Els millors bars i restaurants a prop de la Fira de Barcelona

El Cañota és un bar de tapes marineres d'inspiració gallega amb molt bones referències. Es tracta del germà petit del reputat Rías de Galicia, un dels grans restaurants gallecs de la ciutat i de l'Estat.  Peix i marisc, patates braves, pop a la gallega, amanida russa, canyes de cervesa i vins... L'oferta del Cañota és la de tota la vida però amb l'afegitó d'un puntet juganer de creativitat. Tot de la millor qualitat i en un local desenfadat per resoldre un àpat de celebració o el sopar després de sortir del Lliure, el Mercat de les Flors i del BTM, que li queden al costat.

No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec, va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –xemei, en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar a Barcelona una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes quattro stagioni. Arribava el peix tal com el cuinen al Vèneto, i havíem d’aprendre què són les sarde in saor o el baccalà mantecato: una altra cuina italiana era possible. (Llegir-ne més)

La Pulpería A Gudiña és un d’aquells restaurants en el qual el menjar de qualitat encara està lligat a un preu raonable. Aquest establiment de tracte cordial i d’aire familiar, serveix delicioses tapes de marisc i peix gallec, tot regat amb un bon albariño i rematat amb una copa d’orujo. Deliciós pop a la gallega, empanada, pebrots de Padrón i costellam gallec amb all.

Un magnífic exemple de restaurant libanès no folklòric és el Iakni. Dos germans del país dels cedres –el tòpic em cremava–, en Ralph (enginyer) i en Miguel (publicista), no venen motos: Iakni vol dir ‘cuina casolana’. El local, a Sant Antoni i a preu de veí, és un cop de puny blanc i balsàmic –“aquesta és una cuina que se suposa que t'ha de relaxar”, diuen– on han volgut “presentar les versions originals del que mengem a casa; tot ho fem nosaltres des de zero, i el que no sabem fer, doncs no ho fem”, explica en Ralph. Ni microones, ni fregidores ni hummus de remolatxa. Aquí el puré de cigrons és espès, i el babaganuix és més proper a l’escalivada que no pas a la crema indeterminada. La carta és curta: tres menes d’hummus i un apartat de 'mezzés': les tapes libaneses, vaja –amb un falàfel esplèndid, suau, saborós, cruixent i no ressec, un tabule balsàmic i kebes (croquetes)–, i entrepans excel·lents. Per compartir (o no), i per 15 euros us atipareu com uns lladres.

De fet, reflexiona en Ralph, “aquesta cuina mediterrània d’espècia suau i poc picant, com la vostra, es cuina millor aquí que allà. Teniu sis varietats de cigrons! Nosaltres dues!”

Això és una explosió colorista d’art urbà. On hi hagué el Chelsea, la primera hamburgueseria de Barcelona, el xef brasiler Fabio Souza hi ha obert un restaurant d’entrepans i hamburgueseria amb un twist brasiler. Souza és un cuiner tot terreny: ha dirigit la cuina del Palau de la Música i de l’equip d’Honda GP. Ara, a Ruar, revisa menjar de carrer des de la convicció que «no tot aquest gènere prové del sud-est asiàtic».

Amb preparacions que es fan a foc lent i es mengen amb avidesa–el meravellós mural d’una mà vampir famolenca ens avisa– Souza ha ideat barbaritats com l’estrella de la casa: la Fat Cow, un entrepà amb quasi mig quilo de costella de vedella –feta durat 18 hores, el seu os dins l’entrepà, que extreus sense esforç!– que porta maionesa casolana, formatge californià Monterey Jack i ceba confitada. És un entrepà de 15 euros, el més car de la carta, però és una meravella de suculència i sabor que et deixa exhaust (mira que servidor és de vida, i per mi és plat i mig). Menys el pa, tot és fet a la seva cuina: com unes ‘coxinhas’ amb maionesa de kimchi boníssimes. Per tornar-hi a repassar tota la carta: com a bon brasiler, el xef porta a la sang la mescla de carn a la graella i formatge fos.

¡Un racó secret per a farandulers! El trobareu a l’estratègic triangle format pel Lliure, el Mercat de les Flors i el Grec, amb tota l’activitat festivalera del juliol. També hi compta la ciclònica presència de la mestressa, Marta Baldó, amb un peu al cinema i un altre a la restauració. Però no oblidem que el Poble-sec és un barri pencaire: l’esforç de pujar-hi té la recompensa d’un menú de migdia a 12 euros arrelat a les dues ribes de la Mediterrània.

Què s’hi cou? Plats del dia com la lasanya: finíssimes capes de pasta embastades amb una carn especiada amb evocacions orientals. A la carta un salmorejo tan espès com mana la tradició, i unes mandonguilles amb arròs per sadollar els més valents. Ah, l’especialitat de la casa és el cuscús que el cuiner Souhail Basli prepara de divendres a diumenge amb fama i traça casolana. Bon nivell de vermut, i pel que fa als vins hi trobareu el que busqueu, deixeu-vos aconsellar. Per cert, el nom del local no enganya, amb prou feina hi ha mitja dotzena de taules molt cobejades els caps de setmana, ja sabeu això del pot petit de la bona confitura.

En Marc i la Raquel van anar a muntar restaurants a espanyols a la Xina. I van tornar a Barcelona amb el bagatge d'intentar explicara a cuiners xinesos com s'havia de fer una truita de patates, per exemple. Amb tot un univers de sabors i tècniques interioritzades, també per haver voltat arreu del món, sobretot pel sud-est asiàtic.

Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars.

