Ostres de tots els tipus, garotes i altres fruits del mar, una marisqueria al centre comercial l’Illa per menjar in situ. Obre a la nit, o sigui que quan tota la planta és a les fosques, el seu és l'únic local obert. Us ha d'obrir el pas el guarda del passadís soterrani del carrer Constança, molt divertit. Com menjar en un restaurant clandestí, vaja
Es veu que a Calella de Palafrugell encara hi ha gent que es refereix a la misèria del veí fent córrer que "és tan pobre que només té llagosta per sopar". El refrany, em direu, és extemporani. D'acord. Però obriu la ment: tampoc no és cert que el marisc, avui, sigui només cosa de rics.
No penseu ara en marisqueries de coberteries lluentes i cambrers amb corbatí i camisa emmidonada. Els establiments de què us parlarem ja no tenen a l'entrada aquell aquari amb els crustacis i mol·luscs esperant la nostra sentència de mort (que dictaríem, no em sigueu hipòcrites, sense cap mena de compassió). Avui, a Barcelona, per sort, hi ha llocs on demanar ostres, llamàntol o escamarlans ha deixat de ser pretensiós. Alçar closques pot ser cool!
Fora d'hores
Això ho té ben clar Lluís de Buen, l'oyster man més oyster man de la ciutat. Fa gairebé vuit anys que va obrir un restaurant a la planta -1 de l'Illa Diagonal. El va batejar amb el nom inequívoc de Fishhh. Des d'allà se li han anat acudint idees més o menys estrambòtiques, però reeixides: des d'obrir barres d'ostres en restaurants d'altri -ja podeu trobar els oyster bar Fishhh a l'Hotel Omm i al Tragaluz- fins a formar un equip d'expertes oyster girls que us oferiran mol·luscs fresquíssims en l'esdeveniment gastronòmic més inesperat. La darrera pensada d'en Lluís us farà tornar a l'Illa, però a deshores: ha decidit obrir el Fishhh a la nit. Quan tota aquella planta -des de la FNAC fins al Caprabo- ja és a les fosques, l'únic local obert és el seu. Per accedir-hi, haureu de demanar al guarda de la porta que dóna al tram subterrani del carrer de Constança que us apropi al restaurant. Sí, en principi fa impressió. Però al cap de dos minuts de seure allà, talment com si us haguéssiu entaulat en un menjador clandestí, hi trobareu el punt. En pocs llocs de Barcelona sopareu amb tanta tranquil·litat, us ho asseguro.
Segur que heu vist circulant per la ciutat els camions de Mariscs Genaro, o bé la parada del mateix nom de la Boqueria. Doncs ell n'és de família directa. Per això, la carta de peix i marisc del Fishhh és bastant insuperable. Però si una cosa el perd són les ostres: n'hi arriben del Llenguadoc, de Galícia, d'Irlanda, de Normandia, dels EUA i, fins i tot, del delta de l'Ebre. Us les sabrà descriure i us les servirà en alguns plats extravagants. Les ostres Amancio Ortega (gallegues, amb grelos i albariño) versionen les classiquíssimes Rockefeller (americanes, amb espinacs).
La tempura d'ostres Boston style la presenta amb un emplatament lunar que incorpora una bandera americana i tot. I si li dieu que sou poc d'ostres, demaneu les que porten toppings: de gintònic, de Bloody Mary o de Fishhh sauce, tres condiments perquè us acabeu d'animar a descobrir el sabor de mar d'un mol·lusc que, vox populi, és afrodisíac. Però no més que el vostre sopar a mitja llum d'aquella nit!
Arrossos heroics
Deu ser que obrir marisqueries en els temps que corren només pot ser cosa d'emprenedors, perquè un altre que no s'arronsa per molta tempesta que caigui és Víctor Arrese, propietari dels restaurants MariscCo.
De moment, són dos: el primer el va obrir en aquell tros del carrer de Còrsega que està esdevenint una fita de la Barcelona gormanda. El segon, que encara no arriba als dos anys, és a la plaça Reial i ocupa l'espai d'El Taxidermista, on tantes vegades havíem menjat el menú de migdia. Des que el va obrir, en Víctor ha comprovat com la plaça més guiri de Barcelona "ha millorat increïblement".
Nosaltres pensem que els seus arrossos, veritables herois d'un camp de batalla minat de paelles de color groc fluorescent, hi han contribuït decisivament. A la carta, n'hi té quatre, però són els caldosos de llamàntol i d'escamarlans els que triomfen. La recepta és d'una de les cuineres més respectades per l'amo de la casa: Mònica Mata. És la seva dona.
El xef del local, diligent, els cuina amb encert, igual que els altres hits d'una carta de grans clàssics del mar que ha calgut traduir també al rus. Demaneu-hi el pop a la gallega i una esplèndida tonyina a la planxa amb salsa de soja (en Víctor sabria defensar-la amb convenciment davant dels tribunals gastronòmics més desafectes). De la relació qualitat-preu, en fan bandera: els 30 euros de preu mitjà, en aquest sentit, els avalen. I quan fa bon temps, la seva terrassa és molt important: menjar amb aquesta relació qualitat-preu, fitant des d'una perspectiva única la plaça Reial, no es paga.
Si és així com sopen els calellencs pobres, mireu, que m'hi convidin cada dia.