100 coses que fan única Barcelona

La temperatura és suau i gairebé no plou, un clima perfecte per moure’s al descobert: a Barcelona circulen unes 260.000 motos i ciclomotors –un 30% del parc automobilístic–; el 2014 hi havia 96.000 usuaris de Bicing i es calcula que hi ha uns 60.000 barcelonins amb bici pròpia. Malauradament, formen part també del paisatge mòbil mutacions que semblen haver sortit del laboratori del doctor Moreau, com el 'segway', el 'rickshaw' i el 'Gocar'.

Quan els barcelonins abandonem la ciutat i ens dirigim a comarques ens convertim en pixapins i/o camacos. En els últims anys, a més d’orinar a pins de la Garrotxa també descarreguem a sequoies de Califòrnia, a baobabs africans i als bambús d’Indonèsia,

Són part del paisatge urbà. Són tants que potser un dia Barcelona serà 100% turista i els barcelonins vindrem de visita. Cada any es bat el rècord: el 2014 es va arribar a la xifra de 7.874.941 visitants allotjats als hotels, així que contant que som 1.600.000 barcelonins ens toquen a 4,9 turistes per cap. Els anomenem 'guiris' i n’hi ha d’educats –la majoria– i de brètols, però cada cop són més els barcelonins que pateixen els inconvenients d’un turisme massiu.

Les vocals neutres no existeixen per al parlant de xava, que també té dificultats per pronunciar el so tj / tg, així que el transforma en tx ('la meva mara am va fe’ una fotu a Sitxes'). Horroritza la resta de catalanoparlants, però és el que hi ha, 'sats'?

Dues Exposicions Universals, uns Jocs Olímpics, un Fòrum de les Cultures... Els governants barcelonins de diferents èpoques i ideologies han compartit delit pels macroesdeveniments internacionals, que aprofiten per canviar la fisonomia de la ciutat. Ara ronden uns jocs olímpics d’hivern... 'Winter is coming'?

El biquini, versió del 'croque-monsieur', es va fer popular a Barcelona perquè era un dels entrepans habituals de la Sala Bikini, que va obrir portes el 1953. Si en voleu menjar fora de Catalunya millor demaneu un 'mixto' si no voleu que us facin brometes òbvies. Tampoc demaneu una mitjana si us ve de gust una birra en una ampolla de 33 cl. I reconeixereu un barceloní perquè porta vambes, i no kets, esportives, tennis...

Per molt neta que tinguis casa teva, quan menys t’ho esperes t’apareix de sota del llit una mena de bola de pols esponjosa que sembla que tingui vida pròpia. No li doneu de menjar després de les 12 de la nit.

Desafien dia rere dia, any rere any, les advertències dels dermatòlegs i prenen el sol amb tossuderia. Superen els 60 anys i es banyen cada dia al mar, ja sigui juliol o gener. Es reuneixen en petits grups i molts són també socis del Club Atlètic Natació Barceloneta. No són persones, són ídols.

Fa anys que es vol reduir el nombre de plataners per afavorir la biodiversitat, però continuen sent l’espècie majoritària a Barcelona, amb un 30% de la població arbòria. A la part baixa dels jardins de Laribal, en el racó conegut com la plaça del claustre, trobareu tres exemplars esplèndids.

No podem fatxendejar de sorra daurada –trepitges la Barceloneta i et converteixes en 'pied noir' tot d’una– ni d’aigües cristal·lines –què serà aquella purpurina daurada en suspensió?!–, però podem baixar a les deu platges amb un cop de metro o bus.    

Una de les tradicions del Nadal és descobrir com és el pessebre que es planta a la plaça que comparteixen l’Ajuntament i el palau de la Generalitat. I també és ben tradicional pensar que és un nyap i criticar-lo.

D’acord, ha canviat molt i ja no ens la sentim tan nostra, però la Rambla porta el nostre ADN. És com un fill que, tot i que no te n’agradin els costums ni els amics, no pots deixar d’estimar. A més, allà es troba el Liceu, incrustat a l’imaginari dels barcelonins, tant al dels aficionats a l’òpera com al dels que el més a prop que han estat del bel canto és amb la versió d’Hijo de la luna de Montserrat Caballé.

