Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

El pretext de l'obra frega gairebé la ridiculesa: quatre amics es troben per fer canviar d'opinió un d'ells, que fa mesos que està convençut que la Terra és plana. Però el resultat final és magnífic. Perquè l'obra va fent giragonses, se salta semàfors en vermell i efectua salts al buit brillants. La peça que han escrit Marc Angelet i Jordi Casanovas és d'una reeixida orfebreria dramàtica i els intèrprets que la fan possible ens ho fan creure tot, fins i tot, sí, que la Terra té la forma d'una pizza.

A 'Conspiranoia' no hi ha cap gest que sigui debades. Per què en Roger (Eduard Farelo), la parella de la terraplanista (Clara, Àurea Márquez), col·loca les cadires com si es tractés d'imitar un tribunal? Per què ella apareix en escena amb un vestit com d'anar a pescar al riu? Per què l'Àlex (David Vert) vesteix una camisa de lleopard? Per què la Sònia (Mia Esteve) és tan visceral en la seva primera intervenció davant la Clara? Tot acaba tenint una resposta i mai no és la que ens podem imaginar d'entrada.

'Acorar' és una paraula mallorquina que significa ficar alguna cosa fins al cor i, també, aniquilar. Acorador és el ganivet que es fa servir per degollar els porcs o una altra bèstia. Un títol prou indicatiu, una vegada explicat el seu significat per nosaltres, d’un excel·lent espectacle escrit i interpretat per Toni Gomila i dirigit per Rafel Duran que ara torna al teatre de l'Espai Texas.

L’obra és una reflexió contemporània sobre la identitat dels pobles que perden les arrels envaïts per un procés de modernització, de canvis socials i de costums que remeten a l’oblit tantes i tantes coses. L’embolcall, l’excusa dramàtica de la qual emergeixen aquestes reflexions, és l’acurada descripció de l’ancestral matança del porc, un ritual que l’autor coneix perfectament i, per tant, el que explica són retalls de la memòria, imatges de la seva pròpia història. No estem, però, davant d’un exercici de nostàlgia, ni tan sols davant de la reivindicació d’un passat que podia tenir coses bones, però que, com es diu molt clarament durant la funció, estava immers en una societat tancada i pobre a on accedir a un metge era poc més que una quimera.

Les obres temàtiques sempre corren el risc de què la matèria tractada acabi engolint la funció i tot el que l'envolta. De vegades, també poden ser alliçonadores i surts del teatre sentint-te que t'han tractat de ruc. Helena Tornero, tanmateix, és prou hàbil per esquivar totes les dificultats que representa escriure sobre l'ecofeminisme i no morir en l'intent. Perquè 'Dona i aspiradora(a)' parla, bàsicament, de com una dona que sempre ha estat sotmesa als desigs dels altres pren consciència del moment que viu el planeta i decideix fer alguna cosa.

En escena, només tenim una actriu, Míriam Escurriola, que engega màquines amb l''Express yourself' de Madonna i que ens acabarà oferint fragments de l''Aloma' de Rodoreda i el 'Desolació' d'Alcover. Una lliçó de com començar per dalt i arribar a la poesia. Ella és una dona que treballa com a professora de retòrica en una empresa de màrqueting, però també és germana i, sobretot, tieta. Ens explicarà, més o menys, el seu present i ens oferirà pinzellades del seu passat, per fer-nos entendre com és que sempre s'ha deixat portar pel corrent.

És curiós, el teatre. Pots tenir un text contrastat per 25 segles de tradició, dos dels millors intèrprets del país, unes possibilitats espaterrants, i sortir-te'n només a mitges. Perquè la 'Ifigènia' d'Alícia Gorina al Teatre Lliure és això, un muntatge que promet, que exclama bellesa, que sol·licita una mirada atenta, però que acaba en una destral que tots saben on és i volen desenterrar, actors i actrius pujant i baixant escales i un cor que canta els peus de pàgina.

El dramaturg Albert Arribas ha fusionat les dues parts de la història escrita per Eurípides al segle V aC, 'Ifigènia a l'Àulida' i 'Ifigènia entre els taures', en una proposta coherent, sintètica, que es posa en marxa amb l'anunci del sacrifici de la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra perquè els vaixells grecs puguin atacar Troia per rescatar Helena i acaba amb el retrobament d'Ifigènia amb el seu germà Orestes en territori dels bàrbars, amb l'objectiu de tornar a Grècia. Res a dir. El problema passa entremig, fins i tot abans, quan l'espectacle comença i tenim un cor de cinc noies que ens va oferint informació que no ens cal, un curset accelerat de mitologia grega.

Ferdinand Bruckner, a finals dels anys 20 del segle XX, ja sabia el que li venia a sobre: el desencís, la barbàrie nazi. Primer va escriure 'El mal de la joventut' i, poc després, 'Els criminals', una peça molt moderna per al seu temps i que avui ens arriba amb unes possibilitats tècniques que ell ja devia imaginar. El primer acte, quan ens fica dins una escala de veïns, com Georges Perec a 'La vida, manual d'ús', és excepcional. I quan desplega totes les malifetes que s'hi cometen, de pis en pis, de llar en llar, ens hipnotitza.

Aixecar 'Els criminals' requereix un prodigi, un gran teatre. I el muntatge que ha ideat Jordi Prat i Coll al TNC és estèticament imbatible, amb, d'entrada, el perfil d'un edifici amb diferents habitatges on els intèrprets desenvolupen totes les microtrames d'aquest trencaclosques. Li cal, tanmateix, certa proximitat, una certa amplificació, un zoom cinematogràfic, perquè l'espectador no es perdi. Una cosa que la funció no té.

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko.

Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat?