Sant Joan 2015: Coses per fer el 24 de juny a Barcelona

Aquesta esplèndida pel·lícula, 'Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia', que es podria titular '39 fragments d’una cronologia de la incomunicació', funciona gairebé com una novel·la gràfica protagonitzada per Vladimir i Estragon, un Beckett on tothom espera Godot sabent en secret que no apareixerà mai. No hi ha un argument, sinó una visió de la vida que Andersson ens havia avançat a 'Songs from the second floor' i 'You, the living': el que passa en segon pla, o en tercer, compon el sentit de l’escena com només Tati sabia fer. És un 'Playtime' sota zero. La comicitat de cada seqüència està dissenyada al miŀlímetre, com un preciós exercici de dibuix tècnic. El càlcul de la posada en escena no resta emoció al retrat de l’absurd de la comèdia humana, que, de tant en tant, sobretot quan flirteja amb la mort, congela la rialla.

Hi ha una tradició europea de sèries televisives de qualitat anterior a l’actual boom de la ficció a la petita pantalla. De Fassbinder a Bergman, cineastes de prestigi van trobar a la tele un espai creatiu on explorar altres possibilitats. És amb aquest llegat que entronca 'P’tit Quinquin', la sèrie de Bruno Dumont per a Arte que aquí ens arriba a sales comercials. El director de 'Camille Claudel 1915' retorna als territoris que va explorar als seus primers films, els paisatges i personatges de la zona Nord-Pas de Calais, d’una forma més ambiciosa i des d’un registre diferent. Adopta el format més recurrent de les sèries, la investigació policial, per subvertir-lo des d’un humor inesperat i extravagant que muda en una poètica de la desolació a mesura que avança el metratge. Com a 'La vie de Jésus' i 'L’humanité', Dumont elabora un gran fresc sobre una terra amb una idiosincràsia pròpia obligada a conviure amb el mal.

En la seva radiant opera prima, l’actriu Leticia Dolera fa una reivindicació generacional fresca i irònica molt peculiar. Té un delicat encant naïf, i està repleta de referències pop. La directora (i també intèrpret) sap treure l’ànima més sensible a un grapat de personatges que van com boies a la recerca de la seva identitat. Ens trobem davant d’una obra lluminosa i tendra, que rebenta els motlles de la romcom i perfila una narració juganera i plena d’inventiva, que es nodreix d’un imaginari femení tan personal com estrany. D’una lucidesa subtil, que va molt més enllà de les possibles vinculacions al model de cinema indie americà (Miranda July al capdavant) al qual es podria vincular. Molt recomanable.

Una sempre s’imagina què deu dir el director als seus actors per tal que aquests se sentin còmodes, perquè puguin fer del rodatge un lloc segur. De vegades, el nivell d’exposició dels intèrprets resulta tremendament alt. És el cas de 'Mis escenas de lucha', última pel·lícula del francès Jacques Doillon. Es construeix a partir de pocs elements. De fet, es podria dir que només necessita tres coses: un home, una dona i una casa al bosc. Així es resumeix la història. Ella torna al poble de la infància després de la mort del pare. Ell viu allà. Es coneixen des de fa anys i es retroben i es desitgen. Han de canalitzar l’anhel d’alguna manera i ho fan amb una sèrie de baralles.Poques pel·lícules han capturat el cos d’una manera tan física, explícita i estètica. Doillon ha fet una obra única, nua en tots els sentits, pels escassos elements que necessita i per la sensualitat primitiva que elabora. Els cossos de Sara Forestier i James Thierrée són el motor de la pel·lícula. La càmera se’ls enganxa i participa en la seva fascinant intimitat. La violència acaba barrejant-se amb el sexe. En qualsevol cas, es tracta de pulsions, que combinen amb un fons teòric. Els personatges discuteixen les bases de les seves sessions. 'Mis escenas de lucha' s’estructura així sobre dos pilars aparentment distants: el cos i la paraula.El film de Doillon arriba a les nostres pantalles dos anys després de la seva estrena. Es podria dir allò de més val tard que mai. 'Mis escenas de lucha' és una pel·lícula i

