novel·la de terror que juga amb la veritat i la mentida. I va d’una escriptora que també es diu Delphine de Vigan, i que es fa amiga d’una dona seductora i misteriosa.Deia l’escriptor Jules Renard que quan la realitat sobrepassa les cinc línies es converteix en una novel·la. Hi estàs d’acord?Al cent per cent. Quan escrivim, encara que sigui de la pròpia vida, no deixem de donar-ne una versió, la nostra, esbiaixada per definició. A 'Res no s’oposa a la nit' vaig intentar lluitar contra aquest supòsit, cenyint-me als fets. Però ben aviat vaig descobrir que el passat en brut és inaccessible i que per més que en vulguis treure l’entrellat acabes convertint-lo en una ficció.En aquest nou llibre ens dius que a l’interior de 'Res no s’oposa a la nit' hi ha una altra història oculta que en algun moment podri

Llegir-ne més
Per Josep Lambies
Advertising

Mathias Enard: "Tots som identitats canviants"

L’últim cop que vaig tenir notícies de Mathias Enard era a Berlín, menjant salsitxes amb curri en un estudi que havia convertit en el seu cau d’intel·lectual de la Vella Europa, refugi d’arqueòleg i exhumador dels cadàvers de la història. L’any 2008 es va consagrar amb 'Zona', una novel·la que aixecava les pedres del Mediterrani, batent el terreny allà per on van passar Hanníbal, Ibn Battuta i Napoleó. Després, va venir el 'Carrer Robadors', que era el viatge d’un emigrant marroquí que volia arribar a Barcelona. El relat començava a Tànger, al cafè Hafa, amb vistes a la costa de Tarifa, i acabava en un dels trams més foscos del Raval, al carrer d’en Robador, on Enard va tenir un pis llogat durant molt de temps. Ara torna a la càrrega amb 'Brúixola', una simfonia oriental tan ambiciosa com 'Les mil i una nits', que li va suposar el premi Goncourt, el més prestigiós de les lletres franceses.A la primera línia de la novel·la ens trobem dos fumadors d’opi, que ens situen a les portes d’una nit d’insomni. Un anacronisme?Una llicència. Volia treballar amb una sèrie de tòpics de la fantasia orientalista, i la idea dels opiacis m’hi portava de la mà. Pensava en l’opi, i de seguida hi havia un torrent d’imatges que em venia al cap, des d’un racó obscur de la Xina, amb la gent tombada fent pipades, fins a la joventut rebel americana, i els antres més foscos d’Europa. No era només una qüestió de l’efecte de la droga en el consumidor, sinó un símptoma cultural transnacional.Som en una ha

Llegir-ne més
Per Josep Lambies

Miguel Fuster: "Viure al carrer és un trauma del qual no et refàs"

A la terrassa d’un dels quebabs de la rambla del Raval, amb un paquet de Winston a sobre la taula i un cafè en què ha abocat cinc o sis sobrets de sucre, Miguel Fuster recita el discurs de Marc Antoni davant del cadàver de Juli Cèsar, de principi a fi. Té un solc profund a cada galta, com una esquerda sobre la terra, i els ulls amagats sota una visera amb el logo de Caixa Penedès. Va ser un dels vinyetistes de Bruguera als anys 60, i es guanyava la vida amb escreix dibuixant historietes romàntiques amb un punt picant que es venien molt bé a Gran Bretanya. Després van anar maldades, i es va trobar en la indigència. “És un trauma del qual no et refàs en la vida”, diu.En total, va passar quinze anys al carrer. Durant bona part d’aquest temps sobrevivia pintant quadres de toreros i sevillanes per als turistes, amb un intermediari que tenia el negoci al carrer Llibreteria i li prenia el pèl a quatre mans. “Ell em pagava unes 2.000 pessetes per obra, i després les venia a 70.000”, explica en Miguel. Desnodrit, addicte als 'bricks' de vi, mica en mica va anar perdent forces fins que ja no podia sostenir l’espàtula. S’arrossegava d’un costat a l’altre entre les Planes i el barri de Sants, amb un plec de cartrons per dormir i un ganivet per defensar-se de qualsevol possible enemic, fins que la Fundació Arrels el va rescatar.Des d’aleshores, ha estat escrivint i dibuixant la seva història de rodamón, en un seguit d’àlbums que ara apareixen recollits en un únic volum, l’edició integral

