Les millors terrasses de Barcelona

No és un espai qualsevol: El Bar Central, d’autoservei, té un jardí interior, dividit en dues parts. Una és el pati principal, una fantasia gòtica amb palmeres, troncs nuosos i tarongers, que van trobar envaïda de terra i males herbes, i han recuperat amb llambordes i rajoles centenàries. L’altra és un patí limítrof amb l’orfenat de les Germanetes de la Caritat. Un espai de calma monacal a un minut de la Rambla, on el turista –però sobretot el local, client de la llibreria– podrà agafar un cafè d'alta gamma, un excel·lent entrepà o un bon vi en franja de 9 a 22 h i estar-s’hi tota l’estona que vulgui. 

La llei de la terrassa és tan dura com la llei del carrer: per trobar espai vora del mar has de ser un professional (un guiri, vaja) o un trèvol de quatre fulles humà. La gràcia de seure a la terrassa del Magatzem.03 –el bar del camp de futbol de la Barceloneta– és que tens una de les millors terrasses de Barcelona, a un cop de roc del mar.

Aquesta és a l’ombra del morro de ciment del camp i d’una frondosa arbreda de pins: una ombra a prova d’onades de calor, davant del majestuós edifici de l’Antiga Catalana de Gas i el seu gasòmetre. El cafè és bo i les cerveses són barates –tenen tot el catàleg 'mainstream' que us pugueu imaginar– i us hi podeu clavar des d’un fenomenal entrepà de truita de verdures a un capipota, de mig matí a tancament (que pot ser les onze o les dotze, segons el dia, em diuen). Aquí només hi ha locals que es fan seu el bar: estudiants de la residència, obrers i treballadors dels centres d’investigació. I com és que no hi ha turistes? Doncs pel motiu més vell del món: no ho saben. I tu calla, seu i beu.

La seva propietària del Toni Bigoti és publicista de formació però cuinera de passió. L’aplica amb plats com mongeta tendra en tempura, finíssima, acompanyada amb una maionesa amb tòfona per menys de 6 euros, o un 'trompe-l'oeil' de braves que en realitat són daus de polenta amb suau crema d’idiazabal. Totes les salses les fan ells i es nota: les administren de manera intel·ligent i sempre a banda. Al migdia hi ha un menú esplèndid per menys de 13 euros. La terrassa, mitja vida: els jardins de Joaquim Ruyra al servei d’una canya com les bones de Madrid.

El Calders és tot un referent dels vermuts i els vinets de Sant Antoni. La seva terrassa, en un passatge sense circulació, és una de les més cotitzades del barri. S’hi crea un ambient que fa que mai tinguis ganes d’abandonar la cadira. Aquí s’hi està bé, quedem-nos-hi a fer el vermut, a esmorzar, a berenar... De fet, a qualsevol hora serveixen menjar, per tant, sempre hi sereu benvinguts. Vermut de Reus i, per picar, tenen uns nachos completíssims, patates gruixudes amb tres salses, anxoves molt bones, petxines, embotits, formatges, hummus... cervesa ben tirada i gintònics ben preparats si la cosa se us allarga i necessiteu més gasolina per acabar de rematar. Què, demanem una altra ronda?

La cuina italiana va entrar a Barcelona a la plaça Reial a finals del segle XIX, i el Rossini prossegueix aquesta tradició amb dignitat i saber fer. Amb l'afegitó que compta amb una de les millors terrasses de Barcelona, des de la que es domina tota la plaça, i ha adaptat la seva oferta perquè torni el públic local. Un menú de qualitat a la Plaça Reial (a 11,90 €!) amb amanida cèsar, 'tagliatelle' amb bolets i profiterols amb xocolata, per esmentar un recorregut, no és poca cosa. També us podeu refiar de les seves pizzes. 

El Terrat, la terrassa al sostre de l'Hotel Mandarín Oriental, té dues coses úniques: la primera són unes vistes panoràmiques de Passeig de Gràcia impressionants, però també de tots els punts destacats de Barcelona. La segona, una oferta gastronòmica informal però d'alta qualitat a càrrec de Gastón Acurio (i això equival a dir que es converteix en un dels millors restaurants peruans de Barcelona).

Acurio planteja una carta curta i plena de 'nikkei' –l'encreuament de Japó i Perú– però on tot ve de gust: amb tres cebiches –exquisit el 'nikkei', amb tonyina picant i 'leche de tigre' cítrica – tiraditos i makis d'altíssim nivell, com l''anticuchuero', amb la popular salsa temperada donant un toc de fumat al sushi. És menjar molt fàcil de menjar i entendre però excel·lent: no es pot dir que no a uns 'dumplings' de llagostins i verdures, amb la massa amb un punt just de tendresa. La cocteleria –quina revisió del pisco sour!– també justifica la visita. L'horari és de dc. a dg. de 18 a 24 h, amb una fórmula de tarda de cebiche o tiradito més còctel per 18 euros.

En aquesta deliciosa terrassa, potser la millor del Raval, hi trobareu saboroses tapes i plats del dia. Les seves braves Kasparo fan oposició a estar al top cinc de les millors de la ciutat. I val molt la pena també tastar les croquetes de ceps o les seves fulles de parra farcides.

