Els 15 millors nous restaurants de Barcelona

Aquest immoble té molt caràcter: és on hi hagué The Quiet Man, un dels bars irlandesos més antics de Barcelona. El va obrir el 1994 Seamus Farrell, un irlandès que el va convertir en, més que un abeurador, en un centre cultural. El carismàtic portal de Marquès de Barbera té nova propietat: els gegants locals de la cervesa artesana Garage Beer s'han aliat amb el restaurant peruà Warike Projekt, per reobrir un local majestuós on es beu millor del que s'hi ha begut mai. A la majestuosa barra –han tocat molt poc l'estètica original, vintage de veritat– hi trobareu vint tiradors de cervesa km 0 de Garage Beer. 

Del menjar se n'encarrega Jeff Espinosa, xef i propietari de Warike i un dels millors cuiners peruans de Barcelona. Espinosa ha optat per "fer coses que no fem al restaurant, i que siguin fàcils de menjar amb les mans. Però també he volgut fer experiments". Com per exemple, una 'gyoza' de lomo saltado, i entrepans com el 'chicharrón de panceta', amb cansalada viada cruixent, moniato fregit i salsa tarí, la que acompanya al pollastre a la brasa peruà. I podeu demanar la cervesa en porró! També hi trobareu cebiches i música en directe els caps de setmana. 

Obert l'octubre del 2022, Can Marlau és el primer restaurant propi d'en Ferran Soler, qui fou cap de cuina de la Bodega 1900 de l'Albert Adrià. I aquí el xef hi aporta tot el valor afegit de la seva trajectòria i saber fer en un bar-restaurant gastronòmic –aquesta és la definició que fa servir– on trobareu una cuina catalana de casa de menjars i tapes impecable, amb tota la finesa, tècnica i producte que hom espera d'un bullinià ficat a la cosa tradicional. Res de menú, només carta, a preus assequibles, en estricte horari de casa de menjars: de dilluns a divendres de 8 a 16 h, amb especial atenció a l'esmorzar de forquilla. Marlau és el nom compost del nom de les seves filles, Maria i Laura: "després de 25 anys treballant 14 hores, vull sortir a les sis i veure-les", explica Soler. 

Soler aposta per una carta que a primera hora del dia només ensenya la poteta, amb esmorzars de forquilla potents i boníssims –ous ferrats amb xistorra, careta de porc, truita de bacallà i alls tendres...– i al migdia encara guanya més múscul i col·lagen amb cullera, guisats i tapes. El producte de temporada és excel·lent; com una amanida russa sense històries (patata, tonyina, bonítol i pebrot, però quina maionesa!) o una amanida de tomàquets de temporada amb sardina fumada i oli de festucs. Però sobretot aquest és un lloc per als sucadors de pa en sèrie: el seu capipota –amb la mongeta blanca en lloc de cigrons, que aporta mantegositat– o una galta de vedella que la forquilla talla amb un copet són exemples de tècnica aplicada al fet popular. 

Lombo, el restaurant italià que Eugeni De Diego (un dels excaps de cuina d'Elbulli) té amb la seva parella Ana Alvarado, (expastissera d'El Bulli) té una forta connexió amb el seu llibre '¿Cómo cocina un xef en casa' (Penguin, 2021): receptes directes, per sucar-hi pa, explicades de manera meridianament clara i pensades perquè siguin fàcils de fer, i alhora tinguin una dimensió gastronòmica innegable. Hedonisme pur i dur. 

I aquest saludable esperit hedonista el trobem a Lombo. També amb molt rigor: tota la pasta fresca l’elaboren ells, i per decidir els dos plats de pasta seca de la carta van testar setanta marques. El xef sard Andrea Ortu executa i afegeix un toc personal a les idees de De Diego, que ha optat pel difícil equilibri de potenciar sabors i alleugerir plats, més que no pas reinventar-los. Com per exemple, un brutal 'vitello tonnato', on la salsa de tàperes i anxova deixa pas a una sofisticada maionesa amb un fons de carn, amb un filet boníssim enlloc de l'humil rosbif de tall rodó. O uns pappardelle amb ragú d’ossobuco, una recepta de guisat a foc lent que et fa tremolar de plaer quan l’olores venir. Potser no inventen la sopa d’all, però la fan millor que la majoria. 