Llegir-ne més
Per Josep Lambies
Advertising

Jordi Masó és un pianista pulp

Abans que Tarantino fixés el terme, el pulp eren aquelles revistes impreses en rústica i de dibuixos elèctrics que van crear fenomen a la dècada dels 20, elevant els relats de terror i fantasia a la seva esfera més canalla. Des de les invasions extraterrestres de les 'Planet stories' fins a les 'Weird tales', on Lovecraft va anar publicant per entregues els cicles de Cthulhu, el culte es va anar estenent com la mantega de cacauet. Ara, quasi un segle després, Jordi Masó publica un llibre de relats que es titula Polpa, un petit prodigi narratiu farcit de presències d’ultratomba. “Sóc un perepunyetes i treballo d’una manera molt meticulosa”, diu l’autor amb simpatia.És pianista, i fa classes a l’Esmuc. I, d’altra banda, és un gran lector de Cortázar i Borges, i de les seves respectives concepcions de la ficció. La música, en aquests contes, juga un paper essencial. “Fins ara havia mantingut aquestes dues passions ben diferenciades, però en aquesta ocasió he trobat la manera d’integrar música i literatura”, explica. Al relat que obre el llibre, 'L’art del pastitx', trobarem un estudiant que fa de mèdium amb els grans compositors morts, com Beethoven i Chopin. Ell s’asseu en una butaca orellera i es dedica a omplir pentagrames amb les notes que els fantasmes d’uns i altres li dicten a cau d’orella.L’exemple ens servirà per entendre que aquest llibre es desenvolupa en un espai límbic, de fronteres amb el més enllà. Hi ha tombes esborrades del mapa, cadàvers ressuscitats amb dots d

Llegir-ne més
Per Josep Lambies

Luis Goytisolo, un solc de foc en l'infinit

Com un astronauta que es mira la Terra assegut en un cràter de la Lluna, així em sento ara. Luis Goytisolo va escriure la primera de les seves faules el 1968, per encàrrec de l’escultor Xavier Corberó, un bon amic, que li havia demanat uns textos per acompanyar la creació d’una sèrie d’aiguaforts. Els va acabar recollint, com qui crea una consteŀlació d’astres, sota el títol d’'Ojos, círculos, búhos', en un llibre que basculava entre l’aforisme i el microrelat. “Són com els rastres d’un meteorit, un solc de foc que s’allunya”, explica Goytisolo, ara, amb els ulls encesos com les flames d’un canelobre. Parla amb una riquesa de paraula digna d’un gran cavaller.Fa gairebé 50 anys de les pintures de Corberó, i en la carrera de Goytisolo les faules han anat tenint fins a quatre ressorgiments. L’últim acaba de sortir d’impremta, es diu El atasco, i apareix publicat en un sol volum amb els seus tres precedents. El lector hi trobarà l’evolució d’una prosa i un imaginari que ha anat madurant al llarg de les dècades. “Vaig començar amb uns elements fantàstics, que recordaven el món de Goya, on apareixia un guerriller de més de dos segles que tornava a la vida i una 'maja' que cantava”, engalta l’autor. A 'El atasco', en canvi, recorre a l’absurd quotidià, portant el capitalisme liberal a la paròdia kafkiana.A 'Un diario de 360 grados', Goytisolo ens explicava la història d’aquell metge fanfarró a qui, de sobte, trobàvem assegut en una taula, intentant imaginar com devia ser Somàlia. Hi

Llegir-ne més
Per Josep Lambies

Ben Brooks s'entrompa al Tibidabo

Ben Brooks és l’aclamat autor de 'Lolito', l’enfant terrible de Gloucester, el nano que du insectes tatuats als braços i Heineken a raig a les venes, i levita pel món en etern estat de ressaca. M’explicava una vegada que havia viscut a Londres estil playboy, mantingut per una dona madura que es cremava cigarrets als braços perquè ell no hi volia fer l’amor. “Sóc un escriptor una mica gandul, i no tinc gaire imaginació, així que quan puc em fico en situacions complicades perquè em donin teca”, diu ara, amb una veu eixuta de llençols enganxats i garrafa, des d’una habitació d’hotel de Madrid.Va venir a Barcelona per primer cop quan es va publicar en català 'Fes-te gran', i va decidir quedar-s’hi cinc mesos de tòxica nocturnitat, en què el vam veure xumant alcohol de grau a les barres de tota la ciutat. En una nit de massa ampolla va decidir anar-se’n al Tibidabo, armat amb unes quantes llaunes de cervesa calenta, i va acampar entre els matolls. “Volia posar-me a prova, i veure quant de temps aguantava vivint en la natura, però quan em vaig estirar per dormir se’m va clavar una pedra en una galta, i se’m va acabar la paciència”, recorda Brooks. Allà van néixer alguns dels millors capítols de la seva última novel·la, 'Hurra'.Es publica abans en castellà que en anglès, i comença amb un quadre familiar de britcom morbosa. Això és un xaval als emprovadors d’uns grans magatzems, comprant roba de dol per al funeral de la seva germana, que ha saltat des d’un aparcament de diverses plan

Llegir-ne més
Per Josep Lambies
Advertising

Claudio Magris publica 'No és procedent'

En una taula del cafè de San Marcos, aixopluc de la vida literària de Trieste, Claudio Magris escriu a tinta i amb una lletra endimoniada una altra gran obra. Iŀlustre professore, germanista i autor d’un assaig-riu tan poderós com 'El Danubio', Magris ha absorbit en cadascun dels seus llibres la idea de la Mitteleuropa. “Tinc un amic cirurgià que quan es va jubilar em va dir que trobava a faltar allò de tallar carn”, engalta, preparant la munició. Acaba de publicar 'No és procedent', una novel·la que tracta d’un home mig boig que vol construir un museu de la guerra, amb míssils, obusos, restes de tancs i baionetes.Una vegada, en un breu assaig titulat 'La herrumbre de los signos', Magris va deixar dit que els personatges de 'La marxa Radetzky' de Joseph Roth duen uniformes militars perquè volen retenir la seva identitat fluctuant dins d’una carcassa. No és casual que ara escrigui que el seu Quixot dorm en un taüt blindat amb un casc de ferro alemany i una màscara de samurai. “Em ve al cap una frase de l’emperador Francesc Josep, que deia que a ell li agradava fer desfilar el seu exèrcit, però mai enviar-lo a la guerra –explica–, perquè sabia que una guerra sempre implica una derrota”. No oblidem que l’imperi dels Habsburg se’n va anar a fer punyetes.A l’octubre del 1963, al diari 'Piccolo Banditore', va aparèixer un anunci que deia: “Submarins usats. Compro i venc”. En aquest retall d’hemeroteca Claudio Magris va trobar el punt de partida de 'No és procedent', un llibre ple d