Molt més que una terrassa: el 'xiringuito' Camping ocupa una situació privilegiada que aprofita el parc del Poblenou, les seves pistes esportives i 10 taules de fusta massissa de mobiliari urbà. Pots seure sense consumir, o fer-ho amb el que portis. Però si ho demanes, et posaran cervesa ben tirada, menjar bo (hi fan pop-ups Dr Zhang, exquisits artesans del 'dumpling)'. Atents a l’instagram: volen convertir-lo en unes colònies on s’hi facin des de cursos de DJ fins a classes de surf. 

Tot i que és un establiment de tota la vida, hi ha encara massa gent que no el coneix. La terrassa conté amb prou feines tres taules, però és potser la més exquisida de Barcelona. Ubicada a les escales d’una casa modernista amb una entrada de ferro forjat, hi podreu sopar de categoria i prendre un còctel elaborat pel mestre Ginés Pérez. Una meravella.

Situat en una antiga finca modernista a Sarrià totalment reformada, el Dos Torres ofereix cuina de mercat de molt bona qualitat. En la seva gran terrassa es pot menjar sota l'ombra de la gran palmera que presideix l'estança i a la nit assaborir bons còctels en un ambient tranquil. Com diuen ells: "Impulsat pels arbres del jardí, el Dos Torres és un refugi de sabors, a totes hores".  I sí: la carta és un bon exemple de cuina mediterrània –en la seva accepció més literal, aquí hi trobareu accents 'gastro' que van des d'Andalusia a Itàlia, amb algun toc asiàtic– amb plats com espaguetis 'vongole' amb bitxo i sofregit d’alls o pop en tempura sobre parmentier i escabetx de ceps. Obert cada dia! 

Allò local té el potencial de ser universal. Aquest lloc comú –més desgastat que una espardenya del 1714– s’aplica al Benzina: un restaurant de cuina italiana que batega sota la cromada carrosseria d’un club amb aires novaiorquesos. I en un lloc immillorable: a l’espectacular espai que va deixar el Lando, al passatge Calders. Des de la seva terrassa es domina tota la xerinola d'aquest 'hot spot' de Barcelona, i l'oferta gastronòmica és d'alt voltatge, pel que fa al producte i al talent del xef. 

Un petit cafè turc d’aires chic i intencions healthy va obrir al bell mig del Turó Parc –vistes impressionants!– i es va traspassar. La Sojaila, la nova propietària, va reduir la carta a la meitat sense renunciar a part de l’empremta de l’establiment primigeni. Per esmorzar, entrepans amb pa 'simit', plats d’ous i l’esmorzar típic de Turquia: un plat combinat amb formatge, olives marinades, tomàquet, cogombre, pebrot, crema de sèsam, melmelada, pa, mel i mató, fruits secs i fruita. Per dinar, amanides, hamburgueses, pollastre amb 'sumaque' i salmó amb quinoa. 

Si tenim ganes d’impressionar la parella, a la terrassa interior del Vivanda és difícil no fer-ho. Es tracta del pati del darrere d’una antiga casa de Sarrià envoltat d’heures. Les taules estan prou separades i els plats són creació del magnífic xef Jordi Vilà, sense que els preus siguin excessius. Una copa de vi fresc a la mà i la ciutat pot semblar en una altra galàxia.

La terrassa del Väcka és preciosa: taules entre la vegetació i els arbres d'una masia urbana al bell mig de Poblenou. A un pas de l'asfalt i el trànsit d'Almogàvers, entres en un petit oasi urbà.

El Väcka –res a veure amb bovins– és un restaurant vegà i el seu nom vol dir 'despertar' en suec.  Cada dia hi trobareu un esplèndid menú de migdia –amb herbes i vegetals directes de l'hort– i una carta on el formatge vegà té una gran importància.

La terrassa del Xemei té alguna cosa de la fi del món. Potser perquè està situada a la falda de Montjuïc o per no haver-hi cap altra atracció a la vora. Sempre està plena a vessar. Podeu demanar a la parella per casar-vos mentre algú crida per darrere: “Espaguetis!”. És només una invocació d’aquella imatge de la pel·li de Disney 'La dama i el rodamón'.

Loquillo va immortalitzar aquest bar a "El Cadillac Solitario" ("junto al Merbeyé, a mis pies mi ciudad") ja fa una bona pila d'anys. En aquell època no era estrany trobar-se al cantant i a Mariscal compartint barra, copes i vistes. I encara que ja fa molt temps que el Merbeyé no és el reducte ni de l'elit social ni de la creativa de la ciutat, la cocteleria, incloent disseny i vistes, retenen un encant indiscutible. 

Al Mirablau s'uneixen diferents generacions d'enamorats o simplement d'amics, cercant una de les millors vistes que ofereix Barcelona amb aquell ambient que ens brinda Sarrià, Tres Torres, Pedralbes... Gent de 17 anys o de 60, tothom hi té cabuda perquè la diversió no té edat.