Per posar el rellotge en hora de la manera més barcelonina, mireu el rellotge que se situa sobre l’antic edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, que ara ocupa el Teatre Poliorama: des del 1891 i durant 50 anys va marcar l’hora oficial de la ciutat.

És l’enllaç més llarg entre línies, el terror dels usuaris del metro. Tothom el coneix. Tothom l’ha patit. Com un malson que no acaba. L’horror, l’horror...

Des de fa 59 anys ens diu la temperatura de la ciutat des del número 40 de Portal de l’Àngel. Té 22 metres d’altura i és el termòmetre més bonic del món. O no?

Sensació tèrmica que no pot registrar ni el Cottet. A Barcelona la humitat relativa és tan alta que no es descarta que d’aquí a uns segles els barcelonins hagin desenvolupat brànquies per poder viure-hi.

La salsitxa alemanya –i també l’estètica  dels establiments que en preparen– va triomfar a Barcelona de la mà de Càrniques Vallès, que van obrir el Frankfurt Pedralbes el 1977, el primer establiment d’aquest tipus a Barcelona.

Només una persona ha estat capaç d’aconseguir que fins i tot a Madrid es digui que Barcelona té molt poder. Va ser Peret i va ser amb una rumba. Gràcia, Hostafrancs i l’eix que forma el carrer de la Cera i Sant Antoni van ser els barris on va néixer, va madurar i ara continua sonant i donant fruits aquest estil genuïnament barceloní.

Des de l’1 d’octubre del 2014 els quissos també poden viatjar en metro. Des de llavors, no s’ha detectat cap incident rellevant i podem dir que la majoria d’ells fan menys olor als vagons que alguns dels nostres congèneres.

Anagrama, Seix Barral, Edicions 62, Lumen, Quaderns Crema, Proa, Plaza & Janés, Planeta, Empúries, Ediciones B, LaBreu, Edicions de 1984, Club Editor, Males Herbes, Blackie Books, RBA, Tusquets, La Campana, Penguin Random House Mondadori, Barcino, Acantilado, Destino, Viena Edicions, Ara Llibres, Edicions del Periscopi, Adesiara, Columna, Raig Verd... Totes amb seu a Barcelona.

A les acaballes del segle XX es va popularitzar aquesta denominació per referir-se a la zona compresa entre els carrers de Balmes, Gran Via, Urgell i Aragó. Avui encara hi ha una alta densitat de locals LGBTI, tot i que el Raval està començant a rivalitzar com a zona d’oci gai. La millor notícia, però, és que a moltíssims locals de la ciutat estan superades etiquetes com gayfriendly o heterofriendly. Simplement no els importa amb qui et fiquis al llit o amb qui facis manetes mentre prens un mojito.   

Just a sota de la de Catalunya, amb entrada per les escales de la Rambla de Canaletes, aquesta plaça subterrània acull un batibull de persones que van i vénen a pas lleuger cap als ferrocarrils o al metro. Té una acústica que ja la voldria L’Auditori!

Durant la festa del Corpus Christi –impossible explicar en una línia quan se celebra: millor mireu el calendari festiu de l’any–, algunes de les fonts més emblemàtiques de la ciutat, com la del claustre de la Catedral, posen un ou sobre el brollador per fer-lo dansar sense que caigui a terra. Mira que és una ximpleria, però fa una gràcia....

Des dels 70 els seus ullarros grocs controlen tot el que passa a la cruïlla de Diagonal amb passeig de Sant Joan. Als 90 li van treure les lletres de Rótulos Roura i el 2004 va ser indultat, tot i que la norma deia que s’havien de retirar els rètols obsolets. Però qui voldria desfer-se d’aquest ocellot encantador?

Amb els cabells blancs per les caques dels coloms i el dit assenyalant Mallorca, l’estàtua de Colom és una de les icones barcelonines. També va ser inaugurada el 1888, amb motiu de l’Exposició Universal.

Barcelona té algunes olors característiques i no sempre agradables, com la que desprèn la depuradora de la zona del Fòrum, la que se sent a la cara sud-est de la muntanya de Montjuïc –la que mira al port comercial– i també la que ens permet ser com Francesc Mauri i saber quan plourà. Només cal captar l’olor de clavegueram. Infal·lible.  

De Sant Roc sabem que té un gos sense cua i que és el patró més festiu de tot el santoral. Mig Estat organitza festes en el seu honor (o posant-lo com a excusa). A Barcelona, se celebren des de fa 426 anys al barri Gòtic, i són les més antigues de la ciutat.

No ens referim a 'Doña Francisquita' ni a 'Gigantes y cabezudos', sinó a la meravellosa combinació de peix i marisc que es va crear a Barcelona a finals dels segle XIX, en ple fervor modernista. Nyam.

Barcelona té debilitat pels personatges friquis, persones que fulminen tots els cànons de la normalitat i tot i així  troben el seu lloc a una ciutat que tendeix a la normalització. L’epicentre d’aquesta galàxia situada a anys llum de la Barcelona cool que es ven a les banderoles és el Rincón del Artista i la seva estrella, Mónica del Raval. Llarga vida a la Barcelona friqui.

Els veïns fan pinya i durant mesos pensen, dissenyen i elaboren amb les seves mans i temps els decorats que el seu carrer lluïrà durant les festes del barri. Les més famoses són les de Gràcia i Sants, però altres barris, com la Barceloneta, també guarneixen alguns carrers.

Moltes expressions que fem servir habitualment tenen el seu origen a Barcelona. Per exemple, la quinta forca a la qual es refereix el refrany és una de les cinc forques que hi havia a la ciutat des dels temps dels romans on es penjaven els condemnats. Aquesta cinquena estava a Sant Andreu, a un puig anomenat de les Forques. I l’any de la picor té una data ben precisa: el 1471, quan Barcelona va viure una plaga de puces.

Així es va començar a anomenar Barcelona a principis del segle XX quan els carrers, sense asfaltar, s’enfangaven de seguida que plovia. Ara no fem lluita en el fang al carrer d’Aragó, però encara, el dia que miraculosament cauen quatre gotes, el trànsit embogeix i els vianants han de batre rècords olímpics de salt per no caure als bassals ni als torrents que baixen enganxats a les voreres alhora que intenten esquivar l’inevitable ruixada del cotxe o l’autobús.

On viuen els barcelonins de butxaques fortes, on els gimnasos valen com lloguers de pisos a l’altra banda de la Diagonal i els gossos podrien anar lligats amb llonganisses, però els amos prefereixen els collars de Cartier. Això, amics, també és Barcelona.

Als parcs, jardins, cornises dels edificis, fonts i, en general, a qualsevol racó de la ciutat viuen altres barcelonins que moltes vegades ens passen desapercebuts: són els animals, molts d’ells salvatges i autòctons, com ara la diminuta musaranya etrusca, l’eriçó fosc, el bernat pescaire, el dragó comú, el tòtil i la serp d’aigua. Descobriu la Barcelona més animal!

L’Àliga, el Lleó, la Mulassa, el Bou, la Víbria, el Drac, la Tarasca i els Cavells Cotoners formen el bestiari barceloní, el que podríem anomenar les mascotes de la ciutat. El costum de treure-les a desfilar durant les festivitats és molt antic, ja que hi ha constància de la seva presència a desfilades des del segle VI.

Aquest plat, senzill i deliciós, va ser creat a les fondes de la ciutat durant el segle XVIII. Si tot el que saps de cuina és escalfar al microones una fabada Litoral, potser necessites saber que la llauna del nom no es refereix al fet que sigui una conserva, sinó a la safata metàl·lica on es posa el peix per ficar-lo al forn.

Aquí es fa molta màgia. La fan moltes famílies per arribar a final de mes, i també Messi quan té una dia inspirat. A més, ha estat tradicionalment una ciutat fascinada per l’il·lusionisme com divulga El Rei de la Màgia, en les seves diferents vessants, teatre, botiga, museu i escola. Del barret de copa alta de Barcelona han aparegut mags de renom, com el Mag Hausson, el Mag Lari i la sensació del moment, Antonio Díaz, el Mago Pop.

Amagades a un petit carreró del Gòtic, dins de l’edifici que acull la seu del Centre Excursionista de Catalunya, aquestes quatre columnes són gairebé tan velles com la ciutat i ens recorden els orígens de Barcelona. Es remunten als primers anys de l’imperi Romà, cap al segle I d.C., i formaven part del temple dedicat al culte a l’emperador August.

Cada 3 de març Barcelona viu un èxtasi llaminer. De bon matí, les 26 colles que hi ha a la ciutat fan cercaviles pels barris de Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi i la Bordeta per reunir-se al migdia a l’Ermita de Sant Medir, a Collserola. A la tarda, totes les colles desfilen juntes per Gran de Gràcia fins als Jardinets deixant al seu pas una pluja de caramels que endolceix la vida de pares i fills... i també dels dentistes.

Creades per descongestionar el trànsit intern a Barcelona, la primera que es va fer va ser la ronda del Mig –coneguda abans com el cinturó de ronda–, que es va planejar ja el 1907 i es va anar implantant al llarg del segle XX. Posteriorment es van desenvolupar la ronda de Dalt i la del Litoral, amb què es van acabar de configurar les vies de circumval·lació que comuniquen les poblacions de l’àrea metropolitana. Abans, però, ja existien altres rondes ben famoses, com la de Sant Antoni, la de Sant Pau, la de Sant Pere, i la d’Universitat, així com la del Guinardó, que va donar nom a una novel·la de Juan Marsé.

No negocien contractes televisius milionaris ni poden fitxar cracs mundials, però són equips que s’estimen i promouen el futbol a peu de carrer. Alguns són més que centenaris, com la UE Sant Andreu, que va jugar el seu primer partit el 1900, quan encara era conegut com Foot-ball Club Escocès, contra el Barça. I el C.E. Europa, fundat el 1907 i un dels deu equips fundadors de la lliga espanyola. I el C.E. Júpiter, del Poblenou, i el Futbol Club Martinenc, tots dos fundats el 1909. I també la Unió Esportiva Horta, el C.F. Montanyesa...

Barcelona és ciutat de waterpolo i hi ha un grapat d’equips que fan molta pupa a la lliga estatal i també a Europa. Un dels més llorejats en els últims anys és l’Atlètic Barceloneta que, entre altres fites, va guanyar la Copa d’Europa el 2014. Són com Neymar, Suárez, Iniesta i companyia, però dins d’una piscina i amb banyadors estil eslip. I sense els seus sous, esclar.

S’ha convertit gairebé en costum agafar una emprenyamenta a primera hora del matí perquè, efectivament, un altre cop, el coi de tren arribarà amb retard. Si no fos per aquest fenomen recurrent, els barcelonins difícilment coneixeríem el terme ‘catenària’, però Renfe s’ha esforçat molt perquè formi part del vocabulari bàsic de qualsevol usuari de rodalies.

Devem ser la ciutat del món fora de Galícia amb més restaurants gallecs per metre quadrat. Per sort. Gràcies a ells, podem menjar bon pop, lacó, xuletons i empanada sempre que ens agafa morriña.

Ja fa molts anys que a Barcelona la taula amb quatre rodes va deixar de dir-se monopatí i ser només un entreteniment de nens. Ara, la nostra ciutat és un dels somnis humits dels skaters de tot el món i s’hi organitzen competicions internacionals. I cada vegada es veu més gent pel carrer fent-lo servir com a mitjà de transport habitual.

A Barcelona es van fer esborrar els grafits de Banksy, però és difícil trobar una persiana que no vagi plena de dibuixos i signatures. Alguns clàssics són l’omnipresent 'Farlopa' i el ja en retirada 'La belleza es tu cabeza'. Hi ha dies, però, que el déu del grafiti et beneeix i et posa als nassos artistes com TVBoy, KRAM i declaracions d’amor com: “Vane, eres una tía de puta madre”.

El que surt de les nostres aixetes és aigua molt dura, el que vol dir que té un alta concentració de calç i magnesi. Això no és perjudicial per a la salut –de fet, al contrari–, però sí que té com a inconvenient que la calç s’acumula més a les canonades, vaixelles i electrodomèstics i pot ressecar la pell i els cabells. Respecte al gust... Les marques d’aigua embotellada i de filtres fan l’agost tots els mesos de l’any.

No, Lucía Caram ni Teresa Forcades no hi tenen res a veure. Parlem d’aquelles petites galetes que van ser inventades a Barcelona per un pastisser italià, que les va batejar com a 'petto de monca' (pit de monja) per la seva forma. Però la inclinació catalana per l’escatologia va fer possible que es popularitzés una pasta dolça i delicada amb el nom d’una cosa tan fastigosa com una llufa.

És d’on la Marieta de l’ull viu baixava, alegre, acompanyada d’un soldat. Se situa a Montjuïc, el que ens podria portar a pensar que en aquells temps també s’hi practicava el cruising, però, més enllà de suposicions, el que sí que és cert és que avui encara La Font del Gat és un lloc ple d’encant que mereix una visita. Sol o acompanyat.

No tot és música indie a Barcelona. Els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí, a la plaça Nova, davant de la catedral, també sonen les gralles i els aficionats a ballar sardanes s’agafen de les mans i dansen davant dels ulls curiosos dels turistes que s’hi apleguen.

Els migdies de cap de setmana, els bars i terrasses de tots els barris s’omplen de gent disposada a matar per una anxova i a vendre’s la mare per un gotet de vermut. Sempre ha existit el costum, però ara es reivindica i cuida, amb brolladors de vermut artesanals i tapes dignificades a la categoria d’alta cuina.

Dins dels mercats o com a petites botigues, són uns dels establiments amb més encant de Barcelona. Per uns pocs cèntims pots portar-te la teva bosseta amb cigrons o fesolets encara calents. Deliciosos.

Són el recordatori dels estralls que la Guerra Civil va fer a Barcelona, construccions contra l’oblit. N’hi ha per tota la ciutat i alguns es poden visitar, com el MUHBA 307, situat al final de Nou de la Rambla i construït amb l’esforç dels veïns del Poble-sec.

Són el ying i el yang de les sales de cine de Barcelona: totalment diferents, però complementaris. I igual de necessaris. Els Verdi han estat el bastió del cine en versió original. Esperar a la porta del Comèdia, al bell mig de passeig de Gràcia, sota la seva magnífica façana, ens recorda la màgia del cinema, que ens arrenca de la realitat durant una hora i mitja.

Per les dimensions de la ciutat, no és gens extraordinari compartir barra amb l’'star system local', sobretot amb actors i músics i en barris com Gràcia. Fins i tot les estrelles internacionals són més fàcils de ser vistes, quan ens visiten, i després es pot explicar: “Una vegada vaig fer colzes amb la Natalie Portman i el Gael García Bernal a Cal Pep”.

Més que un teatre –des del 2001 bicèfal, amb seu a Gràcia i a Montjuïc– és un tòtem. Es va crear al 1976 per un grup d’actors, directors i tècnics, entre els quals hi havia Lluís Pasqual, el seu actual director, i des de llavors ha estat un dels principals impulsors de les arts escèniques a Barcelona.  

Per conèixer a fons una ciutat, cal visitar els seus cementiris. Al de Montjuïc, inaugurat el 1883, hi ha enterrades desenes de celebritats. Aquí descansen Isaac Albéniz, Buenaventura Durruti. Àngel Guimerà, Lluís Companys, Joan Miró, Ramon Casas i Ana María Matute, per exemple. I també Enriqueta Martí i el Torete. La seva presència té una influència magnètica: quan entres o surts de Barcelona per la ronda Litoral, no pots deixar de contemplar-lo.

Aquesta bomba calòrica composta per flam, gelats de maduixa i llet merengada, fruites confitades, nata i préssec en almívar –més que unes postres semblen la llista dels aliments que t’ha prohibit l’endocrí– va ser inventada al restaurant 7 Portes inspirant-se en unes postres similars creades el 1893 pel mític cuiner francès Escoffier: les 'pêche Melba'.

Estèticament molt millorable, és un dels enclavaments amb major càrrega simbòlica de la ciutat. Els dos famosos versos situats en la base del peveter són part d’un poema Serafí Pitarra, en què explica la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V.

Són el recordatori que bona part del que ara és ciutat no fa tant de temps havien sigut terrenys rurals. El districte d’Horta-Guinardó n’és especialment ric, però també hi ha a les Corts, Nou Barris i Gràcia.