Coses per fer a Barcelona el diumenge

Un dels grans defensors, propagadors i creadors de teatre comunitari, Jerôme Bel, ens oferirà un espectacle radical, com tot ell, que fa créixer les expectatives del públic i esborra les fronteres entre l'èxit i el fracàs d'una representació, en suggerir que el teatre és comunitat, tant a l'escenari com a fora.Concepció: Jérôme Bel.

“Ets feliç?”, li pregunta Ariadna Gil a Irene Escolar a mitja funció. Estan assegudes al terra, reconciliant-se. Qui pregunta és l'esposa del professor, que, amb ella, amb Elena, que és com es diu el personatge creat per Txékhov, ha vingut al mas familiar a retirar-se després d'anys a la ciutat com a catedràtic. Qui respon és la filla del professor, Sònia, que porta anys treballant de valent amb l'oncle Vània per a què les terres siguin rendibles i la parella pugui viure amb comoditat. La noia queda en silenci i, al final, diu que sí, que és feliç. Però tots sabem que just en aquell moment comença la seva dissort, ja que està enamorada de Gonzalo Cunill (el doctor Àstrov) i tots sabem, menys ella, que ell no la vol. Sònia, en la magistral posada en escena de 'L'oncle Vània' d'Àlex Rigola, és el centre gravitacional de les nostres mirades. És l'únic personatge que evoluciona dins l'obra, que passa de l'alegria juvenil al desencís adult. La resta comencen i acaben on eren. Però no és que no facin res, o que no passi res, sinó que es cobren una víctima, Sònia, el personatge més jove, qui potser podria tenir un bri d'esperança. La vida també se l'emporta per davant. Rigola constreny les emocions de les seves criatures. Quietes, gairebé immòbils, parlen i es miren, ens miren i ens parlen. Els personatges deixen de ser-ho per ser persones, actors que són en un escenari, una capsa de fusta, i que es diuen pel seu nom. No interpreten, sinó que són. No fan, sinó que estan. Expressen

Hi ha obres de teatre que et deixen tocat, que fan que surtis de la sala amb ganes de trobar la foscor del carrer. I sovint això té a veure amb el que diuen els actors, més que amb el que fan, que també és important, però aquí estem parlant d'emoció. Aquell estat de l'esperit que et provoca regirament d'estómac, potser una llàgrima, una alenada fonda. I això és el et passa quan acaba 'Una gossa en un descampat', l'obra de Clàudia Cedó que dirigeix Sergi Belbel. U