cavamar paella

Sant Joan 2015: Coses per fer el 24 de juny a Barcelona

Cinema, concerts, exposicions, teatre, relax a la platja i molt més per gaudir el dia festiu

Publicitat

Pensàveu que per ser festiu el 24 de juny no hi ha res interessant per fer a Barcelona? Tot el contrari! Si encara us queda energia després de la revetlla de Sant Joan i la ressaca us ha respectat, us proposem un munt de plans perquè el vostre dia festiu no consisteixi solament a anar del llit al sofà.

Publicitat
  • Nens
Les millors piscines de Barcelona per anar amb nens
Les millors piscines de Barcelona per anar amb nens
Els nens no necessiten piscines quilomètriques per fer llargs amunt i avall; volenl’aigua justa per remullar-se,capbussar-se i esquitxar. Recupereu el banyador, regireu els calaixos per desenfundar les ulleres i lligueu-vos fort les bombolletes. Ja se sent l’olorde clor.
  • Què fer
Catalunya és el tercer territori d'Espanya amb més platges amb bandera blava (89), darrere de Galícia (123) i el País Valencià (120). Entre tanta platja hem volgut seleccionar quatre autèntics paradisos no gaire allunyats de Barcelona en què evitareu la massificació que es viu a certes localitats... Prepareu el banyador i a l'aigua!
Publicitat
  • Viatge
Platges genials a menys de mitja hora de Barcelona!
Platges genials a menys de mitja hora de Barcelona!
És cert que, a l'hora de parlar de platges, com menys a prop de Barcelona millor. Tot i així, no cal marxar molt lluny per a poder fer un bany amb mínimes condicions. Si no teniu temps –o ganes– d' allunyar-vos de la ciutat, dirigiu-vos a alguna d'aquestes platges, a menys de mitja hora de Barcelona, on podreu refrescar-vos en un tres i no res!
  • Cine
  • Comèdia
  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia
Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia
Aquesta esplèndida pel·lícula, 'Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia', que es podria titular '39 fragments d’una cronologia de la incomunicació', funciona gairebé com una novel·la gràfica protagonitzada per Vladimir i Estragon, un Beckett on tothom espera Godot sabent en secret que no apareixerà mai. No hi ha un argument, sinó una visió de la vida que Andersson ens havia avançat a 'Songs from the second floor' i 'You, the living': el que passa en segon pla, o en tercer, compon el sentit de l’escena com només Tati sabia fer. És un 'Playtime' sota zero. La comicitat de cada seqüència està dissenyada al miŀlímetre, com un preciós exercici de dibuix tècnic. El càlcul de la posada en escena no resta emoció al retrat de l’absurd de la comèdia humana, que, de tant en tant, sobretot quan flirteja amb la mort, congela la rialla.
  • Cine
  • Drama
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
El pequeño Quinquin
El pequeño Quinquin
Hi ha una tradició europea de sèries televisives de qualitat anterior a l’actual boom de la ficció a la petita pantalla. De Fassbinder a Bergman, cineastes de prestigi van trobar a la tele un espai creatiu on explorar altres possibilitats. És amb aquest llegat que entronca 'P’tit Quinquin', la sèrie de Bruno Dumont per a Arte que aquí ens arriba a sales comercials. El director de 'Camille Claudel 1915' retorna als territoris que va explorar als seus primers films, els paisatges i personatges de la zona Nord-Pas de Calais, d’una forma més ambiciosa i des d’un registre diferent. Adopta el format més recurrent de les sèries, la investigació policial, per subvertir-lo des d’un humor inesperat i extravagant que muda en una poètica de la desolació a mesura que avança el metratge. Com a 'La vie de Jésus' i 'L’humanité', Dumont elabora un gran fresc sobre una terra amb una idiosincràsia pròpia obligada a conviure amb el mal.
Publicitat
  • Cine
  • Comèdia
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Requisitos para ser una persona normal
Requisitos para ser una persona normal
En la seva radiant opera prima, l’actriu Leticia Dolera fa una reivindicació generacional fresca i irònica molt peculiar. Té un delicat encant naïf, i està repleta de referències pop. La directora (i també intèrpret) sap treure l’ànima més sensible a un grapat de personatges que van com boies a la recerca de la seva identitat. Ens trobem davant d’una obra lluminosa i tendra, que rebenta els motlles de la romcom i perfila una narració juganera i plena d’inventiva, que es nodreix d’un imaginari femení tan personal com estrany. D’una lucidesa subtil, que va molt més enllà de les possibles vinculacions al model de cinema indie americà (Miranda July al capdavant) al qual es podria vincular. Molt recomanable.
  • Cine
  • Drama
  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Mis escenas de lucha
Mis escenas de lucha
Una sempre s’imagina què deu dir el director als seus actors per tal que aquests se sentin còmodes, perquè puguin fer del rodatge un lloc segur. De vegades, el nivell d’exposició dels intèrprets resulta tremendament alt. És el cas de 'Mis escenas de lucha', última pel·lícula del francès Jacques Doillon. Es construeix a partir de pocs elements. De fet, es podria dir que només necessita tres coses: un home, una dona i una casa al bosc. Així es resumeix la història. Ella torna al poble de la infància després de la mort del pare. Ell viu allà. Es coneixen des de fa anys i es retroben i es desitgen. Han de canalitzar l’anhel d’alguna manera i ho fan amb una sèrie de baralles.Poques pel·lícules han capturat el cos d’una manera tan física, explícita i estètica. Doillon ha fet una obra única, nua en tots els sentits, pels escassos elements que necessita i per la sensualitat primitiva que elabora. Els cossos de Sara Forestier i James Thierrée són el motor de la pel·lícula. La càmera se’ls enganxa i participa en la seva fascinant intimitat. La violència acaba barrejant-se amb el sexe. En qualsevol cas, es tracta de pulsions, que combinen amb un fons teòric. Els personatges discuteixen les bases de les seves sessions. 'Mis escenas de lucha' s’estructura així sobre dos pilars aparentment distants: el cos i la paraula.El film de Doillon arriba a les nostres pantalles dos anys després de la seva estrena. Es podria dir allò de més val tard que mai. 'Mis escenas de lucha' és una pel·lícula i
Publicitat
  • Cine
  • Acció i aventura
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
L’última part de la tetralogia de Miller, sèrie de punk apocalíptic per antonomàsia, és com un tornado en un berenar amb te i pastetes de mantega. En els temps de cine de consum i espectacle fútil, sembla impossible que Hollywood s’hagi animat a produir una raresa com aquesta. Que potser van pispar 150 milions de dòlars d’un estudi i l’han feta sense cap consentiment? Me’ls imagino fugint amb el botí cap al desert de Namíbia, i tornant a Califòrnia amb aquest artefacte monstruós. No esperàvem que 'Mad Max' ens donés tantes sorpreses. En 30 anys el guerrer Max Rockatansky –de Mel Gibson a Tom Hardy– no ha envellit mitja arruga, això és cert. Però el món sí que ha canviat. De l’univers detrític i ruïnós on s’ambientaven els anteriors episodis, passem a un paisatge de colors hipersaturats. Miller ja no ens situa en la fi d’una civilització, sinó en l’origen de la següent, en la construcció d’una nova societat. Del crepuscle de la humanitat a un renaixement psicotròpic que ens deixa a tots bramant entre la pols com sargantanes, desitjant que arribi la nova era.Però primer, el drama. Tot plegat comença dins la fortificació muntanyosa que controla l’immortal Joe, un temible monstre envoltat d’esclaus homínids. Les dones són munyides com si fossin vaques lleteres. Les més joves també són valuoses pels seus úters, ideals per a la criança. I els homes com Max Rockatansky s’han convertit en ornaments carnis i tothom els coneix com a ‘bosses de sang’. Hi ha escapatòria possible: la carr
  • Música
  • Clàssica i òpera
  • Eixample
Amb el títol de Música per a una celebració, la Banda Municipal de Barcelona torna al Recinte Modernista Sant Pau per a actuar als seus jardins. Una de les bones propostes d'aquest estiu, pel que fa a la música clàssica en directe a l'aire lliure. Dirigida en aquesta ocasió per Ximo Tarín, la banda oferirà músiques de Serra, Luna, Sparke o Ricard Lamote de Grignon, entre d'altres. L'entrada és gratuïta però s'han de retirar les invitacions a través del web i les taquilles de L'Auditori.