Això no era una pipa, i això no és cap restaurant. No com els coneixes; Comida Codac és una galeria gastronòmica on Miquel Coulibaly crea i exhibeix/porta a taula sabors i textures per temporades. Tot conceptualitzat des de zero: res del que menjareu existia abans. Ni fusiona cuines ni fa 'trompe l'oeil': us arribarà a taula una col·lecció d'onze plats (col·lecció llarga) o vuit (curta) on plasma els sabors i textures que li passen pel cap. Com una merenga de bacallà o uns prepostres de molsa verda. Art i artesania: no fa servir cap tipus de químic o texturitzant, només greixos i midons naturals, i la vaixella l'ha fet ell mateix.

Tot ha de ser com una petita instal·lació artística a taula, amb plats descontextualitzats de qualsevol recepta que existís abans. I cada elaboració t'arriba en un plat que l'artesà Coulibaly ha dissenyat expressament. El que volen aquí és que mengis sabors i textures que no has experimentat abans. Exploradors, us esperen sensacions fortes (i alguna de molt extrema) i també molts encerts. L'inenarrable local, entre un magatzem carni i una piscina coberta, apuja el volum de l'estranyament. 

Al cor del 22@, el xef Rafa Zafra (Amar, Estimar) hi comanda un restaurant de menús, o una casa de menjar, com en vulgueu dir, com una catedral (també per la seva enormitat). Per Feina és un restaurant de menú diari al·lucinant, a preu popular –per la franja alta del preu popular de migdia, esclar–  que en realitat és una carta encoberta: primers dividits en amanides, salaons i envinagrats, sopes i cremes, verdures i llegums, i segons dividits en pasta i arròs, carn i peix. Divuit plats a triar.

L'oferta és molt generosa: el menú (sense extres) inclou una copa de vi, aigua, aperitius, cafè i una tria ¡del carro de postres!, i el servei, ràpid, eficaç i nodrit, és més propi d'un hotel cinc estrelles que d'un restaurant de menú. El menjar és excel·lent: per exemple, uns cigrons amb capipota amb el llegum amb el punt just de cocció, la carn melosa i el fons de cullera picantet i amb moltes hores de xup-xup. Boníssim, o un arròs a la cassola amb costella de porc desossada, trompeta de la mort i cama-secs, i que porta uns pessics d'allioli fins i suaus.   

En una cantonada desèrtica de Meridiana amb el Clot, en Ricardo García i la seva parella, la Rika Nakahori, fan el miracle de servir un menú diari gurmet i creatiu, de cinc plats (dos aperitius, entrant, principal, postres i una beguda) a 17,50 euros. Tot fet des de zero: des del pa fins a la mantega amb coriandre que acompanya el pa. Veure Garcia –un xef rodamón que ha passat per Michelins de París, Londres, Barcelona o Dinamarca– treballar en el seu primer negoci propi és un espectacle: ell davant de la 'mise en place', controlant-ho tot amb una eficiència metòdica de tiralínies.

Un menú tipus: puré de tomàquet amb xili, botifarró de Burgos i amanida de colinap, i seitons amb fonoll i amanida de remolatxa. Xiitake amb maionesa al carbó i pecorino. I un final de traca amb un pit de pollastre a la Royal i puré de coliflor, fet a baixa temperatura, rematat en brasa sobre un fons de la mateixa au, amb una sublim interacció entre el puré i el pollastre, i préssec amb farigola i 'crumble' d'avellana per postres.

Flying Monkey, el nou restaurant de la Ronit Stern i en Rafael Campos –propietaris de La Balabusta i Auto Rossellón– reflecteix la personalitat culinària de Stern –autodidacta i perfeccionista– en un format versàtil. Hi pots esmorzar, dinar, berenar i sopar molt bé: Tot de la millor qualitat, d'acord amb un producte de proximitat de petit productor i estricta temporada, fet des de zero (veureu els sacs de farina del pa baixant les escales).

Amb receptes a peu a Barcelona i l’altre a l’Orient Mitjà, en aquesta bufona caixeta de vidre –tot és obert– cuinen a un pam dels teus nassos i veuràs tots els processos. El menú de migdia no us farà rodolar per la quantitat, però la delicadesa i la qualitat en la preparació de plats com unes albergínies rostides amb cirerols de temporada, és indiscutible. I quines postres. Al vespre, i entre hores, us hi trobareu entrepans excel·lents, com un de 'pulled pork' amb envinagrats i allioli de sumac. 

En Jordi Aros i en Kuldeep Singh han reobert Masala73 com a Casa Masala. I han fet una rentada de cara a l'establiment, amb una gran barra oberta des d'on pots veure com preparen el pa 'naan' i una modernització de l'interiorisme –abans més minimalista– però en essència segueix sent un restaurant indi potent i contemporani amb esperit de casa de barcelonina. 

Els dos van unir esforços en un 'food-truck' anomenat Masala73, pioner de la cosa índia sobre rodes a Catalunya. Ara, a Casa Masala no volen ni sentir el terme fusió. I la veritat és que fan bé. La curta carta és sòlida, amb tres curris excel·lents (de verdures, de pollastre 'tikka masala', i d'albergínia) i esperit de 'food-truck' bus contemporani: com un l’'alu tikki' –truita sense ou amb verdures i cigrons– en forma de bomba de la Barceloneta, amb una potent maionesa de curri. Brava de veritat.

La Pau és el restaurant de la fundació El Llindar, que ofereix experiència laboral als alumnes de l’escola d’hostaleria El Repartidor. Aquí, els treballadors combinen els estudis d'FP amb una experiència laboral molt valuosa en un projecte que no és una escola: és un negoci. De fet, La Pau ja seria destacable sense vessant social: un restaurant de cuina catalana moderna, amb plats d’alta qualitat i preus assequibles, en un escenari de postal com és el passatge de la Pau. En Xavi Amor –Premi Nacional Millor Cuiner Jove 2006– n’és el cap de cuina. 

El barri ha rebut amb els braços oberts un restaurant enfocat al públic local i a preus continguts. Hi trobareu un plat del dia amb beguda i postres, i una carta on tot són èxits d’acabat impecable i ració abundant: com un tros d’arròs a la cassola, de botifarra de perol i gamba vermella, amb el punt just de suc i cocció, i sabor potent. I un deliciós xai lletó, tendre i suau, en la seva salsa i crema de xirivia i fruita seca. Amb la ferida de tancament d'emblemàtics a Ciutat Vella, La Pau és balsàmic. També perquè hi trobareu un servei de cuina de part de la carta en horari ininterromput. 

Sobres Mestres és el primer restaurant català que fa menjar amb aliments que han estat a punt d’anar a les escombraries. La cafeteria de la Lleialtat Santsenca –un equipament gestionat per les entitats veïnals de Sants– fa gastroactivisme cada dia. La Nikoletta Theodoridis des del 2022 gestiona el Cafè de la Lleialtat, per concurs públic. “No volem que això sigui un tema benèfic: Sobres Mestres ha de ser un negoci que funcioni”, explica. 

Totes les fruites i verdures que fan servir són recuperades, o bé de supermercats o de petits productors. I els aliments que compren (olis, làctics, llegums, carn) són de qualitat, proximitat i temporada. Però si han d'aprofitar una caixa de kiwis de Nova Zelanda no faran escarafalls. Treballar així és complicat perquè cal adaptar-se a un treball sense previsions. I tot i això, en surt un menjar boníssim, saludable i cuinat amb molt d’art. Un exemple de plat del dia (a 8 euros): saltejat de carbassa, blat sarraí fumat i mongetes, trompetes de la mort i pa de formatge, coliflor i amanida. Per cert, la Lleialtat Santsenca és una meravella arquitectònica. 

L'hotel Casa Fuster, una joia modernista, té un restaurant gastronòmic a l'alçada de les circumstàncies (excepcionals. És l'obra paradigmàtica de Domènech i Muntaner, i al seu moment, 1911, va ser l'edifici més car de Barcelona). Aleia, dins d'un hotel cinc estrelles gran luxe, és un projecte a quatre mans dels xefs argentí Pablo Airaudo (Fat Duck, Arzak) i el xerès Rafa de Bedoya, i molt ambiciós.

La unió de les arrels italianes d'Airaudo amb el toc andalús de Bedoya s'uneixen per crear un estil del tot personal, que acaba de cristal·litzar amb les influències asiàtiques, i que es fa palès en plats com el Chawanmushi –natilla japonesa amb ou – amb consomè ibèric i tàrtar de calamar, i arriba al cim del talent combinatori amb plats guanyadors, com una croqueta de clatell de lluç amb espinacs. En definitiva, una degustació d'onze passos amb una estudiadíssima posada en escena i que acaba amb un 'crescendo' intens de sabors de temporada.

Tothom es desfà en elogis quan parla de la Montferry. I és que val la pena. El passat setembre van estrenar ubicació nova: un bar més net, ample i renovat. I la veritat és que la nova adreça manté i accentua les virtuts del local (fins i tot han mantingut les portes de nevera de l'antiga). La bodega s’ha fet famosa pels seus entrepans per esmorzar, que per la seva dimensió mereixen el qualificatiu d’esmorzars de forquilla.

I no són poca cosa: el de botifarra esparracada amb daus d’albergínia, el de capipota amb chimichurri i el de tonyina de la bona amb formatge i tomàquet sec són algunes de les sorpreses que us hi esperen per aixecar els ànims matinals. Cada dia al matí presenten l’entrepà del dia a les xarxes socials i fàcilment l’estómac us farà rau-rau. La bodega obre tot el dia. Per això, no es pot deixar de mencionar l’oferta de tapes, com les braves personalitzades, les truites, les mandonguilles i les croquetes. Ambient de bodega amb un punt hipster.

Funky Bakers va obrir el 2018 com a fleca-deli –tant t’hi fan un entrepà excels com un croissant de pistatxo– i cafeteria. I es va convertir en un lloc molt estimat al Born, tan popular per la qualitat (tot fet des de zero amb producte local top) com per la simpatia. Tan estimat i popular que la propietària, la Seyma Ozkaya, el 2022 va obrir la Funky Eatery, la versió en restaurant. Hi trobareu una barreja d’herència turca amb el Mediterrani d’aquí, i la mateixa ètica de treball.

Un exemple? El pa de sàbat amb mezzé, unió de Turquia amb l’ortodòxia jueva, acabat de fornejar i que serveix per anar sucant en salsa de tonyina picant (deliciosa!), hummus d'alfàbrega i babaganuix. La gràcia de l'Eatery és que aquest és un lloc per menjar quelcom ràpid –com els seus deliciosos entrepans, on destaca un 'katsu sandu' amb formatge 'halloumi'– com entaular-te amb un repertori potent. Les postres són de traca, que per alguna cosa són un dels millors forns dolços de la ciutat.  

Si el divendres nit fos un lloc, seria el Tracatrá: tapes, música en directe i molta festa a l'únic restaurant de Barcelona dedicat a la rumba catalana. Un cop entres, la música que se sentia des de fora t'atrapa per complet i els ulls se'ns en van al 'tablao', al mig del local, amb el seu caixó, guitarra i balladors. Aquí és on passa la majoria de la màgia del Tracatrá amb els seus espectacles de flamenc i rumba catalana, però no és l'únic espai màgic del restaurant. La proposta culinària del xef David Barba també embruixa, amb la seva cuina oberta i visible des de la barra.

Des del pernil 5 jotes tallat al moment fins al pop a la gallega amb patates confitades, passant per la seva oferta de carn i marisc, el menú de Tracatrá és extens i divers. Un dels seus plats estrella és la bomba amb cua de bou, però el seu melós de vedella no té res a envejar-li. Pel que fa a les postres, no podreu marxar sense haver tastat el pastís de formatge (a demanar entre dos, creieu-nos!). 

Un urbanita necessita dues coses: bon menjar i una ferreteria. A Casa Ràfols ara només hi ha la primera cosa; però del 1911 al 2013 va ser una ferreteria, amb la particularitat que el seu soterrani va exercir de menjador clandestí durant la Guerra Civil. El 2019, es va convertir en el restaurant que el soterrani somiava.

I ha valgut la pena; ja no hi ha cargols, martells ni claus Allen, però la seva magnífica cuina catalana, amb elaboracions cent per cent casolanes i fetes des de zero, et deixen fi i ben arreglat, amb plats com sardines marinades a casa o pop a la graella amb Parmentier. Hi trobareu elaboracions saboroses i sense jocs de mans, com uns espàrrecs collonuts amb verdures a la brasa, o galta de vedella a la brasa amb puré de carabassa rostida.