Bruna Cusí, Pol López, Laura Aubert: tres joves grans actors

A Bruna Cusí no li agraden les princeses. Quan es posa en això del teatre va a buscar-se problemes, amb personatges que naveguen entre la cordura i la bogeria com a 'L'omissió de la família Coleman', que viuen en realitats quàntiques com a 'Lifespoiler', que estan entre la vida i la mort a com a 'Que rebentin els actors'. Ara, fa el paper de Grace a la versió que ha escrit Pau Miró del film de Lars Von Trier 'Dogville', rebatejada com a Virgínia. Però si hem de buscar el principi del 'moment Cusí' hem de recular uns anys i anar al cinema. 'Incerta glòria', ens diu, li va canviar la vida: "No només per haver-la rodat. La pel·lícula era un somni que tenia de fa molts anys. Vaig fer un curs amb l’Agustí Villaronga i des de llavors que va néixer una relació. Vaig trobar un mestre en ell. Em va donar aquesta oportunitat. I se’m va girar la sort. Després vaig fer 'Estiu 1993'. Amb aquestes dues pel·lícules, de sobte vaig ser en un lloc on abans no hi era. També penso que les coses arriben quan estàs preparat. Fa sis anys, no hauria pogut fer front a un personatge com el de 'Dogville'.

És una actriu que busca problemes, que no es conforma amb papers linials, sense suc ni bruc: "Tots els personatges que tenen conflictes em semblen interessants. Poca gent té pocs problemes... L’interessant és que el personatge visqui contradiccions, conflictes, amb les coses que li passen i que això el faci avançar cap a una banda o cap a una altra. Sense conflicte, hi ha poques coses a explicar".

Feia temps que no vèiem Pol López fent una peça de temàtica contemporània, com és 'Orsini', tot i que l'hem gaudit en poc temps a 'L'habitació del costat' i 'La calavera de Connemara'. Aquí, diu, hi ha “les coses que escolto, els debats del dia a dia”, apunta. I des de 'Filla del seu pare' (2017) que no treballava amb La Solitària. Ell defensa el paper de l’actor com a creador i mèdium. “Encara que serveixi a Lope de Vega o a Shakespeare, vull ser fidel al diàleg que tens amb aquests genis”, indica. I deixa clar que la figura de l’actor com a bust parlant és antiga. Avui, un actor, assegura, ha de sentir-se “travessat” per la història que explica. El cuquet de posar-se darrere cada cop es fa més gran. Vol dirigir. I té clar que si fa el pas, serà amb un text seu. “M’agrada molt explicar històries”.

López és a 'Orsini' Guillem, un xerraire de manual que “no saps mai si el que diu és veritat”. “Per ell, existir és formar una família, que tothom pensi el mateix, que tothom tingui el mateix relat de la realitat”, explica l’actor. Tots quatre personatges tenen molt de suc, sobretot la Cèlia (Júlia Barceló), una actriu famosa. Però res no és el que sembla i López ens avisa que el text d'Aleix Aguilà és “una obra quàntica”, on l’espectador modifica l’experiment i alhora “es produeix un tall de la realitat”. “És com si Buñuel s’hagués menjat una Teresina”, dispara l’actor.

Amb només 32 anys, Laura Aubert pot vantar-se de la seva experiència amb el teatre italià. Va saltar a la fama fent de Llucieta a 'Els feréstecs', de Carlo Goldoni. Ho va petar amb la Mirandolina de 'L'hostalera', del mateix autor. Va fer el salt a Eduardo de Filippo a 'A teatro con Eduardo'. I ara fa front al gran repte de compartir escenari i rol amb Marc Rodríguez amb 'Un, ningú i cent mil', del premi Nobel Luigi Pirandello. Ella diu que la criden, res més. Però no pot amagar el plaer de posar-se en la pell de “personatges que beuen molt del teatre clàssic, de la commedia dell'arte, que és el punt de partida de tot el teatre”.

Ella, diu, ha tingut una sort en això del teatre que és difícil de trobar en actrius de la seva generació. Forma part de la companyia Els Pirates, que aquest Grec faran el gran salt amb una versió musical de 'L'amansiment de l'harpia', de Shakespeare, al Condal. Sap que el públic la identifica molt amb la comèdia, però per ara ja li va bé. Li agradaria fer més teatre contemporani i social, això sí, i no mataria per encarnar Lady Macbeth. “Les firmes no serveixen per a res: no li demano al teatre un paper, ja que el bonic del teatre és la feina col·lectiva”, assegura.