Com un tabule diferent, saborós, sa, de proximitat i enriquit amb un peix gairebé sense manipular, que va ser un encert. ¿Fusió, dèiem? O més aviat la invenció de plats amb un peu a cada riba, que sorprenen per creativitat, però sobretot per sabor. Si fossin escriptors, diríem que tenen la suspensió de la incredulitat a prova de bombes. On heu vist una truita de phad thai? O un tàrtar de salmó amb kimchi i salmorejo? També apunten a la tradició primigènia sense retocs, com amb unes aletes molt picants de pollastre estil Shangai. 

El típic bar de barri que no s’ha convertit al hipsterisme predominant, ni falta que li fa. Ens agraden aquests bars que defugen qualsevol moda i que es mantenen ferms en el seu esperit de barri, de clientela fixa, de vermut de tota la vida. Els passavolants són els de sempre, els que al matí hi van a esmorzar els seus entrepans descomunals i al migdia de cada dia (perquè el vermut només de diumenge és de moderns), o a les tardes els més valents, hi fan el vermut de la casa amb envinagrats exquisits i conserves de primera que preparen en combinats. Vins a granel i, sobretot, molt bon rotllo! Una oferta senzilla però no fa falta gaire res més per gaudir dels plaers de la vida, no trobeu?

Un altre home important en la història recent de la tapa és en Txema Martínez, que va ser el xef de l’Inopia d’Albert Adrià, zona zero de la reinvenció de la tapa nostra. Ara és cuiner i soci de la Bodega Amposta, un encantador local restaurat que recupera la memòria històrica de la Font de la Guatlla, i també la millor cuina catalana de platillo i tapa, fet amb un forn de brasa. Peus de porc amb trinxat, callos amb capipota... I uns cigrons amb carabiners inoblidables!

Petita i agraïda sorpresa a Hostafrancs: el Ramen Suita, a mig camí entre un baret de barri  i una taverna japonesa, disposa d’una petita carta amb dues varietats de ramen (de miso i soja) i quatre tapes. Aquest local és fiable: el cuiner és japonès i el podeu veure fent els noodles a màquina. És bo, bonic i barat: el menú de migdia surt per 9,90 euros, amb gyoza, ramen, arròs i beguda. Les gyoza, ho sento, eren molt sonses, però el bol calent
–ple de brou saborós i fideus consistents, en comunió amb tots els toppings possibles– val molt la pena. I més a preu 'low cost'.

A la zona del Paral·lel, on últimament succeeixen sorpreses molt agradables, existeix des de fa més de vint anys una fonda i braseria gallega, casolana, familiar, on assisteixen els amants exigents de les carns a la brasa. En un moment en què el gust per aquest tipus de cuina reneix, encara que a causa de la proliferació de forns que ho couen tot, sovint en excés i amb un mateix gust, és més que una sorpresa una confirmació el bon fer d'aquesta casa portada per l'Antonio i el seu fill Santi. Si exceptuem algun restaurant argentí, amb talls d'allà, hi ha pocs llocs on es gaudeixi d'un entrecot, amb os, sobretot per la seva relació entre preu i qualitat. (Llegir-ne més)

Al capdavant dels fogons del Tandoor hi ha el fill del primer restaurant indi de Barcelona, el Taj Mahal del carrer Calàbria, Ivan Surinder, format als fogons del Tickets. 

Ell ha actualitzat i ha alleugerit la cuina índia: vegeu una contracuixa de pollastre marinada amb iogurt i coriandre, una croqueta de verdures i maionesa de menta, o un sheek kebab, un taco de xai masala amb una base d’iceberg amb mango especiat i chutney d’alvocat: una excelsa 'streetfoodietzació' dels plats clàssics de la cuina india, vaja. 

I el pollastre 'tikka masala', al forn tendur amb gingebre, coriandre i pebrots, segueix tan bo com sempre. Un plat també lleuger tot i la salsa contundent, acompanyat d’un vegetable pulao, un arròs basmati amb verdures i cúrcuma i un naan d’all. Ah, i res pica en excés. Encara que si així ho voleu, us afegiran picant per sortir traient fum pels queixals, d'aquí a Bangalore. Ja se sap que els catalans som de poc picant, i això no sempre és el més assenyat, encara que ens ho pensem. 

Sempre és notícia que un valencià faci arròs aquí: un exemple d'això és el Cruix, del castelloní Miquel Pardo (cuina) i Carlos Rodríguez (de Valladolid, sala i vins). Joventut i testosterona: xicotots joves en un bareto xinès-gallec reconvertit en casa de menjars moderna i popular, amb un menú degustació que no supera els 40 euros.

Pardo explica que després d'anys treballan en Michelins li venia de gust crear un lloc on hi menjarien els amics. Com a bon valencià, el que més els uneix és la paella al centre, la cerveseta, la diversió i la curiositat. Com l’obús de la cançó –sona rock castís sense manies–, esclata en una carta de platets/platassos difícil d’oblidar. Pardo no ha volgut que la paella sigui un destí final per se sinó un plat important, i ha disposat un menú de degustació de deu passes que és per treure’s el barret, per uns 35 euros, amb plats com croquetes de xai o arròs de gambes a l'all. Paella pura; no pas en recepta sinó en esperit, arrossos reinventats, però secs i de gra arrenglerat amb precisió fallera. 

Aquest restaurant d’Hostafrancs es dedica des dels seus inicis, ja fa més de 250 anys, a la cuina catalana i als productes de temporada. A la seva carta habitual hi trobem vedella de Girona, els pollastrons, les costelles de xai o l’escalivada, tot ben fet a la brasa. Les postres també són casolanes, com el flam de mató i púding de xocolata.