Llegir-ne més
Per Josep Lambies
Mostra'n més

Reportatges anteriors

Conversa amb Patrick Deville

Parlem amb l'autor de 'Peste & Cólera', un llibre quasi tan impactant com el 'Limónov' del Carrère Últimes crítiques ZeroZeroZero Roberto SavianoTrad. Pau VidalEmpúries458 pàg. 22,90 € Els meus pares Hervé GuibertTrad. David IligClub Editor185 pàg. 16 € La rubia de ojos negros Benjamin BlackTrad. Nuria BarriosAlfaguara330 pàg. 19,50 € Leopardi Pietro CitatiTrad. Juan Díaz de AtauriAcantilado527 pàg. 25 € Barcelona no existeix David CastilloEmpúries 144 pàg. 16 € Salinger Shane Salerno i David ShieldsTrad. Javier CalvoSeix Barral 734 pàg. 27 € El regreso de Titmuss John MortimerTrad. Magdalena PalmerLibros del Asteroide312 pàg. 21,95 € El camino oscuro Ma JianTrad. Cruz Rodríguez JuizMondadori412 pàg. 23,90 € Faré tot el que tu vulguis Iolanda BatalléColumna144 pàg. 15 € Els amors difícils Italo CalvinoEd. 62288 pàg. 18,50 € Leonardo Sciascia va deixar escrit que la ciència, igual que la poesia, és d'aquelles coses que acaben per tornar-te boig. Patrick Deville ho sap molt bé. S'encén un Marlboro 'light' i allarga dos dits cap al paquet mig esventrat que té sobre la taula, com si es preparés per agafar-ne un altre tan bon punt hagi esclafat les restes del primer sobre el cendrer mig moll, naufragi de fibres de tabac i una veta recargolada de paper de fumar. "Sóc un fantasma del futur", diu Deville, l'aventurer, exhalant una pasterada espessa que el fa desaparèixer.Perdó si us heu sentit enganyats. Això no té res a veure amb la gesta de Paul Newman i aquella cassolada infausta

Llegir-ne més

Vicenç Pagès Jordà

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera' És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem. ¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat. ¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas

Llegir-ne més

Al Tibidabo amb Ben Brooks

Entrem a l'Hotel Krüeger amb Ben Brooks, després de prendre unes quantes pintes, i ens enfrontem a la nena de 'L'exorcista' Després de venir a promocionar el seu anterior llibre, 'Crezco', Ben Brooks va decidir instaŀlar-se cinc mesos a Barcelona, dels quals en va passar quatre i mig totalment gat. En una d'aquelles trompes històriques que va durar tres dies va fer un sarró amb llaunes de conserves i birra a dojo i se'n va anar a escalar el Tibidabo amb la intenció de viure entre els matolls. El rotllo into the wild es va acabar quan va intentar fer la primera migdiada i es va clavar una pedra a la galta.Però el parc d'atraccions segueix sent el que més li agrada de la ciutat. Quan li vaig dir que em portés de farra pels seus antres preferits, que jo pagava la primera ronda, em va citar allà dalt. Ple dia, i aquí estem. Ell porta les patilles de les ulleres unides amb una bola impresentable de celo. Abans d'entrar ja em veig, quasi en dejuni, davant d'una banyera de mig litre de cervesa. Beneit de mi, no sé que és la primera d'una dotzena. Perquè en Ben té 21 anys, i molt, però que molt fetge."On creus que vomitarem primer?", em pregunta. Té la sospita que l'estómac ens resistirà fins a l'Hurakan. M'estic de dir-li que pateixo un vertigen galopant per no trencar-li la iŀlusió. I al final, 'shit!', hi pujo.A la cua del Barco Pirata em parla de quan va viure a Londres, mantingut per una dona de 40 anys que s'esclafava cigarrets als braços perquè ell no se n'hi volia anar al lli

Llegir-ne més
Advertising

Quin fàstic que fa el pernil dolç!