L’última part de la tetralogia de Miller, sèrie de punk apocalíptic per antonomàsia, és com un tornado en un berenar amb te i pastetes de mantega. En els temps de cine de consum i espectacle fútil, sembla impossible que Hollywood s’hagi animat a produir una raresa com aquesta. Que potser van pispar 150 milions de dòlars d’un estudi i l’han feta sense cap consentiment? Me’ls imagino fugint amb el botí cap al desert de Namíbia, i tornant a Califòrnia amb aquest artefacte monstruós. No esperàvem que 'Mad Max' ens donés tantes sorpreses. En 30 anys el guerrer Max Rockatansky –de Mel Gibson a Tom Hardy– no ha envellit mitja arruga, això és cert. Però el món sí que ha canviat. De l’univers detrític i ruïnós on s’ambientaven els anteriors episodis, passem a un paisatge de colors hipersaturats. Miller ja no ens situa en la fi d’una civilització, sinó en l’origen de la següent, en la construcció d’una nova societat. Del crepuscle de la humanitat a un renaixement psicotròpic que ens deixa a tots bramant entre la pols com sargantanes, desitjant que arribi la nova era.Però primer, el drama. Tot plegat comença dins la fortificació muntanyosa que controla l’immortal Joe, un temible monstre envoltat d’esclaus homínids. Les dones són munyides com si fossin vaques lleteres. Les més joves també són valuoses pels seus úters, ideals per a la criança. I els homes com Max Rockatansky s’han convertit en ornaments carnis i tothom els coneix com a ‘bosses de sang’. Hi ha escapatòria possible: la carr

La 15a edició del Barcelona Districte Cultural apropa als Centres Cívics de Barcelona fins a 235 espectacles gratuïts del 8 de febrer al 27 d'abril. A banda de les funcions de teatre, circ i dansa, hi haurà els concerts de l'autora de pop lluminós Carlota Flâneur, de la pianista de flamenco-jazz Miranda Fernández, de la cantautora madrilenya Eva Sierra i de la rapera manxega Bewis de La Rosa.  També hi seran el grup de flamenc Los Aurora, la potent banda de soul i de funk Marina BBFace & The Beatroots que presentarà les cançons del que serà el seu nou àlbum, i Ruïnosa y las Strippers de Rahola, que recuperen el punk rock a l'estil dels New York Dolls amb una proposta irònica i plena de diversió.  Com aconseguir les invitacions L'entrada és gratuïta, però heu de reservar-la amb antelació al web del Barcelona Districte Cultural. A sota teniu els detalls amb les dates i els llocs de tots els concerts! Si voleu saber qui més toca de franc a Barcelona pròximament, podeu consultar la nostra llista de concerts gratis a la ciutat. 

El nou espai dedicat a l'art contemporani de la galeria Mayoral s'estrena, sota la direcció artística de la crítica i comissària Joana Hurtado, amb aquesta exposició anomenada 'Mater'. La mostra reuneix obres de cinc artistes que han treballat amb la matèria, han explorat els límits dels materials amb els quals creen i reflexionen sobre conceptes de rabiosa actualitat com la migració o la societat de consum.  Són 9 peces de grans dimensions i de colors llampants que es mouen entre la instal·lació, l'escultura i la performance, de les artistes Carolina Caycedo, Pia Camil, Catalina León, Cinthia Marcelle i Marga Ximénez. 

Les obres de Joan Brossa dialoguen amb la llum en aquesta exposició de la Galeria Santa and Cole. Comissariada i dissenyada pel mestre de la llum Antoni Arola, la mostra configura una experiència expositiva que intensifica la lírica de les obres de Brossa. L'artista, que va destacar per la seva mirada lliure i desacomplexada, va aconseguir aproximar-se a la poesia, tradicionalment ancorada al món literari, des d'una òptica visual, i a l'exposició es mostra una selecció de les seves obres seriades, amb la intenció de donar continuïtat al desig del poeta de posar-se a l'abast de tothom. Són 18 peces d'obra gràfica i 30 objectes seriats, tots originals i disponibles des de 900 euros. 

El Mercat dels Encants és un dels mercats més antics d'Europa, que data des del 1300 a la ciutat. Va començar la seva activitat a les portes de la muralla de Barcelona que, des del seu origen tenia el punt d'informalitat i llibertat que encara manté. Ha passat per moltes ubicacions com la Rambla de les Flors, el carrer Dos de Maig i en l'actualitat, a la Meridiana sobre un edifici lluent de Fermín Vázquez.  Hi ha més de 300 parades de roba de tots els estils i preus, antiguitats, ceràmica, outlets i una zona de restauració amb 9 restaurants per poder gaudir de tota la jornada al mercat. A més, dilluns, dimecres i divendres podreu acudir a les subhastes que es fan a primera hora del matí, de 8 a 9 h. Els Encants són l'únic mercat d'Europa que encara practica el model de subhastes on els mercants posen a la venda productes únics que un cop es venguin, no es posaran a la venda del públic general. 

L'exposició 'Carles Santos. I ara, què?' és una investigació sobre la vida i obra de Carles Santos feta per Ona Balló en col·laboració amb Elena Lasala. La mostra, que es pot veure del 14 de març al 21 de juliol al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, ofereix un recorregut per descobrir la vida i obra d’un músic rara avis el llegat del qual, avui dia, ens continua fascinant per la llibertat creativa que transmet. La mostra és la peça central de Primavera Santos, una iniciativa de La Brossa que compta amb la complicitat de la Filmoteca de Catalunya i el Museu de la Música de Barcelona que celebra l'obra polièdrica de Santos i la projecta en l'actualitat. La idea de l'exposició neix de l'estreta relació que van mantenir Joan Brossa i Santos durant la seva joventut i de com aquest vincle va influir positivament a la trajectòria artística d'ambdós. 'Carles Santos. I ara, què?' és un dubte que es llença al buit després que Brossa li preguntés a Santos què volia fer a més de ser pianista: aquesta qüestió va marcar les obres de l'artista de Vinaròs, que va passar de l’academicisme ortodox a una experimentació avantguardista. Aquesta és la primera exposició dedicada a la figura del músic després de la seva mort l'any 2017 i es divideix en tres sales amb el bar inclòs i set àmbits conceptuals que guien la mostra des de l'inici de la seva trajectòria fins a la transformació del creador. La investigació d'Ona Balló exhibeix una àmplia selecció de partitures, fotografie

L'homenatge que Núria Feliu (1941-2022) mereixia ha arribat en forma d'una gran exposició al Palau Robert comissariada per Òscar Dalmau i amb guió de Julià Guillamon. Aneu-hi, perquè sovint la importància musical i artística de la Feliu en aquest país ha quedat una mica tapada pel personatge. Organitzada en cinc sales i per ordre cronològic, la mostra comença al seu barri de Sants, on venia llegums al mercat, però de seguida descobrim la Feliu que s'inicia amb la companyia Teatre Experimental Català i amb el grup de música ie-ie Donald Duc.  Ben aviat, el 1965, fitxa per Edigsa i esdevé una pionera del jazz no només a Catalunya sinó a tot l'Estat. En l'interval de dos anys publica sis discos del gènere amb músics de primera fila (i Tete Montoliu, esclar) i adaptant el repertori nord-americà. Aquí resulta impressionant veure alguns dels discos de la seva col·lecció personal (de Sinatra amb Count Basie, Coltrane i Johnny Hartman, Duke Ellington, Ella Fitzgerald...). A l'exposició també veiem el seu vessant d'activista i d'icona pop Però no només de jazz s'alimentava la Feliu, sinó també de musicals (viatjava a Londres, Nova York i París a veure'ls i tornava amb els discos per adaptar-los) i música de cinema (va fer un single amb 'Jesus Christ superstar' a la cara A i 'Emmanuelle' a la B), però també va recuperar el bolero i el cuplet i va ser una gran emprenedora (no us heu inventat res Bad Gyal i Rosalía): Després d'aconseguir fitxar per Hispavox cantant en català, decideix tr

L'exposició permanent del museu té com a eix principal el modernisme i la colònia d'artistes de Cerdanyola. La mostra compta amb una sala dedicada a la família Balcells-Buïgas, una altra a Josep de Togores i a Ismael Smith i la dedicada als vitralls modernistes les Dames de Cerdanyola, bé protegit d'interès cultural i punt culminant del vitrall modernista català.

Una de les millors orxates de Barcelona –a més de llet merengada, aigua de civada, gelats artesans...– que es pot degustar en la rotonda més bonica de la Rambla del Poblenou, davant del Casino de l'Aliança. Aquesta casa centenària es va traslladar al seu emplaçament actual perquè una bomba de la guerra civil va enfonsar l'anterior botiga.

Aquella frase que es llegeix en totes les guies turístiques sobre el "marc incomparable" sospito que es va inventar per Torre Rosa. Beure's un còctel a l'antiga casa d'un indià et fa pujar 60 escalafons de cop a l'escala de Richter. No se m'acut cap altre lloc a Barcelona més ideal. Darrere de la barra hi trobareu en Jordi Reig, el secretari dels bàrmans de Catalunya, que us ho explicarà tot i més sobre els diversos tipus de rom i sobre com s'ha de remenar un bon mojito. Si no esteu per explicacions i voleu imaginar-vos que sou a l'Havana, només cal que sortiu a la terrassa i mireu la lluna.