  • Art
  • El Raval
Citissimum, altissimum, fortissimum és una exposició col·lectiva al centre Santa Mònica que reflexiona sobre l’esport de competició com a metàfora del món contemporani, disponible fins al 14 de setembre. Més enllà de l'àmbit esportiu, la mostra aborda com la societat actual s’ha convertit en un gran escenari de rendiment, mesura i competitivitat, on persones, cossos i accions són sotmesos a una lògica d’autosuperació constant. A través d’obres de diversos artistes i col·lectius, i amb ironia i desconstrucció, s’exploren temes com el control del cos, la pressió per millorar i la mercantilització de l’esforç. L’esport s’hi mostra com un símbol clar d’aquesta cultura de la comparació incessant, on la tecnologia, les dades i els valors de productivitat i eficiència dominen el relat. L’exposició convida a qüestionar com aquesta obsessió col·lectiva per superar-nos, aparentment natural, s’ha convertit en espectacle i en dogma interioritzat. Un recorregut per càpsules artístiques La mostra presenta diferents sales on cada artista, parella d'artistes o col·lectius hi desen la seva píldora artística i tracten una temàtica molt concreta de manera ben original. Podreu veure obres com Anatomies del límit, de Joan Fontcuberta i Arnau Rovira, que exploren la figura de l’atleta d’elit com a ésser quasi sobrehumà, portat als límits de la seva capacitat física. Fontcuberta planteja si aquesta condició de rendiment extrem implica una forma de monstruositat, fruit d’intervencions...
Publicitat
  • Cine
La Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona celebra enguany la seva 33a edició. Amb l’objectiu de configurar espais des d’on compartir les experiències i els coneixements del cinema de dones i defensar formats fora de les lògiques patriarcals, el MIFDB proposa una programació festiva que es desplega entre els mesos de maig i juliol de 2025. Té lloc a diversos espais de la ciutat —com la Filmoteca de Catalunya, places de Gràcia i Ciutat Vella, centres culturals i cinemes independents— i també en línia a través de Filmin. Amb el lema En companyia d’estranyes: revisions col·lectives de passats, presents i futurs, la mostra proposa un cinema que desafia els relats dominants i convida a imaginar altres formes de mirar, narrar i estar juntes. El Volum I desplega projeccions, debats, sessions familiars, cinema a la fresca, activitats especials i una extensa retrospectiva dedicada a Sarah Maldoror. A més, del 27 de juny al 18 de juliol, es pot accedir a una selecció de pel·lícules lèsbiques dels anys 80, 90 i 2000 a Filmin. Paral·lelament, la MIFDB manté el seu compromís amb l’educació audiovisual mitjançant els programes Visions perifèriques, Imaginaris revoltats i Reorganitzar la cinefília, actius durant tot l’any a escoles, instituts i universitats de Catalunya. Retrospectiva Sarah Maldoror Del 25 de maig al 25 de juny, es presenta una selecció filmogràfica dedicada a la cineasta anticolonial i feminista Sarah Maldoror, pionera en retratar la lluita de la negritud i...
  • Art
  • Gràcia
L’exposició Conxa Sisquella, simfonies de colors, disponible a la Fundació Felícia Fuster fins al 18 de juliol, mostra una vintena de pintures i gravats realitzats entre els anys vuitanta i primers noranta, etapa de gran maduresa creativa de l’artista. L’obra de Sisquella destaca per una profunda recerca cromàtica, on matisos, saturacions i contrastos es fonen en una experiència sensorial i poètica. Les textures, sovint damunt suports com arpillera o cotó, incorporen fragments tèxtils cosits que intensifiquen la força expressiva. Conxa Sisquella i Planas (Centelles, 1920 – Barcelona, 1996) es va formar a Barcelona i es va donar a conèixer en salons com el d’Octubre o el de Maig. Influïda per l’expressionisme abstracte i l’art informalista, va evolucionar cap a un llenguatge propi marcat pel color i la matèria. El seu viatge als EUA (1969-70) va suposar una renovació artística. A partir dels anys setanta, el gest i la textura guanyen protagonisme, mentre que en els darrers anys la seva obra es torna més geomètrica i austera, en contrast amb l’esclat cromàtic anterior. A la mostra, sèries com Blava, Simfonia en rosa o Transparència en rosa i verd exemplifiquen la seva capacitat de commoure amb una pintura íntima, lliure i intensament expressiva. Aquesta exposició ret homenatge a una artista singular i reivindica la seva aportació essencial a l’art català del segle XX.
