Els millors restaurants romàntics

El restaurant Winter Garden de l'Hotel Palace és a l'altura de les expectatives que hom porta posades de casa quan entra en un dels grans hotels de Barcelona. L'exclusivitat és en les vistes però també en la cuina: estem parlant d'un restaurant amb una espectacular vista de 360º de Barcelona, taules separades i aires de gran menjador burgès. Si unim això a l'oferta gastronòmica, que ofereix dos menús degustació –de novembre a abril– amb un punt d'alta cuina francesa i proximitat catalana excelsa, sucaria el melindro fins i tot un paio amb l'habilitat retórica d'Ivan Drago. 

La casa és xica però el cor és gran, com diu el refrany castellà, i el cor d’en Marc, de la Raquel deu ser molt gran. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però en aquest cas és més vàlid dir que es tracta de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars. Com un tabule diferent, saborós, sa, de proximitat i enriquit amb un peix gairebé sense manipular, que és deliciós. El local és un cop de puny, on no és estrany que acabis tu amb la teva cita, en l'escenari ideal per a fer el cop definitiu.

Poques presentacions requereix, l'Alain Guiard, el xef català amb arrels i educació francesa: triomfador en el bàndol popular i carnívor (Santa Burg) i popular i subtil (les tapes de La Mundana), s'ha fet càrrec del restaurant de l’hotel Neri, que ha batejat com “a restaurant” (en minúscula). Dit així tant pel fet de “ser una oferta juganera, directa, assequible en un Relais Chateaux cinc estrelles”, com per veure’t sorprès pels nens de l’escola Sant Felip Neri jugant i fent ganyotes davant el teu plat. El menjador del Neri és pura màgia, amb vistes a una de les tres places més maques de Barcelona (i la vista de nens jugant segur que entendrirà la vostra parella). 

Una paella a la Sagrada Família? Aquest enunciat que faria apretar a córrer a més d'un, és del tot fiable si parlem de Casa Àngela. Un local amb història: primer va ser La Palmera, un establiment familiar molt arrelat al barri, obert l'any 1947.

I un bar de tapes i arrossos a Sagrada Família pot ser romàntic: dividit en dues adreces, 13 i 15, té unes vistes espaterrants a la Sagrada Família i un ambient íntim i acollidor. Hi manen els arrossos: en tenen vuit en carta, tots potents i saborosos i amb socarrats com Déu mana: alguns exemples són el mariner (amb calamars, cloïsses, gambes i carxofes naturals), el de pop o el molt ferm arròs de montanya, amb costella de porc ibèric, botifarra negra i bolets de temporada. I que coi, aixo que l'arròs no és mai per sopar només s'aplica en casos d'arròs dolent per a guiris. Que no és aquest, esclar! 

En Kenia Nakamura i l'Anna Perayre van de la mà en aquest acollidor espai on regna el kaiseki, concepte de cuina japonesa que varia durant l'any en funció de la temporada i cerca en cada plat l'essència del producte. Es desenvolupa com un menú harmoniós, detallista, estètic i cerimoniós, però despullat d'allò superflu. Projecte gastronòmic i projecte de vida. No us ha quedat clara la metàfora?

Tan sols fa falta que hi passeu per davant per comprovar que el Pla és el restaurant íntim per definició. L’arribada entre carrerons foscos i humits del Gòtic ens prepara per a un local dibuixat amb llum tènue i ben dirigida, decoració informal però elegant i una cuina de criteris similars. Els vins i les postres no desentonen i superen el nivell. El restaurant és obert d'ençà l'any 1999, i la feina del xef Andrew Smith l'ha portat a un punt de forma especialment dolç, amb plats carregats de sabor i d'intució, com l'albergínia fumada amb polenta a la brasa, formatge d'ovella, romaní i mel. 

Dinar sí, però sopar al Cucine Mandarosso amb un amic o familiar pot resultar estrany. Molt estrany. Perquè emana un no sé què íntim i acollidor que sembla fet per a una cita romàntica. Però tot subtil, casual, amb mobiliari retro, productes i llibres a les prestatgeries. I una cuina italiana que és per si mateixa el súmmum de la sensualitat. Si encara no han quedat clares les teves intencions, Le Cucine ho farà. Alerta, que la 'burrata' et pot fer fer burrades. I els seus plats de pasta al forn poden portar a la satisfacció i a la luxúria, esteu avisats. 

En això de la seducció i la parella, el factor sorpresa i certa rauxa poden marcar un punt d’inflexió. Rebre la parella amb roba interior i la rosa a la boca és una possibilitat. Però convidar a un restaurant situat a la torre del telefèric és un puntàs, atès que és un caprici absurd en si mateix... És moment de desplegar tota l’artilleria pesada per dir-li: “Sóc un mort de gana, però per tu em vendré un ronyó”. I esclar, aquest emblema del xef Òscar Manresa té una cuina de solvència fora de qüestió. 

El Grup Confiteria han reobert l’antic Beltxenea com a Rilke. El romanticisme decadent li escau com la sífilis a Baudelaire: és una finca senyorial de principis del XX, amb un menjador imperial, des d’on es divisa un pati interior presidit per una Venus de Milo, font de lleons i vegetació polidament desmanegada. T'asseus amb una copa de Borgonya, sospires, i tens la sensació que d'un moment a l'altre apareixerà un personatge de Bécquer. Si teniu esperances amb algú que tira cap a gòtic, vaporós o eteri, demaneu taula davant del jardí i li reciteu 'La carronya' de Baudelaire. I què coi, si no és un 'frikigoth', la brutal cuina de Rafa Penya també el convencerà. 

La gran batalla dels restaurants d’hotel a Barcelona és atreure el públic local. I la gran batalla del públic local és no deixar-s’hi el sou, i tastar cuina amb personalitat, que esquivi la doble estandardització de la cuina d’hotel i la moda. El Bar Veraz a l'hotel Barcelona Edition es un cinc estrelles de gran luxe, però un s’hi pot entaular per 35 euros. Hi trobem cuina reconeixible i personal, que al segon mos queda impresa al paladar.