Allà on era i funcionava el Bar Paloma, Ramon Lamarca i el seu fill Marc ha parit el Bar Calders, a la cantonada del passatge amb el nom de l'escriptor català i el carrer Parlament. L'homenatge a l'escriptor no es limita al nom: poden trobar-se en aquest auster i elegant local llibres de Pere Calders. En l'oferta s'inclouen alguns plats mexicans, en record a l'involuntari exili de l'escriptor al país asteca, com el guacamole, els nachos o les quesadillas. S'agraeix en aquesta zona un lloc tan barceloní i gairebé sempre està ple. La marca Lamarca és present en aquest original bar, gràcies a l'esperit inquiet, inconformista i viatger del propietari. Pintor i viatger des dels 17 anys, Ramon es va iniciar en la meditació el 1976 en un monestir budista a Sri Lanka. Allà va absorbir els principis de la meditació Vipasana, després va conèixer Swami Muktananda (el gran guru creador del Siddha ioga i al qual se li atribueix la “revolució de la meditació” a Amèrica), de qui va rebre la iniciació per després formar-se com a professor de meditació de Siddha ioga. Posteriorment, Lamarca va continuar la seva formació als Estats Units i a l'Índia, i va impartir cursos de meditació a Espanya, Holanda, França i Suïssa. La seva passió, compartida entre la cuina i la pintura, es veu plasmada en els seus petits plats i en algunes de les seves obres que pengen de les parets. A l'exterior, una de les terrasses més simpàtiques de la city, ocupa gran part del passatge dedicat a l'escriptor català. S

Si busqueu especialització i varietat, la Caj Chai és la vostra teteria. El complicat nom del local –es pronuncia xai-xai– és txec i fa referència a les nombroses cases de te que hi ha Praga. L'Antonio ha importat el model i, en un ambient molt tranquil, ofereix una de les millors i més extenses cartes de te de la ciutat. Seguint el mètode Gong Fu, podreu degustar tes de la Xina, el Vietnam, el Japó..

Massimo Pignata va deixar la seva Itàlia natal per obrir aquesta gelateria artesanal a l’Eixample. Els seus gelats estan fets amb ingredients purs, 100 % naturals, tal i com els seus avis piemontesos haurien volgut. Si preferiu menjar i beure calent, probeu el cafè i acompanyeu-lo dels dolços del dia, elaborats pel Massimo.

Situat al Born, davant de l'estació de França, aquest agradable local amb terrassa s'autodefineix com a "especialistes en smoothies". Feu un cop d'ull a la carta i veureu que no és cap exageració. Preparen tot tipus de smoothies amb fruites fresques i congelades, sucs de fruites i llet de soja o d'arròs. Un 5 per cent dels beneficis es destinen a projectes solidaris. Ambient internacional i relaxat.

A diferència d'altres llocs de la Barceloneta que fugen de la identitat marinera per trobar clientela atreta pel simple fet que són més barats, el Filferro ofereix una més que digna oferta culinària. El pa és del forn Baluard, que s'ha convertit en referent popular i de la restauració local. L'ambient és d'allò que abans es deia de "joves professionals", però que ara, més que una casta fruit del liberalisme, sembla una espècie en perill d'extinció.

Aquesta hamburgueseria, oberta per un arquitecte, un restaurador i un enginyer, té la seva millor arma en quinze boníssimes receptes: totes amb carn de vedella de Burgos, amb l’opció de vedella ecològica de Lleida, totes afinades a base de prova, fracàs i torna a provar. L’hamburguesa DF, amb el punt de picant lleuger del bon menjar mexicà –200 g de carn, xili chipotle, coriandre, cheddar, xili de Jalapa, nachos esmicolats i enciam– n’és un bon exemple.

Una de les poques terrasses a la platja. Excel·lents peixos, arrossos –especialment amb llamàntol– i 'tataki' ben fet pel xef eivissenc Jordi. És el de llamàntol el clàssic de la casa: el seu secret és el cranc que reforça el sabor de mar del fumet, i una picada amb un toc d'anís, el truc eivissenc. Les paelles de peix, mixta i negra també tenen molta tirada.