Publicitat
  • Música
  • Clàssica i òpera
  • Ciutat Vella
  • Crítica de Time Out
El festival de carilló torna puntual a la cita, per oferir sis concerts a la fresca repartits entre els dies 18 i 27 de juliol. Dos caps de setmana, de divendres a diumenge, on carillonistes vinguts del Japó, Polònia, Països Baixos, Lituània i els Estats Units, faran sonar les 49 campanes de l'instrument del Palau de la Generalitat. L'últim concert, a càrrec d'Anna Maria Reverté, la carillonista titular del Palau, comptarà també amb la participació de Maria Lluísa Beltran al piano i l'Esbart Dansaire de Rubí. L'entrada és lliure però les invitacions s'han de retirar prèviament trucant al 012 o entrant a la pàgina web presidencia.gencat.cat/carillo.
  • Cine
  • Ciutat Vella
Quin començament, el de la carrera de la nova pel·lícula de Mar Coll, amb presència al palmarès del prestigiós Festival de Locarno. La cineasta catalana, que va enlluernar amb el seu debut amb Tres dies amb la família (2009), i que no signava un llarg des de Tots volem el millor per a ella (2013), torna ara amb una mirada insòlita i radical a la maternitat, posant el focus en el penediment i rebuig després de tenir un fill. Sobre el llibre de Katixa Agirre Les mares no, Coll i la seva coguionista habitual Valentina Viso mostren el retrat d'una escriptora que acaba de tenir un nadó i, obsessionada amb un cas real d'infanticidi, comença a fantasiejar en la possibilitat. Entre el drama i el terror, Salve Maria presenta el primer rol protagonista al cinema de Laura Weissmahr (membre del col·lectiu teatral VVAA, Goya a Millor actriu revelació i Gaudí a Millor interpretació revelació), acompanyada d'Oriol Pla. Es projecta a Barcelona el dijous 17 de juliol.  Direcció: Marc Coll (Espanya 2024), 111 min. Amb Laura Weissmahr, Oriol Pla, Giannina Fruttero, Belén Cruz, Julie Maes. En català i subtítols en anglès. No recomanada per a menors de 16 anys. Curtmetratge previ: Paumo d’amour.
Publicitat
  • Museus i institucions
  • Fora de Barcelona
Museu d'Art de Cerdanyola
Museu d'Art de Cerdanyola
L'exposició permanent del museu té com a eix principal el modernisme i la colònia d'artistes de Cerdanyola. La mostra compta amb una sala dedicada a la família Balcells-Buïgas, una altra a Josep de Togores i a Ismael Smith i la dedicada als vitralls modernistes les Dames de Cerdanyola, bé protegit d'interès cultural i punt culminant del vitrall modernista català.
  • Sant Martí
Una orxata: El Tío Che
Una orxata: El Tío Che
Una de les millors orxates de Barcelona –a més de llet merengada, aigua de civada, gelats artesans...– que es pot degustar en la rotonda més bonica de la Rambla del Poblenou, davant del Casino de l'Aliança. Aquesta casa centenària es va traslladar al seu emplaçament actual perquè una bomba de la guerra civil va enfonsar l'anterior botiga.
  • Cocteleries
  • Sant Andreu
  • Crítica de Time Out
Un còctel: Torre Rosa
Un còctel: Torre Rosa
Aquella frase que es llegeix en totes les guies turístiques sobre el "marc incomparable" sospito que es va inventar per Torre Rosa. Beure's un còctel a l'antiga casa d'un indià et fa pujar 60 escalafons de cop a l'escala de Richter. No se m'acut cap altre lloc a Barcelona més ideal. Darrere de la barra hi trobareu en Jordi Reig, el secretari dels bàrmans de Catalunya, que us ho explicarà tot i més sobre els diversos tipus de rom i sobre com s'ha de remenar un bon mojito. Si no esteu per explicacions i voleu imaginar-vos que sou a l'Havana, només cal que sortiu a la terrassa i mireu la lluna.
Publicitat
  • Mediterrània
  • Sant Antoni
  • preu 2 de 4
  • 3 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Allà on era i funcionava el Bar Paloma, Ramon Lamarca i el seu fill Marc ha parit el Bar Calders, a la cantonada del passatge amb el nom de l'escriptor català i el carrer Parlament. L'homenatge a l'escriptor no es limita al nom: poden trobar-se en aquest auster i elegant local llibres de Pere Calders. En l'oferta s'inclouen alguns plats mexicans, en record a l'involuntari exili de l'escriptor al país asteca, com el guacamole, els nachos o les quesadillas. S'agraeix en aquesta zona un lloc tan barceloní i gairebé sempre està ple. La marca Lamarca és present en aquest original bar, gràcies a l'esperit inquiet, inconformista i viatger del propietari. Pintor i viatger des dels 17 anys, Ramon es va iniciar en la meditació el 1976 en un monestir budista a Sri Lanka. Allà va absorbir els principis de la meditació Vipasana, després va conèixer Swami Muktananda (el gran guru creador del Siddha ioga i al qual se li atribueix la “revolució de la meditació” a Amèrica), de qui va rebre la iniciació per després formar-se com a professor de meditació de Siddha ioga. Posteriorment, Lamarca va continuar la seva formació als Estats Units i a l'Índia, i va impartir cursos de meditació a Espanya, Holanda, França i Suïssa. La seva passió, compartida entre la cuina i la pintura, es veu plasmada en els seus petits plats i en algunes de les seves obres que pengen de les parets. A l'exterior, una de les terrasses més simpàtiques de la city, ocupa gran part del passatge dedicat a l'escriptor català. S
  • Teteries
  • El Gòtic
Un te: Caj Chai
Un te: Caj Chai
Si busqueu especialització i varietat, la Caj Chai és la vostra teteria. El complicat nom del local –es pronuncia xai-xai– és txec i fa referència a les nombroses cases de te que hi ha Praga. L'Antonio ha importat el model i, en un ambient molt tranquil, ofereix una de les millors i més extenses cartes de te de la ciutat. Seguint el mètode Gong Fu, podreu degustar tes de la Xina, el Vietnam, el Japó..
Publicitat
  • L'Antiga Esquerra de l'Eixample
Massimo Pignata va deixar la seva Itàlia natal per obrir aquesta gelateria artesanal a l’Eixample. Els seus gelats estan fets amb ingredients purs, 100 % naturals, tal i com els seus avis piemontesos haurien volgut. Si preferiu menjar i beure calent, probeu el cafè i acompanyeu-lo dels dolços del dia, elaborats pel Massimo.
  • Bars de sucs
  • Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera
Un suc: Nakupenda
Un suc: Nakupenda
Situat al Born, davant de l'estació de França, aquest agradable local amb terrassa s'autodefineix com a "especialistes en smoothies". Feu un cop d'ull a la carta i veureu que no és cap exageració. Preparen tot tipus de smoothies amb fruites fresques i congelades, sucs de fruites i llet de soja o d'arròs. Un 5 per cent dels beneficis es destinen a projectes solidaris. Ambient internacional i relaxat.
Publicitat
  • Mediterrània
  • La Barceloneta
  • preu 2 de 4
Una amanida: Filferro
Una amanida: Filferro
A diferència d'altres llocs de la Barceloneta que fugen de la identitat marinera per trobar clientela atreta pel simple fet que són més barats, el Filferro ofereix una més que digna oferta culinària. El pa és del forn Baluard, que s'ha convertit en referent popular i de la restauració local. L'ambient és d'allò que abans es deia de "joves professionals", però que ara, més que una casta fruit del liberalisme, sembla una espècie en perill d'extinció.
  • Hamburgueses
  • La Nova Esquerra de l'Eixample
  • preu 1 de 4
  • 3 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Aquesta hamburgueseria, oberta per un arquitecte, un restaurador i un enginyer, té la seva millor arma en quinze boníssimes receptes: totes amb carn de vedella de Burgos, amb l’opció de vedella ecològica de Lleida, totes afinades a base de prova, fracàs i torna a provar. L’hamburguesa DF, amb el punt de picant lleuger del bon menjar mexicà –200 g de carn, xili chipotle, coriandre, cheddar, xili de Jalapa, nachos esmicolats i enciam– n’és un bon exemple.
Publicitat
  • Marisc
  • La Barceloneta
  • preu 3 de 4
Una paella: Cavamar
Una paella: Cavamar
Una de les poques terrasses a la platja. Excel·lents peixos, arrossos –especialment amb llamàntol– i 'tataki' ben fet pel xef eivissenc Jordi. És el de llamàntol el clàssic de la casa: el seu secret és el cranc que reforça el sabor de mar del fumet, i una picada amb un toc d'anís, el truc eivissenc. Les paelles de peix, mixta i negra també tenen molta tirada.
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat