Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Tot el que hem après del Grec 2018

Per
Andreu Gomila
Publicitat

El Grec 2018 està vist per sentència. Des de finals de juny i fins a aquesta setmana, hem pogut gaudir d'una vuitantena d'espectacles, sobretot als teatres de Montjuïc, que en certa manera ens han reconciliat amb la potencialitat dramàtica de la ciutat mentre al voltant d'una de les cases grans, el Teatre Lliure, hi havia un intens debat sobre el seu futur. Al Grec 2018, hem vist grans noms de fora i grans noms d'aquí, i hem après unes quantes coses:

1. Repetidors a 'Vània'. No crec que hi hagi hagut mai cap espectacle que hagi despertat tant d'entusiasme en els últims temps com l'adaptació d'Àlex Rigola de l'obra de Txékhov. Conec un bon grapat de gent que l'ha vist almenys dues vegades. I cada cop n'han sortit més meravellats. El que fan escena Irene Escolar, Gonzalo Cunill, Ariadna Gil i Luis Bermejo passarà a la història, ja ho vam dir. Els repetidors que conec són crítics, coreògrafs, dramaturgs, directors d'escena. Aquesta manera d'interpretar, d'assumir el teatre, crearà escola, escola de la bona. Només hem d'esperar.

2. L'emoció té un nom: 'Una gossa en un descampat'. La collita d'autoria catalana de la temporada que s'acaba ja havia estat bona, sobretot la de la primavera, amb 'Temps salvatge' i 'Esmorza amb mi' al capdavant. Però ha arribat Clàudia Cedó per fer-ho saltar tot pels aires. Sergi Belbel ha dirigit una obra que passarà a ser un clàssic del nostre teatre, tan sincera, tan brutal, tan poètica, tan de veritat. No és cap retrat d'època, ni cap cant generacional. És una peça que parla de la vida i de la mort.

3. Els grans són molt grans. Aquest Grec comptava amb dues figures estel·lars que estaven per sobre de la resta: Jan Fabre i Katie Mitchell, amb el permís d'Akram Khan. I després de veure 'Belgian rules', 'Ombra (parla Eurídice)' i 'Xenos', respectivament, ja sabem per què són tan grans. Un imaginari propi brutal, un discurs tècnic impecable, valentia màxima, avantguardisme. De les tres, jo em quedo amb Mitchell, ja que el que ens va mostrar no ho havíem vist mai.

4. La nostra avantguarda té públic. Fa anys que ho diem, que a Barcelona mateix hi ha una sèrie de companyies i creadors joves, agosarats, poderosos, que ho peten a Europa, però que aquí tenen poques oportunitats. Veure les platees plenes a 'Kingdom', 'La plaza', '', 'Falsestuff' o 'Pasionaria' demostra que alguna cosa està canviant, que l'espectador de teatre barceloní no és aquella cosa conservadora que només vol veure Shakespeare i Txékhov així com l'han vist sempre.

5. Ascensors. No sé per què, però ara és tendència posar ascensors en una obra. A 'Ombra (parla Eurídice)' tenia un rol important, de baixada cap a l'infern. Així com a 'Pasionaria', tot i que no és la primera vegada que La Veronal utilitza un elevador als seus espectacles. Deu ser que l'ascensor social està encallat?

6. Ser mare. Sònia Gómez, fa una dècada, va fer un espectacle memorable amb la seva mare i potser no sabia que estava marcant tendència. Hem vist la mare de Rocío Molina a 'Grito pelao', la de Sachli Gholamalizad a 'A reason to talk'. S'ha parlat de ser mare a 'Una gossa en un descampat' i 'Rebota rebota y en tu cara explota'. I hem vist àvies coreanes ballant a 'Dancing grandmothers'. Es nota que, per sort, els temps estan canviant.

7. El Dogma de Milo Rau. Aquest diumenge, el suís Milo Rau ha tornat a Barcelona, amb un manifest sota el braç, i una obra que és la primera part de la seva història del teatre. Se n'ha parlat força, del Manifest de Gant, ja que proposa coses que enceten noves vies, com no fer clàssics de manera literal, la involucració d'actors no professionals, obrir els teatres de bat a bat o fer que la representació sigui real en ella mateixa.

8. Sí, tenim espectadors molt maleducats. Les funcions al Teatre Grec ja són difícils per als artistes, que han d'assumir un espai immens. Però també ho són per a molts espectadors, que han d'aguantar tota mena d'improperis d'alguns companys de platea, fotògrafs de pa sucat amb oli, amb ganes de fer un pipi quan els rota, etc. Ja no es tracta només que sonin els mòbils o que la gent faci petar la xerrada, sinó que abans d'entrar al teatre, t'has d'imaginar què no passarà aquella nit, perquè acabarà passant.

Últimes notícies

    Publicitat