Les millors terrasses de Barcelona

Satanàs és a la capella. No, no és cap cançó de Slayer, sinó una frase literal: la cafeteria Satan’s Coffee Co. i Stefano Colombo (Xemei) gestionen la cafeteria-restaurant de la llibreria La Central, als jardins de la Casa de la Misericòrdia. Un fet transcendent; s’obre al barceloní un espai eclesial tancat durant dècades. I no és un espai qualsevol: El Bar Central, d’autoservei, té un jardí interior, dividit en dues parts. Una és el pati principal, una fantasia gòtica amb palmeres, troncs nuosos i tarongers, que van trobar envaïda de terra i males herbes, i han recuperat amb llambordes i rajoles centenàries. L’altra és un patí limítrof amb l’orfenat de les Germanetes de la Caritat. L’obra és recent , però sembla que estigui així des de fa cent anys. Marcos Bartolomé, del Satan’s, explica que “això era la casa del capellà, que va morir fa tres anys i ens ho vam trobar fet un caos”. La cosa promet: un espai de calma monacal a un minut de la Rambla, on el turista –però sobretot el local, client de la llibreria– podrà agafar un cafè, un excel·lent entrepà o un bon vi en franja de 9 a 22 h i estar-s’hi tota l’estona que vulgui. 

Tot i que és un establiment de tota la vida, hi ha encara massa gent que no el coneix. La terrassa conté amb prou feines tres taules, però és potser la més exquisida de Barcelona. Ubicada a les escales d’una casa modernista amb una entrada de ferro forjat, hi podreu sopar de categoria i prendre un còctel elaborat pel mestre Ginés. Una meravella.

No cal reinventar la roda en cada nou local, ni vendre motos. Ara, fer les coses amb sentit comú i qualitat no és gens fàcil; però si hi afegeixes manca de pretensions (que no d’ambicions) pots triomfar. Aquest és el cas del Toni Bigoti, a les Corts, La seva propietaria és publicista de formació però cuinera de passió. L’aplica amb plats com mongeta tendra en tempura, finíssima, acompanyada amb una maionesa amb tòfona per menys de 6 euros, o un 'trompe-l'oeil' de braves que en realitat són daus de polenta amb suau crema d’idiazabal. Totes les salses les fan ells i es nota: les administren de manera intel·ligent i sempre a banda. Al migdia hi ha un menú esplèndid per menys de 13 euros. La terrassa, mitja vida: els jardins de Joaquim Ruyra al servei d’una canya com les bones de Madrid.

This & That trenca amb el tòpic de bar de tapes de l'Hospitalet: res de flamenquines ni braves, sinó una sèrie de brutals mitges racions pensades per sucar-hi pa: bé sigui en plats que redimeixen la saturació de carpaccios –que bo el de bacallà fumat amb maionesa d’all negre!– o amb bombes de cuina tradicional, com un caneló de cua de bou amb beixamel trufada i mascarpone. La seva terrassa també trenca tòpics: un amplíssim espai amb gespa artificial –sota una arbreda, dels escassos espais verds de l'Hospitalet– i unes vistes sense cap obstacle a l'avinguda Amadeu Torner. Les nits d'estiu asfàltic és una delícia.  

Un petit cafè turc d’aires chic i intencions healthy va obrir al bell mig del Turó Parc –vistes impressionants!– i es va traspassar. La Sojaila, la nova propietària, va reduir la carta a la meitat sense renunciar a part de l’empremta de l’establiment primigeni. Per esmorzar, entrepans amb pa 'simit', plats d’ous i l’esmorzar típic de Turquia: un plat combinat amb formatge, olives marinades, tomàquet, cogombre, pebrot, crema de sèsam, melmelada, pa, mel i mató, fruits secs i fruita. Per dinar, amanides, hamburgueses, pollastre amb 'sumaque' i salmó amb quinoa. 

Els amics d'el Grup La Confiteria hjo han tornat a fer: després de la titànica reconstrucció del Muy Buenas, s’han tornat a embolicar. Van reobrir l’antic Beltxenea (restaurant basc a Mallorca, 275, tancat el 2012) com a Rilke. El romanticisme decadent li escau com la sífilis a Baudelaire: és una finca senyorial de principis del XX, amb un menjador imperial, des d’on es divisa un pati interior presidit per una Venus de Milo, font de lleons i vegetació polidament desmanegada. La bona notícia és que al pati ja s'hi pot menjar! 

Reconegut amb el The Restaurant & Bar Design Award, que premia els locals amb millor disseny del món, el Blue Wave del Port Vell és una moderna cocteleria de tons blauencs que recorden el reflex de la llum al mar. L'estudi Equipo Creativo és el creador del disseny d'aquest bar, un dels més bonics del món. Apropeu-vos a prendre unes bones tapes i uns còctels a la seva terrasa: mereix una visita! També la seva terrassa, ideada com a rèplica d'una cala mediterrània, i que funciona com a un espai de transició entre una zona vegetal, boscosa i el mar. Un lloc que convida a relaxar-se, escoltar el mar i contemplar l'horitzó. 

En aquesta deliciosa terrassa, potser la millor del Raval, hi trobareu saboroses tapes i plats del dia. Les seves braves Kasparo fan oposició a estar al top cinc de les millors de la ciutat. I val molt la pena també tastar les croquetes de ceps o les seves fulles de parra farcides.

Si tenim ganes d’impressionar la parella, a la terrassa interior del Vianda és difícil no fer-ho. Es tracta del pati del darrere d’una antiga casa de Sarrià envoltat d’heures. Les taules estan prou separades i els plats són creació del magnífic xef Jordi Vilà, sense que els preus siguin excessius. Una copa de vi fresc a la mà i la ciutat pot semblar en una altra galàxia.

Tradició i veterana vinculació al barri fan d’aquest bar cantoner un clàssic entre els hortencs. La seva terrassa és de les més transitades del barri, i els seus entrepans, especialment els de truita, són venerats a tota la ciutat.

La terrassa del Xemei té alguna cosa de la fi del món. Potser perquè està situada a la falda de Montjuïc o per no haver-hi cap altra atracció a la vora. Sempre està plena a vessar. Podeu demanar a la parella per casar-vos mentre algú crida per darrere: “Espaguetis!”. És només una invocació d’aquella imatge de la pel·li de Disney 'La dama i el rodamón'.

És estrany que una terrassa no se situï just davant de la cafeteria de la qual és propietat, però el carreró on es troba el Bliss no dóna marge. A pocs metres, just enmig de la plaça de Sant Just, hi trobarem les cadires atentes al sol que es baralla amb els murs de pedra. En èpoques com la primavera, és un privilegi asseure’s en aquesta terrassa enmig del Gòtic, llegir el diari i prendre un cafè o un suc fresquet. Audrey Hepburn i Gregory Peck podrien aparèixer dalt d’una Vespa en qualsevol moment, llàstima que els cauria una multa per no dur casc. Els mossos no hi entenen, de romanticismes.

Enmig del jardí de fulles de col que deixen les parades de pagesos de la Boqueria, hi ha el Papitu, un bar per fer l’aperitiu entre els crits, els carros de fruita i el guirigall. La seva terrassa ocupa gairebé tota la plaça i la barra resumeix a la mínima expressió l’encant del Papitu: un petit quiosc on tiren bé la canya i serveixen bones croquetes i calamars. Mentre bec un gotet de vermut acompanyat d’un plat d’anxoves, em distrec pensant com és possible que surti aquest bé de Déu d’un tros de barra que no arriba al metre. Neorrealisme barceloní amb seitó de guiri.

És per menjar amb els peus pràcticament a la sorra, com abans... Són molt especials les seves sardinetes a la planxa, el carpaccio de tonyina o la fideuà amb cloïsses.

Com uns reis. El Torre Rosa sembla un escenari de la pel·lícula de Fellini. Si algú travessa la porta de ferro forjat amb una americana blanca, ens podem imaginar que Marcello Mastroianni torna a estar entre nosaltres. La confusió gairebé és un deure. En una antiga casa d’indians del barri del Congrés, hi trobem aquesta cocteleria. La terrassa, ubicada en un jardí de pedres i envoltada de vegetació, és una delícia de silenci. Una nit d’estiu amb un gintònic de cítrics de la casa, i ja es pot acabar el món.