Christine Angot escriu una novel·la sexual que fa venir basques Bertolucci ho va fer amb una untada de mantega. Oshima, amb un ou de corral passat per aigua. Christine Angot ha optat per una mica de porc llescat, gelatinós, ple de tendrums. "No era la meva intenció resultar escandalosa", em diu, molt segura. Però imagineu-vos-ho: una humil llenca de pernil dolç, un tall d'embotit rosadet, inofensiu en aparença, que un senyor assegut en un vàter, amb el cinturó a l'altura dels turmells, extreu d'un sobre de plàstic estil paquet Campofrío i s'enrotlla al voltant del membre erecte mentre va fent les seves deposicions. Repulsiu, oi?Mala sangVa vestida de rigorós negre, com si estigués a punt de sumar-se a un seguici funerari provençal de l'any 1854. "Vull que el lector visualitzi tot el que escric, que senti que són les seves cames, el seu pit i els seus òrgans sexuals els que estan vivint la història -rebla-. Vull que senti que la seva pell és dins de la novel·la". M'increpa amb una mirada que és pura astúcia, mentre beu cafè a glops minúsculs. Jo, quin remei, empasso saliva, i li pregunto com va començar tot plegat. Diu que fa un parell d'anys una revista femenina que batia rècords d'estupidesa li va encarregar que escrigués un relat per a un número especial sobre eròtica. "Em va tocar els nassos -respon, molt més fina i elegant del que les paraules semblen amagar-. Aquesta mania de fer literatura de gènere em treu de polleguera". Però l'encàrrec estava molt ben remunerat, i ja

Llegir-ne més

Enrique Vila-Matas

Parlem amb ell de 'Kassel no invita a la lógica', la seva hilarant i surrealista crònica de la Documenta Deia Samuel Beckett, amb aquell sarcasme irlandès tan aspre que gastava, "fracassa un altre cop, i fracassa encara millor". Enrique Vila-Matas em va explicar en una ocasió que aquesta mutació àcida de l'imperatiu dèlfic era el seu parenostre. Recordo bé el dia. Ell portava unes ulleres de sol vermelles que espetegaven com dos llums de fre. Algú li havia dit que tenia una retirada a Lovecraft, i en feia conya. 'Aire de Dylan', el seu penúltim llibre, acabava de sortir al carrer.Vas començar a escriure 'Aire de Dylan' després de rebre una invitació per participar en un congrés suís sobre el fracàs.En això és com 'Kassel no invita a la lógica', que arrenca quan em conviden a la Documenta. Són dos llibres molt diferents amb alguna cosa que els connecta. En el seu dia vaig dir que 'Aire de Dylan' era com un cop de vent, com una brisa de tardor entrant en una casa d'estiueig, anunciant el canvi d'estació.Com la instal·lació de Ryan Gander, la del corrent d'aire artificial, que hi havia a Kassel.Al principi volia que el títol del llibre fos 'El impulso invisible', com el de l'obra de Gander. Perquè és un impuls així, atzarós, el que em desperta la curiositat, l'eufòria d'escriure.Però vas acabar optant per un homenatge a Italo Calvino.M'agradava aquella frase seva, "Torí convida a la lògica, però condemna a la bogeria". Jo venia de Torí, havia visitat el lloc on Nietzsche va parl

Llegir-ne més

El dibuixant del 'Beowulf'

Repassem el cànon de la l'èpica anglosaxona amb David Rubín David Rubín (Ourense, 1977) va acabar el 2013 amb la que serà una de les gestes del 2014: la publicació, amb guió de Santiago García, d'una adaptació del poema èpic anglosaxó 'Beowulf'. I encara que la temàtica del còmic espanyol no estigués dominada per la Guerra Civil i la crítica social, aquest relat d'aventures -monumental, dinàmic i granític, viril i experimental- seguiria sobresortint. Arrasarà en tots els salons que se li posin per davant, esteu avisats.Com s'embranca un en un projecte tan ambiciós?Quasi per casualitat. Fa deu anys, el Santiago volia fer un 'Beowulf' amb Jaime Olivares, però van decidir abandonar-lo. Vaig llegir al blog de Santiago que es quedaria en un calaix, i em va fer molta ràbia. Feia deu anys que el volia llegir! Així que li vaig trucar.El 'Beowulf' original és font d'inspiració d''El Senyor dels Anells' i del pitjor heavy metal. Però eviteu qualsevol manierisme èpic heavy.Això és cent per cent deliberat. Teníem molt clar que volíem fugir de l'estètica metal casposa o del rollo Tolkien. A John Milius li va funcionar molt bé a 'Conan', gran pel·lícula, però a pocs més he vist que els funcioni estèticament. L'èpica no ha d'anar lligada a l'estètica heavy. Jo volia que el nostre 'Beowulf' arribés al lector amb la mateixa potència, simplicitat i cruesa que el còdex original. I el millor mètode per fer això era netejar-ho tot de qualsevol mena d'ornamentació. Seguiu fil per randa l'original.

Llegir-ne més
Advertising

Quan érem els putos amos

Entrevistem Sergi Pons Codina, l'autor de 'Mars del Carib' Sergi Pons és un corsari amb pinta de malcarat que es guanya la vida fent 'piercings' en una botiga de tatuatges de Parets del Vallès. Me'l trobo rondant la terminal d'autobusos de Fabra i Puig, a quarts d'onze de la nit, amb la gorra Lonsdale calada fins a les celles. "Anem a algun bareto, no?", proposa, apuntant amb el mentó cap a un restaurant de cantonada al límit entre l'asèpsia i el desencant, on punxen el més caspós de la tecno-rumba madrilenya. Els que el coneixen saben que mai no li ha fet fàstics a una barra oberta. I menys a les dels antres de Sant Andreu, que a mitjans dels 90 van veure com ell i tants altres fills del Vallès Oriental aprofitaven el seu estiu de 'chicos del Preu' per deixar-se caure pel cantó salvatge. S'hi sent com a casa. Tenia la tendra edat de 17 anys quan va fer-se habitual del rodalies que baixava a Barcelona la tarda de divendres. "Anàvem tot el cap de setmana d'empalmada -explica-. Començàvem als bars d'obrers que obrien a les cinc de la matinada, seguíem amb els que feien torn de mitja tarda i després acabàvem a les okupes del barri". Es creien els reis del món, feligresos de la cultura 'oi!', amb les 'bombers' d'aviador cordades fins a mig pit i un ritme d'experiències límit acumulades que els va deixar el cos marcat de cicatrius de dalt a baix per sempre. ¿Tant ha plogut des d'aleshores? Periodisme 'gonzo'Només hi ha una manera de parlar d'un llibre com 'Mars del Carib': engatan

Llegir-ne més

Marta Rojals, la dona misteriosa

Entrevistem l'autora de 'L'altra' per una finestra de xat de Facebook Tal com pinta el panorama, que una novel·la catalana arribi a la vuitena edició sembla un èxit reservat als elefants del zoològic -entengui's, Jaume Cabré i companyia-. I, per una senzilla suma aristotèlica, el dia en què ens van anunciar que el 'Primavera, estiu, etcètera' de Marta Rojals havia assolit aquesta marca de vaca sagrada ens va sonar inaudit. Perquè era una desconeguda. Perquè era una debutant de trenta-i-tants. Perquè, encara ara, m'hi ha pocs que sàpiguen quina cara fa. I això que tot just ha publicat un segon llibre, 'L'altra'. Mentre obro el xat de Facebook on m'ha citat per a l'entrevista, penso en la Rojals com un Thomas Pynchon que diu que ve de les Terres de l'Ebre. "Quan acabi una resposta escriuré OK a sota".Molts ens recordem encara de l'Èlia, l'arquitecta del Primavera, la que fumava d'amagat al galliner de cal seu pare, la que anava per Tots Sants a netejar les tombes del cementiri i els matins a embrutar-se els genolls al tros. Jo no oblidaré que el primer cop que vaig parlar amb la Marta -ens vam estrenar a Gtalk- em va confessar que la trobava una mica bleda. Em va trencar el cor. Pobra Èlia! "Era expansiva, cagadubtes, tenia un cert sentit de l'humor", em diu ara. Potser per això, perquè li semblava fleuma, la seva nova heroïna, l'Anna, li ha sortit seca com un bacallà. "Volia que fos tot el contrari, introspectiva, contundent, sense sentit ni de l'humor ni de la comunicació".Am

Llegir-ne més

Joan Carreras viatja a Amsterdam

'Cafè Barcelona' és la nova novel·la de l'autor de 'Carretera secundària' Si mai aneu a Boston, passeu pel 84 de la Beacon Street. Hi trobareu la porta d'aquell bar amb finestres altes que sortia a 'Cheers'. No era inventat. Existia de debò, i encara avui us hi podeu prendre una pinta amb cacauets. Però si aneu a Amsterdam és millor que no trepitgeu la plaça Amstelveldt, o tindreu un disgust. Perquè no hi ha ni rastre del Cafè Barcelona de Joan Carreras. Sí que és cert que en una altra banda de la ciutat, fent cantonada amb la Saenredamstraat, hi ha un lloc que es diu Taverna Barcelona, amb  barres de secallona, ratafia, i un aparador guarnit amb ampolles de Cacaolat. El regenta un tal Jordi Queralt, que es veu que et fa sentir com a casa. Però no és ben bé el mateix.Carreras va conèixer el mestre Queralt ara fa un parell de setmanes, en un dels seus viatges a la capital holandesa. "Hi tinc uns amics que em deixen un raconet on replegar-me -explica-, i un tros de taula per treballar, així que hi vaig sovint". Tant, que hi ha ambientat la seva última novel·la, la que passa al Cafè Barcelona, una cantina, famosa per les cassoles de sípia amb patates, pel fricandó i per les arrossades valencianes, on tot parroquià té el tamboret assignat. "L'he inventat jo -afirma-. Però no em semblava pas més inversemblant que la ciutat de llums vermells i les prostitutes que  venen als turistes". Entre els licors, encara avui, hi veureu una foto de la Greetje i el pare de l'Arjen davant de la

Llegir-ne més
Advertising

Liudmila Ulítskaia, la gran russa

Publica 'Daniel Stein, el intérprete', una biografia increïble He de confessar que la biografia, com a tal, com a gènere en majúscules, no em produïa ni fred ni calor fins fa poc, i que ara s'ha convertit en una d'aquelles predileccions adquirides que no em deixen dormir en pau. No parlo de llibres insultantment llargs sobre els escàndols sexuals dels Medici, ni de la infinita paperassa de falsa èpica firmada pels diables més indesitjables que han segut al Despatx Oval. Parlo del dilema periodístic, del conflicte ètic, d'un escriptor que investiga amb les paraules com un d'aquells detectius en dejuni i mal dormits que sempre acaben perdent la placa. Parlo del 'Limónov' d'en Carrère. I parlo del dia en què Liudmila Ulítskaia va conèixer Daniel Stein.Es van trobar en un apartament de Moscou, davant d'un magnetòfon en marxa. "La seva llengua natal era el polonès -m'explica Ulítskaia-, però tenia nocions de rus de quan havia fet de traductor per a la Gestapo. Ens vam fer entendre". I això que Daniel Stein portava molt de temps fora del món. S'havia fet monjo, i vivia en un monestir d'Israel, predicant amb el vot de pobresa. "Tot i el fred anava calçat amb sandàlies, com un carmelita, i duia una jaqueta llarga fins als genolls, feta parracs, oberta de dalt a baix". Corria el 1993, i aquell vellet que semblava tan poca cosa tornava a Europa després de dècades d'exili, quan es commemorava que 50 anys enrere havia salvat la vida a centenars de jueus del gueto d'Emsk.  "Semblava un de

Llegir-ne més
Mostra'n més

Comentaris

0 comments