Sant Joan 2015: Coses per fer el 24 de juny a Barcelona

Aquesta esplèndida pel·lícula, 'Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia', que es podria titular '39 fragments d’una cronologia de la incomunicació', funciona gairebé com una novel·la gràfica protagonitzada per Vladimir i Estragon, un Beckett on tothom espera Godot sabent en secret que no apareixerà mai. No hi ha un argument, sinó una visió de la vida que Andersson ens havia avançat a 'Songs from the second floor' i 'You, the living': el que passa en segon pla, o en tercer, compon el sentit de l’escena com només Tati sabia fer. És un 'Playtime' sota zero. La comicitat de cada seqüència està dissenyada al miŀlímetre, com un preciós exercici de dibuix tècnic. El càlcul de la posada en escena no resta emoció al retrat de l’absurd de la comèdia humana, que, de tant en tant, sobretot quan flirteja amb la mort, congela la rialla.

Hi ha una tradició europea de sèries televisives de qualitat anterior a l’actual boom de la ficció a la petita pantalla. De Fassbinder a Bergman, cineastes de prestigi van trobar a la tele un espai creatiu on explorar altres possibilitats. És amb aquest llegat que entronca 'P’tit Quinquin', la sèrie de Bruno Dumont per a Arte que aquí ens arriba a sales comercials. El director de 'Camille Claudel 1915' retorna als territoris que va explorar als seus primers films, els paisatges i personatges de la zona Nord-Pas de Calais, d’una forma més ambiciosa i des d’un registre diferent. Adopta el format més recurrent de les sèries, la investigació policial, per subvertir-lo des d’un humor inesperat i extravagant que muda en una poètica de la desolació a mesura que avança el metratge. Com a 'La vie de Jésus' i 'L’humanité', Dumont elabora un gran fresc sobre una terra amb una idiosincràsia pròpia obligada a conviure amb el mal.

En la seva radiant opera prima, l’actriu Leticia Dolera fa una reivindicació generacional fresca i irònica molt peculiar. Té un delicat encant naïf, i està repleta de referències pop. La directora (i també intèrpret) sap treure l’ànima més sensible a un grapat de personatges que van com boies a la recerca de la seva identitat. Ens trobem davant d’una obra lluminosa i tendra, que rebenta els motlles de la romcom i perfila una narració juganera i plena d’inventiva, que es nodreix d’un imaginari femení tan personal com estrany. D’una lucidesa subtil, que va molt més enllà de les possibles vinculacions al model de cinema indie americà (Miranda July al capdavant) al qual es podria vincular. Molt recomanable.

Una sempre s’imagina què deu dir el director als seus actors per tal que aquests se sentin còmodes, perquè puguin fer del rodatge un lloc segur. De vegades, el nivell d’exposició dels intèrprets resulta tremendament alt. És el cas de 'Mis escenas de lucha', última pel·lícula del francès Jacques Doillon. Es construeix a partir de pocs elements. De fet, es podria dir que només necessita tres coses: un home, una dona i una casa al bosc. Així es resumeix la història. Ella torna al poble de la infància després de la mort del pare. Ell viu allà. Es coneixen des de fa anys i es retroben i es desitgen. Han de canalitzar l’anhel d’alguna manera i ho fan amb una sèrie de baralles.Poques pel·lícules han capturat el cos d’una manera tan física, explícita i estètica. Doillon ha fet una obra única, nua en tots els sentits, pels escassos elements que necessita i per la sensualitat primitiva que elabora. Els cossos de Sara Forestier i James Thierrée són el motor de la pel·lícula. La càmera se’ls enganxa i participa en la seva fascinant intimitat. La violència acaba barrejant-se amb el sexe. En qualsevol cas, es tracta de pulsions, que combinen amb un fons teòric. Els personatges discuteixen les bases de les seves sessions. 'Mis escenas de lucha' s’estructura així sobre dos pilars aparentment distants: el cos i la paraula.El film de Doillon arriba a les nostres pantalles dos anys després de la seva estrena. Es podria dir allò de més val tard que mai. 'Mis escenas de lucha' és una pel·lícula i

L’última part de la tetralogia de Miller, sèrie de punk apocalíptic per antonomàsia, és com un tornado en un berenar amb te i pastetes de mantega. En els temps de cine de consum i espectacle fútil, sembla impossible que Hollywood s’hagi animat a produir una raresa com aquesta. Que potser van pispar 150 milions de dòlars d’un estudi i l’han feta sense cap consentiment? Me’ls imagino fugint amb el botí cap al desert de Namíbia, i tornant a Califòrnia amb aquest artefacte monstruós. No esperàvem que 'Mad Max' ens donés tantes sorpreses. En 30 anys el guerrer Max Rockatansky –de Mel Gibson a Tom Hardy– no ha envellit mitja arruga, això és cert. Però el món sí que ha canviat. De l’univers detrític i ruïnós on s’ambientaven els anteriors episodis, passem a un paisatge de colors hipersaturats. Miller ja no ens situa en la fi d’una civilització, sinó en l’origen de la següent, en la construcció d’una nova societat. Del crepuscle de la humanitat a un renaixement psicotròpic que ens deixa a tots bramant entre la pols com sargantanes, desitjant que arribi la nova era.Però primer, el drama. Tot plegat comença dins la fortificació muntanyosa que controla l’immortal Joe, un temible monstre envoltat d’esclaus homínids. Les dones són munyides com si fossin vaques lleteres. Les més joves també són valuoses pels seus úters, ideals per a la criança. I els homes com Max Rockatansky s’han convertit en ornaments carnis i tothom els coneix com a ‘bosses de sang’. Hi ha escapatòria possible: la carr

Una de les millors orxates de Barcelona –a més de llet merengada, aigua de civada, gelats artesans...– que es pot degustar en la rotonda més bonica de la Rambla del Poblenou, davant del Casino de l'Aliança. Aquesta casa centenària es va traslladar al seu emplaçament actual perquè una bomba de la guerra civil va enfonsar l'anterior botiga.

Aquella frase que es llegeix en totes les guies turístiques sobre el "marc incomparable" sospito que es va inventar per Torre Rosa. Beure's un còctel a l'antiga casa d'un indià et fa pujar 60 escalafons de cop a l'escala de Richter. No se m'acut cap altre lloc a Barcelona més ideal. Darrere de la barra hi trobareu en Jordi Reig, el secretari dels bàrmans de Catalunya, que us ho explicarà tot i més sobre els diversos tipus de rom i sobre com s'ha de remenar un bon mojito. Si no esteu per explicacions i voleu imaginar-vos que sou a l'Havana, només cal que sortiu a la terrassa i mireu la lluna.

Allà on era i funcionava el Bar Paloma, Ramon Lamarca i el seu fill Marc ha parit el Bar Calders, a la cantonada del passatge amb el nom de l'escriptor català i el carrer Parlament. L'homenatge a l'escriptor no es limita al nom: poden trobar-se en aquest auster i elegant local llibres de Pere Calders. En l'oferta s'inclouen alguns plats mexicans, en record a l'involuntari exili de l'escriptor al país asteca, com el guacamole, els nachos o les quesadillas. S'agraeix en aquesta zona un lloc tan barceloní i gairebé sempre està ple. La marca Lamarca és present en aquest original bar, gràcies a l'esperit inquiet, inconformista i viatger del propietari. Pintor i viatger des dels 17 anys, Ramon es va iniciar en la meditació el 1976 en un monestir budista a Sri Lanka. Allà va absorbir els principis de la meditació Vipasana, després va conèixer Swami Muktananda (el gran guru creador del Siddha ioga i al qual se li atribueix la “revolució de la meditació” a Amèrica), de qui va rebre la iniciació per després formar-se com a professor de meditació de Siddha ioga. Posteriorment, Lamarca va continuar la seva formació als Estats Units i a l'Índia, i va impartir cursos de meditació a Espanya, Holanda, França i Suïssa. La seva passió, compartida entre la cuina i la pintura, es veu plasmada en els seus petits plats i en algunes de les seves obres que pengen de les parets. A l'exterior, una de les terrasses més simpàtiques de la city, ocupa gran part del passatge dedicat a l'escriptor català. S

Si busqueu especialització i varietat, la Caj Chai és la vostra teteria. El complicat nom del local –es pronuncia xai-xai– és txec i fa referència a les nombroses cases de te que hi ha Praga. L'Antonio ha importat el model i, en un ambient molt tranquil, ofereix una de les millors i més extenses cartes de te de la ciutat. Seguint el mètode Gong Fu, podreu degustar tes de la Xina, el Vietnam, el Japó..

Massimo Pignata va deixar la seva Itàlia natal per obrir aquesta gelateria artesanal a l’Eixample. Els seus gelats estan fets amb ingredients purs, 100 % naturals, tal i com els seus avis piemontesos haurien volgut. Si preferiu menjar i beure calent, probeu el cafè i acompanyeu-lo dels dolços del dia, elaborats pel Massimo.

Situat al Born, davant de l'estació de França, aquest agradable local amb terrassa s'autodefineix com a "especialistes en smoothies". Feu un cop d'ull a la carta i veureu que no és cap exageració. Preparen tot tipus de smoothies amb fruites fresques i congelades, sucs de fruites i llet de soja o d'arròs. Un 5 per cent dels beneficis es destinen a projectes solidaris. Ambient internacional i relaxat.

A diferència d'altres llocs de la Barceloneta que fugen de la identitat marinera per trobar clientela atreta pel simple fet que són més barats, el Filferro ofereix una més que digna oferta culinària. El pa és del forn Baluard, que s'ha convertit en referent popular i de la restauració local. L'ambient és d'allò que abans es deia de "joves professionals", però que ara, més que una casta fruit del liberalisme, sembla una espècie en perill d'extinció.

Aquesta hamburgueseria, oberta per un arquitecte, un restaurador i un enginyer, té la seva millor arma en quinze boníssimes receptes: totes amb carn de vedella de Burgos, amb l’opció de vedella ecològica de Lleida, totes afinades a base de prova, fracàs i torna a provar. L’hamburguesa DF, amb el punt de picant lleuger del bon menjar mexicà –200 g de carn, xili chipotle, coriandre, cheddar, xili de Jalapa, nachos esmicolats i enciam– n’és un bon exemple.

Una de les poques terrasses a la platja. Excel·lents peixos, arrossos –especialment amb llamàntol– i 'tataki' ben fet pel xef eivissenc Jordi. És el de llamàntol el clàssic de la casa: el seu secret és el cranc que reforça el sabor de mar del fumet, i una picada amb un toc d'anís, el truc eivissenc. Les paelles de peix, mixta i negra també tenen molta tirada.