Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Eleanor Friedberger
Eleanor Friedberger
© Roger Kisby

Entrevista a Eleanor Friedberger

La nord-americana presenta 'Personal record', el segon àlbum en solitari que edita al marge de The Fiery Furnaces, una carta d'amor al pop dels 70

Per Marta Salicrú
Advertising

Eleanor Friedberger no té comptades quantes piscines és capaç de fer. "Nedo per plaer", afirma, i tot i que a la portada de 'Personal record' (2013), el seu segon àlbum en solitari, surti en una piscina, immortalitzada al mig d'una braçada de crol, el rècord personal al qual fa referència al títol no és esportiu.

"No voldria ser massa atrevida, però sento que és el millor que he fet mai", diu Friedberger, una de les dues F de The Fiery Furnaces, el grup que va formar amb el seu germà Matthew, ara en hiat, i que fa una dècada publicava el seu primer àlbum. "No sé si és el millor que faré mai, espero que no, però per mi va ser com assolir una mena de marca, em va donar seguretat".

Un disc a quatre mans
'Personal record' també es pot traduir per 'disc personal', esclar. Però, paradoxalment, aquest segon àlbum és molt menys personal que el debut, 'Last summer' (2011), gairebé unes memòries en què Eleanor feia una crònica, en un estil que defineix gairebé com de stream of consciousness, de l'etapa de la seva vida des que es va traslladar de Chicago a Nova York, on viu.

"M'agraden els jocs de paraules i em semblava un molt bon títol. Em semblava increïble que ningú no l'hagués fet servir abans! -s'exclama Friedberger-. Volia fer-lo servir abans que se m'avancessin, així que vaig decidir que tant era com fos el disc, que el meu proper àlbum es diria així", encara que l'àlbum l'acabés coescrivint amb pràcticament un desconegut, l'escriptor britànic Wesley Stace, que fa cançons sota l'àlies John Wesley Harding.

"Ell era fan de The Fiery Furnaces, i em va preguntar si jo i el meu germà faríem un parell de cançons per a una novel·la en què estava treballant i que sortirà l'any que ve, sobre un grup de música de ficció. Em va enviar algunes lletres per a les cançons, jo les vaig compondre i les vaig gravar, i per mi eren les millors cançons que havia fet en molt de temps. I així va arrencar. Vam continuar intercanviant correus electrònics que van acabar convertint-se en cançons".

Cançons d'amor per la música
El procés va coincidir amb -o va provocar-, un moment de gran creativitat per a Eleanor. "Va ser una època en què se'm van obrir els ulls. Feia temps que no estava tan emocionada per fer música, em sentia com quan vam començar amb el grup i estava excitada per tocar amb gent nova. Tota la meva vida girava al voltant de la música, i encara que això hagués estat així durant deu anys, era com si abans no ho hagués apreciat del tot".

Per això Friedberger diu que, a banda que  la majoria de les cançons de l'àlbum siguin d'amor -algunes inspirades, suposa, en la trajectòria romàntica del seu còmplice per correspondència-, el sentiment que hi preval és l'amor per la música.

"Va ser un període en què vaig escoltar molta música antiga nova". Com la que inspira el so clàssic i càlid del disc, hereu dels 70, a mig camí entre la cançó d'autor i el pop, en continuïtat amb el de Last summer, cosa que no passava amb els discos de The Fiery Furnaces, en què mai no sabies què esperar-ne.

Un so distintiu
"M'agradaria que quan algú posés un dels meus discos pogués dir, ah, és l'Eleanor Friedberger, i no només per la veu -explica-. Amb The Fiery Furnaces no teníem un so: en el nostre cap podíem ser qualsevol grup, i això està bé si ets un grup format per diferents persones".

"Però a mi, com a individu –continua–, m'agrada tenir un so distintiu. Això no vol dir que tots els meus discos hagin de sonar igual, però volia que aquests dos compartissin una paleta de sons per establir aquesta identitat". I si bé la música de The Fiery Furnaces trepanava el crani i apel·lava al cervell, la d'Eleanor pica educadament al pit i entra al cor. "No puc aspirar a res millor".

Més entrevistes

Entrevista a Savages

Música Rock i indie

El quartet post punk de Londres són el present i el futur del rock femení. Defensen el debut 'Silence yourself' (2013) Van editar el seu debut, 'Silence yourself', l'any passat: punk esmolat, d'alt voltatge, amb missatge rabiós. Savages recuperaven la força –i l'estètica– de bandes postpunk i hardcore dels 80, les que van de Siouxie a Fugazi, per renovar el rock violent des de l'arrel. Van actuar al Primavera Sound i ara tornen amb prestigi acumulat, rodatge i una base de fans que creix. Són el present i el futur del rock femení. Jehnny Beth respon.Teniu un so exacte i fred i us allunyeu de qualsevol connotació pop. És així?És important que la música sigui entretinguda, no tenim cap problema amb això. Ha de ser un element per fer la vida suportable. Però ser divertit no significa no tenir cervell. La música permet alterar la nostra consciència, té un impacte en la gent i com a forma d'art s'ha de respectar.Reflectiu l'estètica fosca dels 80 a les portades. Per què?El director de cinema Adam Smith va dir que un dels mals de la nostra generació era insistir a fer-ho tot nosaltres mateixos. I estic d'acord que aquesta actitud pot ser negativa. Però encara que sapiguem que no és possible del tot, ens agrada tenir ple control del que fem, i ens involucrem en tot el procés creatiu, fins i tot en l'estètica.Soneu com un grup del passat. ¿Us considereu part del present?No imagino cap altre temps. Quan vam començar, no ens agradava l'escena musical de Londres. La trobàvem massa tova,

Stephen Malkmus

Música Rock i indie

A 'Wig out at jagbags', sisè disc al capdavant de The Jicks, l'ex-Pavement continua jugant amb les paraules. Ens parla d'això i de per què els èxits del passat no el satisfan en el present "Ets nascuda a Barcelona?", pregunta  Stephen Malkmus des de l'altra banda del telèfon amb la mateixa veu desafinada amb què fa 20 anys cantava el clàssic de Pavement 'Cut your hair'. "Tinc una amiga de Madrid que va intentar viure-hi durant una temporada, però no se'n va sortir: em va dir que la gent forma grups molt tancats, allà. Hi estàs d'acord?", etziba, més interessat a discutir sobre la fama dels barcelonins i les diferències entre l'economia de l'Alemanya de Merkel i la de Berlín, on va estar vivint amb la seva família durant un any, el seu any europeu, en què va compondre i gravar 'Wig out at jagbags', el seu flamant nou disc amb The Jicks, que defensarà a Bikini. De fet Malkmus xerra pels descosits, però sembla que li agrada més parlar de qualsevol cosa abans que de la seva música, tema al qual se l'ha d'anar reconduint. I no té cap problema a parlar de Pavement, però l'assumpte li provoca una sobtada somnolència que el fa badallar. Sorollosament. Què coi vol dir el títol del nou disc, 'Wig out at jagbags'?No vol dir gairebé res, són paraules boges, divertides. Amb l'anglès, hem arribat tan lluny en la història de la nostra llengua, que tenim paraules com 'jagbag', que dius a les persones que t'empipen una mica però no prou per dirigir-los un insult. El títol és una imatge poètic

Advertising

Luke Haines

Música Pop

El líder de The Auteurs i Black Box Recorder converteix Nick Lowe en toixóen el conte de folk psicodèlic 'Rock and roll animals'. Parlem amb ell d'aquest àlbum i del pròxim, de Lou Reed i del futur del pop a propòsit del seu concert a Barcelona Hi havia una vegada Luke Haines, qui va ser el líder dels precursors del britpop The Auteurs als 90 -escena que després es carregaria a les memòries 'Bad vibes: Britpop and my part in its downfall' (2009)- i del trio pop d'aires electrònics Black Box Recorder al tombant de segle; qui es va apropiar del nom del grup terrorista Baader Meinhof per editar el seu primer disc en solitari; qui des del 2001 fa discos amb el seu nom i cognom. Un d'aquells misantrops del pop, prou cèlebre perquè li hagin dedicat un documental -'Art will save the world', vist a l'In-Edit 2012-, i prou desconegut per tocar en una sala d'aforament modest com el Sidecar. Un dia aquest anglès pèl-roig va publicar un conte de folk psicodèlic, 'Rock and roll animals' (2013), protagonitzat, com el seu nom indica, per animals rockers: un toixó anomenat Nick Lowe, la guilla Jimmy Pursey (líder del grup de punk Sham 69) i el gat Gene Vincent. I tot i que en el seu concert a Barcelona, sol amb la guitarra, repassarà els seus 20 anys de carrera -temes de The Auteurs i Black Box Recorder inclosos-, ens parla d'aquest últim àlbum. La imaginació al poder"Volia escriure un conte infantil psicodèlic amb estrelles del rock com a protagonistes, però els vaig convertir en animals pe

Sparks

Música Pop

Russell i Ron Mael mai no han fet la mateixa cosa dues vegades. Ara ens visiten amb la seva primera gira com a duo en 40 anys S'entén millor Sparks a Europa que als Estats Units? Tenim una personalitat molt forta, tant pel que fa a la música com a la nostra imatge pública, i de vegades aquests elements són més valorats a Europa que als Estats Units. Però ara allà se'ns aprecia tant com a tot arreu. Sempre esteu en constant metamorfosi. Per què? Creiem que la nostra música ha de continuar avançant perquè sigui excitant per a nosaltres, i tant de bo també per als fans. Ens agrada ser aventurers amb la nostra obra. Si no t'arrisques i no experimentes, t'estanques. Era el que buscàveu amb Giorgio Moroder el 1979? Vam ser el primer grup que va treballar amb ell. Volíem crear una cosa nova, que no s'hagués fet mai abans, però ni en Giorgio ni nosaltres sabíem què en sortiria. I va resultar ser la bíblia per a tot el pop electrònic, des dels Pet Shop Boys fins a Daft Punk. Us agrada l'etiqueta art-pop per referir-se al que feu? En comparació amb bona part del que ronda, Sparks són extremadament artístics. Però l'etiqueta ens agrada més quan no implica deixar-nos de banda en l'statu quo de la música. Com ha afectat el fet que sigueu germans a Sparks? Ser germans ha estat una benedicció per a la longevitat del grup. Compartim objectius i visió, així que no hi ha conflicte. Per què heu trigat 40 anys a fer una gira en format duo? Volíem fer una cosa que no havíem fet mai: agafar l'essè

Advertising

Burning: 40 anys cremant

Música

El gran mite del rock espanyol torna amb l'excel·lent 'Pura Sangre' i un concert a Bikini Burning mai han estat un prodigi de màrqueting: la banda madrilenya celebra aquest any el seu 40 aniversari, d'ençà de la seva formació el 1974. I no han utilitzat aquest fet com a ganxo de màrqueting! Johnny Cifuentes, cantant, teclista i cap visible de la banda des de la mort de Pepe Risi, el 1997, ha preferit recolzar-se en les cançons de 'Pura Sangre' (2013, autoeditat), el seu primer disc de cançons noves des del llunyà 'Altura' (Avispa, 2002). I ha fet bé: són onze bones cançons, la meitat d'elles esplèndides, melodies precises i precioses. Algunes es desenrosquen com a mitjos temps mandrosos i emotius, altres com a rock and roll addictiu i d'efecte immediat. Un no sap un com se les apanyen per esquivar el tòpic després de quatre decennis exercint. ¿Deia tòpic? Cifuentes ho ha vist tot i ho ha fet tot. La mala sort i la mala vida va castigar la banda dels seus amors (Toño, el cantant, va morir el 6 de maig del 1991, l'icònic guitarrista Pepe Risi va morir el mateix dia amb sis anys de diferència). Després de dècades de tossuderia i de putejos amb les discogràfiques, queda descartat el triomf comercial massiu que algunes vegades van acaronar.Però això no importa. Només el grapat de cançons que tenen a mà, i les que guarden al sarró, sónun dels repertoris definitius del rock en espanyol. L'1 de març estaran a Bikini. Parlem amb calma amb Johnny Cifuentes.Històricament h

Jamie Cullum

Música Pop

El músic britànic de jazz que més discos ha venut de la història podria fer un disc amb una ‘big band’, però preferiria no fer-ho. Presenta ‘Momentum’ (2013), el seu disc més pop, al Festival de Jazz amb les entrades exhaurides Jamie Cullum se'n recorda de quan ara fa poc més d'un any va recomanar a Twitter el disc de Sílvia Pérez Cruz. Que l'artista de jazz britànic que més discos ha venut de la història -més de deu milions- gestioni el seu propi compte a la xarxa social ja diu bastant del tarannà de l'estrella de 34 anys. Que el faci servir per recomanar altres artistes, encara més. "Sovint penso en mi més com una persona que escolta música que com un músic", diu des d'Holanda, on ha començat la pota europea de la gira de presentació de Momentum (2013), el seu sisè àlbum, amb el qual fa parada al 45 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. "Sóc un consumidor apassionat de música nova, i quan escolto una cosa que m'agrada molt, m'encanta recomanar-la". Què va veure en la Sílvia? "Aquesta mescla meravellosa de sons tradicionals en una proposta molt moderna", explica. Potser també aquesta barreja sense complexos de gèneres que a ell li han valgut el títol de rei del crossover entre jazz i pop. "Som d'una generació de músics que aprecia la tradició sense por d'incorporar-hi influències més noves del pop, el hip-hop, l'electrònica. Es tracta que es noti que vius al segle XXI". Lliure de no ser-ho'Momentum' és un pas més per a Cullum en la línia d'alliberar-se de l'

Advertising

John Grant

Música Pop

Després de conquistar-nos amb 'Queen of Denmark, aquest cantautor confessional torna amb 'Pale green ghosts', més drames autobiogràfics emocionants, aquest cop vestits amb sintetitzadors. Els presenta en format de banda "Ets la primera persona que em diu que no la va sorprendre que fes servir sintetitzadors", fa John Grant des de Reykjavík en referència al gir electrònic de 'Pale green ghosts' (2013), segon àlbum en solitari de l'ex-Czars, i la revàlida, que supera amb nota, després de l'immens 'Queen of Denmark' (2010). "Va ser una progressió molt natural per a mi", continua aquest nord-americà nòmada exiliat a Europa, que es va instal·lar a Islàndia per treballar amb Biggi Veira, del col·lectiu electrònic GusGus. "Ja vaig començar a treballar amb sintetitzadors a 'Queen of Denmark'", cosa que era més fàcil de percebre en els directes amb què va defensar el disc a casa nostra, en format de duo de teclats. En aquella gira ja va avançar alguna cançó del nou àlbum, com You don't have to, en què la veu de baríton d'aquest cantautor confessional -sempre en primer terme perquè se senti ben clar com renega i maleeix el seu examant-, flota sobre un mar d'ones sintètiques. Aquest cop, però, el gaudirem amb format de banda -tot i que no amb la secció rítmica de Midlake, amb la qual torna a comptar al nou disc-, perquè no li venia de gust despullar les noves cançons: "M'agraden tal com són". I li agraden tant que sobre l'escenari fins i tot les balla, o gairebé. "No sóc un ballarí per

Mark Lanegan

Música Rock i indie

La veu rockera de l’inframón, canta a 'Imitations' (2013) les cançons melòdiques que tant agradaven als seus pares. I als vostres. I assegura que no reuniria Screaming Trees ni per cinc milions de dòlars Cançó melòdica i rock són vasos comunicants sovint unidireccionals: icones com Pat Boone han fet seus clàssics rockers, però és poc habitual que un rocker s'endinsi en la cançó apta per a tietes. Excelsa excepció: Mark Lanegan; l'excantant de Screaming Trees -autors de 'Sweet oblivion' (1992), la gran epopeia grunge amb permís del 'Nevermind'- presenta 'Imitations' (2013). Figura indiscutible del rock americà recent -són gairebé 25 anys en solitari omplint de desolació melòdica blues, rock, folk i country-, Lanegan posa ara la seva gola abissal al servei d'estàndards de John Barry, Neil Sedaka o Sinatra. Per telèfon, el dandi de claveguera és atent, reflexiu i loquaç.  Quin concert veurem? Hi haurà una banda de rock amb un quartet de cordes. I tocaré moltes cançons del disc nou, però més de la meitat del xou es basarà en altres discos. Ja vas fer un disc de versions de folk-rock. Ara fas de crooner. Per què aquest canvi de registre? Quan vaig fer 'I'll take care of you' (1999), ja vaig provar d'incloure un parell de cançons de crooner, però no encaixaven en el disc. La cançó melòdica és un gènere amb grans composicions i vocalistes, i és per això que en volia fer tot un disc sencer. No et fa por que els fans ho considerin massa comercial? Faig discos per complaure'm. Si els

Advertising

Norman Blake

Música Pop

Entrevista amb el músic escocès, membre de Teenage Fanclub, a propòsit del seu nou projecte amb el fundador de Pernice Brothers Norman Blake és perillós, si te'l trobés assegut a la taula de la cuina: hi ha moltes possibilitats que acabis formant un grup amb ell. Un dels fundadors dels veterans herois del pop escocès Teenage Fanclub, fa un parell d'anys Blake va unir forces amb Euros Childs (ex-Gorky's Zygotic Mynci) per formar Jonny, amb qui van editar un LP homònim el 2011. Ara s'ha aliat amb Joe Pernice, de Pernice Brothers, per pidolar junts com a The New Mendicants, que es van estrenar a l'estiu amb l'EP 'Australia 2013'. I tots dos projectes es van gestar en qüestió de minuts fent unes cerveses a la cuina. "El coneixia de feia anys, d'uns concerts en què havíem coincidit amb Pernice Brothers, però a Toronto no havíem contactat", explica Blake des de Glasgow. L'escocès ha tornat a casa per acabar el que serà l'onzè disc de Teenage Fanclub, però fa quatre anys que l'amor el va portar al Canadà, on el mateix motiu també havia fet emigrar el nord-americà Joe Pernice. "Estava buscant algú amb qui anar a fer cerveses", així que quan li van suggerir que aquest algú podia ser Pernice, no s'ho va pensar dues vegades i va quedar amb ell. "Mitja hora després ja érem un grup". "Amb Teenage Fanclub tendeixen a passar tres o quatre anys, fins i tot cinc, entre disc i disc", diu Blake; l'últim, 'Shadows', es va publicar el 2010, i el nou no sortirà fins a la primavera. "Així que t'has

The Mountain Goats

Música Rock i indie

John Darnielle explica per què al seus discos només hi ha gent que pateix The Mountain Goats, 'Transcendental youth' "Hi ha algú que faci cançons sobre gent feliç?", es pregunta John Darnielle. Ell no, per descomptat. No ho ha fet en les més de dues dècades que en fa sota el nom de The Mountain Goats, ja fos sol, amb Peter Hughes, amb Hugues i Jon Wurster o amb els molts més músics que hi convida ara, quan el seu so ha crescut des de la baixa fidelitat dels inicis –amb ell a la guitarra gravant cintes en un radiocasset– fins a la sofisticació de 'Transcendental youth' (2012), el seu últim àlbum, en què a banda de les incorporacions progressives de baix, bateria i piano, per primer cop inclou també vents. "Sobreviure, sobreposar-te a les coses, superar obstacles, la felicitat també és això, no?", continua preguntant-se aquest cantautor de la supervivència, que canta sobre personatges -de vegades sobre ell mateix- que es conformen de continuar vius, que afirmen que encara són aquí. "Per mi ho és".Cançons terapèutiquesDarnielle va començar a fer cançons mentre treballava d'infermer en un psiquiàtric. Ara que la música és la seva ocupació principal, però, continua ajudant la gent. "La gent em diu que fa servir les meves cançons de la mateixa manera que jo faig servir les que més m'estimo, com una ajuda en els temps difícils, i això és un honor per mi". I si bé no busca aquest confort en la seva música –descriu el fet de compondre com una necessitat–, admet que de vegades li cal

Mostra'n més
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising