Coses per fer a Barcelona el diumenge

Amb l’arribada del bon temps, no hi ha cap racó de Barcelona que escapi dels esdeveniments a l’aire lliure –només cal veure l’agenda del cap de setmana per confirmar-ho–. Des d’activitats gratuïtes per a tota la família al Jardí Botànic de Montjuïc fins a 10 hores de música electrònica gratis al parc de l’Estació del Nord, de punta a punta de la ciutat se celebren actes a cel obert. El Passeig de Gràcia no n’és una excepció i, per això, durant el pròxim 28 d’abril, de 12.30 a 22 h, es convertirà en el punt d'encontre dels amants del jazz. 

Aquesta gran instal·lació comprèn quatre dècades de treball amb 'fotocollage' de l'artista Pep Duran Esteva. Totes les obres que podem veure a l’exposició són inèdites i estan realitzades a partir d’antics decorats de paper que el creador ha anat intervenint al llarg de tots aquests anys. L'exposició, a part de mostrar les obres d'art, també transforma el museu en un escenari on el públic pot trobar petites intervencions, al llarg del recorregut de la mostra, que actuen com escenes, diàlegs o monòlegs oberts. 

Duran, que ve del món de l’escenografia, ha estat influenciat pel llenguatge cinematogràfic. Per això l'exposició es pot entendre com un gran set de cinema mut en el qual els personatges es passegen com ombres pels decorats i l’espectador, amb una mirada activa, hi pot trobar analogies, històries amagades i personatges que es repeteixen.

Nedar entremig de centenars de bombolles deu ser molt i molt plaent. O no. Ens hi juguem alguna cosa? El resultat el tindrem a partir del 19 d’abril quan l’experiència immersiva 'Bubble planet' arribi a la ciutat. Es tracta d’una activitat sensorial plena de colors pastels i fantasia que, a partir de la realitat virtual i la constant interacció amb el públic, genera onze entorns temàtics diferents per despertar el nen que tenim dins. I sí, un d’aquests entorns és una enorme piscina de bombolles.

'Màquina Hamlet', o 'La màquina Hamlet', com han decidit titular-la a la Sala Atrium, és el cim del teatre postdramàtic de l'últim quart del segle XX. Una obra de només nou pàgines en què Heiner Müller va destil·lar tot el coneixement que havia adquirit del text clàssic de Shakespeare després de prop de trenta anys d'estudi, i d'obsessió, a banda d'abocar-hi la seva biografia. Un exercici de depuració dur i espinós que ho deixa tot en mans del director d'escena, obligat a interpretar cadascuna de les paraules del dramaturg alemany, decisives totes, cap d'arbitrària.

Marc Chornet ha decidit situar-la en una habitació d'hotel i comptar amb només dos intèrprets (Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya), i apostar-ho tot al disseny de so, una cosa que ja va fer Bob Wilson en una de les més icòniques posades en escena de la peça, als anys 80. D'aquí que ofereixi auriculars als espectadors, que no rebran instruccions ni res de semblant, sinó que els faran servir per immergir-se més profundament en la peça.

La tria del director dels dos únics intèrprets, un actor i una actriu, en un lloc aliè és brillant perquè, al cap i a la fi, són Hamlet i Ofèlia el que ens importa. Müller cita altres personatges de la tragèdia, però també Electra o en Raskolnikov de 'Crim i càstig'. El duet és una bona tria, amb un actor hieràtic, sobrepassat, i una actriu que porta al terreny físic la interpretació.

Cada moviment, cada gest, cada paraula, estan carregats de simbolisme

Cada moviment, cada gest, cada paraula, estan carregats de simbolisme. Des del primer “Jo vaig ser Hamlet” fins al parenostre de la nàusea, des dels crits sobre la destrucció d'Europa fins als últims visques a l'odi, la rebel·lió i el menyspreu. Chornet ha sabut llegir la biografia de Müller i col·locar una escena brillant en què, cada cop que l'actor obre la porta, es troba una dona que se suïcida de diferents maneres: l'esposa del dramaturg així ho va fer. Fins i tot sap com acabar la funció.

Aquest 'La màquina Hamlet' ens lliura una lectura diàfana del text original. Conservadora? Segurament. Però apta per a tots els curiosos que vulguin saber com es desconstrueix una obra mestra des de la consciència de la finitud. Müller, fa 50 anys, ja sabia cap a on anàvem.

L'exposició 'Carles Santos. I ara, què?' és una investigació sobre la vida i obra de Carles Santos feta per Ona Balló en col·laboració amb Elena Lasala. La mostra, que es pot veure del 14 de març al 21 de juliol al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, ofereix un recorregut per descobrir la vida i obra d’un músic rara avis el llegat del qual, avui dia, ens continua fascinant per la llibertat creativa que transmet. La mostra és la peça central de Primavera Santos, una iniciativa de La Brossa que compta amb la complicitat de la Filmoteca de Catalunya i el Museu de la Música de Barcelona que celebra l'obra polièdrica de Santos i la projecta en l'actualitat.

Una casa unifamiliar de propietat, envoltada de gespa, amb piscina al jardí del darrere i un parell de cotxes dormint al garatge. Segurament aquesta és la idea que aflora al cap de la majoria quan sent l’expressió “somni americà”. El CCCB dedica una mostra als reptes de la ciutat agafant d’excusa aquest model urbanístic suburbial, que va tenir com a raó de ser la segregació social, ètnica o de gènere, i analitzant-ne les contradiccions. Des de l’inici dels suburbis amb la revolució industrial, passant per l’auge de la vida en urbanitzacions perifèriques després de la Segona Guerra Mundial, l’exposició explora també la part fosca de la vida residencial i els futurs postsuburbials que ens esperen. 

L’art ha servit per venerar deesses, esperits, santes i altres figures femenines que suscitaven admiració (però també por i respecte) durant generacions. Aquesta mostra del CaixaForum és un recorregut pels 5.000 anys de pensament espiritual, però fixant-nos en el poder femení i la seva materialització en  escultures, objectes sagrats i obres d’art de diversos continents, des del món antic fins a l’actualitat. En total, l’exposició acull 154 peces del British Museum, que entren en diàleg amb obres contemporànies per fer-nos reflexionar sobre el poder femení i la feminitat, i la seva relació històrica amb ideals com la saviesa, la passió, el desig, la guerra, la justícia o la misericòrdia.

'Màquina Hamlet', o 'La màquina Hamlet', com han decidit titular-la a la Sala Atrium, és el cim del teatre postdramàtic de l'últim quart del segle XX. Una obra de només nou pàgines en què Heiner Müller va destil·lar tot el coneixement que havia adquirit del text clàssic de Shakespeare després de prop de trenta anys d'estudi, i d'obsessió, a banda d'abocar-hi la seva biografia. Un exercici de depuració dur i espinós que ho deixa tot en mans del director d'escena, obligat a interpretar cadascuna de les paraules del dramaturg alemany, decisives totes, cap d'arbitrària.

Amb l'arribada de la primavera i el bon temps ja tenim ganes de passejar pels carrers de Barcelona en màniga curta, gaudir de les hores de sol i celebrar que els dies ja són una mica més llargs. Durant aquesta època de l'any, les activitats a l'aire lliure són les més buscades i, tot i que cada any en sorgeixen de noves, hi ha altres que ja s'han convertit en tradicions de la ciutat. Com ja és habitual, el Palau Robert celebrarà l'arribada de la nova estació amb un nou cicle musical a l'aire lliure. 

Social, per al barri, ple de veïns i curiosos que volen comprar o vendre a preus raonables... Aquesta és la filosofia del Fleadonia, el mercat de segona mà que organitza la gent de Freedonia. A més de parades hi haurà música, animació i vermut per fer el diumenge agradable al Raval.